“KRONOSCÒPIA D’UN COP LAPIDARI” Rosa Ramos, poemes 6 i 14 Inèdits 2007
28 diciembre 2010
6- ARABICA
He fet el viatge
sense remordiments, marxa enrera
Revivint totes i cadascuna de les meves errades.
I què?
Rés, Maktoub!
He empastifat la dolçor del teu rècord
l’oblit necessita ajuda.
Si és que vol arribar…
honestament, triga.
Tornar enrera no canvia el present,
Ni endevina un segon del futur.
Conclusió?
Tot està escrit!
Tot és com havia d’ésser!
MAKTOUB!
14- JUDAICA
He retrobat el meu poble,
perdut durant quaranta anys
al desert.
He retrobat el meu poble exiliat
a Babilonia
als peus de l’Eufrates.
Plorant les lamentacions,
expressant jeremiades.
L’imagino de volta a la terra promesa.
M’imagino cantant,
amb Mattiyahu
el tenor del temple,
la cançó de Victoria.
LA CASA DE MALLARME- José Vidal Valicourt (Traducción al catalán y al francés) FIN
27 diciembre 2010
UN CLAMOR SE ARTICULA DENTRO DE LOS SILENCIOS REUNIDOS
I (Original Castellano)
Te avala una soledad antigua, un cansancio puro
que solicita ser reparado en los desiertos
y en las habitaciones claras.
Tu silencio proviene de los almendros blancos
y de las ciudades hundidas.
Tu corazón es lento, y tus ojos deben su origen
a la noche.
Es difícil acceder a la luz, y tus manos siempre
indican una dirección oscura.
Has acotado un territorio mínimo,
una escueta provincia de esperanza.
Celebras el acorde meditativo de la piedra,
el latido hondo, entrañable de esta tierra maldita.
Te sustenta un fuego noble, una cristalería de dolor.
Parece que hubieras llegado de un largo viaje.
Sin embargo, nunca te has movido de aquí.
No tienes nombre ni edad, sólo dominios imperfectos.
Confía en tu cansancio, en tu sombra,
en tu glorioso descanso.
II
Ahora que las maderas se pudren en los depósitos
del tedio, te resumes en la extensión de esta luz
monolítica.
Ahora que la tierra sedienta está maquinando
aromas de muerte y el soliloquio de los páramos
repercute en tu corazón templado.
Masticas miel pura.
El sol inflama las dunas y los párpados.
Es un incendio íntimo, y en él pervives.
Hay una colosal obstrucción en el cielo,
y los pájaros se van volviendo cada vez más torvos
en su bajo vuelo.
Te has abrasado la boca hablando de catástrofes,
y los textos que has escrito han parado el aire.
Calcinado el poema, ahora tienes que vértelas
con esta pira nueva.
El escrutinio es feroz.
Arden los manantiales y la carne se aproxima a su exterminio.
III
Los lápices sangrientos de tu niñez escriben
en los muros desconchados su perfecta discordia,
su furor renovado.
Te recreas en la sustancia amarilla de esta tierra famélica.
Sorbes el pus de la historia.
Te nutres de la sonoridad nerviosa de los insectos.
Pisas la piedra ronca, y sientes cómo la muerte
trabaja en los caserones y en los municipios pardos.
Es el olor del duelo y del hambre circunspecta,
el rencor de los candados que ciñen puertas
que nunca se abrieron.
Miras la línea del horizonte, la posibilidad de saberte
expuesto a la codicia de la intemperie.
Te abrevias, y te ves como un animal enjuto
y desabrido, interpelado por un futuro de ruinas.
Alguien está anunciando el día.
Es una voz áspera como un fémur fuera de su sitio.
Una voz que no distingue la furia del cansancio.
IV
Has arañado los muros y la piel de una mujer
dormida, respirando el aceite negro de los cuchillos
y la escritura.
Ahora esperas que un carmín fanático te selle
los labios.
Te vas consumiendo, pero un perfume de tabaco
te recuerda que eres hijo del contrabando.
La sangre se unifica en combate.
Es un proyecto violento.
Hundes la pala en el cieno.
Sientes que este sol es el juicio más severo.
Aunque la razón retenga en dudosos hangares,
urdirás los sueños de esta provincia deshecha.
Afonía de est mundo que anuncia otro día
de polvo y nobleza, que ya empieza a iluminar
el labio caliente de la cabra y la cosecha exacta
de los predios.
V
Ajustas tu pensar a los cilindros inmóviles
del verano, al rubio sosiego del campo
recién segado.
Tus ojos se abren a este fulgor desatado,
a esta mañana de agradecimientos
y de violencias que reclaman un respiro.
Pues ellas también requieren su momento
de agua y sombra.
Tu pensar está dudando entre la hierba
y el libro.
No sabe si sumergirse en la prosa nutritiva
del párrafo o en el sufrimiento calcáreo
del poma.
