LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXX-XXXI (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXX (Original en Castellano)
Aquel poema que creímos abolido
se ha articulado hoy en tus labios
con un temblor impecable.
Sé que hablaba de la atracción
por la hendidura, del devaneo
con el lodo, del roce con la periferia
más inhóspita, de la gramática vituperada,
de incisiones en la carne distraída.
Aquel poema era un fantasma en la casa
sin muebles de Stéphane Mallarmé.
Un texto de arena, un dado azul de espera.
XXXI
Nosotros que buscamos
en nuestros cuerpos
un cuerpo desconocido,
de esa indigencia
que siempre retorna
a partir del hartazgo.
Que buscamos en el agua
la sed primordial, el intervalo
infinito entre las palabras,
y que hemos dado con un silencio
que no deja de exclamar
su penuria y derecho.
XXX (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Aquell poema que creguérem abolit
S’ha articulat avui en els teus llavis
Amb una tremolor impecable.
Sé que parlava de l’atracció
per la fenedura, del flirteig
amb el llot, del frec amb la perifèria
més inhòspita, de la gramàtica vituperada,
d’incisions en la carn distreta.
Aquell poema era un fantasma dins la casa
sense mobles de Stéphane Mallarmé.
Un text de sorra, un dau blau d’espera.
XXXI
Nosaltres que cerquem
dins els nostres cossos
un cos desconegut,
aquesta indigència
que sempre retorna
a partir de la fartera.
Que cerquem dins l’aigua
la set primordial, l’interval
infinit entre les paraules,
i que hem topat amb un silenci
que no deixa d’exclamar
la seva penúria i dret.
XXX (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Ce poème que nous avons cru aboli
c’est articulé aujourd’hui dans tes lèvres
avec une crainte impeccable.
Je sais qui parlait de l’attraction
pour la fente, de l’amourette
avec la boue, du frôlement avec la périphérie
la plus inhospitalière, de la grammaire vitupérée,
d’incitions de la chair distraite.
Ce poème était un fantôme dans la maison
sans meubles de Stéphane Mallarmé.
Un texte de sable, un dé bleu d’attente.
XXXI
Nous qui recherchons
dans nos corps un corps méconnu,
cette indigence
que reviens toujours
à partir de la satiété.
Nous qui recherchons dans l’eau
la soif primordiale, et l’intervalle
infini entre les mots,
et que nous sommes tombés dans un silence
qui n’arrête pas d’exclamer
sa pénurie et son droit.
ESPINAYFLOR WRITINGS 