Caubet
Hoy quiero recordar con afecto a Jose Ramon Caubet Rovira, Pep para los amigos. Mallorquín, catalán, con toques irlandeses y algo de sefardí.
Lo conocí de rebote gracias a Ruben Garcia Cebollero, un joven escritor de Barcelona de inmenso talento.
Pep, nos dejo en octubre 2012. Nuestra ultima entrevista fue en Julio en una de mis escapadas habituales a Mallorca, nos despedimos teniendo muy claro que seria muy probablemente la ultima que nos veríamos.
Le prometí traducir su poemario Esencias al francés cosa que he hecho con mucho gusto, por que al traducirlo, lo reconozco en cada frase.
Si hubiera podido ser agua, creo que lo habría sido, transformándose y adaptándose a cada nueva situación y esperando de los demás lo mismo.
A veces le llevaba la contraria, y el me provocaba verbalmente, era un juego, una especie de brainstorming del que los dos aprendíamos y con el cual en ocasiones sacudíamos a otros.
He de decir que me marco su personalidad como pocos seres humanos consiguen hacer, tanto como considerarlo en muchos aspectos un padre creativo. A pesar de que ya no esta físicamente entre nosotros, siempre me acompañara su ejemplo.
Hoy quiero redirle un pequeño homenaje con la traducción de uno de sus poemas, que personalmente me parece muy revelador.

CONNAÎTRE

J’ ai étudié la médecine
pour connaître l’organisme
dans lequel je habite et je suis

et j’ai compris
tout est besoin
tout obéit à tout

et chaque partie est un tout
et la fin essentielle à tout cela
c’est l’expérimentation
et l’apprentissage de la survie

en conditions changeantes
pour arriver à la perfection
impossible et la communiquer
en codes à suivre
et que plus nous nous protégeons
plus nous nous éloignons de la vie

Anuncios

RAYMOND BISBAL
“La creativitat és el motor del teatre i no els locals, que són simples carcasses”
Franco-mallorquí de pares franco-mallorquins, Ramon Bisbal, ha estat i continua sent una figura infranquejable del teatre de les nostres terres. Nascut a Sóller, educat en les escoles franceses, amb sentiments republicans i democràtics, entra en el món del teatre atret per les lletres, la literatura, la poesia i l´ art. Comença els estudis de art dramàtic a la prestigiosa escola René Simon de Paris, estudis que combina amb la feina a una botiga de comestibles de luxe, al no menys important barri de Paris XVI. Durant aquests quatre anys de estudis, resulta significatiu que es aventuri a muntar la seva primera obra de teatre en francès, titulada “La mort de Neró” (monòleg escrit per la radio de Félicien Marceau i adaptat per Ramon Bisbal per el teatre) a la casa de cultura de la dóna, en una Mallorca encara dominada pel franquisme. En aquest temps, ell i un grup d´amics, fan mogudes intel•lectuals clandestines, ell du llibres de França prohibits, i fan tertúlies damunt aquests temes, sempre inquiets, tenen la esperança que Espanya arribarà a ser un país on hi regni la llibertat. El teatre i les lletres, eren maneres més o manco discretes de expressar opinions, diferents a les del règim. Que conti com anècdota, què en voler representar una peça en francès, anomenada “L´absenthe” , va tenir que anar a presentar el text a la censura i aquest havia de ser segellat per la guardià civil. En passar per tots aquests tràmits legals, la obra venia amb la nota: “només pels majors de edat”. Així i tot, a Palma no li varen deixar presentar i en parlar amb el governador de Mallorca, li va dir: “Hacer teatro en Mallorca es difícil”, i desprès de donar-li un sermó de civisme franquista, emperò el va deixar continuar i acabar, la gira que havia començat per tota l´ illa amb aquesta obra. Els espectadors per la seva banda eren molt curiosos, i tenien interès per tot allò que semblava venir de fora.
Dins d´ aquest particular ambient degut a la situació política del país, quan durant els estius munta diverses comèdies tan a S´ Atalaia, a la casa de cultura de la dona, com al Victoria, rebé ajudes del Foment de turisme, qui en aquell moment feia de balança entre el règim i el món de l´ art, suposadament encarat per el turista, encara que molts mallorquins també s´ hi aprofitaven. A París també fa de les seves, es crea per mans de Bernard Da Costa la formula del café-teatre que arriba a ser un fenomen social, gràcies al que persones sense molts recursos, es donen a conèixer, Ramon presenta dins aquest moviment diverses peces. Desprès d´ adquirir tota una sèrie d´ experiències decideix interpretar “la mort de Neró” també a Paris, en aquesta ocasió amb l´ autor del text original , què li dona un cop de mà. L´ obra resulta ser un èxit, que rep una bona critica a la premsa, l´autor es nomenat per la acadèmia francesa de lletres i Bisbal, participa al Festival D´Avignon, i tot seguit parteix de gira per França.
Ramon es sent més atret per el teatre creatiu que per el comercial, emperò sap que un no pot anar sense el altre. El teatre comercial proporciona els mitjans, per poder invertir en el teatre creatiu. En aquell moment fa part de un grup lletrista, que es considerava surrealista, deixeble del poeta André Breton. Volien fer teatre inconformista, trencant coses per fer-ne d´altres. Llavors es proven coses més arriscades com la idea del nobel de literatura Luigi Pirandello, del teatre dins el teatre, que consisteix en posar damunt l´ escenari un disc que donava voltes amb dues cares, en una es representa una peça de teatre clàssica i en l´ altre es representa un balcó amb diferents espectadors donant els seus comentaris sobre la peça en qüestió. També intenten altres coses com jugar amb el doble sentit, es à dir, interpretar una peça, com per exemple “La Dama de las camèlies” de Alexandre Dumas, amb el vestuari, i escenaris de època i al mateix temps amb un text que rés té a veure amb l´ original. O inclòs l´ idea que un actor faci el rol d´ espectador i en mig de una representació es llevi per fer renou i contestar la veracitat de la peça, i desprès de fer creure a la resta dels espectadors que es un boig, i fer entrar la policia per que s´el endugui, comentar des de l´escenari que tot era un muntatge, i que la veritat no es sempre el que sembla.
Amb aquest teatre creatiu inexistent a Mallorca, pretenien fer una reflexió, i que la gent en tornar a casa continues pensant allò que havia vist, volien fer avançar el pensament, amb un teatre que presentes un anàlisi de les veritats que s´ens presenten. I una certa contradicció constant entre la creativitat i el conformisme.
En venir a viure a Mallorca, a principis dels vuitanta, l´ ambient cultural ha canviat i te molt més moviment, es un temps de transició en el que amb el grup de intel•lectuals amb que Bisbal es relaciona, escriuen guions de radio, fan reportatges informatius, a més de entrevistes gravades que fan escoltar en els cafès, molt abans que existís a Mallorca una televisió autonòmica, per donar informacions. A més per la seva banda Bisbal continua la seva carrera teatral. Així i tot, les institucions (tan el Ministeri de Cultura com el de Educació), no veuen la necessitat de proporcionar medis al teatre, emperò la entitat financera “La Caixa”, dona suport a l´obra infantil “Les aventures de Loupio, llop blanc”. Aquest fet, que per una part era l´ únic mitjà disponible, molt útil per la recuperació de la llengua, però per una altre banda xocava amb la visió anticomercial de Bisbal, fet que provoca en ell el desig de entrar en política, i mirar de donar més atenció des del poder a la cultura i al teatre, per la qual cosa es presenta a les eleccions solleriques i arriba a formar part del consistori, com a membre de la oposició. També es dedica en aquests temps a donar classes al conservatori de Música, Dansa, i Interpretació, però la seva ensenyança queda un poc frustrada pel fet que sap que aquests joves no tindran molta sortida artística dins el món cultural mallorquí, a pesar que un dels seus antics alumnes, Pere Mestre, ha creat a Mallorca el café-teatre Sans. Desprès de 25 anys de carrera teatral i amb quasi bé quaranta obres dins les seves maletes, Bisbal considera que el teatre ha de ser autocrític i obert, sense autocrítica no hi ha progrés, segons la seva opinió Mallorca necessita encara avui, una institució teatral amb mitjans, que faci intercanvis amb altres teatres, ja sigui amb Barcelona o València. El teatre no son només establiments renovats a on es puguin presentar obres, el teatre són les persones que el composen, els medis no només han de ser per la carcassa, sinó pel desenvolupament de la creativitat. La creativitat és el motor de la cultura. (Publicat a Veu de Soller)