El día ya empieza a abusar de los límites,
a desbordarse.
Pero la casa contiene frescor, el triunfo discreto
del silencio.
Hay una palabra que pide ser nombrada.
VI
Ahora quieres narrar la fatiga de los hombres
y de los campos, la atonía del escritor,
la autoridad de la luz sobre esta tierra
que exhibe una belleza anémica.
Un viento bajo humilla los cardos, y tus manos
recalan en el estiércol.
En las últimas demarcaciones de la sombra
hay una mujer que resiste junto a su cría.
La ciudad queda lejos, como un esfuerzo inútil.
Eres el hombre manso del mediodía.
Pero tu mansedumbre no es calvario o renuncia,
sino seriedad rotunda.
Tu morada está tejida con hilos adustos.
Bajo el pomo brutal de esta luz, tu soledad
sigue investigando.
Verla trabajar emociona.
UN CLAMOR S’ARTICULA DINS ELS SILENCIS REUNITS
I (Versió Catalana- Rosa Ramos)
T’avala una solitud antiga, un cansament pur
que sol·licita ésser reparat en els deserts
i en les habitacions clares.
El teu silenci prové dels ametllers blancs
i de les ciutats enfonsades.
El teu cor es lent, i els teus ulls deuen el seu origen
a la nit.
Es difícil accedir a la llum, i les teves mans sempre
indiquen una direcció obscura.
Has acotat un territori mínim,
una concisa província d’esperança.
Celebres l’acord meditatiu de la pedra,
el batec profund, entranyable d’aquesta terra maleïda.
Et sustenta un foc noble, una cristalleria de dolor.
Sembla que haguessis arribat d’un llarg viatge.
No obstant, mai t’has mogut d’aquí.
No tens nom ni edat, només dominis imperfectes.
Confia en el teu cansament, en la teva ombra,
en el teu gloriós descans.
II
Ara que les fustes es podreixen en les dipòsits
del tedi, et resumeixes en la extensió d’aquesta llum
monolítica.
Ara que la terra assedegada està maquinant
aromes de mort i el soliloqui dels ermots
repercuteix en el teu cor temperat.
Mastegues mel pura.
El sol inflama les dunes i les parpelles.
Es un incendi íntim, i en ell pervius.
Hi ha una colossal obstrucció al cel,
i els ocells s’estan tornat cada vegada més feréstecs
en el seu vol baix.
T’has abrasat la boca parlant de catàstrofes,
i els texts que has escrit han parat l’aire.
Calcinant el poema, ara tens que vessar-les
amb aquesta pira nova.
L’escrutini és ferotge.
Cremen els brolladors i la carn s’aproxima
al seu extermini.
III
Els llapis sagnants de la teva infantesa escriuen
en els murs escantellats la seva perfecta discòrdia,
el seu furor renovat.
Et recrees en la substància groga d’aquesta terra
famèlica.
Xarrupes el pus de l’historia.
Et nodreixes de la sonoritat nerviosa dels insectes.
Trepitges la pedra ronca, i sens com la mort
treballa en els casalots i en els municipis bruns.
Es l’olor del dol i de la fam circumspecta,
la rancúnia dels cadenats que cenyeixen les portes
que mai s’obriren.
Mires la línia de l’horitzó, la possibilitat de saber-te
exposat a la cobdícia de la intempèrie.
T’abreuges, i et veus com un animal eixut insípid,
interpel·lat per un futur de runes.
Algú esta anunciant el dia.
Es una veu aspre com un fèmur fora del seu lloc.
Una veu que no distingeix la fúria del cansament.
IV
Has esquinçat els murs i la pell d’una dona
adormida, respirant l’oli negre dels ganivets
i l’escriptura.
Ara esperes que un carmí fanàtic et segelli
els llavis.
Et vas consumint, però un perfum de tàbac
et recorda que ets el fill del contraban.
La sang s’unifica en combat.
Es un projecte violent.
Enfonses la pala en el llot.
Sents que aquest sol es el judici més sever.
Encara que la raó et retingui en dubtosos hangars,
ordiràs els somnis d’aquesta província desfeta.
Afonia d’aquest món que anuncia un altre dia
de pols i de noblesa, que ja comença a il·luminar
el llavi calent de la cabra i la collita exacta
de les finques.
V
Ajustes el teu pensar als cilindre immòbils
del estiu, al ros assossec del camp
acabat de segar.
Els teus ulls s’obren a aquest fulgor deslligat,
a aquest matí d’agraïments
i de violències que reclamen un respir.
Puix que elles també requereixen el seu moment
d’aigua i ombra.
El teu pensar esta dubtant entre l’herba
i el llibre.
No sap si submergir-se en la prosa nutritiva
del paràgraf o en el sofriment calcari
del poema.
El dia ja comença a abusar dels límits,
a desbordar-se.
