ESPINAYFLOR WRITINGS

Feia molt temps que no llegia un llibre que m’estires tant, com la falsa crònica de Palma de José Carlos Llop, i dic falsa no per què no pensi que els seus records siguin verídics, si no per què la veritat absoluta de les ciutats no pot existir en tant que cada humà la sent d’una manera diferent.

El que si puc dir, i no és critica literària, jo no en sé de criticar les coses que m’agraden, és que ja no tornaré a veure mai més Palma de la mateixa manera.

 El primer record que tinc de Palma és un col·legi què és situava al final de Passeig de Mallorca tenia segons el meu record una tanca metàl·lica, i el pati era tot gris, quan el vaig veure vaig pensar que semblava una presó, però evidentment no ho era, per què hi havia nins jugant a la pilota. Era l’any 1996.

Les meves excursions a Ciutat, com solen dir els que no son d’allà, sempre han estat com observadora i excursionista. Gran part de la seva historia submergida m’era totalment desconeguda, encara que en havia llegit qualque episodi per aquí o per allà.

Palma en particular i Mallorca en general, tenen aquest encant natural de ser misterioses i sempre en descobreixes de noves així hi caminis cada dia pels carrers i parlis amb la seva gent.

També és cert que parla de capítols que jo no puc recordar pel simple fet de no ser-hi i de ni tan sols haver nascut encara. Tot i així, aquesta lectura m’ha deixat com estomacada, és à dir com si m’haguessin donat un cop de puny al estomac. Sé que tardaré estona en digerir-la. Ha despertat en mi molts dubtes i sentiments que ara em superen. No tan pel que diu, ni com ho diu, si no en l’efecte que les seves paraules provoquen en mi que en he estat lectora.

M’he demanat si jo podria escriure un llibre així sobre la ciutat on vaig néixer Figueres, i certament puc respondre’m a mi mateixa amb una negativa. Sóc massa nòmada tan física com culturalment com per poder ser observadora d’una única ciutat i menys encara fer-la el centre del meu món. En tot cas en hauria d’inventar una que no té cap fonament físic o utilitzar-ne una de ben cosmopolita com Nova York, Londres o París.

Tampoc podria descriure’n la seva gent, no els conec ni de lluny ni de prop, sempre he viscut a distancia de tot allò que brilla i fa soroll, m’atabala. I la gent que conec no és la mena de gent que li agrada ser retratada en un llibre. Però ell que juga amb records seus, records no viscuts i records d’altres, fa un melting-pot amb el que si puc identificar-me. No se si a tots els seus lectors els semblarà el mateix, el que si puc és recomanar-ne la lectura.