APOGEO  DEL  MEDIODÍA (Original José Vidal Valicourt)

Tan  sólo  quedan  los  desperdicios  de  una  biografía.  Aquel  resquicio  de luz  desembocaba  sin  remedio  en  la  noche.  En  una  noche  que  no  era un  mero  paréntesis  del  día,  un  simple  descanso  de  las  horas  lectivas, sino  que  pertenecía  a  la  lógica  del  vacío,  al  umbral  infinito  que  anuncia la  destrucción  de  las  certezas.  Por  vez  primera  sentiste  cómo  la escritura,  tu  vida,  se  desangraba  en  el  centro  asesino  de  aquel  mediodía.  Tan  sólo  te  quedaba  la  dudosa  complicidad  de  los  espejos  en aquella  habitación  sin  sombras.

Desnudo  y  vulnerable,  esperabas  la llegada  de  algún  testigo  que  certificara  tu  soledad.  Alguien  que pronunciase,  sin  pompa,  la  sentencia:  “estás  solo  en  el  mundo.”  Ella,  que  desapareció  por  un  intersticio  de  tu  escritura,  te  espera  ahora  a  la salida  de  este  poema.

APOGEU DEL MIGDIA (Versió catalana Rosa Ramos)

Només queden les deixalles d’una biografia. Aquella resquícia de llum desbocada sense remei a la nit. En una nit que no era una  mera parèntesi del dia, un simple descans de les hores lectives, sinó que pertanyia a la lògica del buit, al llindar infinit que anuncia la destrucció de les certeses. Per primera vegada sentires com l’escriptura, la teva vida, es dessagnava en el centre assassí del migdia.  Tan sols et quedava la dubtosa complicitat dels espills en aquella habitació sense ombres.

Nu i vulnerable, esperaves l’arribada d’un testimoni que certifiques la teva solitud. Algú que pronuncies, sense pompes, la sentencia: “estàs tot sol en aquest món”. Ella que desaparegué en un interstici de la teva escriptura, t’espera ara a la sortida d’aquest poema.

APOGÉE DU MIDI (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Seulement restent les gaspillages d’une biographie. Cette lueur de lumière débouche sans remède dans la nuit. Dans une nuit qui n’était pas une simple parenthèse du jour, un simple repos des heures scolaires, mais qui appartenait a la logique du vide, au seuil infinie qui annonce la destruction des certitudes. Pour la première fois tu as senti comment l’écriture, ta vie, se saignait dans le centre assassin de ce midi. Seulement te restait la douteuse complicité des miroirs dans cette chambre sans ombres.

Nu et vulnérable, t’attendais l’arrivée d’un témoin qui certifie ta solitude. Quelqu’un qui prononce, sans pompes, la sentence : « tu es tout seul dans le monde ». Elle, qui avait disparut dans une fente de ton écriture, t’attends maintenant à la sortie de ce poème.

Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/ZONA-DE-NADIE-isbn-8488956800-i.htm

Anuncios

EL  IDILIO (Original José Vidal Valicourt)

La  escritura  se  desliza  por  su  cuerpo.  El  poema,  al  principio  reticente, te  embarca  en  una  aventura  de  la  que  te  costará  salir.  Levantas  los ojos  del  poema  haciéndose,  y  ves  la  farmacia  parpadeante.  El  eterno dilema: remedio  o  veneno.  La  noche  es  un  amontonamiento  de  proyectos  que  se  van  poco  a  poco  diluyendo.  La  escritura  se  detiene ante  una  aduana  remota,  una  frontera  apenas  visible.  “No  tengo  nada que  declarar”,  balbuceas.  Traspasas  el  umbral  con  las  manos  vacías.

