EL  ESTRIBILLO  DE  LA  MUERTE  (Original José Vidal Valicourt)

No  puedes  olvidar  aquel  viaje.  En  la  radio  del  coche  suena  una  melodía balcánica  con  acordeón,  clarinete  y  piano.  Vuestro  vehículo  avanza  por una  avenida  arrasada,  a  cuyos  lados  unas  mujeres  vestidas  de  negro  se golpean  las  caderas,  la  frente,  los  pechos.

Ella  sube  el  volumen  de  la radio.  Las  emisoras  interfieren.  Por  un  instante,  perdéis  la  hermosa  y triste  melodía.  El  paisaje  consiste  en  postes  derribados,  coches desguazados,  casas  reventadas.

La  llanura  parece  ajena  al  desastre,  una tregua  en  el  centro  de  la  destrucción.  Mientras  avanzáis  por  la  avenida os  invade  una  repentina  sordera.  Ella  sentencia:  “la  muerte  es  dura  de  oído.”

Os  atenaza  un  dolor  ambiguo,  entre  la  ira  y  el  desfallecimiento.

Una  canción  insolente  os  arranca  de  vuestra  creciente  zozobra.  Se  trata de  un  estribillo  estúpido,  interpretado  en  un  inglés  defectuoso.  Más  tarde regresará  la  sordera  y  no  os  oiréis  más  durante  el  resto  del  trayecto.

Ahora  lo  comprendes:  aquella  sordera  que  ahora  recuerdas  fue  la definición  más  exacta  y  atroz  del  silencio,  la  descripción  más  cruel  y perfecta.  Ella  te  miró  con  sus  ojos  vacíos.  Tú  la  miraste  y  sólo  miraste oscuridad.  Una  oscuridad  cerrada.

EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.

Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.

La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”

Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.

Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.

Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.

 

 

LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.

La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »

Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.

Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais.  Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.

Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.

Anuncios

LOS  BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)

Después  de  la  hora  de  rigor  callan  como  dos  enamorados  recientes.

Ella  le  pasa  una  mano  larga  y  morena  por  su  pelo  enredado,  y  él  se deja  hacer  dócil,  amansado  por  una  eyaculación  esférica.

Su  cuerpo  de profesor  anquilosado  se  torna  blando,  desguarnecido  de  teoría.  Ella,  con desparpajo  andaluz,  le  cuenta  que  algunos  clientes  la  llaman  por  teléfono  para  concertar  citas  con  masaje,  burbujas  y  artilugios  de  tortura que  él  se  niega  a  utilizar,  no  por  falta  de  presupuesto  o  coraje,  sino  por  motivos  “mucho  más  nobles.”

Él  le  confiesa  que  su  vida  “ha  sido   interrumpida,  y  que  un  vacío  demoledor  está  ocupando  el  lugar  que  le corresponde  a  la  luz  sensata  del  día.”  Con  un  encantador  despliegue  de haches  aspiradas,  ella  le  susurra  que  le  está  “empezando  a  amar  de veras,  que  no  hay  mentira  en  mis  gemidos,  ni  trampa  ni  cartón  en  mi cuerpo.”

El  profesor  coge  el  maletín  de  cuero  gastado,  abandona  el burdel  envuelto  en  perfumes  falsamente  orientales  y  sale  a  la  noche pringosa  de  una  ciudad  del  sur.  Consulta  el  reloj  pensando  que  es  muy  tarde  o,  tal  vez,  demasiado  pronto  para  impartir  su  última  clase  sobre el  exilio  de  María  Zambrano.

 

ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)

Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.

Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.

El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.

Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.

El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.

LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.

Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.

Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».

Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »

Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.