RAYMOND BISBAL
“La creativitat és el motor del teatre i no els locals, que són simples carcasses”
Franco-mallorquí de pares franco-mallorquins, Ramon Bisbal, ha estat i continua sent una figura infranquejable del teatre de les nostres terres. Nascut a Sóller, educat en les escoles franceses, amb sentiments republicans i democràtics, entra en el món del teatre atret per les lletres, la literatura, la poesia i l´ art. Comença els estudis de art dramàtic a la prestigiosa escola René Simon de Paris, estudis que combina amb la feina a una botiga de comestibles de luxe, al no menys important barri de Paris XVI. Durant aquests quatre anys de estudis, resulta significatiu que es aventuri a muntar la seva primera obra de teatre en francès, titulada “La mort de Neró” (monòleg escrit per la radio de Félicien Marceau i adaptat per Ramon Bisbal per el teatre) a la casa de cultura de la dóna, en una Mallorca encara dominada pel franquisme. En aquest temps, ell i un grup d´amics, fan mogudes intel•lectuals clandestines, ell du llibres de França prohibits, i fan tertúlies damunt aquests temes, sempre inquiets, tenen la esperança que Espanya arribarà a ser un país on hi regni la llibertat. El teatre i les lletres, eren maneres més o manco discretes de expressar opinions, diferents a les del règim. Que conti com anècdota, què en voler representar una peça en francès, anomenada “L´absenthe” , va tenir que anar a presentar el text a la censura i aquest havia de ser segellat per la guardià civil. En passar per tots aquests tràmits legals, la obra venia amb la nota: “només pels majors de edat”. Així i tot, a Palma no li varen deixar presentar i en parlar amb el governador de Mallorca, li va dir: “Hacer teatro en Mallorca es difícil”, i desprès de donar-li un sermó de civisme franquista, emperò el va deixar continuar i acabar, la gira que havia començat per tota l´ illa amb aquesta obra. Els espectadors per la seva banda eren molt curiosos, i tenien interès per tot allò que semblava venir de fora.
Dins d´ aquest particular ambient degut a la situació política del país, quan durant els estius munta diverses comèdies tan a S´ Atalaia, a la casa de cultura de la dona, com al Victoria, rebé ajudes del Foment de turisme, qui en aquell moment feia de balança entre el règim i el món de l´ art, suposadament encarat per el turista, encara que molts mallorquins també s´ hi aprofitaven. A París també fa de les seves, es crea per mans de Bernard Da Costa la formula del café-teatre que arriba a ser un fenomen social, gràcies al que persones sense molts recursos, es donen a conèixer, Ramon presenta dins aquest moviment diverses peces. Desprès d´ adquirir tota una sèrie d´ experiències decideix interpretar “la mort de Neró” també a Paris, en aquesta ocasió amb l´ autor del text original , què li dona un cop de mà. L´ obra resulta ser un èxit, que rep una bona critica a la premsa, l´autor es nomenat per la acadèmia francesa de lletres i Bisbal, participa al Festival D´Avignon, i tot seguit parteix de gira per França.
Ramon es sent més atret per el teatre creatiu que per el comercial, emperò sap que un no pot anar sense el altre. El teatre comercial proporciona els mitjans, per poder invertir en el teatre creatiu. En aquell moment fa part de un grup lletrista, que es considerava surrealista, deixeble del poeta André Breton. Volien fer teatre inconformista, trencant coses per fer-ne d´altres. Llavors es proven coses més arriscades com la idea del nobel de literatura Luigi Pirandello, del teatre dins el teatre, que consisteix en posar damunt l´ escenari un disc que donava voltes amb dues cares, en una es representa una peça de teatre clàssica i en l´ altre es representa un balcó amb diferents espectadors donant els seus comentaris sobre la peça en qüestió. També intenten altres coses com jugar amb el doble sentit, es à dir, interpretar una peça, com per exemple “La Dama de las camèlies” de Alexandre Dumas, amb el vestuari, i escenaris de època i al mateix temps amb un text que rés té a veure amb l´ original. O inclòs l´ idea que un actor faci el rol d´ espectador i en mig de una representació es llevi per fer renou i contestar la veracitat de la peça, i desprès de fer creure a la resta dels espectadors que es un boig, i fer entrar la policia per que s´el endugui, comentar des de l´escenari que tot era un muntatge, i que la veritat no es sempre el que sembla.
