ZONA DE NADIE- José Vidal Valicourt (Traducciones al catalán y al francés)

3 enero 2011


Del libro ZONA DE NADIE

 

ÚLTIMA  ESTACIÓN: PORT  BOU (Original Castellano)

No  puedes  dejar  de  imaginarla:  ella  detenida  en  otra  ciudad ante  un  escaparate  de  lencería.  Y  tú,  bebiéndote  las  heces de  la  poesía.  No  puedes  dejar  de  imaginarla:  ella  crispada en  su  mutismo,  temblando  en  busca  de  una  pastilla  que  postergue el  suicidio.  Espejos  que  la  desdoblan,  que  le  transfiguran  el  rostro.

Ella  repitiendo  hasta  el  desvarío:  “hay  que  hacer  algo  con  este  niño, sólo  dibuja  trenes  incendiados.”  Ella  mirando  la  cartulina  arrancada de  cuajo.  El  tren,  pero  también  una  palabra  que  se  le  hiela  en  los labios:  fuga:  su  palabra  favorita  escrita  en  tinta  negra  sobre  un  fondo en  llamas.  Como  quien  deja  una  nota  bajo  la  luz  decrépita  de  un quinqué.  No  puedes  dejar  de  imaginarla,  mientras  buscas  en  tus archivos  los  papeles  sobre  los  últimos  días  de  Walter  Benjamin. 

Coges  trenes  al  vuelo  sin  saber  a  dónde  se  dirigen.  El  revisor  te  está  exigiendo  un  billete  que  nunca  has  tenido.  Y  tú,  hurgando en  el  bolsillo  interior  de  tu  chaqueta  raída.  No  puedes  dejar  de imaginarla.  Estás  entrando  en  zona  de  nadie.  Alejado  de  los  puntos de  partida  y  de  los  destinos,  sólo  pides  a  los  trenes  que  ignoren las  estaciones.  De  niño  siempre  soñaste  con  un  billete  de  ida  eterno.

En  las  habitaciones  de  los  hoteles  has  logrado  ser  tú  mismo:  un  hombre provisional.  

No  puedes  dejar  de  imaginarla: ella  esperándote  en  el andén.  Te  ha  confesado  que  no  se  acuerda  de  tu  rostro,  sólo  de  tu ojos  tristes  y  fanáticos  (dile  que  tenga  cuidado  con  los  adjetivos,  suelen  fulminarte).  Tu  rostro  es  neutro,  como  deberían  de  ser  todos los  rostros.  Tu  rostro  no  hace  daño  a  nadie.  

No  puedes  dejar  de imaginarla.  Acuérdate  de  Port  Bou: teníais  hambre,  sueño  y  deseo.  Allí  os  perdisteis.  Todo  fue  demasiado  bello  como  para  fijar  aquel relámpago.  

No  puedes  dejar  de  imaginarla:  un  tren  a  tumba  abierta precipitándose  al  abismo,  a  la  marea  negra  de  esta  noche  sin  límite.

El  tren  incendiado  del  niño:  no  puedes  quitártelo  de  la  cabeza.  La  chimenea  vomitando  un  chorro  de  humo  y  los  indios  aullando  a  lomos de  sus  caballos.  Te  concentras  en  la  escritura,  que  es  otro  tren  loco, otro  caballo  desbocado,  sin  dejar  de  observar  a  los  pasajeros:  nueve seres  humanos  que  comparten  el  mismo  vagón,  que  se  miran  o  se  ignoran,  que  leen  o  duermen,  que  contemplan  absortos  el  paisaje  de esta  región  que  desconoces.  Que  escriben.  Te  has  dejado  atrás, entregado  a  una  penosa  reconstrucción  de  tus  fragmentos.  El  esfuerzo  es  inútil.  Este  tren  es  tu  particular  línea  de  fuga,  y  a  ella  te  sometes.

