A Daniel Ferrer i Isern

25 junio 2009

Daniel Ferrer i IsernGràcies per escriure “La Terra de Lavínia”, és tot un exercici d’estilisme poètic.  I una bufetada a la cara dels què ja no creuen en la poesia.  La tendresa desborda a cada frase. Jo no he sabut mai estimar la terra que va veure el meu naixement, com tu, cadascú té les seves excuses.  Tal vegada, la meva sigui què he passat tants anys fora del Empordà que n’havia oblidat els detalls, coses tan senzilles com què li dèiem plaça de la Victòria a la plaça Josep Tarradellas, fa uns anys enrere.  No ho recordava, veus, però ara que ho acabo de llegir me’n adono que des que vaig tornar a casa, quan me parlaven de la plaça Josep Tarradellas sempre em costava situar-la.  En el teu llibre ressaltes uns valors què per contra sempre han estat molt al meu costat, (la família, els amics) i em sentia estranya entre els habitats d’altres terres com si els manques alguna cosa, he entès aquest sentiment quan parles de la gent d’Uruguai, en una de les epístoles a Lavínia.  Estic d’acord amb tu, en l’amor que prodigues vers la mediterrània, jo tampoc puc viure massa temps allunyada de les oliveres, els pins, i els matolls d’herbes aromàtiques típiques de la nostra contrada, romaní o farigola. Fins i tot la menjua me sembla sens cap gust, si no té el toc de l’oli verge.  El lirisme que desprenen els fulls adreçats a Lavínia, tenen ales, son com dirien els veïns del nord, comme des papillons, plens de coloraines, i la particular llum què es reflecteix en el mare nostrum, il•lumina, com els fanalets de Dalí, el hivern alt empordanès.  Gràcies per fer una dedicatòria en el meu exemplar personal, el dia de la presentació a l’Ajuntament de Figueres.  No sé què vol dir el : “Per tu, Rosa, esperant que algun dia en facis un llibre”.  Fa dies que reflexiono en el que has volgut dir, no sé si te vares despistar mentre en Santi te parlava o vols que algun dia faci un llibre del teu llibre, és un misteri que encara no tinc resolt.  Sigui com sigui, estic contenta de saber què compartim passió per les lletres, i al teu llibre li desitjo molta prosperitat.

MENTIDES PIADOSES

23 junio 2009

Les persones que diuen mentides per quedar bé, encara queden pitjor, que els que diuen sa veritat, la veritat frontal. A qui pretenen enganyar? A ells mateixos? Les mentides tenen cames curtes, i quan qualqú ens diu mentides, ja no el podem creure, encara què desprès tot el que ens digui sigui veritat. Ha esquinçat el cercle de confiança, que ni recosint-lo deixa de tenir la marca. Per això no crec en la raça política, per això no crec en molt humans, resumint. Avui li faré la guerra a l’expressió mentides piadoses, per començar, piadosa per qui? Quina pietat, té el que ment? Ara vindran els que diran que és per no fer tan de mal, per evitar situacions dramàtiques. Dir la veritat, no vol dir què la haguem de dir de qualsevol manera, és ben evident, un que vol comunicar a de respectar la integritat del altre. Però dir-li mentides, quina pietat té? Repeteixo la qüestió. Si la pietat, és la capacitat de compadir-se dels sentiments aliens. Llavors un pot compadir-se dient el que és cert. El que no és capaç de dir la veritat, al final arribem al clímax del interrogant, no diu mentides piadoses per protegir l’altre del dolor, les diu per protegir al seu propi ego de tenir que assumir els efectes negatius que la notícia pugui tenir en l’altre. No és pietós, es un egoista. Creu que “queda bé” i és queda tan ample. El mentider pietós, juga amb els sentiments de l’altre, fent-li creure irrealitats. Jugant amb els seus somnis. Els somnis personals son sagrats, ningú té dret a jugar-hi. Vivim en un món, què sempre em desagradarà per fals, per què ens fan creure que només té importància tot allò què és superficial. I destrueixen amb mentides molt ben construïdes, la nostra capacitat de sobrepassar els sobresalts, les decepcions, o el què es pitjor, la menyspreen. No ens deixen créixer, ens volen protegir, diuen, amb mentides. Sobrevalorem la coherència, diuen, però la coherència dona sentit a les nostres vides. Una veritat vertadera, la necessitem, com l’aire per respirar. Aire pur.

