APOGEO DEL MEDIODÍA (Original José Vidal Valicourt)
Tan sólo quedan los desperdicios de una biografía. Aquel resquicio de luz desembocaba sin remedio en la noche. En una noche que no era un mero paréntesis del día, un simple descanso de las horas lectivas, sino que pertenecía a la lógica del vacío, al umbral infinito que anuncia la destrucción de las certezas. Por vez primera sentiste cómo la escritura, tu vida, se desangraba en el centro asesino de aquel mediodía. Tan sólo te quedaba la dudosa complicidad de los espejos en aquella habitación sin sombras.
Desnudo y vulnerable, esperabas la llegada de algún testigo que certificara tu soledad. Alguien que pronunciase, sin pompa, la sentencia: “estás solo en el mundo.” Ella, que desapareció por un intersticio de tu escritura, te espera ahora a la salida de este poema.
APOGEU DEL MIGDIA (Versió catalana Rosa Ramos)
Només queden les deixalles d’una biografia. Aquella resquícia de llum desbocada sense remei a la nit. En una nit que no era una mera parèntesi del dia, un simple descans de les hores lectives, sinó que pertanyia a la lògica del buit, al llindar infinit que anuncia la destrucció de les certeses. Per primera vegada sentires com l’escriptura, la teva vida, es dessagnava en el centre assassí del migdia. Tan sols et quedava la dubtosa complicitat dels espills en aquella habitació sense ombres.
Nu i vulnerable, esperaves l’arribada d’un testimoni que certifiques la teva solitud. Algú que pronuncies, sense pompes, la sentencia: “estàs tot sol en aquest món”. Ella que desaparegué en un interstici de la teva escriptura, t’espera ara a la sortida d’aquest poema.
APOGÉE DU MIDI (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Seulement restent les gaspillages d’une biographie. Cette lueur de lumière débouche sans remède dans la nuit. Dans une nuit qui n’était pas une simple parenthèse du jour, un simple repos des heures scolaires, mais qui appartenait a la logique du vide, au seuil infinie qui annonce la destruction des certitudes. Pour la première fois tu as senti comment l’écriture, ta vie, se saignait dans le centre assassin de ce midi. Seulement te restait la douteuse complicité des miroirs dans cette chambre sans ombres.
Nu et vulnérable, t’attendais l’arrivée d’un témoin qui certifie ta solitude. Quelqu’un qui prononce, sans pompes, la sentence : « tu es tout seul dans le monde ». Elle, qui avait disparut dans une fente de ton écriture, t’attends maintenant à la sortie de ce poème.
Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/ZONA-DE-NADIE-isbn-8488956800-i.htm
EL IDILIO (Original José Vidal Valicourt)
La escritura se desliza por su cuerpo. El poema, al principio reticente, te embarca en una aventura de la que te costará salir. Levantas los ojos del poema haciéndose, y ves la farmacia parpadeante. El eterno dilema: remedio o veneno. La noche es un amontonamiento de proyectos que se van poco a poco diluyendo. La escritura se detiene ante una aduana remota, una frontera apenas visible. “No tengo nada que declarar”, balbuceas. Traspasas el umbral con las manos vacías.
Sospechan de ti. Ella vuelve a deambular por el poema. Lo va deformando. Tú querías introducir un silencio en la escritura, un hueco por donde pudieses escaparte sin ser percibido. Pero estás haciendo demasiado ruido, y ella persiste en adueñarse de los adjetivos y de los nombres propios. Por un instante, piensas que estás acabado, quesería mucho mejor solventar el problema con un verso fuera de tono.
Desde el interior del poema se elevan lamentos, desgarraduras, una sinfonía de gatos locos o de violines en celo. Ahora suspiras por un sistema cartesiano que limpie de residuos esta olla de grillos, esta polifonía histérica para imponer una sola voz. Ella se insinúa de nuevo, pálida como una monja o como una geisha (eso ya no lo sabes, eso ya no estás en condiciones de saberlo). El poema encalla. No hay más palabras que acudan en tu auxilio. Escribes, pero sólo estás empezando a morir.
EL IDIL·LI (Versió catalana Rosa Ramos)
L’escriptura llisca pel seu cos. El poema, al principi reticent, t’embarca en una aventura de la que et costarà sortir. Aixeques els ulls del poema fent-se, i veus la farmàcia parpellejant. L’etern dilema: remei o verí. La nit és un apilonament de projectes que es van diluint poc a poc. L’escriptura és deté davant una duana remota, una frontera quasi bé invisible. “No tinc rés per declarar”, balbuceges. Traspasses el llindar amb les mans buides.