 Despojado  del  lastre  de  la  identidad,  ya  no  eres  nadie,  sólo  ese  que ya  no  está  y  que  siempre  está  por  llegar.  Te  confundes  con  la  velocidad.  La  escritura  va  ganando  en  precisión.  Tu  caligrafía  es  serena, fluida  como  un  río  que  imperturbable  va  siguiendo  su  curso.  Velocidad

constante  de  la  escritura  multiplicada  por  la  velocidad  discontinua  del  tren  siempre  da  un  resultado  óptimo:  un  cero  o  conjunto  vacío  liberador.

 Ya  no  puedes  acordarte  de  su  rostro.  Por  fin  has  logrado  la  deformación  absoluta  de  sus  rasgos.  Y  ahora  la  soledad  como  un  interminable desierto  para  seguir  pensando.  Para  continuar  escribiendo  este  poema que  linda  con  la  ausencia.  Los  desagües  de  la  memoria  trabajan  a jornada  completa.  No  puedes  dejar  de  imaginarla.  Pero  su  rostro  ya no  es  su  rostro,  sino  una  amalgama  de  rostros  que  has  ido  incorporando  en  el  viaje.  La  memoria  también  comete  sus  homicidios. 

Ahora  eres  un  hombre  que  espera  un  tren,  que  se  regocija  mirando  el  panel  de  los  horarios,  las  posibles  combinaciones  de  la  fuga,  que  se emociona  con  estas  soledades  que  se  abrazan  y  se  despiden. 

Recuérdalo:  Walter  Benjamín  entre  la  espada  y  la  pared,  entre  los  nazis y  la  policía  franquista,  entre  la  morfina  y  la  salvación  perentoria  de  sus manuscritos.  

Sabes  que  este  viaje  tiene  un  final,  y  que  este  final  tiene un  nombre:  Nada.  Pero  también  sabes  que  todo  final  convoca  un  inicio, y  que  el  resto  de  tu  vida  consistirá  en  coger  al  vuelo  trenes  quiméricos.

 Asume  tu  condición  fugitiva.  Te  mirarás  por  enésima  vez  en  el  espejo roto  de  algún  hotel  y  verás  a  un  hombre  de  espaldas.  Las  espaldas  de  un  hombre  que  espera.  Ella  será  tan  sólo  un  papel  en  blanco  o  el negativo  de  una  fotografía  abrasada  o  como  este  túnel  que  dura  más de  la  cuenta  o  quizá  eres  tú  que  estás  entrando  en  la  ceguera.

Del llibre ZONA DE NINGÚ

 

DARRERA ESTACIÓ: PORT BOU (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No pots estar-te d’imaginar-la: Ella aturada en una altre ciutat davant un aparador de llenceria. I tu, bevent el pòsit de la poesia.

No pots estar-te d’imaginar-la: ella crispada en el seu mutisme, tremolant a la recerca d’una pastilla que posposi el suïcidi. Miralls que la desdobleguen, que li transfiguren el rostre.

Ella repeteix fins a desvariejar: “S’ha de fer alguna cosa amb aquest nen, només dibuixa trens incendiats”.

Ella mirant la cartolina arrancada d’arrel. El tren, però també la seva paraula preferida escrita amb tinta negra sobre un fons en flames.

Com qui deixa una nota sota la llum decrèpita d’un quinqué. No pots estar-te d’imaginar-la, mentre cerques en els teus arxius els papers dels darrers dies de Walter Benjamin.

Agafes trens al vol sense saber a on es dirigeixen. El revisor t’està exigint un bitllet que mai has tingut. I tu, furgant la butxaca interior de la teva jaqueta gastada. No pots estar-te d’imaginar-la. Estàs entrant en zona de ningú. Allunyat dels punts de partida i destí, només demanes als trens que ignorin les estacions. Infant sempre vares somiar amb un bitllet d’anada etern.

