ESPINAYFLOR WRITINGS

Ni se pensin per un instant que els parlaré del premi Planetari de Literatura. No estem en el Cas, ni en els Àngels que han guanyat contra vent i marea la petitesa monetària de 601.000 €.

Parlarem de la nostra Tramuntana aquell vent al que no pots contradir, per què tanmateix quedes fet farinetes quan decideix bufar de valent. Tampoc no els farem demostració de la saviesa dels vents que toquen l’Empordà, ningú podria igualar a Josep Pla en aquest afer.

Les bufades de l’emigració – immigració fan moure la gent d’un lloc a l’altre, conèixer les seves vides dona peu a quantitat insuperable d’històries, però encara i així mai ens en cansem. N’hi ha que estan convençuts que és un tema modern que mereix ser premiat. Forçats per les circumstàncies o per gust personal, els éssers humans som més nòmades del que volem reconèixer sempre ha estat així. Nòmades del tot, ens mudem de casa, d’idees, de roba, de marit, de muller, en fi, inestables totals, per molt que per idealisme lluitem a “sotavento”.

Donen ganes de fer recerques sobre els orígens, sempre ens trobem sorpreses, com la que fa uns dies afirmaven tan el Daily Telegraph con The Guardian anglesos, amb foto del document d’identitat a la prova, que Ahmadinejad (del seu nom original: Saborjhianté) té sang jueva i què els seus pares es convertiren a l’Islam i canviaren el cognom poc desprès del seu naixement. Fet que si més no crida l’atenció, per un negacionista del holocaust inveterat.

Sempre m’he demanat quants catalans d’origen jueu hi havia a Catalunya, no crec que se’n hagin fet estadístiques. Els jueus encara avui son gent forana. A pesar que Pere Bonnín, en el seu llibre “Sangre Judía” ens dona a conèixer un bon llistat de cognoms molts d’ells completament catalans que semblen haver tingut alguna relació amb el poble jueu, a l’edat mitjana i a l’actualitat. Un altre grup d’eterns emigrants, que patiren per tot on anaren, homes, dones i infants. I què a Figueres sembla que mai hagin residit, encara que això sigui completament fals.

El vent no perdona, i esborra les traces dels passatges momentanis, així doncs de rés serveix dur-li la contra.

“Sólo es noticia lo que alguien no desea que se publique, el resto es publicidad” –  Matías Vallés

 Un sector de la població sollerica plora aquests dies la mort de Leonor Gallegos. Familiars, companys de fe, amics i coneguts. Jo també m’afegeixo al seu dolor.

Hi va haver una temporada que sortíem juntes cada dilluns matí. A pesar de la diferencia d’edat, la seva companyia m’era d’allò més agradable. M’encantava que m’expliques les histories de la seva joventut. M’encantava compartir amb ella, els seus “èxits”- ella considerava un èxit poder parlar amb els seus veïns.

La Leo, com carinyosament li dèiem, era una excel·lent cosidora, no sé si hi ha alguna persona que hagi estat prop de ella que no tingui com record qualque pedaç cosit per ella.

De fet, inclòs en el seu llit, en el que lentament ens anava dient adéu des feia uns anys, el seu cervell seguia treballant i cosint.

Amb ella ha desaparegut una part de l’historia de les cosidores de Sóller i de la seva industria tèxtil. Va ésser una de les darreres a treballar-hi. Testimoni fidel d’una època, d’una fe i d’uns principis.

Lluitadora, i sempre preocupada pels seus, en especial el nen dels seus ulls, en Samuel. Li encantava que tingues aquest nom bíblic, i esperava que qualque dia fes honor a la significació del nom que porta, per què ella podés sentir-se’n orgullosa.

Esperava la resurrecció terrenal, per poder tornar-se a trobar amb la néta que duia el seu mateix nom. Ella en estava convençuda, tan com per predicar-ho, rebent molt sovint els cops de porta i el insults de la gent, de vegades de gent molt més jove que ella, incapaç de respectar, ni tan sols la seva edat.

En el món que vivim, mantenir una fe viva és una proesa, i ella la va aconseguir. Per aquest fet només tinc paraules d’admiració.