Sospiten de tu. Ella torna a deambular pel poema. El va deformant. Tu volies introduir un silenci dins l’escriptura un forat pel que poguessis escapar-te sense ésser apercebut.
Però estàs fent massa soroll, i ella persisteix en apoderar-se dels adjectius i dels noms propis. Per un instant, penses que estàs acabat, que seria molt millor liquidar el problema amb un vers fora de to.
Des del interior del poema se solleven laments, esquinços, una simfonia de moixos esbojarrats o de violins en cel. Ara sospires per un sistema cartesià que netegi de residus aquesta olla de grills, aquesta polifonia histèrica per imposar una sola veu. Ella s’insinua una altre vegada, pàl·lida com una monja o una geisha (això ja no ho saps, això ja no estàs en condicions de saber-ho) El poema encalla. No hi ha més paraules que corrin al teu auxili. Escrius, però només estàs començant a morir.
L’IDYLLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
L’écriture se glisse par son corps. Le poème, au début réticent, t’embarque dans une aventure dans laquelle en sortir va te coûter. Tu lèves les yeux du poème ce faisant, et tu vois la pharmacie cillant. Le éternel dilemme: remède ou venin. La nuit est un empilement de projets qui petit à petit se diluent. L’écriture se stoppe devant une douane lointaine, une frontière à peine visible. « Je n’ai rien à déclarer », tu gazouilles.
Tu franchises le seuil avec les mains vides.
Ils te soupçonnent. Elle revient pour déambuler de par le poème. Elle le déforme. Tu voulais introduire un silence dans l’écriture, un fossé où tu puisses t’échapper sens être remarqué. Mais tu fais trop de bruit, et elle persiste en s’approprier des adjectifs et des noms propres. Pour un instant, tu penses que tu es fini, qu’il serait mieux venir à bout du problème avec un vers hors du ton.
Depuis l’intérieur du poème s’élèvent des lamentations, déchirures, une symphonie de chats fous ou des violons en rut. Maintenant tu soupires à cause d’un système cartésien que nettoie de résidus cette cour du roi Pètaud, cette polyphonie hystérique pour imposer une seule voix. Elle se insinue a nouveau, pale comme une bonne sœur ou une geisha (cela tu ne le sais déjà pas, cela tu n’est plus en conditions de le savoir)
Le poème échoue. Il n’y à plus de paroles qui viennent à l’aide. Tu écris, mais seulement tu commences à mourir.
EL RELATO IMPOSIBLE (Original José Vidal Valicourt)
Ella se asoma a la esquina de la página. Su figura, diminuta, avanza hacia ti. Pronto la verás de cerca, maquillada como una actriz japonesa, ofreciéndote su cuerpo pálido. Antes de que sea demasiado tarde, tendrás que apurarte para dar término a este relato. En los márgenes del texto murmuran unos personajes que solicitan su entrada, su derecho a intervenir en la trama. Tratas de convencerles de que ya no existe trama alguna, de que la narración ya no pertenece al tiempo usual de la escritura.
El presente, les dices, es sólo una acumulación de espacios soñados y tiempos que agonizan para organizarse de otro modo.
Hay un compás de espera. Ella, sin dejar de bostezar y con una lentitud que te excita, se deshace de su kimono blanco. Estás paralizado entre lo que ya no puede ser y lo que ya ha sido. Navegas el relato. Ella se aproxima a su centro neurálgico para hacerlo añicos, para instaurar en el interior del texto la mecánica del desastre.
EL RELAT IMPOSSIBLE (Versió catalana Rosa Ramos)
Ella s’aboca a la cantonada del pàgina. La seva figura, diminuta, avança vers tu.
Aviat la veuràs de prop, maquillada com una actriu japonesa, oferint-te el seu cos pàl·lid. Abans que sigui massa tard, tindràs que frissar per donar per acabat aquest relat.
En els marges del text murmuren uns personatges que sol·liciten la seva entrada, el seu dret a intervenir a la trama. Tractes de convèncer-los de que ja no existeix cap trama, de que la narració ja no pertany al temps usual de l’escriptura.
El present, els dius, és només una acumulació d’espais somiats i temps que agonitzen per organitzar-se d’una altre manera.
Hi ha un compàs d’espera. Ella, sense deixar de badallar i amb una lentitud que t’excita, és desfà del seu kimono blanc. Estàs paralitzat entre el que ja no pot ser i el que ja ha estat. Navegues el relat. Ella s’aproxima al seu centre neuràlgic per fer-lo miques, per instaurar al interior del text la mecànica del desastre.
