EL ESTRIBILLO DE LA MUERTE (Original José Vidal Valicourt)
No puedes olvidar aquel viaje. En la radio del coche suena una melodía balcánica con acordeón, clarinete y piano. Vuestro vehículo avanza por una avenida arrasada, a cuyos lados unas mujeres vestidas de negro se golpean las caderas, la frente, los pechos.
Ella sube el volumen de la radio. Las emisoras interfieren. Por un instante, perdéis la hermosa y triste melodía. El paisaje consiste en postes derribados, coches desguazados, casas reventadas.
La llanura parece ajena al desastre, una tregua en el centro de la destrucción. Mientras avanzáis por la avenida os invade una repentina sordera. Ella sentencia: “la muerte es dura de oído.”
Os atenaza un dolor ambiguo, entre la ira y el desfallecimiento.
Una canción insolente os arranca de vuestra creciente zozobra. Se trata de un estribillo estúpido, interpretado en un inglés defectuoso. Más tarde regresará la sordera y no os oiréis más durante el resto del trayecto.
Ahora lo comprendes: aquella sordera que ahora recuerdas fue la definición más exacta y atroz del silencio, la descripción más cruel y perfecta. Ella te miró con sus ojos vacíos. Tú la miraste y sólo miraste oscuridad. Una oscuridad cerrada.
EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.
Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.
La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”
Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.
Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.
Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.
LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.
La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »
Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.
Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais. Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.
Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.
LOS BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)
Después de la hora de rigor callan como dos enamorados recientes.
Ella le pasa una mano larga y morena por su pelo enredado, y él se deja hacer dócil, amansado por una eyaculación esférica.
Su cuerpo de profesor anquilosado se torna blando, desguarnecido de teoría. Ella, con desparpajo andaluz, le cuenta que algunos clientes la llaman por teléfono para concertar citas con masaje, burbujas y artilugios de tortura que él se niega a utilizar, no por falta de presupuesto o coraje, sino por motivos “mucho más nobles.”
Él le confiesa que su vida “ha sido interrumpida, y que un vacío demoledor está ocupando el lugar que le corresponde a la luz sensata del día.” Con un encantador despliegue de haches aspiradas, ella le susurra que le está “empezando a amar de veras, que no hay mentira en mis gemidos, ni trampa ni cartón en mi cuerpo.”
El profesor coge el maletín de cuero gastado, abandona el burdel envuelto en perfumes falsamente orientales y sale a la noche pringosa de una ciudad del sur. Consulta el reloj pensando que es muy tarde o, tal vez, demasiado pronto para impartir su última clase sobre el exilio de María Zambrano.
ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)
Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.
Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.
El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.
Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.
El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.
LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.
Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.
Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».
Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »
Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.