Amb el lema “Salvem l’Empordà” es presentà dimarts vespre un concert reivindicatiu al Teatre Jardí de Figueres. L’objectiu fou conscienciar a la població de la comarca del Alt Empordà, de la província de Girona de la necessitat de conservar el territori. Al acte varen acudir artistes benèvols, representant els quatre punts cardinals del territori català, amb el propòsit de recaptar fons para la causa. El protagonista absolut Cris Juanico i el seu grup els “Menaix a Truà” representant ses Illes Balears i Menorca en particular. Precedit per en primer lloc Quimi Portet en representació del principat de Catalunya, acte seguit del cantautor Pau Alabajos acompanyat de la virtuosa violinista Laura Navarro en representació del país valencià, i del grup Blues de Picolat que acudiren des de Perpinyà i representaren la Catalunya Nord. El concert començà fent un homenatge a Pepe Rubianes amb la reproducció de àudio, de una actuació del humorista. Això es va fer pel recolzament que ell va donar en vida a la causa de la protecció del territori empordanès, segons els comentaris que es feren entre actuació i actuació. Seguidament es presentaren una sèrie de fotografies que feien palesa de la transformació que ha anat patint el paisatge en els últims anys i especialment els set que fa que la plataforma existeix. S’exposà la informació així mateix que, a pesar de haver gastat com associació la suma de 34.000 € en plets contra els projectes de gran envergadura que s’han volgut desenvolupar i que han guanyat, encara queda molta feina per fer. La nota poètica de la vesprada, fou de Núria Esponellà, autora de la comarca, qui en recolzament va fer llegir, en el seu nom, un comunicat i un poema.

Con el lema “Salvem l’Empordà” (Salvemos el Ampurdán) se presentó el martes por la noche un concierto reivindicativo en el Teatro Jardín de Figueres cuyo objetivo fue concienciar a la población de la comarca del Alto Ampurdán, de la provincia de Girona de la necesidad de conservar el territorio. Al acto acudieron artistas benévolos, representando los cuatro puntos cardinales del territorio catalán, con el propósito de recaudar fondos para la causa. El protagonista absoluto Cris Juanico y su conjunto los “Menaix a Truà” representando a las Islas Baleares y Menorca en particular. Precedido por en primer lugar Quimi Portet en representación del principado de Cataluña, acto seguido el cantautor Pau Alabajos acompañado de la virtuosa violinista Laura Navarro en representación del país valenciano, y del grupo Blues de Picolat quienes acudieron desde Perpiñán y representaron a la Cataluña Norteña. El concierto empezó haciendo un homenaje al fallecido Pepe Rubianes con la reproducción de audio, de una actuación del humorista. Esto se hizo por el apoyo que él dio en vida a la causa de la protección territorio ampurdanés, según los comentarios que se hicieron entre actuación y actuación. Acto seguido se presentaron una serie de fotografías que mostraban la transformación que ha ido sufriendo el paisaje en los últimos años y especialmente los siete que hace que la plataforma existe. Se expuso la información, así mismo, que a pesar de haber gastado como asociación la suma de 34.000 € en pleitos contra los proyectos de gran envergadura que se quisieron desarrollar y que han ganado, todavía queda mucho trabajo por hacer. La nota poética de la velada, estuvo a cargo de Núria Esponellà, autora de la comarca, quién en apoyo envió un comunicado y un poema para que fuera leído en su nombre.

Avec la devise “Salvem l’Empordà” (Sauvons l’Empordà) mardi soir s’est déroulé un concert revendicatif au Théâtre Jardin de Figueres dont l’objectif était de faire prendre conscience à la population de la région du Alt Empordà, (Province de Girona) de la nécessité de préserver le territoire. Des artistes bénévoles se sont rendus à l’acte, en représentation des quatre points cardinaux du territoire catalan, afin de collecter des fonds à cette intention. La vedette incontestable de la soirée a été Cris Juanico et son groupe les “Menaix à truà” représentant les Iles Baléares et plus particulièrement Minorque. En première partie Quimi Portet représentait la Catalogne Sud, puis l’auteur interprète Pau Alabajos et la virtuose du violon Laura Navarro qui représentaient le Pays Valencien. Et en clôture le groupe Blues de Picolat venu de Perpignan en représentation de la Catalogne Nord. Le concert a commencé par un hommage posthume à Pepe Rubianes avec la diffusion en audio d’une des représentations du comédien. Car celui-ci, en effet, de son vivant, avait soutenu activement la cause de la protection du territoire de cette région, d’après les commentaires développés entre les présentations musicales. Après quoi, a eu lieu une projection d’une série de photographies montrant les transformations que le paysage a subies ces dernières années et spécialement depuis les sept ans que la plateforme existe. Une autre information intéressante étant le fait que, que malgré avoir dépense la somme de 34.000 € en procès judiciaires contre les projets de grande envergure qui ont voulu se développer et qui ont été gagnés, il reste encore beaucoup de travail à faire. La note poétique de la soirée, a été à charge de Núria Esponellà, poète du Alt Empordà, qui en soutien a fait lire en son nom un communique et un poème.

