ESPINAYFLOR WRITINGS

Totes les grans ciutats tenen un parc que les identifica, on se suposa queden protegides algunes especies animals o vegetals i on els humans de la ciutat poden trobar una reserva d’oxigen.

No puc deixar de pensar en el Hyde Park londinenc, en el Central Park novaiorquès, el Güell de Barcelona, entre d’altres.

Figueres no és menys, per què aspira al nom de gran ciutat, la vila també té un parc que anomenem bosc, com podríem anomenar-lo Bois de Boulogne, tenint en compte què s’hi desenvolupen les mateixes activitats vespertines que el conegut parc parisenc.

No hi tenim un zoo, com alguns dels parcs anteriorment citats encara que s’hi poden trobar tota mena d’espècimens de la fauna biològica autòctona o no, però resident a la contrada.

Alguns fan moneries, també animalades com és natural dins el seu habitat. Altres mengen cacauets o pipes. Altres rugeixen com lleons. D’altres recerquen parella entre les branques dels arbres més alts. Les especies més rastreres, també s’aparellen entre la poca verdesca encara verge. Alguns és perden dins el fang, com hipopòtams o cocodrils. Alguns no canten però posen musica ben forta, per afogar el cant dels ocells.

El bosc és un dipòsit de cacofonia, de herbes de tota raça i els contenidors de escombraries, un laboratori on experimenten els rats sobre els humans que s’hi perden.

La ciutat perd els seus detalls des què travessem la frontera de la carretera i la selva verge, per entrar en el viu de la qüestió. Entrem en el mort què s’arrossega, des què al carrer de la Jonquera, les dones utilitzades i venudes, no tenen el seu habitual lloc. Fora del centre, fora dels perímetres, dins el pulmó de la vila, just allà on és respira.

El lloc on fins ara encara és podien fer passejades tranquil·les i meditatives de capvespre.

Recordo una vella fotografia què corre per casa on hi ha nens jugant al Parc Bosc i el meu germà pujat a una bicicleta amb un somriure. Es el passat, en la actualitat, a Figueres és té un Bosc de Boulogne. Diuen que tenim el què ens mereixem, o el què em permès, això diuen els figuerencs.