Però la casa conté frescor, el triomf discret
del silenci.
Hi ha una paraula que demana ésser anomenada.
VI
Ara vols narrar la fatiga dels homes
i dels camps, l’atonia del escriptor,
l’autoritat de la llum damunt aquesta terra
que exhibeix una bellesa anèmica.
Un vent baix humilia els cards, i les teves mans
recalen la femta.
En les darreres demarcacions d l’ombra
hi ha una dona que resisteix junt a la seva cria.
La ciutat queda lluny, com un esforç inútil.
Ets l’home mansuet del migdia.
Però la teva mansuetud no es calvari o renuncia,
sinó serietat rotunda.
La teva morada està teixida amb fils adustes.
Sota el pom brutal d’aquesta llu, la teva solitud
segueix investigant.
Veure-la treballar emociona.
UNE CLAMEUR S’ARTICULE DANS LES SILENCES RÉUNIS
I (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
T’es cautionné par une solitude ancienne,
un épuisement pur qui sollicite
être réparé dans les déserts
et dans les chambres claires.
Ton silence proviens des amandiers blancs et des villes enfoncées.
Ton cœur est lent, et tes yeux doivent leur origine a la nuit.
Il est difficile d’accéder à la lumière, et tes mains
indiquent toujours une adresse obscure.
T’as circonscrit un territoire minime, une sobre province d’espoir.
Fêtes l’accord méditatif de la pierre,
le battement profond, cher à cette terre maudite.
Tu es soutenu par un feu noble, une verrerie de douleur.
Il semblerait que t’arrivais d’un long voyage.
Cependant, tu n’as jamais bougé de là.
Tu n’as pas de nom ni d’age, seulement des domaines imparfaits.
Fais confiance a ta fatigue, dans ton ombre,
dans ton glorieux repos.
II
Maintenant que les planches pourrissent dans les dépôts
de l’ennui, tu te résumes à l’extension de cette lumière
monolithique.
Maintenant que la terre assoiffée machine arômes de mort
et le soliloque des friches
répercute dans ton cœur tiède.
Tu mâches du miel pur.
Le soleil enflamme les dunes et les paupières.
C’est un incendie intime, et en lui tu survis.
Il y à une colossale obstruction dans le ciel,
et les oiseaux deviennent de plus en plus
torves dans son vol bas.
Tu t’es brûle la bouche parlant de catastrophes,
et les textes que t’as écrit ont arrête l’air.
Calciné le poème, maintenant tu dois les verser
avec ce nouveau bûcher.
Le scrutin est féroce.
Brûlent les sources et la chair s’approche
de son extermination.
III
Les crayons saignants de ton enfance écrivent dans le murs décrépis sa parfaite discorde, sa fureur renoué.
Tu te récrés dans la substance jaune de cette terre famélique.
Absorbes le pus de l’histoire.
Tu te nourris de la sonorité nerveuse des insectes.
Marches sous la pierre rauque, et tu sens comme la mort travaille dans les bâtisses et dans les municipes bruns.
C’est l’odeur du deuil et de la faim circonspecte,
la rancune des cadenas qui enserrent
portes que jamais se sont ouvert.
Regardes la ligne de l’horizon, la possibilité de te savoir exposé à la cupidité de l’intempérie.
Tu t’abréges, et tu te vois comme un animal maigre
et maussade, interpellé par un avenir de ruines.
Quelqu’un est entrain d’annoncer le jour.
C’est une voix rugueuse comme un fémur en dehors de sa place.
Une voix que ne distingue pas la furie de la fatigue.
IV
Tu as égratigné les murs et la peau d’une femme
endormi, respiré l’huile noir des couteaux
et l’écriture.
Maintenant tu attends que un rouge fanatique te scelle
les lèvres.
Tu est entrain de te consommer, mais un parfum de tabac
te rappelle que tu es fils de la contrebande.
Le sang s’unifie dans le combat.
C’est un projet violent.
Enfonces la pale dans la bourbe.
Tu sens que ce soleil est le jugement le plus sévère.
Encore que la raison te retienne dans des hangars douteux,
ourdiras les rêves de cette province défaite.
Aphonie de ce monde qu’annonce un autre jour
de poussière et de noblesse, qui commence
déjà à éclairer la lèvre chaude de la chèvre
et la récolte exacte des pâturages.
V
Encadres ta pensée aux cylindres immobiles
de l’été, au blond apaisement du champ
qui viens d’être moissonné.
Tes yeux s’ouvrent à cet éclat débridé,
a ce matin de remerciements
et des violences qui réclament un répit.
Car elles aussi nécessitent de son moment
d’eau et d’ombre.
Ta pensée est douteuse entre l’herbe
et le livre.
Il ne sait si se submerger dans la prose nourrissante
du paragraphe ou dans la souffrance calcaire du poème.