Amb aquest teatre creatiu inexistent a Mallorca, pretenien fer una reflexió, i que la gent en tornar a casa continues pensant allò que havia vist, volien fer avançar el pensament, amb un teatre que presentes un anàlisi de les veritats que s´ens presenten. I una certa contradicció constant entre la creativitat i el conformisme.
En venir a viure a Mallorca, a principis dels vuitanta, l´ ambient cultural ha canviat i te molt més moviment, es un temps de transició en el que amb el grup de intel•lectuals amb que Bisbal es relaciona, escriuen guions de radio, fan reportatges informatius, a més de entrevistes gravades que fan escoltar en els cafès, molt abans que existís a Mallorca una televisió autonòmica, per donar informacions. A més per la seva banda Bisbal continua la seva carrera teatral. Així i tot, les institucions (tan el Ministeri de Cultura com el de Educació), no veuen la necessitat de proporcionar medis al teatre, emperò la entitat financera “La Caixa”, dona suport a l´obra infantil “Les aventures de Loupio, llop blanc”. Aquest fet, que per una part era l´ únic mitjà disponible, molt útil per la recuperació de la llengua, però per una altre banda xocava amb la visió anticomercial de Bisbal, fet que provoca en ell el desig de entrar en política, i mirar de donar més atenció des del poder a la cultura i al teatre, per la qual cosa es presenta a les eleccions solleriques i arriba a formar part del consistori, com a membre de la oposició. També es dedica en aquests temps a donar classes al conservatori de Música, Dansa, i Interpretació, però la seva ensenyança queda un poc frustrada pel fet que sap que aquests joves no tindran molta sortida artística dins el món cultural mallorquí, a pesar que un dels seus antics alumnes, Pere Mestre, ha creat a Mallorca el café-teatre Sans. Desprès de 25 anys de carrera teatral i amb quasi bé quaranta obres dins les seves maletes, Bisbal considera que el teatre ha de ser autocrític i obert, sense autocrítica no hi ha progrés, segons la seva opinió Mallorca necessita encara avui, una institució teatral amb mitjans, que faci intercanvis amb altres teatres, ja sigui amb Barcelona o València. El teatre no son només establiments renovats a on es puguin presentar obres, el teatre són les persones que el composen, els medis no només han de ser per la carcassa, sinó pel desenvolupament de la creativitat. La creativitat és el motor de la cultura. (Publicat a Veu de Soller)

Anuncios

MIQUEL BRUNET
Miquel Brunet, músic i productor
El músic Miquel Brunet treballa conjuntament amb altres professionals al capdavant d´ Ona Digital, una empresa encarregada d´ enregistrar, editar i publicar treballs discogràfics que veuen la llum posteriorment amb la garantia de la qualitat que els ha vist néixer. Els estudis ubicats al municipi de Bunyola han permès a decenes de músics reconeguts i novells enregistrar les seves produccions, així com treballar en la creació musical, ja que Ona Digital també és un centre on neix la música.
P: Quina es la trajectòria d´en Miquel Brunet?
R: Vaig fer estudis de Piano amb en Miquel Segura i més tard també estudis d´harmonia. Des dels 18 anys he estat associat amb el grup Valldemossa, amb el que vaig començar la meva carrera com a músic.
P: En quin moment es va decidir crear Ona Digital?
R: Jo ja estava ficat en el món del enregistrament, al mateix temps que anava de gira amb els Valldemossa. L´ any 1992 em vaig associar amb en Toni Fernández, qui com jo també es músic i productor. De la fusió de les nostres empreses va néixer Ona Digital. Ens interessava muntar un estudi d´ enregistrament en el que no hi hagués només una vessant tècnica, sinó que també existís un passat musical, i aquesta ha estat sempre la filosofia de la casa. Amb el temps altres persones han començat a fer feina amb nosaltres, i sempre hem seguit la mateixa línia de treball.