A les habitacions dels hotels has aconseguit ésser tu mateix: un home provisional. No pots estar-te d’imaginar-la: ella esperant-te a l’andana. T’ha confessat que no se’n recorda del teu rostre, només dels teus ulls trists i fanàtics (digues-l’hi que tingui cura dels adjectius, solen fulminar-te) El teu rostre és neutre, com ho haurien de ser tots. El teu rostre no fa mal a ningú. No pots estar-te d’imaginar-la. Recordat de Port Bou: teníeu gana, son i desig.

Allà us vareu perdre. Tot va ser massa bonic com per fixar aquell llamp. No pots estar-te d’imaginar-la: un tren amb la tomba oberta precipitant-se vers l’abisme, a la marea negre de aquest nit sense límit.

El tren incendiat del nen: no pots treure-te’l del cap. La xemeneia vomitant un raig de fum i els indis udolant a llom dels seus cavalls. Et concentres en l’escriptura, que és un altre tren boig, un altre cavall desbocat, sense deixar d’observar els passatgers: nou éssers humans que comparteixen el mateix vagó, que se miren o s’ignoren, que llegeixen o dormen,  que contemplen absorts el paisatge d’aquesta regió que desconeixes. Que escriuen. T’has deixat darrera, entregat a una penosa reconstrucció dels teus fragments. L’esforç es inútil. Aquest tren és la teva particular línia de fuga, i a ella et sotmets.

Despullat del llast de d’identitat, ja no ets ningú, només aquell que ja no hi és i que sempre està per arribar. Et confons amb la velocitat. L’escriptura va guanyant en precisió. La teva cal·ligrafia es serena, fluida com un riu que impertorbable va seguint el seu curs.

Velocitat constant de l’escriptura multiplicada per la velocitat discontinua del tren sempre dona un resultat optima: un cero o un conjunt buit alliberador.

Ja no pots recordar-te del seu rostre. Per fi has aconseguit la deformació absoluta dels seus trets.  I ara la soledat com un interminable desert per seguir pensant. Per continuar escrivint aquest poema que limita amb la absència. Els desaigües de  la memòria treballen a jornada completa. No pots estar-te d’imaginar-la. Però el seu rostre ja no es el seu rostre, sinó una amalgama de rostres que has anat incorporant en el viatge. La memòria també comet els seus homicidis.

 Ara ets un home que espera un tren, i que frueix mirant el panell dels horaris, les possibles combinacions de la fuga, que s’emociona amb aquestes soledats que s’abracen i s’acomiaden.

Recorda-ho: Walter Benjamí entre l’espasa i la paret, entre els nazis i la policia franquista, entre la morfina y la salvació peremptòria dels seus manuscrits. Saps que aquest viatge té un final, i que aquest final té un nom: Res. Però també saps que tot final convoca un inici, i que la resta de la teva vida consistirà en agafar al vol trens quimèrics.

Assumeixes la teva condició fugitiva. Et miraràs per enèsima vegada al mirall trencat d’algun hotel i veuràs un home d’esquenes.

Les esquenes d’un home que espera. Ella serà tan sols un paper en blanc o un negatiu d’una fotografia abrasada o com aquest túnel que dura més del que caldria o potser ets tu que estàs entrant a la ceguesa.

Appartiens au livre NO MAN’S LAND

  

DERNIÈRE GARE: PORT BOU (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu ne peux pas arrêter de l’imaginer: elle, retenue dans une autre ville, face à une vitrine de lingerie. Et toi,  buvant les excréments de la poésie.

Tu ne peux pas arrêter de l’imaginer: elle, crispée dans son mutisme, tremblant à la recherche d’une pilule qui ajourne le suicide. Les Miroirs qui la dédoublent, qui  transfigurent son  visage.

Elle, répétant jusqu’au délire : « Il faut faire quelque chose avec cet enfant, il ne dessine que des trains incendiés ». Elle regardant le bristol complètement arraché.

Le train, mais aussi une parole qui se gèle sur ses lèvres: fuite: sa parole préféré écrite à l’encre noire sur un fond embrasé. Comme qui laisse une note sous la lumière décrépie d’une lanterne Tu ne peux cesser de  l’imaginer, tandis que tu cherches dans tes archives les notes sur les derniers jours de Walter Benjamin.