La journée commence déjà à abuser des limites,
à se déborder.
Mais la maison contiens de la fraîcheur, le triomphe
discret du silence.
Il y à une parole qui demande être nommé.
VI
Maintenant tu veux raconter la fatigue des hommes
et des champs, la atonie de l’écrivain,
l’autorité de la lumière sur cette terre
qui exhibe une beauté anémique.
Un vent bas humilie les chardons, et tes mains
atterrent le fumier.
Dans les dernières démarcations de l’ombre
il y à une femme qui résiste jointe a son petit.
La ville est encore loin, comme un effort inutile.
Tu es l’homme docile du midi.
Mais ta douceur n’est pas du calvaire o de la renonce,
mais sérieux catégorique.
Ta demeure est tissée avec des filets austères.
Sous le pommeau brutale de cette lumière, ta solitude
continue d’enquêter.
La voir travailler ému.
Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/La-casa-de-Mallarme-isbn-8495099772-i.htm
«KRONOSCÒPIA D’UN COP LAPIDARI» Rosa Ramos, poemes 2 i 3 Inèdits 2007
26 diciembre 2010
2-
La vaig oblidar
en aquell calaix;
La vaig cercar desesperada
aquella innocència perduda.
M’he l’havien robada –
vaig pensar,
en aquell moment
d’inadvertència.
Discretament endreçada.
La tenia arxivada
dins el calaix dels
rècords d’infantesa.
Recelada i descuidada.
3-
El solet s’amaga al Port
no vull partir de Sóller,
Serra de Tramuntana
reina protectora.
L’obscuritat s’atraca a pas gegantí,
el cel rúfol esgarrifa.
Deesses mallorquines encareu-lo amb força
FEU- LO FORA LLUMINAIRES DEL CEL!
EL ESTANCO DE PESSOA (Original Castellano)
Hace tiempo que me estoy bebiendo tu cuerpo
en los espacios sombríos.
Oscilo entre el manicomio y el cementerio.
Tal vez estés loca o muerta.
Estoy escribiendo mi guía particular de Lisboa.
Tú, como la ciudad, siempre has hablado
en voz muy baja.
Hace tiempo que estoy hablando solo
para no perder mi voz.
En mi monólogo se dan cita opiniones
que suelen desembocar en altercados
o en silencios vengativos.
A menudo distingo voces femeninas
que me insultan o me animan a seguir vivo.
El pedal del freno no responde.
Atrás he dejado nuestra ciudad.
Pero no hay tiempo para lamentos.
Hoy no puedo dejar de reír, y la gente me mira
y se ríe conmigo.
Te confieso que oír mi voz me asusta.
Me siento pobre en palabras, avaro de metáforas,
con un fardo de silencio sobre mis espaldas.
Intento matar el tiempo paseando por el laberinto
de Alfama.
Apenas unos chiquillos que corretean, y un cónclave
de ancianos ociosos que miran embelesados
el jolgorio de unos niños que podrían ser sus nietos.
Soy un hombre que suda, acosado por el miedo.
Llevo mucho tiempo dando insulsas conferencias,
aunque la agitación persiste
como si se tratase del primer día.
La mujer que me ha invitado asegura que domino
el tema, que soy un experto en la materia.
Siempre las mismas frases de rigor, los mismos tópicos
halagadores que, en lugar de animarme, me va sumiendo
cada vez más en la ignominia.
Cuando se dirigen a mí en esos términos carezco
de nombre, me neutralizo.
Van pasando los minutos, y ya sólo espero un prodigio,
alguna catástrofe que impida mi asistencia.
Falta una hora escasa para que dé inicio mi ponencia
El estanco de Pessoa: no soy nada, nunca seré nada, no puedo querer ser nada.
Ensayo posturas de intelectual apesadumbrado,
expresiones faciales amables o severas, ademanes
que considero convincentes, poses seductoras.
Me aclaro la garganta, realizo pruebas de sonido,
cambios bruscos de registro: grave, imperioso, suave,
desdeñoso.
Trato de distribuir los silencios, primordiales
en toda intervención pública.
No quiero agobiar al respetable con citas cultas
ni con ramificaciones gratuitas.
Pretendo ajustarme a la vieja consigna cartesiana:
claridad, distinción y evidencia.
Pero temo que voy a defraudarles.
El pedal de freno no responde.
Soy un hombre despierto que duerme a pierna suelta.
Un hombre que respira hondo los últimos vapores
del Tajo y los primeros efluvios del océano Atlántico.
Un hombre dispuesto a agarrarse a cualquier excusa
por miserable que sea.
Pero la llamada del deber es demasiado poderosa,
y aún conservo algunos gramos de vergüenza.