Sospechan  de  ti.  Ella  vuelve  a  deambular  por  el  poema.  Lo  va deformando.  Tú  querías  introducir  un  silencio  en  la  escritura,  un  hueco por  donde  pudieses  escaparte  sin  ser  percibido.  Pero  estás  haciendo  demasiado  ruido,  y  ella  persiste  en  adueñarse  de  los  adjetivos  y  de  los nombres  propios.  Por  un  instante,  piensas  que  estás  acabado,  quesería  mucho  mejor  solventar  el  problema  con  un  verso  fuera  de  tono.

Desde  el  interior  del  poema  se  elevan  lamentos,  desgarraduras,  una sinfonía  de  gatos  locos  o  de  violines  en  celo.  Ahora  suspiras  por  un sistema  cartesiano  que  limpie  de  residuos  esta  olla  de  grillos,  esta polifonía  histérica  para  imponer  una  sola  voz.  Ella  se  insinúa  de  nuevo, pálida  como  una  monja  o  como  una  geisha  (eso  ya  no  lo  sabes,  eso  ya  no  estás  en  condiciones  de  saberlo).  El  poema  encalla.  No  hay  más palabras  que  acudan  en  tu  auxilio.  Escribes,  pero  sólo  estás  empezando a  morir.

EL IDIL·LI (Versió catalana Rosa Ramos)

L’escriptura llisca pel seu cos. El poema, al principi reticent, t’embarca en una aventura de la que et costarà sortir. Aixeques els ulls del poema fent-se, i veus la farmàcia parpellejant. L’etern dilema: remei o  verí. La nit és un apilonament de projectes que es van diluint poc a poc. L’escriptura és deté davant una duana remota, una frontera quasi bé invisible. “No tinc rés per declarar”, balbuceges. Traspasses el llindar amb les mans buides.

Sospiten de tu. Ella torna a deambular pel poema. El va deformant. Tu volies introduir un silenci dins l’escriptura un forat pel que poguessis escapar-te sense ésser apercebut.

Però estàs fent massa soroll, i ella persisteix en apoderar-se dels adjectius i dels noms propis. Per un instant, penses que estàs acabat, que seria molt millor liquidar el problema amb un vers fora de to.

Des del interior del poema se solleven laments, esquinços, una simfonia de moixos esbojarrats o de violins en cel. Ara sospires per un sistema cartesià que netegi de residus aquesta olla de grills, aquesta polifonia histèrica per imposar una sola veu. Ella s’insinua una altre vegada, pàl·lida com una monja o una geisha (això ja no ho saps, això ja no estàs en condicions de saber-ho) El poema encalla. No hi ha més paraules que corrin al teu auxili. Escrius, però només estàs començant a morir.

L’IDYLLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

L’écriture se glisse par son corps. Le poème, au début réticent, t’embarque dans une aventure dans laquelle en sortir va te coûter. Tu lèves les yeux du poème ce faisant, et tu vois la pharmacie cillant. Le éternel dilemme: remède ou venin. La nuit est un empilement de projets qui petit à petit se diluent. L’écriture se stoppe devant une douane lointaine, une frontière à peine visible. « Je n’ai rien à déclarer », tu gazouilles.

Tu franchises le seuil avec les mains vides.

Ils te soupçonnent. Elle revient pour déambuler de par le poème. Elle le déforme. Tu voulais introduire un silence dans l’écriture, un fossé où tu puisses t’échapper sens être remarqué. Mais tu fais trop de bruit, et  elle persiste en s’approprier des adjectifs et des noms propres. Pour un instant, tu penses que tu es fini, qu’il serait mieux venir à bout du problème avec un vers hors du ton.

Depuis l’intérieur du poème s’élèvent des lamentations, déchirures, une symphonie de chats fous ou des violons en rut. Maintenant tu soupires à cause d’un système cartésien que nettoie de résidus cette cour du roi Pètaud, cette polyphonie hystérique pour imposer une seule voix. Elle se insinue a nouveau, pale comme une bonne sœur ou une geisha (cela tu ne le sais déjà pas, cela tu n’est plus en conditions de le savoir)

Le poème échoue. Il n’y à plus de paroles qui viennent à l’aide. Tu écris, mais seulement tu commences à mourir.