I MENTRES TANT…

19 febrero 2010

Mentre a Figueres una multitud innocent gaudia del concert de Ella Baila Sola (EBS, pels íntims de la banda), fa uns dies enrere, servidora estava a l’altre costat de la frontera en un cinema de la ciutat de Perpinyà veient el darrer film del grandíssim Gérard Depardieu, al que no m’agrada escoltar en cap més llengua que no sigui la seva pròpia. No me vull ni imaginar com seria “L’Altre Dumas” en la seva interpretació en català.

El tema és que entrar a França ja em va costar quasi bé una hora, per què havia d’anar a buscar uns amics just a l’altre banda del Portús, i per tant travessar aquesta cosa estranya a la que anomenem poble, va fer que resultés tota una proesa amb seriosos dubtes d’aconseguir-ho. Vaig sospitar que alguna cosa poc comú devia passar, i no, eren només compradors compulsius endiumenjats. A la volta del meu periple cinematogràfic, al més pur estil de la època franquista on aquí no es podien veure certes pel•lícules, m’atura un guàrdia civil, per demanar-me de on venia.

Vaig pensar què eren masses casualitats per un sol dia, i un pensament inhòspit creuà sense que jo li demanes rés, el meu esperit. Tal vegada, cerquen algú perillós. Uns dies desprès aprenc, per la premsa, que a la estació de Port-bou es va detenir a un etarra. Així mentre alguns pensàvem en entretenir una mica la nostra tarda de diumenge, d’altres amb idees menys simpàtiques pensaven en venir a instal•lar-se a casa nostre, i nosaltres sense assabentar-nos.

I com si rés, els polítics, ens anuncien que volien convertir Catalunya en la seva nova reraguarda logística. A tot això com estem tan pendents de temes més propers com la picabaralla dels nens de l’Ajuntament, doncs la noticia passa desapercebuda o ofegada per no fer tanta por. Però reversos del destí, dos persones més son detingudes i ja comença a pujar-nos la puça a l’orella. I comencem a fer preguntes indiscretes en veu alta. Si Mallorca va ser blanc, l’estiu passat del atac dels terroristes, què s’està fent per què no passi el mateix a la Costa Brava?