Hace tiempo que me estoy bebiendo tu cuerpo
en los espacios sombríos y en las plazas deslumbradas
del mediodía, deambulando por la ciudad inclinada:
Alfama, Lapa, Estrela, tratando de acorralar al poeta
Pessoa o al oficinista Soares, descescendiendo hasta la Baixa,
rua Dos Douradores, hoy abrumada por el kebab
y el falafel, en el kilómetro cero de mi saudade.
Y las tardes de cine portugués,
bajando luego hasta el puerto para mear de corrido
mis silencios, bajo la estridencia jocosa de las gaviotas.
Estas mismas gaviotas que ahora planean recatadas,
las muy hipócritas, como si quisieran respetar mi duelo.
Y Lisboa eres tú mirándome de lejos.
Entonces, y no me preguntes por qué,
tus muslos tensos, la sábana convertida
en paño enrollado a tu cintura,
y yo, desnudo y aparte, observándote dormir
con meticulosidad de topógrafo, fumando
mi primer cigarrillo del día, recordándote
a su vez hace unos años cuando me dijiste
con voz apenas audible que tenías miedo
de hacerlo, que no estabas preparada,
que necesitabas tiempo.
Y yo ya empezaba a escribir, a mentir,
a desviarme, a derramar el vino,
a romper copas, a perderme.
Y tu pelo extendido sobre la almohada
era una salpicadura de tinta.
Y yo preparando el desayuno, esperando
el borboteo del café, exprimiendo naranjas,
tostando rebanadas de pan integral.
Y tú ovillada o estirándote de placer
sobre un colchón destripado en un ángulo
de la habitación.
Y yo acercándome para darte un beso cauteloso,
un roce, poniendo todo mi empeño en no mirarte
en no perturbar tus sueños.
Aunque prefiero ahora contemplar las aguas mansas
del puerto, la gasolina esparcida, la baba que dejan
los petroleros, el extraño esplendor de esta mañana
de plomo, mis manos adheridas a una barandilla
oxidada.
Paisaje igualado por el gris,
por la ola que va haciéndose nube,
por la nube que va haciéndose lágrima
en mis ojos fatigados.
Y saludar a un solitario, réplica inquietante
de mí mismo, que persiste en su mirad fija
y anhelante, en su ensimismamiento suicida.
Y me veo siendo aquel niño que se asombraba
ante la tristeza que desprendían los adultos,
que abría mucho los ojos y que miraba
a su madre en busca de una explicación
convincente, definitiva.
Y el lunes, ir suministrando toda mi inmundicia
filosófica en el aula norte de un instituto
sin prestigio.
Caballo nietzscheano molido a palos.
Cínico convertido en funcionario del Estado.
Un señor correcto, casi invisible, que imparte
platones y descartes, sastres y ortegas.
Y esa voz sincera y limpia de estudiante
que me pide, por favor, que explique de nuevo
el imperativo categórico kantiano.
Y yo tarareando una marcha fúnebre
o una melopea de borracho profesional,
repitiendo de cabo a rabo lo que mandan
los cánones, lo que reza el manual de instrucciones,
ciñéndome a lo que dice el texto redactado
por un sujeto mediocre y a salvo
de cualquier contratiempo.
Prefiero poner todas las ginebras a tu nombre.
Y el lunes, empezar a morir con corbata incluida,
elaborar un cadáver presentable, decente, glorioso.
Profanar el templo en donde reposan las ideas no supone hazaña alguna.
Es un crimen cometido.
Me veo sentado en una silla giratoria
dando vueltas sin parar, en la tarima de los ponentes.
Pero Lisboa, a estas horas, muestra su rostro
más cruel.
Un crepúsculo atroz se está desangrando
en el castillo de San Jorge.
Los prestigios del ocaso con toda su literatura
nauseabunda.
El inmenso bostezo de esta herida que se empeña
en durar, en no darse del todo por vencida.
Yo también soy un rehén de las malas metáforas.
No, por favor, nada de fados.
Me sorprendo en el Mirador de Santa Lucía
riéndome a mandíbula batiente, pensando
que una risa floja es siempre un acto subversivo,
una acción soberana que no admite réplica posible,
un gesto que limita con el abismo.
No puedo dejar de pensar que Lisboa
es una señora dócil y harapienta, una hembra
desmadejada que me busca con afán desmedido
la boca para hincarme en los labios su colmillo
de puta careada, una mujer que se alza con pudor
su falda plisada para mostrarme sus bragas pobres,
su coño marchito, sus arañazos en los muslos,
sus rodillas peladas por la sumisión y el desencanto.
Escribo todo esto para no perder el pulso
de la escritura, como un niño al que han ordenado
que escriba en un papel cuadriculado el día más feliz de su vida.
Y sé que los otros niños ya han empezado
la redacción y que están escribiendo textos
modosos: sus primeras comuniones, los regalos
de los reyes magos, el tiempo ancho, inacabable
de los veranos.
Entonces, escribo carbón y melancolía.