EL  RELATO  IMPOSIBLE  (Original José Vidal Valicourt)

Ella  se  asoma  a  la  esquina  de  la  página.  Su  figura,  diminuta,  avanza hacia  ti.  Pronto  la  verás  de  cerca,  maquillada  como  una  actriz  japonesa, ofreciéndote  su  cuerpo  pálido.  Antes  de  que  sea  demasiado  tarde,  tendrás  que  apurarte  para  dar  término  a  este  relato.  En  los  márgenes  del  texto  murmuran  unos  personajes  que  solicitan  su  entrada,  su derecho  a  intervenir  en  la  trama.  Tratas  de  convencerles  de  que  ya  no existe  trama  alguna,  de  que  la  narración  ya  no  pertenece  al  tiempo usual  de  la  escritura.

El  presente,  les  dices,  es  sólo  una  acumulación de  espacios  soñados  y  tiempos  que  agonizan  para  organizarse  de  otro modo.

Hay  un  compás  de  espera.  Ella,  sin  dejar  de  bostezar  y  con  una lentitud  que  te  excita,  se  deshace  de  su  kimono  blanco.  Estás  paralizado  entre  lo  que  ya  no  puede  ser  y  lo  que  ya  ha  sido.  Navegas  el  relato.  Ella  se  aproxima  a  su  centro  neurálgico  para  hacerlo  añicos,  para  instaurar  en  el  interior  del  texto  la  mecánica  del  desastre.

EL RELAT IMPOSSIBLE (Versió catalana Rosa Ramos)

Ella s’aboca a la cantonada del pàgina. La seva figura, diminuta, avança vers tu.

Aviat la veuràs de prop, maquillada com una actriu japonesa, oferint-te el seu cos pàl·lid. Abans que sigui massa tard, tindràs que frissar per donar per acabat aquest relat.

En els marges del text murmuren uns personatges que sol·liciten la seva entrada, el seu dret a intervenir a la trama. Tractes de convèncer-los de que ja no existeix cap trama, de que la narració ja no pertany al temps usual de l’escriptura.

El present, els dius, és només una acumulació d’espais somiats i temps que agonitzen per organitzar-se d’una altre manera.

Hi ha un compàs d’espera. Ella, sense deixar de badallar i amb una lentitud que t’excita, és desfà del seu kimono blanc. Estàs paralitzat entre el que ja no pot ser i el que ja ha estat. Navegues el relat. Ella s’aproxima al seu centre neuràlgic per fer-lo miques, per instaurar al interior del text la mecànica del desastre.

LE RÉCIT IMPOSSIBLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Elle se penche dans le coin de la page. Sa figure, minuscule, avance vers toi.

Bientôt tu la verras plus près, maquillée comme une actrice japonaise, en te offrant son corps pale. Avant qu’il soit trop tard, il te faudra te hâter pour mener à bien ce récit.

Dans les marges du texte murmurent des personnages qui sollicitent leur entrée, son droit à intervenir dans la trame. Tu essaies de les convaincre que il n’existe pas de trame, que la narration n’appartient plus déjà au temps habituel de l’écriture.

Le présent, tu leur dit, est seulement une accumulation d’espaces rêvés et des temps qui agonisent pour s’organiser d’une autre façon.

Il y à un une mesure d’attente. Elle, sans arrêter de bailler et avec une lenteur qui t’excite, se défait de son kimono blanc. Tu es paralysé entre ce qui ne peut plus être et puis ce qui a déjà été. Tu navigues dans le récit. Elle s’approche à son centre névrotique pour l’émietter, pour instaurer au intérieur du texte la mécanique du désastre.

