Poesía hebrea- Tal Nitzan Aqui reside la ternura
21 abril 2011
Aquí reside la ternura.
Aun si al corazón, en su mutismo,
se lo tragó la urbe como a piedra;
debes saber: éste es el punto de la ternura.
Dame tu mano en el mundo.
Vi a una madre hablar a su hijo odios,
asolar con palabras,
vi plegarse un edificio hasta el polvo,
cuánto apaciguar.
Cuando se cierra la noche
sobre una nuca que no fue besada
ya no hay remedio:
a todo ahogo,
en cada garganta,
hay una sola cura.
Mira, sencillamente, éste es el punto.
Traducción: Gerardo Lewin
EL AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)
Eres un maestro de la espera. Sabes aguardar con paciencia la llegada de algún rival, de alguna víctima propiciatoria. Melancólico hasta el tedio, vas pasando el rato y, por extensión, la vida entre adversarios incautos, contrincantes que acaban desquiciados ante la parsimonia de la esfinge ( que así es como te llaman los más irónicos).
Éste es un lugar en el que apenas ocurren sucesos dignos de mención.
Aunque te has percatado de la presencia de un individuo que no cesa de observarte.
Tal vez, se trate de algún escritor abatido por su falta de inspiración, que va en busca de algún personaje para su mediocre novela. Eres el hombre idóneo, un híbrido que aúna la tristeza de Fernando Pessoa y el silencio de Maurice Blanchot.
El tiempo de este lugar es tiempo muerto que oscila entre el bostezo sin disimulo y la ocurrencia aislada, entre un movimiento en falso de la dama blanca y la codicia oblicua del alfil negro, y un humo tan compacto como las pesadas y mugrientas cortinas, que le dan al local un leve toque de distinción y nobleza arruinada. Sabes que estás siendo escrito, y eso te conmueve. Cuando suenan las nueve en el reloj de pared, te incorporas para marcharte.
Hay mucha expectación. Los murmullos se apagan, el tintineo de los vasos cesa de golpe. Todos creen que has sido “alguien importante” o, tal vez, “un don nadie con manías de grandeza.” Sabes que tu ausencia dejará un vacío que no podrá ser colmado. Tu silla quedará libre. Como si de pronto hubieras muerto. Los que van llegando son tan sólo borrachos con un aire fúnebre, beodos con mirada bovina que hincarán sus codos en el mostrador y pedirán lo de siempre: un vaso de muerte con hielo.
L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)
Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).
Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.
Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.
Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.
El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.
Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.
LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)
Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.
Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.
Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.
Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.
Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.
LA VISITA (Original José Vidal Valicourt)
El escritor te recibió con resquemor: “la soledad es un hábito que crea adicción.” Éstas fueron sus primeras y últimas palabras. El resto era silencio. Mucho silencio. Llegaste a comprender que el escritor se expresaba mediante aforismos salvajes. Sin dejar de escrutarte con sus ojos de ave rapaz, parecía aguardar de tu parte alguna réplica inteligente. El rumor del mar salvaba aquellos momentos de pesadumbre.
Si tu padre te había hablado de él, el resto de la familia ocultó siempre su existencia. Cualquier tipo de alusión al abuelo era desviada hacia temas más tranquilizadores. A ti, todo aquel halo de misterio que rodeaba al abuelo maldito, en lugar de aplacar tu curiosidad por los casos perdidos, acrecentaba tu atracción por lo extraño. Cuando llegaste al final del tortuoso camino, su casa blanca parecía un espejismo. Él te estaba observando desde el umbral de la puerta. Su rostro implacable contra el sol de poniente. (No sé si has dicho que nombrarlo era lo mismo que mentar al diablo). Abajo, el oleaje era monótono y las rocas refulgían. Para el escritor tú no eras más que un recolector de datos, el nieto que va a la caza de abuelos excéntricos. Luego, bebisteis como dos apestados que se reconocen y se respetan, con la complicidad de un silencio escarpado, con el apoyo de unas pocas palabras agrestes.
Entre místico y siniestro, el abuelo te indicó la puerta. La visita había concluido. Afuera el día estaba gris, neutral como sus ojos. Como el vacío.
LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)
L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.
Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.
Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.
LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance” Ce furent ses premières et dernières paroles. Le reste fut silence. Beaucoup de silence. Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse.
Même si ton père t’avait parlé de lui, le reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.
Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.
Lui t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans la complicité d’un silence abrupte aidés par quelques âpres paroles.
Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.