Ésser Català

25 septiembre 2009

Llegeixo què per ser català, s’ha de parlar català. M’aturo i penso en aquestes paraules. Em demano si soc catalana. Parlo i escric el català és la meva llengua materna. Però sempre vaig estar bilingüe, ja que la meva llengua paterna és el castellà. Això va ser així fins que vaig començar a ser trilingüe i desprès multilingüe, no crec que parlar més d’una llengua em faci menys catalana, que els meus avis empordanesos, oncles, ties i cosins empordanesos. La família de la mare és empordanesa des de com a mínim el 1700 i pico, segons els anals. De vegades em sembla que la gent té tantes ganes de que Catalunya sigui un país independent què utilitzen raonaments, si bé, molt estructurats des el seu punt de vista a mi em fan l’efecte de ser una estranya a la meva terra. Com si em parlessin un català què jo no entenc. Miro la gent ballar Sardanes i m’agrada, el meu avi era un gran ballador de sardanes, i el poc què sé ell m’ho va ensenyar. Però m’emociona igualment veure ballar el Ball de Bot a Mallorca. Tinc el sentiment que em faria el mateix efecte el Fest-Noz de la Bretanya Francesa, o el Contry original Texà. En el fons què vol dir ser d’una terra? Vol dir, tal vegada identificar-se amb tot allò que la identifica, tan de temps com hi vius. Tots aquests balls, son una mostra de la bonhomia de la gent i de la seva manera de festejar. Llavors dedueixo que no soc només catalana, soc catalana i d’altres llocs també. No sé, tantes coses me fan dubtar de voler tenir realment una única identitat. De vegades crec que el folklore, envaeix el sentit comú. Popular és a Catalunya, parlar català, ballar sardanes, fer torres humanes, i formar part d’alguna colla castellera. Però al Empordà parlar català, fins ara no era només popular era el que identificava als autòctons dels forans. Ara ja no. Ara els forans també parlen català i son més catalans que jo. Sé d’un parell de bolivians, per exemple, que militen a CIU i d’un altre que es Mosso d’Esquadra. Jo no seré mai cap de les dues coses, així que em dic que ja no dec ésser tan catalana com hem semblava. Ara me fan dubtar.

Sad and uninspired

2 septiembre 2009

Figueres no m’inspira. Es molt trist això què escric, però és ben cert. I Déu sap què no és per manca de coses a dir, sobre la ciutat, sobre la gent que hi viu, la prova és la quantitat de columnistes que tenen els mitjans locals amb temàtiques diverses. Figueres em sembla repetitiva, però jo sé ben cert que no ho és. Així i tot, Figueres no m’inspira, ni m’aspira, i encara menys m’obsessiona, que seria el que passaria si per atzar me’n enamores. Repeteixen les autoritats, que la ciutat necessita un gran llibre que plasmi el que Figueres representa. Penso que si en escrigués ara mateix un, en seria un de monòton i avorrit. O un de depressiu que s’assemblaria a l’historia de Oliver Twist, probablement. La culpa no és de ningú. Es que jo no vaig demanar néixer a una ciutat, que amb flors o sense em sembla gris. Amb masses cotxes. Bruta en els carrers que no son cèntrics. Quan era adolescent escrivia poemes en qualsevol dels seus carrers, eren poesies plenes de malenconia, que no sé ni on paren. Recordo que n’hi havia una en la que parlava de Dalí, com un geni malèfic que feia una ombra daurada sobre la ciutat, i no deixava espai per rés més. Però el seu Museu era l’únic amb color de tota la ciutat, llavors no existia el Museu de la Joguina com a tal, encara era un hotel atrotinat. Potser és això que la trobo ofegant, o feta de clans. Classista i tancada a cultures externes. O potser que s’ha fet gran a cops i no en estava preparada, o tal vegada son els seus habitants més antics què no estaran mai preparats als canvis. L’Acústica en és una momentània excepció, i els menjars del món un emmirallament de convivència. La grisor de Figueres, encara més de cares a la tardor i al hivern, m’abat.