LE RÉCIT IMPOSSIBLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Elle se penche dans le coin de la page. Sa figure, minuscule, avance vers toi.
Bientôt tu la verras plus près, maquillée comme une actrice japonaise, en te offrant son corps pale. Avant qu’il soit trop tard, il te faudra te hâter pour mener à bien ce récit.
Dans les marges du texte murmurent des personnages qui sollicitent leur entrée, son droit à intervenir dans la trame. Tu essaies de les convaincre que il n’existe pas de trame, que la narration n’appartient plus déjà au temps habituel de l’écriture.
Le présent, tu leur dit, est seulement une accumulation d’espaces rêvés et des temps qui agonisent pour s’organiser d’une autre façon.
Il y à un une mesure d’attente. Elle, sans arrêter de bailler et avec une lenteur qui t’excite, se défait de son kimono blanc. Tu es paralysé entre ce qui ne peut plus être et puis ce qui a déjà été. Tu navigues dans le récit. Elle s’approche à son centre névrotique pour l’émietter, pour instaurer au intérieur du texte la mécanique du désastre.
SEIS BAGATELAS PARA UN CUARTETO DE CUERDA
(Original José Vidal Valicourt)
La caravana mortuoria bajo el sol del cementerio. Los amplios frigoríficos cerrados al vacío. Silencios demorados de Anton Webern.
El largo, interminable padrenuestro. Duele meter el contrabajo en la fosa común. El rascado de palas y espátulas, la tenaz percusión del pico y la ronca blasfemia de los albañiles bajo el sol atronador del mediodía.
Pensamos en el fuego: un contrabajo incendiado es siempre más digno que un contrabajo sepultado. Las cigarras no han faltado a la cita.
Todos lloramos detrás de nuestras gafas negras. Es un llanto callado y sin ojos. El cementerio nos recuerda a una ciudad norteafricana.
Pensamos en túneles que conectan con míseros descampados, con solares propicios al crimen. Cuánta piedra para la siesta eterna, cuánta montaña convertida en lápida. Aparecen por fin las cuerdas que sostendrán al cadáver en su descenso. “Pero el contrabajo es tan grande. Habrá que astillarlo.” Y así, hacha en mano, procedes al desbaste. El lamento de la madera es inenarrable. Suena Anton Webern distorsionado. Sobre los añicos del instrumento, depositas el arco.
Luego, sin decir palabra, la comitiva se va dispersando. Hay pésames distantes, llantos reprimidos y alguna que otra reverencia. El sol muerde.
El luto, como una mancha de miedo, avanza en sigilo por la explanada.
SIS BAGATEL·LES PER UN QUARTET DE CORDA
(Versió catalana Rosa Ramos)
La caravana mortuòria sota el sol del cementiri. Els amplis frigorífics tancats al buit. Silencis demorats de Anton Webern.
El llarg, interminable parenostre. Ficar el contrabaix a la fossa comú fa mal.
El fregat de pales i espàtules, la tenaç percussió del pic i la ronca blasfèmia dels paletes sota el sol tronador del migdia.
Pensem en el foc: un contrabaix incendiat és sempre més digne que un contrabaix sepultat.
Les cigales no han faltat a la cita. Tots plorem darrera les nostres ulleres negres. Es un plor callat i sense ulls. El cementiri ens recorda a una ciutat nord africana.
Pensem en els túnels que connecten amb mísers descampats, amb solars propicis al crim. Quanta pedra per la migdiada eterna, quanta muntanya convertida en làpida.
Apareixen per fi les cordes que sostindran al cadàver en el seu descens.
“Però el contrabaix és tan gran. L’haurem d’estellar.” I així, destral a la mà, procedeixes al desbast. El lament de la fusta és inenarrable. Sona Anton Webern distorsionat. Sobre el instrument esmicolat, diposites l’arc.
Desprès, sense dir una paraula, la comitiva és va dispersant. Hi ha condols distants, plors reprimits i alguna que altre reverencia. El sol mossega.
El dol, com una taca de por, avança sigil·losament per l’esplanada.
SIX BAGATELLES POUR UN QUATUOR À CORDES
(Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
La caravane mortuaire sous le soleil du cimentière. Les larges morgues fermés au vide. Silences différés d’Anton Webern.
Le long, interminable Nôtre Père. Mettre la contrebasse dans la fosse commune est douloureux.