Llegeixo què per ser català, s’ha de parlar català. M’aturo i penso en aquestes paraules. Em demano si soc catalana. Parlo i escric el català és la meva llengua materna. Però sempre vaig estar bilingüe, ja que la meva llengua paterna és el castellà. Això va ser així fins que vaig començar a ser trilingüe i desprès multilingüe, no crec que parlar més d’una llengua em faci menys catalana, que els meus avis empordanesos, oncles, ties i cosins empordanesos. La família de la mare és empordanesa des de com a mínim el 1700 i pico, segons els anals. De vegades em sembla que la gent té tantes ganes de que Catalunya sigui un país independent què utilitzen raonaments, si bé, molt estructurats des el seu punt de vista a mi em fan l’efecte de ser una estranya a la meva terra. Com si em parlessin un català què jo no entenc. Miro la gent ballar Sardanes i m’agrada, el meu avi era un gran ballador de sardanes, i el poc què sé ell m’ho va ensenyar. Però m’emociona igualment veure ballar el Ball de Bot a Mallorca. Tinc el sentiment que em faria el mateix efecte el Fest-Noz de la Bretanya Francesa, o el Contry original Texà. En el fons què vol dir ser d’una terra? Vol dir, tal vegada identificar-se amb tot allò que la identifica, tan de temps com hi vius. Tots aquests balls, son una mostra de la bonhomia de la gent i de la seva manera de festejar. Llavors dedueixo que no soc només catalana, soc catalana i d’altres llocs també. No sé, tantes coses me fan dubtar de voler tenir realment una única identitat. De vegades crec que el folklore, envaeix el sentit comú. Popular és a Catalunya, parlar català, ballar sardanes, fer torres humanes, i formar part d’alguna colla castellera. Però al Empordà parlar català, fins ara no era només popular era el que identificava als autòctons dels forans. Ara ja no. Ara els forans també parlen català i son més catalans que jo. Sé d’un parell de bolivians, per exemple, que militen a CIU i d’un altre que es Mosso d’Esquadra. Jo no seré mai cap de les dues coses, així que em dic que ja no dec ésser tan catalana com hem semblava. Ara me fan dubtar.

Figueres no m’inspira. Es molt trist això què escric, però és ben cert. I Déu sap què no és per manca de coses a dir, sobre la ciutat, sobre la gent que hi viu, la prova és la quantitat de columnistes que tenen els mitjans locals amb temàtiques diverses. Figueres em sembla repetitiva, però jo sé ben cert que no ho és. Així i tot, Figueres no m’inspira, ni m’aspira, i encara menys m’obsessiona, que seria el que passaria si per atzar me’n enamores. Repeteixen les autoritats, que la ciutat necessita un gran llibre que plasmi el que Figueres representa. Penso que si en escrigués ara mateix un, en seria un de monòton i avorrit. O un de depressiu que s’assemblaria a l’historia de Oliver Twist, probablement. La culpa no és de ningú. Es que jo no vaig demanar néixer a una ciutat, que amb flors o sense em sembla gris. Amb masses cotxes. Bruta en els carrers que no son cèntrics. Quan era adolescent escrivia poemes en qualsevol dels seus carrers, eren poesies plenes de malenconia, que no sé ni on paren. Recordo que n’hi havia una en la que parlava de Dalí, com un geni malèfic que feia una ombra daurada sobre la ciutat, i no deixava espai per rés més. Però el seu Museu era l’únic amb color de tota la ciutat, llavors no existia el Museu de la Joguina com a tal, encara era un hotel atrotinat. Potser és això que la trobo ofegant, o feta de clans. Classista i tancada a cultures externes. O potser que s’ha fet gran a cops i no en estava preparada, o tal vegada son els seus habitants més antics què no estaran mai preparats als canvis. L’Acústica en és una momentània excepció, i els menjars del món un emmirallament de convivència. La grisor de Figueres, encara més de cares a la tardor i al hivern, m’abat.

 La calor. Quin efecte! La combustió sobre la combustió. Com si l’ambient general en el que ens movem no fos prou afogant, els piròmans fan de les seves. El país sencer esta en flames.

M’expliquen un refrescant conte curt que reprodueixo resumit: “El de les dues granotes”

– La primera, la tiren dins una casserola de llet bullint i el seu natural reflex és saltar ben lluny socarrimada, la segona la fiquen dins una casserola de llet freda i poc a poc, a foc lent escalfen la llet, abans que se’n adoni està cuita i ni tan sols a fet cap gesta per fugir.-

 No em demanin que precisi en quin dels camps de la societat es més evident la cocció de les nostres carns, ni quina de les dues granotes som.

Políticament fa estona que estan cremats tots els que s’hi dediquen i els que hi son sotmesos.

Cremats estan també quilòmetres i quilòmetres de terreny en focs provocats sembla ser. Treuen fum els pares de família als que els costa resignar-se a deixar sense vacances als seus fills aquest any, la culpable la crisi consumidora o tal vegada l’atur asfixiant.