FIGUERES ES DESPERTA

19 junio 2009

Son les set del matí, Figueres es desperta un dia de Juny. Una senyora despentinada camina amb el seu fill adult amb ment d’infant, tots dos mantenen una entretinguda conversa.

Un noi què encara no ha dormit, amb ulls enrogits i arrossegant els peus, camina lentament, probablement va a una casa a la que no té ganes de tornar. Els enamorats feliços encara abraçats, obren els ulls lentament, no es volen despertar, es tan dolç l’amor de primera hora del matí, què el voldrien fer etern.

Les mares criden als nens per anar a escola, amb el cacau i els cereals a taula; ells fan el ronsa, l’estiu s’apropa, volen anar a la platja, o jugar a la play; els darrers dies de classe sobren. El pare, a la porta els diu un fins desprès, al vespre ens veurem.

Les botigueres de tota la vida, al centre de la ciutat vora la Rambla, freguen les voreres i els veïns es saluden un natural “bon dia” acompanyat d’un somriure. Els treballadors de la construcció fan l’esmorzar als bars perifèrics, entre glop i glop de cafè comencen les tertúlies matineres. Comenten, el que saben i el que no saben, amb argumentacions personals amb afirmacions absolutes, plenes de si jo fos, jo faria. Els transportistes descarreguen begudes, el soroll de vidres omple l’estança, ampolles xoquen, les tasses desfilen, es renten i s’eixuguen.

A la estació, gent adormida i repetitiva agafa el tren, per anar a Girona o Barcelona. Els darrers flequers bons acaben la seva jornada, la gent compra els croissants, i les baguettes franceses, pel dia que comença. Els diaris es fullegen, el consistori i els funcionaris més deprimits es preparen per la quotidianitat.

El museu Dalí, encara no ha obert les seves portes, a les oficines, les consultes i els centres públics les dones de neteja ja se’n tornen.

El Parc Bosc es espellingat, té la jornada sencera per refer-se, sota la mirada impassible i indiferent del Castell de Sant Ferran, a qui rés no mou, ni d’un dit.

Son les set, Figueres es desperta i jo no tinc son, avui he decidit fer l’homenatge al francès Jacques Dutroc. L’actualitat d’avui comença en el passat d’ahir.

EL BOSC DE BOULOGNE

17 junio 2009

Totes les grans ciutats tenen un parc que les identifica, on se suposa queden protegides algunes especies animals o vegetals i on els humans de la ciutat poden trobar una reserva d’oxigen.

No puc deixar de pensar en el Hyde Park londinenc, en el Central Park novaiorquès, el Güell de Barcelona, entre d’altres.

Figueres no és menys, per què aspira al nom de gran ciutat, la vila també té un parc que anomenem bosc, com podríem anomenar-lo Bois de Boulogne, tenint en compte què s’hi desenvolupen les mateixes activitats vespertines que el conegut parc parisenc.

No hi tenim un zoo, com alguns dels parcs anteriorment citats encara que s’hi poden trobar tota mena d’espècimens de la fauna biològica autòctona o no, però resident a la contrada.

Alguns fan moneries, també animalades com és natural dins el seu habitat. Altres mengen cacauets o pipes. Altres rugeixen com lleons. D’altres recerquen parella entre les branques dels arbres més alts. Les especies més rastreres, també s’aparellen entre la poca verdesca encara verge. Alguns és perden dins el fang, com hipopòtams o cocodrils. Alguns no canten però posen musica ben forta, per afogar el cant dels ocells.

El bosc és un dipòsit de cacofonia, de herbes de tota raça i els contenidors de escombraries, un laboratori on experimenten els rats sobre els humans que s’hi perden.

La ciutat perd els seus detalls des què travessem la frontera de la carretera i la selva verge, per entrar en el viu de la qüestió. Entrem en el mort què s’arrossega, des què al carrer de la Jonquera, les dones utilitzades i venudes, no tenen el seu habitual lloc. Fora del centre, fora dels perímetres, dins el pulmó de la vila, just allà on és respira.

El lloc on fins ara encara és podien fer passejades tranquil·les i meditatives de capvespre.

Recordo una vella fotografia què corre per casa on hi ha nens jugant al Parc Bosc i el meu germà pujat a una bicicleta amb un somriure. Es el passat, en la actualitat, a Figueres és té un Bosc de Boulogne. Diuen que tenim el què ens mereixem, o el què em permès, això diuen els figuerencs.