Le frôlement des pales et spatules, la tenace percussion du pic et le blasphème rauque des maçons sous le soleil assourdissant du midi.
Nous pensons au feu. Une contrebasse incendiée est toujours plus digne qu’une contrebasse ensevelie.
Les cigales n’ont pas manqué le rendez-vous. Nous tous nous pleurions derrière nos lunettes noires. C’est un pleur silencieux et sans yeux le cimentière nous rappelle une ville nord africaine.
Nous pensions à des tunnels qui se rallient avec des terrains découverts miséreux, avec un terrain vague propice au crime. Quand bien pierres pour une sieste éternelle, quand bien de montagnes transformées en pierres tombales.
Apparaissent en fin les cordes qui soutiendrant le cadavre dans sa descente. « Mais la contrebasse est si grande. Il va falloir la briser » Et comme ça, hache à la main, tu procèdes au dégrossissement. Les lamentations du bois sont innombrables. Anton Weber se fait entendre dénaturé. Sur les miettes de l’instrument, tu déposes l’archet.
Puis, sans dire un mot, le cortège se disperse. Il y à des condoléances distantes, pleurs refoulés et quelques révérences. Le soleil mord.
Le deuil, comme une tâche de peur, avance discrètement sur l’esplanade.
LAS HUELLAS DEL DELITO (Original José Vidal Valicourt)
Al besar su hombro izquierdo besaste también un cangrejo tatuado.
Al besar su vientre tenso besaste también un aro de plata y un símbolo hebreo.
Al besar con demora sus pezones besaste también dos pupilas dementes.
A lo largo de su cuerpo descubriste quemaduras de cigarrillo, moratones recientes y la leyenda punk no future.
Tú, a su lado, fuiste un soldado raso que regresaba a su patria con una derrota humillante sobre sus espaldas.
Al besar su frente besaste también una oscura premonición.
Al besar sus labios besaste también el final de la poesía.
LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)
Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.
Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.
Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.
Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.
Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.
Al besar el seu front besares també una obscura premonició.
Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.
LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.
Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.
Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.
Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.
Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.
CUATROCIENTOS GOLPES (Original José Vidal Valicourt)
La ves cruzar el poema, hablando sola en una tarde inusualmente primaveral, abrazada a su cartapacio cubierto de recortes de revistas musicales y cinematográficas. Su felicidad consiste en que sus ojos rasgados de princesa iraní se rasgan aún más. Su cuerpo, confiado a la luz, sonríe. Ella se pierde en las estribaciones del poema, en el margen blanco. El cartapacio es un collage de viejas películas francesas y pianistas de jazz.
La imagen congelada de Antoine Doinel al final de los Cuatrocientos golpes, Catherine Deneuve envilecida en Belle de jour, la mirada poseída de Thelonius Monk. La ves sola, bajo un inmenso paraguas lila, esperando un taxi que nunca llegará. Está bebida y ha llorado más de la cuenta.
La lluvia fina, persistente, apenas perceptible de París. Estás muy alejado de tu apartamento. Alérgico a las líneas rectas, optas por el rodeo, por retardar la llegada a casa. Como si fueses un militar avergonzado por su derrota o un frío estratega que rechazase por principio un ataque frontal. El Sena está tranquilo. Por ello lo temes. Las barcazas negras se balancean sobre unas aguas espectrales. Hay un olor verde. La librería hebrea cerrada a cal y canto.
Te detienes y miras con mansedumbre las aguas aquietadas. Ahora queella ha salido por la puerta trasera del poema, meas contra el Sena y su mitología.
QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)
La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.
La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.
La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.
Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.
QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.
L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.
La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales. Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.
Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.
CONCIENCIA DEL ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)
El cielo herrumbroso, alcoholizado, los calcetines rígidos, el paladar recién asfaltado. Taxis blancos que transportan tu cadáver hasta la periferia, allí donde se disloca el poema. Y, luego, regresar caminando con los ojos clavados en la punta de tus zapatos. La dura tarea de empezar por el principio. El milagro consiste en colocar un pie delante del otro, en ir encadenando pensamientos triviales. Escuchar el rumor, el ronroneo entrañable de tus vísceras, lo único que permanece a salvo de las miradas indiscretas. Elaborar un inventario de los órganos internos.
Por este orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.
Tu calavera riéndose de tu angustia carnal, de la tensión de nervios y tendones. Pensar que el dogma óseo siempre vencerá a los argumentos relativistas de la carne.
CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)
El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.
Per aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.
La teva calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.
CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.
Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.
Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.
Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.