Y así voy siendo eses niño que se hace inexpugnable
en su refugio, en su tugurio de palabras masacradas
en los folios que un día estuvieron limpios.
Y escribo, también, que escribir es mantenerse
al margen de lo obvio, que escribir es transmutar
lo cotidiano en prodigio.
Y tú estirando la cadena de la cisterna o sonándote
con estruendo premeditado la nariz, diciéndome
que ya no crees en mi murmullo, en mi monólogo
exterior, en mi ruido de fondo, en mis encuentros
y fugas, en esa extraña fiebre que ataca
a los taciturnos, en mi estética peregrina,
en esas metáforas que rescato como puedo
de los escombros.
Pero tú tan lejos de Lisboa, y la casa ofrecida
al enemigo.
Pero yo atrincherado en mi guarida de papeles
estrujados y paredes ascéticas, en mi querida celda
de monje benedictino.
Y luego, el yogur natural y sin azúcar de medianoche.
Un yogur, no te rías, poético, casi mallarmeano.
Y tú, dormida y plácida, sabiendo que mi semen
va a dar su tremendo fruto.
Y yo, mirándote dormir, oyéndote hablar en sueños,
súbitamente agitada al pronunciar mi nombre.
Me veo sentado en una silla giratoria
dando vueltas sin parar, en la tarima de los ponentes.
Lisboa se va durmiendo, ajena al nervio que exhiben
otras capitales menos bellas.
Mientras ordeno mis papeles, dilato el silencio,
miro al tendido, escucho el murmullo del público.
Tengo sed.
Me veo desenroscando el tapón de una botella de plástico.
Manantial de la comarca, excelente para mi paladar
empedrado y para mi lengua de trapo.
El pedal del freno no responde.
Empiezo a balbucear, a construir mi edificio
de palabras.
Me escucho decir que hace tiempo que estoy muriendo
de soledad, silencio y risa en los estancos sombríos
de Lisboa.
Mi voz ha sonado como un disparo certero
en la sala vacía.
L’ESTANC DE PESSOA (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Fa temps que m’estic bevent el teu cos
en els espais ombrívols.
Oscil·lo entre el manicomi i el cementiri.
Tal vegada estiguis boja o morta.
Estic escrivint la meva guia particular de Lisboa.
Tu, com la ciutat, sempre has parlat
amb veu molt baixa.
Fa temps que estic parlant tot sol
per no perdre la meva veu.
En el meu monòleg es donen cita opinions
que solen desembocar en altercats
o en silencis venjatius.
Sovint distingeixo veus femenines
que m’insulten o m’encoratgen a seguir viu.
El pedal de fre no respon.
Enrera he deixat la nostra ciutat.
Però no hi ha temps per lamentacions.
Avui no puc deixar de riure, i la gent em mira
i riu amb mi.
Et confesso que escoltar la meva veu m’espanta.
Em sento pobre en paraules, avar de metàfores,
amb un farcell de silenci damunt les esquenes.
Intento matar el temps passejant pel laberint
de Alfama.
Tot just uns nins que ronden,
i un conclau
de ancians ociosos que miren embadalits
la gresca d’uns nins que podrien ésser els seus nets.
Soc un home que sua, assetjat per la por.
Duc molt de temps donant insulses conferències,
encara que l’agitació persisteix
com si es tractes del primer dia.
La dona que m’ha convidat assegura que domino
el tema, que soc un expert en la matèria.
Sempre les mateixes frases de rigor, els mateixos tòpics
afalagadors que, en lloc de encoratjar-me, em van sotmetent
cada vegada més en l’ignomínia.
Quan es dirigeixen a mi en aquests termes perdo
el nom, em neutralitzo.
Van passant els minuts, i ja només espero un prodigi,
alguna catàstrofe que impedeixi la meva assistència.
Falta una hora escassa per que doni inici la meva ponència
L’estanc de Pessoa: no soc res, mai seré res,
no puc voler ser res.
Assajo postures d’intel·lectual entristit,
expressions facials amables o severes, gestes
que considero convincents, posats seductors.
M’aclareixo la gola, realitzo proves de só,
canvis brusques de registre: greu, imperiós, suau,
desdenyós.
Tracto de distribuir els silencis, primordials
en tota intervenció publica.
No vull afeixugar al respectable amb cites cultes
ni amb ramificacions gratuïtes.
Pretenc ajustar-me a la vella consigna cartesiana:
claredat, distinció i evidència.
Però temo que els defraudaré.
El pedal de fre no respon.
Soc un home despert que dorm com un soc.
Un home que respira a fons els últims vapors
del Tajo i els primers efluvis del oceà Atlàntic.
Un home disposat a aferrar-se a qualsevol excusa
per miserable que sigui.
Però la cridada del deure massa poderosa,
i encara conservo alguns grams de vergonya.