SEIS  BAGATELAS  PARA  UN  CUARTETO  DE  CUERDA

(Original José Vidal Valicourt)

La  caravana  mortuoria  bajo  el  sol  del  cementerio.  Los  amplios frigoríficos  cerrados  al  vacío.  Silencios  demorados  de  Anton  Webern.

El  largo,  interminable  padrenuestro.  Duele  meter  el  contrabajo  en  la  fosa común.  El  rascado  de  palas  y  espátulas,  la  tenaz  percusión  del  pico  y la  ronca  blasfemia  de  los  albañiles  bajo  el  sol  atronador  del  mediodía.

Pensamos  en  el  fuego:  un  contrabajo  incendiado  es  siempre  más  digno que  un  contrabajo  sepultado.  Las  cigarras  no  han  faltado  a  la  cita.

Todos  lloramos  detrás  de  nuestras  gafas  negras.  Es  un  llanto  callado  y sin  ojos.  El  cementerio  nos  recuerda  a  una  ciudad  norteafricana.

Pensamos  en  túneles  que  conectan  con  míseros  descampados,  con solares  propicios  al  crimen.  Cuánta  piedra  para  la  siesta  eterna,  cuánta montaña  convertida  en  lápida.  Aparecen  por  fin  las  cuerdas  que sostendrán  al  cadáver  en  su  descenso.  “Pero  el  contrabajo  es  tan  grande.  Habrá  que  astillarlo.”  Y  así,  hacha  en  mano,  procedes  al  desbaste.  El  lamento  de  la  madera  es  inenarrable.  Suena  Anton  Webern distorsionado.  Sobre  los  añicos  del  instrumento,  depositas  el  arco.

Luego,  sin  decir  palabra,  la  comitiva  se  va  dispersando.  Hay  pésames distantes,  llantos  reprimidos  y  alguna  que  otra  reverencia.  El  sol  muerde.

El  luto,  como  una  mancha  de  miedo,  avanza  en  sigilo  por  la  explanada.

SIS BAGATEL·LES PER UN QUARTET DE CORDA

(Versió catalana Rosa Ramos)

La caravana mortuòria sota el sol del cementiri. Els amplis frigorífics tancats al buit. Silencis demorats de Anton Webern.

El llarg, interminable parenostre. Ficar el contrabaix a la fossa comú fa mal.

El fregat de pales i espàtules, la tenaç percussió del pic i la ronca blasfèmia dels paletes sota el sol tronador del migdia.

Pensem en el foc: un contrabaix incendiat és sempre més digne que un contrabaix sepultat.

Les cigales no han faltat a la cita. Tots plorem darrera les nostres ulleres negres. Es un plor callat i sense ulls. El cementiri ens recorda a una ciutat nord africana.

Pensem en els túnels que connecten amb mísers descampats, amb solars propicis al crim. Quanta pedra per la migdiada eterna, quanta muntanya convertida en làpida.

Apareixen per fi les cordes que sostindran al cadàver en el seu descens.

“Però el contrabaix és tan gran. L’haurem d’estellar.” I així, destral a la mà, procedeixes al desbast. El lament de la fusta és inenarrable. Sona Anton Webern distorsionat. Sobre el instrument esmicolat, diposites l’arc.

Desprès, sense dir una paraula, la comitiva és va dispersant. Hi ha condols distants, plors reprimits i alguna que altre reverencia. El sol mossega.

El dol, com una taca de por, avança sigil·losament per l’esplanada.

SIX BAGATELLES POUR UN QUATUOR À CORDES

 (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

La caravane mortuaire sous le soleil du cimentière. Les larges morgues fermés au vide. Silences différés d’Anton Webern.

Le long, interminable Nôtre Père. Mettre la contrebasse dans la fosse commune est douloureux.

Le frôlement des pales et spatules, la tenace percussion du pic et le blasphème rauque des maçons sous le soleil assourdissant du midi.