EL ESTRIBILLO DE LA MUERTE (Original José Vidal Valicourt)
No puedes olvidar aquel viaje. En la radio del coche suena una melodía balcánica con acordeón, clarinete y piano. Vuestro vehículo avanza por una avenida arrasada, a cuyos lados unas mujeres vestidas de negro se golpean las caderas, la frente, los pechos.
Ella sube el volumen de la radio. Las emisoras interfieren. Por un instante, perdéis la hermosa y triste melodía. El paisaje consiste en postes derribados, coches desguazados, casas reventadas.
La llanura parece ajena al desastre, una tregua en el centro de la destrucción. Mientras avanzáis por la avenida os invade una repentina sordera. Ella sentencia: “la muerte es dura de oído.”
Os atenaza un dolor ambiguo, entre la ira y el desfallecimiento.
Una canción insolente os arranca de vuestra creciente zozobra. Se trata de un estribillo estúpido, interpretado en un inglés defectuoso. Más tarde regresará la sordera y no os oiréis más durante el resto del trayecto.
Ahora lo comprendes: aquella sordera que ahora recuerdas fue la definición más exacta y atroz del silencio, la descripción más cruel y perfecta. Ella te miró con sus ojos vacíos. Tú la miraste y sólo miraste oscuridad. Una oscuridad cerrada.
EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.
Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.
La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”
Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.
Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.
Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.
LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.
La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »
Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.
Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais. Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.
Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.
LOS BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)
Después de la hora de rigor callan como dos enamorados recientes.
Ella le pasa una mano larga y morena por su pelo enredado, y él se deja hacer dócil, amansado por una eyaculación esférica.
Su cuerpo de profesor anquilosado se torna blando, desguarnecido de teoría. Ella, con desparpajo andaluz, le cuenta que algunos clientes la llaman por teléfono para concertar citas con masaje, burbujas y artilugios de tortura que él se niega a utilizar, no por falta de presupuesto o coraje, sino por motivos “mucho más nobles.”
Él le confiesa que su vida “ha sido interrumpida, y que un vacío demoledor está ocupando el lugar que le corresponde a la luz sensata del día.” Con un encantador despliegue de haches aspiradas, ella le susurra que le está “empezando a amar de veras, que no hay mentira en mis gemidos, ni trampa ni cartón en mi cuerpo.”
El profesor coge el maletín de cuero gastado, abandona el burdel envuelto en perfumes falsamente orientales y sale a la noche pringosa de una ciudad del sur. Consulta el reloj pensando que es muy tarde o, tal vez, demasiado pronto para impartir su última clase sobre el exilio de María Zambrano.
ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)
Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.
Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.
El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.
Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.
El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.
LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.
Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.
Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».
Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »
Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.
EL AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)
Eres un maestro de la espera. Sabes aguardar con paciencia la llegada de algún rival, de alguna víctima propiciatoria. Melancólico hasta el tedio, vas pasando el rato y, por extensión, la vida entre adversarios incautos, contrincantes que acaban desquiciados ante la parsimonia de la esfinge ( que así es como te llaman los más irónicos).
Éste es un lugar en el que apenas ocurren sucesos dignos de mención.
Aunque te has percatado de la presencia de un individuo que no cesa de observarte.
Tal vez, se trate de algún escritor abatido por su falta de inspiración, que va en busca de algún personaje para su mediocre novela. Eres el hombre idóneo, un híbrido que aúna la tristeza de Fernando Pessoa y el silencio de Maurice Blanchot.
El tiempo de este lugar es tiempo muerto que oscila entre el bostezo sin disimulo y la ocurrencia aislada, entre un movimiento en falso de la dama blanca y la codicia oblicua del alfil negro, y un humo tan compacto como las pesadas y mugrientas cortinas, que le dan al local un leve toque de distinción y nobleza arruinada. Sabes que estás siendo escrito, y eso te conmueve. Cuando suenan las nueve en el reloj de pared, te incorporas para marcharte.
Hay mucha expectación. Los murmullos se apagan, el tintineo de los vasos cesa de golpe. Todos creen que has sido “alguien importante” o, tal vez, “un don nadie con manías de grandeza.” Sabes que tu ausencia dejará un vacío que no podrá ser colmado. Tu silla quedará libre. Como si de pronto hubieras muerto. Los que van llegando son tan sólo borrachos con un aire fúnebre, beodos con mirada bovina que hincarán sus codos en el mostrador y pedirán lo de siempre: un vaso de muerte con hielo.
L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)
Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).
Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.
Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.
Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.
El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.
Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.
LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)
Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.
Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.
Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.
Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.
Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.