Fa temps que m’estic bevent el teu cos
en els espais ombrívols i a les places enlluernades
del migdia, deambulant per la ciutat inclinada:
Alfama, Lapa, Estrela, mirant de acorralar al poeta
Pessoa o al oficinista Soares, descendent fins la Baixa,
Rua dos Douradores, avui aclaparada pel kebab
i el falafel, en el quilòmetre zero de la meva saudade.
I els capvespres de cinema portuguès,
baixant desprès fins el port per pixar amb fluïdesa
els meus silencis, sota la estridència jocosa de les gavines.
Aquestes mateixes gavines que ara planen pudoroses,
les molt hipòcrites, com si volguessin respectar el meu dol.
I Lisboa ets tu mirant-me de lluny.
Llavors, i no em demanis per què,
les teves cuixes tenses, el llençol convertit
en drap enrotllat a la teva cintura,
i jo, despullat apart, observant-te dormir
amb meticulositat de topògraf, fumant
el meu primer cigarret del dia, recordant-te
fa uns anys quan em digueres
amb veu amb prou feines audible que tenies por
de fer-ho, que no estaves preparada,
que necessitaves temps.
I jo ja començava a escriure, a mentir,
a desviar-me, a vessar el vi,
a rompre copes, a perdre’m.
I el teu cabell estès damunt el coixí
era un esquitx de tinta.
I jo preparant l’esmorzar, esperant
el barboteig del cafè, exprimint les taronges,
torrant llesques de pa integral.
I tu cabdellada o estirant-te de plaer
sobre el matalàs estripat en un angle
de l’habitació.
I jo apropant-me per donar-te una besada cautelosa,
un frec, posant tota la meva delera en no mirar-te,
en no pertorbar els teus somnis.
Encara que prefereixo ara contemplar les aigües manses
del port, la benzina espargida, la baba que deixen
els petrolers, l’estrany esplendor d’aquest matí
de plom, les meves mans adherides a una barana
oxidada.
Paisatge igualat pel gris,
per l’onada que es va tornant núvol,
pel núvol que es va fent llàgrima
en els meus ulls fatigats.
I saludar a un solitari, replica inquietant de mi mateix, que persisteix en la seva mirada fixa i anhelant, en el seva abstracció suïcida.
I em veig sent aquell nin que es sorprenia
davant la tristesa que desprenien els adults,
que obria molt els ulls i que mirava
a la seva mare a la recerca d’una explicació
convincent, definitiva.
I el dilluns, anar subministrant tota la meva immundícia
filosòfica a l’aula nord d’un institut
sense prestigi.
Cavall nietzschià mòlt a bastonades.
Cínic convertit en funcionari del Estat.
Un senyor correcte, casi invisible, que imparteix platons i descartes, sartres i ortegas.
I aquesta veu sincera i neta d’estudiant
que em demana, per favor, que expliqui de nou
l’imperatiu categòric kantià.
I jo taral·lejant una marxa fúnebre
o una mona de borratxo professional,
repetint de cap a peus el que manen
els canons, el que resa el manual d’instruccions,
cenyint-me al que diu el text redactat
per un subjecte mediocre i estalvi
de qualsevol contratemps.
Prefereixo posar totes les ginebres al teu nom.
I el dilluns, començar a morir amb la corbata inclosa,
elaborar un cadàver presentable, decent, gloriós.
Profanar el temple on reposen les idees no suposa cap gesta.
Es un crim comès.
Em veig assegut a una cadira giratòria
donant voltes sense parar, a la tarima dels ponents.
Però Lisboa, a aquestes hores, mostra el seu rostre
més cruel.
Un crepuscle atroç s’està dessagnant
en el castell de San Jordi.
Els prestigis del ocàs amb tota la seva literatura
nauseabunda.
L’immens badall d’aquesta ferida que s’entesta
en durar, en no donar-se del tot per vençuda.
Jo també soc un ostatge de les metàfores dolentes.
No, per favor, res de fados.
Em sorprenc en el Mirador de Santa Llúcia
rient-me a mandíbula batent, pensant
que una rialla fluixa es sempre un acte subversiu,
una acció sobirana que no admet replica possible,
un gest que limita amb l’abisme.
No puc deixar de pensar que Lisboa
es una senyora dòcil i espellifada, una femella
desmadeixada que em cerca amb un afany desmesurat
la boca per clavar-me en els llavis l’ullal
de meuca acarada, una dona que s’alça amb pudor
la seva faldilla amb plecs per mostrar-me les seves calces pobres,
el seu cony pansit, les esquinçades a les cuixes,
els genolls pelats per la submissió i el desencant.
Escric tot això per no perdre el pols
de l’escriptura, com un nin al que han ordenat
que escrigui en un paper quadriculat el dia més feliç
de la seva vida.
I sé que els altres nins ja han començat
la redacció i que estan escrivint texts
educats: les seves primeres comunions, els regals
dels reis mags, el temps ample, inacabable
dels estius.
