Aquí reside la ternura.
Aun si al corazón, en su mutismo,
se lo tragó la urbe como a piedra;
debes saber: éste es el punto de la ternura.

Dame tu mano en el mundo.

Vi a una madre hablar a su hijo odios,
asolar con palabras,
vi plegarse un edificio hasta el polvo,

con lentitud, un piso dentro de otro.Cuánto debemos apiadarnos,
cuánto apaciguar.

Cuando se cierra la noche
sobre una nuca que no fue besada
ya no hay remedio:
a todo ahogo,
en cada garganta,
hay una sola cura.

Mira, sencillamente, éste es el punto.

Traducción: Gerardo Lewin

Anuncios

EL  AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)

Eres  un  maestro  de  la  espera.  Sabes  aguardar  con  paciencia  la llegada  de  algún  rival,  de  alguna  víctima  propiciatoria.  Melancólico  hasta  el  tedio,  vas  pasando  el  rato  y,  por  extensión,  la  vida  entre  adversarios  incautos,  contrincantes  que  acaban  desquiciados  ante  la  parsimonia  de  la esfinge  ( que  así  es  como  te  llaman  los  más  irónicos).

Éste  es  un  lugar  en  el  que  apenas  ocurren  sucesos  dignos  de  mención.

Aunque  te  has  percatado  de  la  presencia  de  un  individuo  que  no  cesa de  observarte.

Tal  vez,  se  trate  de  algún  escritor  abatido  por  su  falta de  inspiración,  que  va  en  busca  de  algún  personaje  para  su  mediocre  novela.  Eres  el  hombre  idóneo,  un  híbrido  que  aúna  la  tristeza  de  Fernando  Pessoa  y  el  silencio  de  Maurice  Blanchot.

El  tiempo  de  este lugar  es  tiempo  muerto  que  oscila  entre  el  bostezo  sin  disimulo  y  la  ocurrencia  aislada,  entre  un  movimiento  en  falso  de  la  dama  blanca  y  la  codicia  oblicua  del  alfil  negro,  y  un  humo  tan  compacto  como  las pesadas  y  mugrientas  cortinas,  que  le  dan  al  local  un  leve  toque  de distinción  y  nobleza  arruinada.  Sabes  que  estás  siendo  escrito,  y  eso te  conmueve.  Cuando  suenan  las  nueve  en  el  reloj  de  pared,  te incorporas  para  marcharte.

Hay  mucha  expectación.  Los  murmullos  se  apagan,  el  tintineo  de  los  vasos  cesa  de  golpe.  Todos  creen  que  has  sido  “alguien  importante”  o,  tal  vez,  “un  don  nadie  con  manías  de  grandeza.”  Sabes  que  tu  ausencia  dejará  un  vacío  que  no  podrá  ser colmado.  Tu  silla  quedará  libre.  Como  si  de  pronto  hubieras muerto. Los  que  van  llegando  son  tan  sólo  borrachos  con  un  aire  fúnebre,  beodos  con  mirada  bovina  que  hincarán  sus  codos  en  el  mostrador y  pedirán  lo  de  siempre:  un  vaso  de  muerte  con  hielo.

L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)

Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).

Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.

Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.

Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.

El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació  i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.

Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.

LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)

Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.

Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.

Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.

Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.

Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.

LA  VISITA (Original José Vidal Valicourt)

 

El  escritor  te  recibió  con  resquemor:  “la  soledad  es  un  hábito  que  crea adicción.”  Éstas  fueron  sus  primeras  y  últimas  palabras.  El  resto  era silencio.  Mucho  silencio.  Llegaste  a  comprender  que  el  escritor  se expresaba  mediante  aforismos  salvajes.  Sin  dejar  de  escrutarte  con  sus  ojos  de  ave  rapaz,  parecía  aguardar  de  tu  parte  alguna  réplica  inteligente.  El  rumor  del  mar  salvaba  aquellos  momentos  de  pesadumbre.

Si  tu  padre  te  había  hablado  de  él,  el  resto  de  la  familia  ocultó  siempre su  existencia.  Cualquier  tipo  de  alusión  al  abuelo  era  desviada  hacia temas  más  tranquilizadores.  A  ti,  todo  aquel  halo  de  misterio  que rodeaba  al  abuelo  maldito,  en  lugar  de  aplacar  tu  curiosidad  por  los  casos  perdidos,  acrecentaba  tu  atracción  por  lo  extraño.  Cuando  llegaste al  final  del  tortuoso  camino,  su  casa  blanca  parecía  un  espejismo.  Él  te estaba  observando  desde  el  umbral  de  la  puerta.  Su  rostro  implacable contra  el  sol  de  poniente.  (No  sé  si  has  dicho  que  nombrarlo  era  lo  mismo  que  mentar  al  diablo).  Abajo,  el  oleaje  era  monótono  y  las  rocas refulgían.  Para  el  escritor  tú  no  eras  más  que  un  recolector  de  datos, el  nieto  que  va  a  la  caza  de  abuelos  excéntricos.  Luego,  bebisteis  como dos  apestados  que  se  reconocen  y  se  respetan,  con  la  complicidad  de un  silencio  escarpado,  con  el  apoyo  de  unas  pocas  palabras  agrestes. 

Entre  místico  y  siniestro,  el  abuelo  te  indicó  la  puerta.  La  visita  había concluido.  Afuera  el  día  estaba  gris,  neutral  como  sus  ojos.  Como  el  vacío.

LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)

 

L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.

Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol  tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques  refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de  avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.

Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.        

LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

 

L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance”  Ce furent  ses premières et dernières paroles. Le reste  fut silence. Beaucoup de silence.  Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser  de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse. 

Même si ton père t’avait parlé de lui, le  reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire  ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.

Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.

Lui  t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable  contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus   qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans  la complicité d’un silence abrupte  aidés par quelques âpres paroles.

Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a  montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.