Nous pensons au feu. Une contrebasse incendiée est toujours plus digne qu’une contrebasse ensevelie.

Les cigales n’ont pas manqué le rendez-vous. Nous tous nous pleurions derrière nos lunettes noires. C’est un pleur silencieux et sans yeux le cimentière nous rappelle une ville nord africaine.

Nous pensions à des tunnels qui se rallient avec des terrains découverts miséreux, avec un terrain vague propice au crime. Quand bien pierres pour une sieste éternelle, quand bien de montagnes transformées en pierres tombales.

Apparaissent en fin les cordes qui soutiendrant le cadavre dans sa descente. « Mais la contrebasse est si grande. Il va falloir la briser » Et comme ça, hache à la main, tu procèdes au dégrossissement. Les lamentations du bois sont innombrables. Anton Weber se fait entendre dénaturé. Sur les  miettes de l’instrument, tu déposes l’archet.

Puis, sans dire un mot, le cortège se disperse. Il y à des condoléances distantes, pleurs refoulés et quelques révérences. Le soleil mord.

Le deuil, comme une tâche de peur, avance discrètement sur l’esplanade.

LAS  HUELLAS  DEL  DELITO (Original José Vidal Valicourt)

Al  besar  su  hombro  izquierdo  besaste  también  un  cangrejo  tatuado.

Al  besar  su  vientre  tenso  besaste  también  un  aro  de  plata  y  un  símbolo hebreo.

Al  besar  con  demora  sus  pezones  besaste  también  dos  pupilas dementes.

A  lo  largo  de  su  cuerpo  descubriste  quemaduras  de  cigarrillo, moratones  recientes  y  la  leyenda  punk  no  future.

Tú,  a  su  lado,  fuiste un  soldado  raso  que  regresaba  a  su  patria  con  una  derrota  humillante sobre  sus  espaldas.

Al  besar  su  frente  besaste  también  una  oscura premonición.

Al  besar  sus  labios  besaste  también  el  final  de  la  poesía.

LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)

Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.

Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.

Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.

Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.

Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.

Al besar el seu front besares també una obscura premonició.

Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.

LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.

Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.

Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.

Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.

Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.

CUATROCIENTOS  GOLPES (Original José Vidal Valicourt)

La  ves  cruzar  el  poema,  hablando  sola  en  una  tarde  inusualmente primaveral,  abrazada  a  su  cartapacio  cubierto  de  recortes  de  revistas musicales  y  cinematográficas.  Su  felicidad  consiste  en  que  sus  ojos rasgados  de  princesa  iraní  se  rasgan  aún  más.  Su  cuerpo,  confiado a  la  luz,  sonríe.  Ella  se  pierde  en  las  estribaciones  del  poema,  en  el margen  blanco.  El  cartapacio  es  un  collage  de  viejas  películas  francesas y  pianistas  de  jazz.

La  imagen  congelada  de  Antoine  Doinel  al  final  de   los  Cuatrocientos  golpes,  Catherine  Deneuve  envilecida  en  Belle  de  jour, la  mirada  poseída  de  Thelonius  Monk.  La  ves  sola,  bajo  un  inmenso  paraguas  lila,  esperando  un  taxi  que  nunca  llegará.  Está  bebida  y  ha llorado  más  de  la  cuenta.

La  lluvia  fina,  persistente,  apenas  perceptible  de  París.  Estás  muy  alejado  de  tu  apartamento.  Alérgico  a  las  líneas rectas,  optas  por  el  rodeo,  por  retardar  la  llegada  a  casa.  Como  si fueses  un  militar  avergonzado  por  su  derrota  o  un  frío  estratega  que rechazase  por  principio  un  ataque  frontal.  El  Sena  está  tranquilo.  Por ello  lo  temes.  Las  barcazas  negras  se  balancean  sobre  unas  aguas espectrales.  Hay  un  olor  verde.  La  librería  hebrea  cerrada  a  cal  y  canto.

