ESPINAYFLOR WRITINGS

 No deixa de sorprendre la quantitat de descoordinació i trasbalsament que pot crear un núvol de pols volcànica. Però hauríem d’estar acostumats, al cap i a la fi, les altes esferes no deixen de tirar-nos pols màgica als ulls i embriagar-nos amb discursos bonics, però sovint molt llunyans de la realitat quotidiana.

Una mena de descoordinació permanent entre la terra i els cels.

Mentre el caos ens persegueix, nosaltres li correm al davant, és a dir, que abans que arribi, ja estam creant situacions que el criden en veu alta.

Darrerament hem vist com per tot el territori català s’està demanant el parer dels ciutadans sobre una possible independència de l’estat Espanyol.

Fent un exercici d’imaginació, podríem mirar d’imaginar-nos que efectivament un dia aquesta fos real. Suposem doncs que ja som lliures i l’etapa de transició està en desenvolupament. Doncs ara comencen els problemes de veritat.

És a dir, cream una nacionalitat catalana i demanam a tot el que viu al territori català que triï la seva nacionalitat. Suposem que una gran part de la població que viu aquí, els immigrants d’altres països com la veïna Espanya, no volen canviar la seva nacionalitat i els feim un document de residència amb vigència, posem per cas, de deu anys.

I és clar, com sol passar amb els residents estrangers, no tenen els mateixos drets d’un autòcton. Però amb la diferència que potser hagin treballat en aquesta terra, molt probablement molt més anys que els que pugui tenir el més jove dels nous legisladors què tal vegada si és autòcton.

Al final dels deu anys que els hem donat, no els volem renovar, perquè la població ha augmentat i no hi ha prou feina per tothom, i els deim que no es poden quedar que han de tornar a la seva terra. Però resulta que tenen aquí els fills i els nets.

 I els deim que s’han de fer per força catalans per estar amb la seva família, i ells no ho entenen, varen arribar com espanyols i no entenen perquè han de canviar de nacionalitat si no s’han mogut ni un centímetre. I segueixo amb els supòsits, els que escrivim columnes de vegades hem de fer d’advocat del diable, per crear reflexió, imaginem doncs que algú decideix efectivament canviar la nacionalitat, perquè viu aquí i li sembla normal haver d’adaptar-se.

Quins requisits els hi demanarà el nou país del que no s’han mogut? Si s’ha de tramitar paperassa en català, qui pagarà els traductors quan les partides de naixement i similars venguin en llengua castellana? Hem de reconèixer que ser bilingües a nivell de les administracions, per ara és molt més una avantatja que un inconvenient. Hem pensat quin daltabaix pot crear a les famílies mixtes tenir que triar una o altra nacionalitat? Què tal vegada els estam creant un problema que no els feia cap falta? Són preguntes que neixen d’una imaginació impertinent, tampoc se les han d’escoltar, ni llegir, si no els ve de gust