ESPINAYFLOR WRITINGS

Figueres no m’inspira. Es molt trist això què escric, però és ben cert. I Déu sap què no és per manca de coses a dir, sobre la ciutat, sobre la gent que hi viu, la prova és la quantitat de columnistes que tenen els mitjans locals amb temàtiques diverses. Figueres em sembla repetitiva, però jo sé ben cert que no ho és. Així i tot, Figueres no m’inspira, ni m’aspira, i encara menys m’obsessiona, que seria el que passaria si per atzar me’n enamores. Repeteixen les autoritats, que la ciutat necessita un gran llibre que plasmi el que Figueres representa. Penso que si en escrigués ara mateix un, en seria un de monòton i avorrit. O un de depressiu que s’assemblaria a l’historia de Oliver Twist, probablement. La culpa no és de ningú. Es que jo no vaig demanar néixer a una ciutat, que amb flors o sense em sembla gris. Amb masses cotxes. Bruta en els carrers que no son cèntrics. Quan era adolescent escrivia poemes en qualsevol dels seus carrers, eren poesies plenes de malenconia, que no sé ni on paren. Recordo que n’hi havia una en la que parlava de Dalí, com un geni malèfic que feia una ombra daurada sobre la ciutat, i no deixava espai per rés més. Però el seu Museu era l’únic amb color de tota la ciutat, llavors no existia el Museu de la Joguina com a tal, encara era un hotel atrotinat. Potser és això que la trobo ofegant, o feta de clans. Classista i tancada a cultures externes. O potser que s’ha fet gran a cops i no en estava preparada, o tal vegada son els seus habitants més antics què no estaran mai preparats als canvis. L’Acústica en és una momentània excepció, i els menjars del món un emmirallament de convivència. La grisor de Figueres, encara més de cares a la tardor i al hivern, m’abat.