Te  detienes  y  miras  con  mansedumbre  las  aguas  aquietadas.  Ahora  queella  ha  salido  por  la  puerta  trasera  del  poema,  meas  contra  el  Sena  y  su  mitología.

QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)

La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.

La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.

La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.

Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.

QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.

L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.

La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales.   Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.

Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.


CONCIENCIA  DEL  ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)

El  cielo  herrumbroso,  alcoholizado,  los  calcetines  rígidos,  el  paladar recién  asfaltado.  Taxis  blancos  que  transportan  tu  cadáver  hasta  la periferia,  allí  donde  se  disloca  el  poema.  Y,  luego,  regresar  caminando con  los  ojos  clavados  en  la  punta  de  tus  zapatos.  La  dura  tarea  de empezar  por  el  principio.  El  milagro  consiste  en  colocar  un  pie  delante del  otro,  en  ir  encadenando  pensamientos  triviales.  Escuchar  el  rumor, el  ronroneo  entrañable  de  tus  vísceras,  lo  único  que  permanece  a  salvo de  las  miradas  indiscretas.  Elaborar  un  inventario  de  los  órganos  internos.

Por  este  orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.

Tu  calavera  riéndose  de  tu  angustia  carnal,  de  la  tensión de  nervios  y  tendones.  Pensar  que  el  dogma  óseo  siempre  vencerá  a los  argumentos  relativistas  de  la  carne.

CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)

El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.

Per  aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.

La teva  calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.

CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.

Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.

Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.

Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.

EL  ESTRIBILLO  DE  LA  MUERTE  (Original José Vidal Valicourt)

No  puedes  olvidar  aquel  viaje.  En  la  radio  del  coche  suena  una  melodía balcánica  con  acordeón,  clarinete  y  piano.  Vuestro  vehículo  avanza  por una  avenida  arrasada,  a  cuyos  lados  unas  mujeres  vestidas  de  negro  se golpean  las  caderas,  la  frente,  los  pechos.

Ella  sube  el  volumen  de  la radio.  Las  emisoras  interfieren.  Por  un  instante,  perdéis  la  hermosa  y triste  melodía.  El  paisaje  consiste  en  postes  derribados,  coches desguazados,  casas  reventadas.

La  llanura  parece  ajena  al  desastre,  una tregua  en  el  centro  de  la  destrucción.  Mientras  avanzáis  por  la  avenida os  invade  una  repentina  sordera.  Ella  sentencia:  “la  muerte  es  dura  de  oído.”

Os  atenaza  un  dolor  ambiguo,  entre  la  ira  y  el  desfallecimiento.

Una  canción  insolente  os  arranca  de  vuestra  creciente  zozobra.  Se  trata de  un  estribillo  estúpido,  interpretado  en  un  inglés  defectuoso.  Más  tarde regresará  la  sordera  y  no  os  oiréis  más  durante  el  resto  del  trayecto.

Ahora  lo  comprendes:  aquella  sordera  que  ahora  recuerdas  fue  la definición  más  exacta  y  atroz  del  silencio,  la  descripción  más  cruel  y perfecta.  Ella  te  miró  con  sus  ojos  vacíos.  Tú  la  miraste  y  sólo  miraste oscuridad.  Una  oscuridad  cerrada.

EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.

Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.

La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”

Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.

Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.

Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.

 

 

LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.

La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »

Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.

Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais.  Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.

Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.

LOS  BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)

Después  de  la  hora  de  rigor  callan  como  dos  enamorados  recientes.

Ella  le  pasa  una  mano  larga  y  morena  por  su  pelo  enredado,  y  él  se deja  hacer  dócil,  amansado  por  una  eyaculación  esférica.

