EL EVENTO DE FACEBOOK

27 enero 2011

Facebook propone eventos curiosos…. ¡Puede llegarte una invitación a tu propia boda, creada por el pretendiente a esposo! 😉 – Decía ella, emonticono añadido, en su perfil a todos sus amigos, contactos y curiosos múltiples.

El evento se presentaba con una foto anónima de dos seres vivos vestidos de novios. Y una fecha elegida al azar.

El pretendiente lejos de ella, pretendía, valga la redundancia, al puesto de ser especial y único para ella. Al puesto de rey entronizado de su corazón, aquel del que no volvería a separarse en toda la vida. Era un humano que parecía tener una personalidad atractiva. Ella ante las tres opciones, estática sin saber a que botón dar: si, no, tal vez, se envolvía en elocuentes soliloquios, argumentándose y desargumentándose.

Tener que tomar una decisión ante todos sus contactos y que la apabullaría de respuestas y reacciones en pro y en contra. Pensó que no tenía que haber hecho ningún comentario al respecto habría sido mucho más discreto, pero ya era tarde, la había tomado por sorpresa y ya había escrito la nota delatora.

Espero un momento antes de responder, vio como al evento se le iba añadiendo gente poco a poco, gente que ella no conocía y se suponía iban a ir a su boda. Pensó en huir, las muchedumbres nunca le dieron buena espina.

Pero ahí estaba él, anhelante, esperando un sí a toda costa. Esa idea a ella le pareció agobiante. A toda costa, es demasiado pedir.

No quería que nadie la anhelara, eso implicaba la gran responsabilidad de ser recíproca. Generalmente mucho espera, el que mucho da- pensaba, aunque no se lo creía del todo.

 ….y mientras tanto seguían añadiéndose amigos a la fiesta. La tensión iba en aumento conforme los minutos avanzaban.

 Finalmente se decidió por un tal vez. Esperando que él preguntaría que era lo que no la convencía. El día pasó, ella no asistió y él nunca preguntó con lo que nunca supo que ella no vivía en Facebook aunque pareciera lo contrario.

Anuncios

2009- NOU PERIODISME

29 diciembre 2009

A aquestes alçades del any, ja els puc fer dir que 2009 ha estat un any molt productiu socialment parlant. Facebook, i les altres xarxes socials no serveixen només per “tenir contactes”, com si pel fet de tenir noms en una llista tingues alguna utilitat. Hi ha gent que hi fa negoci, i que promociona idees, els fa amb molta més llibertat què les vies tradicionals. Aquells que utilitzen les darreres tecnologies sempre caminen un pas més endavant que els que no saben fer-les servir.

Entendre que la maquinaria sempre estarà a servei del cervell humà i no el home esclau de la màquina, és el primer pas per aprendre a treure profit de les eines que tenim a mà. I mentre més restrictiva és una fita, més mitjans per obviar la prohibició s’inventen.

El cas més evident tal vegada sigui la campanya electoral de Obama, o les darreres convocatòries a manifestacions que han utilitzat aquestes xarxes socials com mitjà de vehicular informació a països on la llibertat de premsa s’escarneix. Però això ja fa anys ho va vaticinar Juli Verne a “La jornada de un periodista americano en el 2889” segons el relat de ficció el diari del futur s’anomenaria Earth Herald. Utilitzaria tots els mitjans disponibles per comunicar les noticies, tindria reporters astronòmics que donarien les noticies del mon estel•lar. Segurament per què les noticies terrestres, ja no deuen interessar prou als terrícoles del futur, que ja han devastat tot el que tenien a l’abast, si més no aquesta és la meva interpretació. Ell assegurava la mort dels diaris escrits, això és un auguri al que tots els que ens dediquem a l’escriptura no ens volem sotmetre, però qui sap si un dia els poetes, escriptors, traductors i altres espècimens dedicats a la escriptura, només seran considerats artistes artesans en vies d’extinció.

També un periodista molt menys fantasiós i més pragmàtic, l’americà Tom Wolfe anomenat pare del nou periodisme i l’últim dandi, advoca per un periodisme, més proper a les noves tecnologies, menys tradicional, i sempre innovador. Quan ja tinguem esgotades totes les vies terrestres, és cap al cel que ens haurem de tornar, periodistes inclòs?