Atemptats virulents, inflamats d’odi irracional.

I a sobre aquest sol, que mai s’atura de enviar rajos cancerígens a les pells blanquinoses que atrevides s’hi exposen, i que una vegada al any com a mínim és tornen color gamba rostida. Això sens contar el vent, aquest vent saharià que es fica pels forats del nas a mitjans capvespre i sembla treure’ns la respiració negant-nos, o enviar-nos per la boca amb un cremador foc al interior dels pulmons inundant-los.

Cerquem un refresc, un granissat, un bany, una platja traïdora – per una banda ens provoca amb un oasi refrescant i per l’altre ens cobreix de picades ardents de meduses- , qualsevol cosa que ens doni una mica de vida, una mica de força tan sols per poder fer un salt fora de la casserola.  La pell tanca els pors i les pors de mort per asfixia. Al final i com a sortida de supervivent, no escoltem la raó, que diu que no s’ha de malbaratar l’energia, i posem l’aire condicionat, tanquem la televisió i decidim deixar l’anarquia exterior guanyar lloc amb les persianes baixades i dins la foscor refrescant. Què els sembla si tanquem el món uns dies per vacances?

 Cadascú a de carregar amb les seves porcions d’ADN malsà i altres heretatges involuntaris el que inclou el nom i els cognoms. Els meus per exemple, son molt florals, i ratllen la cursileria, però son preferibles a d’altres més durs i pesats de portar. Hi ha cognoms molt feixucs, ara penso en Winehouse, no sé si podria dur aquest pesat nom sense ser com a mínim alcohòlica de naixement. A la gent de la faràndula els hi agrada això dels noms poc habituals com la Paltrow, que a la seva filla li va posar Apple un genèric que podia haver substituït per Granny, Reineta o Golden, tots ells molt apetitosos i què inciten a la mossegada. També hi ha la nomenclatura dels pobles, que pot ésser cridanera o graciosa. Com Guarromán a la província de Jaén, no ens estranyaria gens que allà neixes la grip porcina ara anomenada H1N1, una grip que com Prince el music, canvia el nom per simbolismes. Ara que, el Ultramort del Baix Empordà, tampoc es queda curt, i podria perfectament haver estat l’escenari del Thriller de Michael Jackson, i fer competència al Tembleque de la província de Toledo força idoni com a candidat per la figuració. Figueres, per exemple, donaria peu a crear una Fira de la Figa, però aquesta té lloc al Segrià i no pas al Empordà, pensava això quan tombo per casualitat sobre un article de cuina que proposa la mateixa idea sol•licitant la col•laboració d’una colla de restaurants de la regió amb menús inspirats en aquest fruit tan mediterrani. Al cap i a la fi, a Camembert a la Normandia, hi fan el famós formatge francès i a ningú no se li fa rar, ans al contrari, sembla que les coses son més bones si son fetes al lloc de la seva gènesi. El assumpte és que per ara, rés precís no identifica Figueres en tant que ciutat, ni visible, ni oculta. Per què la gent la situí en un plànol sempre hem d’afegir De Dalí, com cognom. Dona la imatge d’una esposa submisa i sotmesa als corrents del EmporTà. Esperem que l’Acústica, si més no, li doni nom propi. Tal vegada la hauríem de fusionar amb la vila i anomenar-la Figacústica.

 Mentre els ulls del món estan fixats en el moonwalker per excel•lència, que deixa un palau de joguina a Califòrnia. A la plaça de la Constitució de Sóller un francès fent vaga de fam, assegut en una chaisse-longe defensa una casa de pedra construïda fora de lloc, sembla, mentre el consistori li diu que l’hauran de demolir. A l’Aquila, son pedres unes sobre d’altres envoltades de periodistes i fotògrafs a unes passes d’éssers humans en tendes de campanya, “fent càmping” des de el 6 d’abril, segons el seu president. El món dels humans té aquestes disparitats, aquestes bromes de mal gust. Es un món estrany aquest en el que ens a tocat viure, sens dubte. De vegades sembla inclòs una llicència per un script de pel•lícula de segona, d’aquestes que ens poden arribar a entretenir els diumenges plujosos, quan de l’únic que tenim ganes és d’oblidar-nos de tot. Basta amb fer una mica d’espectacle i tot és perdona, semblen creure molts. Ens agrada faire diversion expressió francesa què vol dir, fer espectacle amb l’objectiu que s’oblidi els problemes principals que ens preocupen. La veritat sobre la mort d’un geni musical, la legalitat d’una construcció o les conclusions sobre els canvis que el món necessita, que mai arribaran a terme, d’una reunió entre els grans. Una llicència per fer de tot i sense responsabilitats, això no existeix ni a internet, fins i tot, el facebook expulsa als abusadors.