Tu prends des trains au vol sans savoir où ils  vont Le contrôleur t’exige un  billet que tu n’as jamais eu. Et toi, tu fouilles la poche intérieure de ta veste râpée.

Tu ne peux cesser de l’imaginer. Tu  rentres  dans un  no man’s land. Eloigné des points de départ et d’arrivée, tu demandes seulement aux trains d’ignorer les gares. Enfant tu as toujours rêvé d’un  billet pour un éternel aller.

Dans les chambres d’hôtel tu as réussi à être toi-même: un homme-provisoire.

Tu ne peux  cesser de l’imaginer : elle t’attendant sur le quai. Elle t’a confessé qu’elle ne se souvient pas de ton visage, seulement de tes yeux tristes et fanatiques (dis-lui qu’elle fasse attention aux adjectifs, ils te foudroient).

Ton visage es neutre, comme devraient l’être tous les visages. Il ne fait de mal. Tu ne peux cesser de l’imaginer. Souviens-toi de Port Bou : Vous aviez faim, sommeil, désir. Là-bas, vous vous êtes perdus. Tout fut  trop beau pour retenir

cet éclair.

Tu ne peux  cesser de l’imaginer : un train à tombeau ouvert  se précipitant  vers l’abîme,  vers   la marée noire de cette nuit sans fond. Le train incendié du petit garçon: Tu ne peux pas te l’enlever de la tête. La cheminée vomissant un jet de fumée et les indiens hurlant  à cheval. Tu te concentres sur l’écriture, qui est un autre train fou, un autre cheval emballé, sans t’arrêter d’observer  les passagers : neuf êtres humains qui partagent le même wagon, qui se regardent où qui s’ignorent, qui lisent où qui dorment, qui contemplent absorbés, le paysage de cette région que tu ne connais pas. Qui écrivent. Tu t’es abandonné, livré à une douloureuse  reconstruction de tes fragments. L’effort est inutile. Ce train est ta ligne  d’évasion privée,  et tu lui es soumis.

Dépouillé du poids de l’identité, déjà tu n’es plus personne, seulement celui qui n’est plus là, et celui qui doit sans cesse arriver.  T’es confondu avec la vitesse. L’écriture gagne en précision. Ta calligraphie est sereine, fluide comme un fleuve imperturbable qui suit son cours. Vitesse constante de l’écriture multipliée par la vitesse discontinue du train  donne toujours un résultat optimal : un zéro ou un ensemble vide libérateur. 

Déjà tu ne peux plus te souvenir de son visage. Enfin tu as réussi la déformation absolue de ses traits. Et maintenant la solitude comme un interminable désert pour continuer à penser.  Pour continuer à écrire ce poème contigu à l’absence. Les égouts de la mémoire travaillent à temps complet.  Tu ne peux  cesser de l’imaginer. Mais son visage, n’est plus son visage, mais un amalgame de visages que tu as incorporé pendant le voyage. La mémoire aussi commet ses homicides.

Maintenant tu es un homme qui attend un train, et qui se réjouit de  consulter les panneaux horaires, les possibles combinaisons de la fuite, qui  s’émeut  de ces solitudes qui s’embrassent et se disent adieu.

Souviens-toi : Walter Benjamin entre deux feux, entre les nazis et la police franquiste, entre la morphine et le sauvetage  péremptoire de ses manuscrits.

Tu sais que ce voyage a une fin, et que cette fin  a un nom : Néant. Mais tu sais aussi que toute fin appelle un commencement et que le restant de ta vie va consister à  attraper au vol des trains chimériques. Assume ta condition de fugueur. Tu te regarderas pour la énième fois dans le miroir cassé de n’importe quel hôtel et tu verras un homme de dos. Le dos d’un homme qui attend. Elle sera seulement une feuille vierge ou le négatif d’une photographie consumée ou comme ce tunnel plus long que prévu  ou peut-être est-ce toi  qui  deviens aveugle.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s