P: Què s’hi fa exactament en un estudi d´ enregistrament?
R: S´ hi fan moltes coses, per una banda esta el enregistrament pròpiament dit d´ un disc, el enregistrament, producció, edició i distribució. Però de vegades també composem música que no s enregistra. Per exemple, he composat peces per obres de teatre que s´ha fet a Bunyola, i només han servit per la obra en concret, però no s´han publicat comercialment. A mi m´ agrada dir que Ona Digital es més un centre de creació musical, que un estudi d´ enregistrament purament comercial.
P: Heu fet mai bandes sonores per qualque pel•lícula?
R: Sí, de fet fa cosa d´ un any vàrem fer la música per un documental que tractava de la guerra civil, anomenat “Nosaltres els vençuts”, què tracta de la història viscuda de certs mallorquins que varen viure aquesta època. També hem fet música per un llargmetratge, d´ això se en diu post-produir, és a dir, fer la banda sonora, què fa la pel•lícula més real, tant els efectes especials, com que els diàlegs harmonitzin amb la imatge, i no es mesclin amb altres sorolls com per exemple el tir d´ una bala.
P: De quins mitjans disposeu als estudis d´enregistrament?
R: Ona Digital són dos estudis un que es situa a Cas Català, i aquest a on estem de Bunyola, en ell hi tenim quatre sales que es comuniquen entre elles i dos taules de gravació, les sales estan preparades per tenir acústiques diferents segons el tipus de música que s’hi enregistra. La decoració de les sales, ha estat mesurada i té aquesta funció, la pretensió es aconseguir la qualitat requerida per una sonoritat el més ideal possible. Per exemple una de les sales té la acústica d´ un gran espai buit, com podria ser una església. Aquesta es molt bona per fer enregistraments clàssics, i en tenim una altre en la que no hi ha cap tipus de ressonància. Es el que es diu un estudi modular, que tan es poden utilitzar per separat, com en conjunt.
Per altre banda i encara que utilitzem la darrera tecnologia, comparable a la que s´utilitza en qualsevol estudi amb anomenada de los Angeles; també ens agrada tenir la sonoritat de antics instruments musicals que fa un temps s´ havien deixat un poc de banda, com pianos dels anys 50 i 60, un Rhodes o un Wurlitzer. Ara tornen a ser d´ actualitat, encara que nosaltres ja els teníem abans de que tornàs a ser moda. Ja què si bé es poden aconseguir sonoritats semblants amb sistemes digitals, no hi ha com tocar i sentir un vell instrument a nivell de sensacions. I ens agrada que el artista es senti còmode.
P: Suposem que un grup té ganes de enregistrar un disc, com ho ha de fer? Quina és la base de selecció?
R: Nosaltres fem feina de diferents maneres. Una es la producció pròpia d´ Ona Digital, es à dir un grup ens aporta un enregistrament, si ens agrada i creiem en ell, invertim i ens ocupam de tot. Desprès està l´ autoproducció, que s´aplica quan un grup que té doblers i vol enregistrar. Aleshores ho feim, però ho financia el grup. En aquest cas m´agrada dir que és com estar en una sala de parts, amb esforç, dolor i dificultat, neix un bonic nadó.
I el que també és fa es la producció estrangera o nacional, què consisteix en llogar l´ estudi a tercers i col•laborar amb els seus mètodes de treball. Aquest darrer és molt instructiu per a nosaltres ja que aprenem d´ altres tecnologies, ens enriquim, es com un constant “training”.
P: Quins son els projectes que ara teniu en marxa?
R: Ara estem acabant el darrer disc de Cap- pela, ens queda només acabar el disseny gràfic de la portada, i es titularà “De cap”. També tenim en marxa, projectes amb Xirimies de Son Roca, el grup solleric Clearwater, el infantil Cucorba i Al Mayurqa.
P: Per acabar, feu-nos somiar….quins noms han passat per aquest estudi?
