CONCIENCIA DEL ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)
El cielo herrumbroso, alcoholizado, los calcetines rígidos, el paladar recién asfaltado. Taxis blancos que transportan tu cadáver hasta la periferia, allí donde se disloca el poema. Y, luego, regresar caminando con los ojos clavados en la punta de tus zapatos. La dura tarea de empezar por el principio. El milagro consiste en colocar un pie delante del otro, en ir encadenando pensamientos triviales. Escuchar el rumor, el ronroneo entrañable de tus vísceras, lo único que permanece a salvo de las miradas indiscretas. Elaborar un inventario de los órganos internos.
Por este orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.
Tu calavera riéndose de tu angustia carnal, de la tensión de nervios y tendones. Pensar que el dogma óseo siempre vencerá a los argumentos relativistas de la carne.
CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)
El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.
Per aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.
La teva calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.
CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.
Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.
Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.
Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.
AUSENCIA ( O EL DON DE LA UBICUIDAD) (Original José Vidal Valicourt)
Piensas en ella.
Aunque, la verdad, llevas una temporada que no haces otra cosa que verla en los parques, en las calles abarrotadas, en las puertas de los cines, en las ventanillas fugaces de los autobuses y los taxis, en las cabinas telefónicas, en los paneles que anuncian desodorantes, coches japoneses, ropa interior femenina, en las revistas de viajes exóticos, en las turistas que se agolpan en los museos, en la entrada de los grandes almacenes, en las últimas y malolientes demarcaciones, más allá de los suburbios, allí donde las fábricas derraman su detritus, en las cantinas de los puertos, en algunas putas de la ciudad rota y en el centro desamueblado de tu habitación alquilada.
Te despiertas, sobresaltado por su muerte, y sabes que es mentira, que está aquí desnuda, frágil, inevitablemente ausente, abalanzándose sobre ti, mientras escribes que “piensas en ella.”
L’ABSÈNCIA (O EL DO DE D’UBIQÜITAT) (Versió catalana Rosa Ramos)
Penses amb ella.
Encara, que la veritat, duus una temporada que no fas altre cosa que veure-la als parcs, als carrers plens de gent, a les portes dels cinemes, a las finestretes fugaces dels autobusos i dels taxis, a les cabines telefòniques, als panells que anuncien desodorants, cotxes japonesos, roba interior femenina, a les revistes de viatges exòtics, en les turistes que s’apleguen als museus, a la entrada dels grans magatzems, a les darreres i pudentes demarcacions, més enllà dels suburbis, allà on les fabriques vessen els seus detritus, a les cantines dels ports, en algunes putes de la ciutat trencada i en el centre desmoblat de la teva habitació llogada.
Et despertes, sobresaltat per la seva mort, i saps que és mentida, que és aquí nua, fràgil, inevitablement absent, abraonant-se sobre teu, mentre escrius que “penses amb ella”.
ABSÈNCE (OU LE DON DE L’UBICUITÉ) (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu penses à elle.
Encore que, la vérité, tu ne fais autre chose depuis quelque temps que la voire dans les parcs, dans les rues comblés, dans les entrées de cinémas, dans les petites fenêtres fugaces des bus et les taxis, dans le cabines téléphoniques, dans les panneaux qui annoncent déodorants, voitures japonaises, lingerie féminine (ou sous-vêtements), dans les revues de voyages exotiques, dans les touristes qui s’entassent dans les musées, dans l’entrée des grands magasins, dans les dernières et puantes démarcations, plus loin des faubourgs, là ou les usines renversent leur détritus dans les cantines des ports, dans certaines putes de la ville cassé et dans le centre dégarni de ta chambre louée.
Tu t’éveilles, sursauté à cause de sa mort, et tu sais que c’est faux, qu’elle est ici déshabillée, fragile, inévitablement absente, se jetant sur toi, alors que tu écris que « tu penses à elle »
ESPINAYFLOR WRITINGS 