2009- NOU PERIODISME

29 diciembre 2009

A aquestes alçades del any, ja els puc fer dir que 2009 ha estat un any molt productiu socialment parlant. Facebook, i les altres xarxes socials no serveixen només per “tenir contactes”, com si pel fet de tenir noms en una llista tingues alguna utilitat. Hi ha gent que hi fa negoci, i que promociona idees, els fa amb molta més llibertat què les vies tradicionals. Aquells que utilitzen les darreres tecnologies sempre caminen un pas més endavant que els que no saben fer-les servir.

Entendre que la maquinaria sempre estarà a servei del cervell humà i no el home esclau de la màquina, és el primer pas per aprendre a treure profit de les eines que tenim a mà. I mentre més restrictiva és una fita, més mitjans per obviar la prohibició s’inventen.

El cas més evident tal vegada sigui la campanya electoral de Obama, o les darreres convocatòries a manifestacions que han utilitzat aquestes xarxes socials com mitjà de vehicular informació a països on la llibertat de premsa s’escarneix. Però això ja fa anys ho va vaticinar Juli Verne a “La jornada de un periodista americano en el 2889” segons el relat de ficció el diari del futur s’anomenaria Earth Herald. Utilitzaria tots els mitjans disponibles per comunicar les noticies, tindria reporters astronòmics que donarien les noticies del mon estel•lar. Segurament per què les noticies terrestres, ja no deuen interessar prou als terrícoles del futur, que ja han devastat tot el que tenien a l’abast, si més no aquesta és la meva interpretació. Ell assegurava la mort dels diaris escrits, això és un auguri al que tots els que ens dediquem a l’escriptura no ens volem sotmetre, però qui sap si un dia els poetes, escriptors, traductors i altres espècimens dedicats a la escriptura, només seran considerats artistes artesans en vies d’extinció.

També un periodista molt menys fantasiós i més pragmàtic, l’americà Tom Wolfe anomenat pare del nou periodisme i l’últim dandi, advoca per un periodisme, més proper a les noves tecnologies, menys tradicional, i sempre innovador. Quan ja tinguem esgotades totes les vies terrestres, és cap al cel que ens haurem de tornar, periodistes inclòs?

NI CRIDAR, NI PICAR

22 diciembre 2009

Fa un parell de dies vaig acceptar l’únic regal digne de ser ressenyat. Una nina de poc més de set anys em va fer un dibuix ple de coloraines en el que hi havia escrit ben gros “No gritar, no pegar”.  A més em va donar les instruccions d’utilització, em digué: “Això ho has de posar a la porta de la teva habitació, per que ningú et molesti”

Si enlloc de ser una nina, hagués estat un adult, li hauria contestat irònicament que no hi havia cap perill que jo deixes entrar ningú a la meva habitació amb aquestes cruels intencions. Però vaig callar, fent un esforç sobrehumà i li vaig donar una besada, que era el que és mereixia.

Sé que no és una nina maltractada, però si és una nina conscient dels mals que corroent les altres dones i els altres nins.

Els infants, vaig pensar, tenen molt més clar el què és just i el que no ho és, que molts adults que pateixen de síndrome de Estocolm, i es deixen estovar i entabanar. I a damunt,  troben que es normal.

Jo al No gritar, no pegar de la nina, afegiria no menysprear, que també és una manera de maltractar algú. No voler reconèixer el seu valor real, com si fos un atemptat donar una alabança.

Les dades indiquen que entre un 35 i un 40 % de les dones pateixen algun tipus de maltractaments, físics o psicològics. Aquest any, segons les darreres dades a les que tinc accés a l’hora d’escriure aquesta columna, hi hagut 70 casos al país de morts violentes contra les dones, setanta casos de massa.

Quants parricidis dins les llars hi ha hagut aquest any que s’acaba? No ho sabem, en tot cas els casos ressenyats a la pàgina web Redfeminista. org, son de només tres. No m’ho crec. Vull dir les dades no s’esplaien amb tanta facilitat, quan es tracta dels infants en dificultat, potser per què és queixen menys, son més soferts. I menys propensos a explicar el que els passa.

També és que els adults, tenim una vida massa agitada com per escoltar “les penes de cor” dels més petits. O ens sembla, tal vegada, que com son petits, els seus problemes també son petits, i no els donem la importància que en realitat poden arribar a tenir.

Però les problemàtiques dels més joves no son de joguina. Ells, si més no, ho tenen molt clar.