R: Annie Lennox, Presuntos Implicados (què varen estar amb nosaltres un mes sencer), Tomeu Penya, Orquestra Simfònica de Balears, Coral de la Universitat Illes Balears, Ja t’ho diré i Ocults, per dir-ne només uns quants. (Publicada a Veu de Soller)

2140_1086152880145_2116_n
Oliver Lynton
Oferint formació professional al infants de Kenya

Njia Panda Ya Tumaini Aquestes estranyes paraules escrites en Kiswahili llengua parlada a Kenya, volen dir encreuaments de l´ esperança.
En Oliver Lynton, que se n´ha fet portador, va venir amb la seva família a viure a Deia, al any 1963.La seva mare que era professora a Londres, va comprar una casa a es Clot, que era una ruïna, per el preu que hauria pagat una calefacció al seu país.
Des de llavors, els Lynton anaven i venien, entre Londres i Deia. Durant les seves estades a l´illa, va aprendre una sèrie de manualitats, com a treballar a la construcció, feines que li varen ser molt útils, més endavant, com veurem en aquest article.
També va fer feina amb els professors d´ arqueologia Steve Kopper i William Wardren, què s´ interessaven un per el neolític i l´ altre per el paleolític de Mallorca, varen fer junts feines de recerca per tota la illa amb col•laboració amb el Club de espeleologia de Mallorca.
Simultàniament durant les estades a Londres va estudiar mecànica, el objectiu de aprendre una feina manual, era el de poder viatjar amb un ofici que pogués practicar a qualsevol lloc del món. Passà quatre anys rehabilitant una casa a Deia, desprès del que li va sortir l´oportunitat de fer feina a Sri Lanka per l´ International Childcare Trust, organització filantròpica amb base a Londres, que te per objectiu donar un futur a nins, que per una raó o altre han perdut aquesta possibilitat. Durant set anys, va crear allà un taller de mecànica, per els nins refugiats a causa de la guerra civil entre cingalesos i tamils.

A partir de 1997 parteix cap a Kitale a Kenya, amb dos projectes paral•lels per aixecar, un de recollir en un centre els infants orfes i l´altre de procurar assistència sanitària gratuïta pel nins i a baix preu per la resta de la població. Degut als conflictes tribals del principi dels noranta, es crearen una sèrie de necessitats, els nins estaven en una situació precària. Als infants entre catorze i divuit anys se´ls ofereix un futur ensenyant- los un ofici pràctic com per exemple la sastreria o la fusteria a més de proporcionar-los la possibilitat de anar a escola i tenir accés a una cultura general bàsica. Aquesta formació cultural es fa dins a les escoles africanes, amb l´ objectiu que els nins no perdin la seva identitat, això facilita la possibilitat de reunificació amb les seves respectives famílies, en cas de trobar qualque sobreviscut. Una altre de les feines que es fan es la recerca de familiars desapareguts. Per altre banda la organització ajuda a les iniciatives que la població autòctona té, com donar els materials per fer una font d´aigua potable, per què ells facin la resta.
Tota aquesta feina es fa amb col•laboració amb la oficina governamental de ajuda a la infància del govern Kenyà, aquests darrers en tot moment saben quins nins son dins el centre i decideixen si un nin pot ser repatriat a casa d´ un familiar, desprès de valorar si el nin, vol o no partir i si el familiar serà o no responsable. Les guerres produeixen com a resultat diferents problemàtiques, no solament que els infants quedin orfes i amb totes aquestes dificultats esmentades, també hi ha la sida, les drogues i els infants de carrer que son assassinats a sang freda, sense que ningú es preocupi pel cadàver. Totes aquestes coses i moltes més esmentades dins la pàgina www.npyt.org , fan que aquesta organització faci una feina lloable, però a la vegada sense final aparent. Sempre manquen mitjans, per tota la feina que hi ha a fer, si no hi ha prou fons, no es pot ajudar més. Per col.laborar:
http://www.childrescuekenya.org/
(Entrevista publicada a Veu de Soller)