Su  cuerpo  de profesor  anquilosado  se  torna  blando,  desguarnecido  de  teoría.  Ella,  con desparpajo  andaluz,  le  cuenta  que  algunos  clientes  la  llaman  por  teléfono  para  concertar  citas  con  masaje,  burbujas  y  artilugios  de  tortura que  él  se  niega  a  utilizar,  no  por  falta  de  presupuesto  o  coraje,  sino  por  motivos  “mucho  más  nobles.”

Él  le  confiesa  que  su  vida  “ha  sido   interrumpida,  y  que  un  vacío  demoledor  está  ocupando  el  lugar  que  le corresponde  a  la  luz  sensata  del  día.”  Con  un  encantador  despliegue  de haches  aspiradas,  ella  le  susurra  que  le  está  “empezando  a  amar  de veras,  que  no  hay  mentira  en  mis  gemidos,  ni  trampa  ni  cartón  en  mi cuerpo.”

El  profesor  coge  el  maletín  de  cuero  gastado,  abandona  el burdel  envuelto  en  perfumes  falsamente  orientales  y  sale  a  la  noche pringosa  de  una  ciudad  del  sur.  Consulta  el  reloj  pensando  que  es  muy  tarde  o,  tal  vez,  demasiado  pronto  para  impartir  su  última  clase  sobre el  exilio  de  María  Zambrano.

 

ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)

Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.

Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.

El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.

Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.

El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.

LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.

Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.

Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».

Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »

Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.


EL  AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)

Eres  un  maestro  de  la  espera.  Sabes  aguardar  con  paciencia  la llegada  de  algún  rival,  de  alguna  víctima  propiciatoria.  Melancólico  hasta  el  tedio,  vas  pasando  el  rato  y,  por  extensión,  la  vida  entre  adversarios  incautos,  contrincantes  que  acaban  desquiciados  ante  la  parsimonia  de  la esfinge  ( que  así  es  como  te  llaman  los  más  irónicos).

Éste  es  un  lugar  en  el  que  apenas  ocurren  sucesos  dignos  de  mención.

Aunque  te  has  percatado  de  la  presencia  de  un  individuo  que  no  cesa de  observarte.

Tal  vez,  se  trate  de  algún  escritor  abatido  por  su  falta de  inspiración,  que  va  en  busca  de  algún  personaje  para  su  mediocre  novela.  Eres  el  hombre  idóneo,  un  híbrido  que  aúna  la  tristeza  de  Fernando  Pessoa  y  el  silencio  de  Maurice  Blanchot.

El  tiempo  de  este lugar  es  tiempo  muerto  que  oscila  entre  el  bostezo  sin  disimulo  y  la  ocurrencia  aislada,  entre  un  movimiento  en  falso  de  la  dama  blanca  y  la  codicia  oblicua  del  alfil  negro,  y  un  humo  tan  compacto  como  las pesadas  y  mugrientas  cortinas,  que  le  dan  al  local  un  leve  toque  de distinción  y  nobleza  arruinada.  Sabes  que  estás  siendo  escrito,  y  eso te  conmueve.  Cuando  suenan  las  nueve  en  el  reloj  de  pared,  te incorporas  para  marcharte.

Hay  mucha  expectación.  Los  murmullos  se  apagan,  el  tintineo  de  los  vasos  cesa  de  golpe.  Todos  creen  que  has  sido  “alguien  importante”  o,  tal  vez,  “un  don  nadie  con  manías  de  grandeza.”  Sabes  que  tu  ausencia  dejará  un  vacío  que  no  podrá  ser colmado.  Tu  silla  quedará  libre.  Como  si  de  pronto  hubieras muerto. Los  que  van  llegando  son  tan  sólo  borrachos  con  un  aire  fúnebre,  beodos  con  mirada  bovina  que  hincarán  sus  codos  en  el  mostrador y  pedirán  lo  de  siempre:  un  vaso  de  muerte  con  hielo.

L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)

Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).

Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.

Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.

Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.

El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació  i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.

Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.

LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)

Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.

Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.

Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.

Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.

Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.