LAS HUELLAS DEL DELITO (Original José Vidal Valicourt)
Al besar su hombro izquierdo besaste también un cangrejo tatuado.
Al besar su vientre tenso besaste también un aro de plata y un símbolo hebreo.
Al besar con demora sus pezones besaste también dos pupilas dementes.
A lo largo de su cuerpo descubriste quemaduras de cigarrillo, moratones recientes y la leyenda punk no future.
Tú, a su lado, fuiste un soldado raso que regresaba a su patria con una derrota humillante sobre sus espaldas.
Al besar su frente besaste también una oscura premonición.
Al besar sus labios besaste también el final de la poesía.
LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)
Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.
Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.
Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.
Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.
Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.
Al besar el seu front besares també una obscura premonició.
Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.
LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.
Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.
Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.
Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.
Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.
CUATROCIENTOS GOLPES (Original José Vidal Valicourt)
La ves cruzar el poema, hablando sola en una tarde inusualmente primaveral, abrazada a su cartapacio cubierto de recortes de revistas musicales y cinematográficas. Su felicidad consiste en que sus ojos rasgados de princesa iraní se rasgan aún más. Su cuerpo, confiado a la luz, sonríe. Ella se pierde en las estribaciones del poema, en el margen blanco. El cartapacio es un collage de viejas películas francesas y pianistas de jazz.
La imagen congelada de Antoine Doinel al final de los Cuatrocientos golpes, Catherine Deneuve envilecida en Belle de jour, la mirada poseída de Thelonius Monk. La ves sola, bajo un inmenso paraguas lila, esperando un taxi que nunca llegará. Está bebida y ha llorado más de la cuenta.
La lluvia fina, persistente, apenas perceptible de París. Estás muy alejado de tu apartamento. Alérgico a las líneas rectas, optas por el rodeo, por retardar la llegada a casa. Como si fueses un militar avergonzado por su derrota o un frío estratega que rechazase por principio un ataque frontal. El Sena está tranquilo. Por ello lo temes. Las barcazas negras se balancean sobre unas aguas espectrales. Hay un olor verde. La librería hebrea cerrada a cal y canto.
Te detienes y miras con mansedumbre las aguas aquietadas. Ahora queella ha salido por la puerta trasera del poema, meas contra el Sena y su mitología.
QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)
La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.
La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.
La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.
Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.
QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.
L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.
La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales. Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.
Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.