2140_1086152880145_2116_n
Oliver Lynton
Oferint formació professional al infants de Kenya

Njia Panda Ya Tumaini Aquestes estranyes paraules escrites en Kiswahili llengua parlada a Kenya, volen dir encreuaments de l´ esperança.
En Oliver Lynton, que se n´ha fet portador, va venir amb la seva família a viure a Deia, al any 1963.La seva mare que era professora a Londres, va comprar una casa a es Clot, que era una ruïna, per el preu que hauria pagat una calefacció al seu país.
Des de llavors, els Lynton anaven i venien, entre Londres i Deia. Durant les seves estades a l´illa, va aprendre una sèrie de manualitats, com a treballar a la construcció, feines que li varen ser molt útils, més endavant, com veurem en aquest article.
També va fer feina amb els professors d´ arqueologia Steve Kopper i William Wardren, què s´ interessaven un per el neolític i l´ altre per el paleolític de Mallorca, varen fer junts feines de recerca per tota la illa amb col•laboració amb el Club de espeleologia de Mallorca.
Simultàniament durant les estades a Londres va estudiar mecànica, el objectiu de aprendre una feina manual, era el de poder viatjar amb un ofici que pogués practicar a qualsevol lloc del món. Passà quatre anys rehabilitant una casa a Deia, desprès del que li va sortir l´oportunitat de fer feina a Sri Lanka per l´ International Childcare Trust, organització filantròpica amb base a Londres, que te per objectiu donar un futur a nins, que per una raó o altre han perdut aquesta possibilitat. Durant set anys, va crear allà un taller de mecànica, per els nins refugiats a causa de la guerra civil entre cingalesos i tamils.

A partir de 1997 parteix cap a Kitale a Kenya, amb dos projectes paral•lels per aixecar, un de recollir en un centre els infants orfes i l´altre de procurar assistència sanitària gratuïta pel nins i a baix preu per la resta de la població. Degut als conflictes tribals del principi dels noranta, es crearen una sèrie de necessitats, els nins estaven en una situació precària. Als infants entre catorze i divuit anys se´ls ofereix un futur ensenyant- los un ofici pràctic com per exemple la sastreria o la fusteria a més de proporcionar-los la possibilitat de anar a escola i tenir accés a una cultura general bàsica. Aquesta formació cultural es fa dins a les escoles africanes, amb l´ objectiu que els nins no perdin la seva identitat, això facilita la possibilitat de reunificació amb les seves respectives famílies, en cas de trobar qualque sobreviscut. Una altre de les feines que es fan es la recerca de familiars desapareguts. Per altre banda la organització ajuda a les iniciatives que la població autòctona té, com donar els materials per fer una font d´aigua potable, per què ells facin la resta.
Tota aquesta feina es fa amb col•laboració amb la oficina governamental de ajuda a la infància del govern Kenyà, aquests darrers en tot moment saben quins nins son dins el centre i decideixen si un nin pot ser repatriat a casa d´ un familiar, desprès de valorar si el nin, vol o no partir i si el familiar serà o no responsable. Les guerres produeixen com a resultat diferents problemàtiques, no solament que els infants quedin orfes i amb totes aquestes dificultats esmentades, també hi ha la sida, les drogues i els infants de carrer que son assassinats a sang freda, sense que ningú es preocupi pel cadàver. Totes aquestes coses i moltes més esmentades dins la pàgina www.npyt.org , fan que aquesta organització faci una feina lloable, però a la vegada sense final aparent. Sempre manquen mitjans, per tota la feina que hi ha a fer, si no hi ha prou fons, no es pot ajudar més. Per col.laborar:
http://www.childrescuekenya.org/
(Entrevista publicada a Veu de Soller)