Llavors, escric carbó i malenconia.
I així vaig essent aquest nin que es fa inexpugnable
en el seu refugi, en el seu tuguri de paraules esguerrades
en els folis que un dia varen ésser nets.
I escric, també, que escriure es mantenir-se
al marge del obvi, que escriure es transmutar
el quotidià en prodigi.
I tu estirant la cadena de la cisterna o mocant-te
amb estrèpit premeditat el nas, dient-me
que ja no creus en el meu murmuri, en el meu monòleg
exterior, en el meu renou de fons, en els meus encontres
i fugues, en aquesta estranya febre que ataca
als taciturns, en la meva estètica peregrina,
en aquestes metàfores que rescato com puc
de les runes.
Però tu tan lluny de Lisboa, i la casa oferta
al enemic.
Però jo atrinxerat en la meva guarida de papers
rebregats i parets ascètiques, en la meva estimada cel·la
de monjo benedictí.
I després, el iogurt natural i sense sucre de mitjanit.
Un iogurt, no te’n riguis, poètic, casi mallarmeà.
I tu, adormida i plàcida, sabent que el meu semen
donarà el seu tremend fruit.
I jo, mirant-te dormir, escoltant-te parlar en somnis,
Sobtadament agitada al pronunciar el meu nom.
Em veig assegut en una cadira giratòria
donant voltes sense parar, a la tarima dels ponents.
Lisboa va adormint-se, aliena al nervi que exhibeixen
altres capitals menys belles.
Mentre ordeno els meus papers, dilato el silenci,
miro l’estesa, escolto el murmuri del públic.
Tinc set.
Em veig descargolant el tap d’una ampolla de plàstic.
Brollador de la comarca, excel·lent per el meu paladar
empedrat i per la meva llengua de drap.
El pedal de fre no respon.
Començo a balbucejar, a construir el meu edifici
de paraules.
M’escolto dir que fa temps que m’estic morint
de solitud, silenci i riure en els estancs ombrívols
de Lisboa.
La meva veu ha sonat com un tret encertat
dins la sala buida.
LA TABATIÈRE DE PESSOA (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Ça fait longtemps que je suis entrain de boire ton corps
dans les espaces moroses.
J’oscille entre l’asile et le cimetière.
Peut-être tu es folle ou morte.
Je suis entrain d’écrire ma guide particulière de Lisbonne.
Toi, comme la vile, tu as toujours parlé
à voix basse.
Ça fait longtemps que je suis entrain de parler tout seul
pour ne pas perdre ma voix.
Dans mon monologue convergent opinions
qui souvent débouchent en altercations o en silences vindicatifs.
Bien des fois je distingue voix féminines
qui m’insultent ou qui m’encouragent à continuer en vie.
La pédale de frein ne répond pas.
Derrière j’ai laisse notre ville.
Mais il n’y à pas de temps pour les lamentations.
Aujourd’hui je ne peux pas arrêter de rire, et les gens me regardent
et ils rigolent avec moi.
Je te confesse qu’écouter ma voix m’effraye.
Je me sens pauvre en paroles, avare de métaphores,
avec un fardeau de silence sur mes épaules.
J’essaie de tuer le temps en me promenant par le labyrinthe
d’Alfama.
Tout juste des gamins qui galopent, et un conclave
des anciens oisifs qui regardent charmés
le chahut des enfants qui pourraient être leurs petits-fils.
Je suis un homme qui transpire, harcelé par la peur.
Ça fait longtemps que je donne des conférences insipides,
bien que l’agitation persiste
comme si c’était le premier jour.
La femme qui m’invité assuré que je domine
le sujet, que je suis un expert dans la matière.
Toujours les mêmes phrases de rigueur, les mêmes
flatteries banales qui, a la place de m’encourager, m’enfoncent
de plus en plus dans l’ignominie.
Quand ils se dirigent vers moi en ces termes je manque
de nom, je me neutralise.
Les minutes passent, et s’attends seulement un prodige,
quelque catastrophe qui empêche mon assistance.
Manque une heure a peines pour que j’initie mon exposé
La tabatière de Pessoa : je ne suis rien, je ne serais jamais rien,
je ne peut vouloir être rien.
J’essaye des attitudes d’intellectuel affligé, des expressions faciales aimables o sévères, gestes
que je considère convaincants, poses séductrices.
Je m’éclaircis la gorge, je teste la sonorisation,
changements brusques de registre : grave, impérieux,
doux, dédaigneux.
J’essaie de distribuer les silences, primordiaux
en toute intervention publique.
Je ne veux pas accabler à ce cette assistance
avec des citations snobs
ni avec des ramifications gratuites.
Je prétends m’en tenir à la vielle consigne cartésienne:
clarté, distinction et évidence.
Mais je crains que je vais les décevoir.
La pédale de frein ne répond pas.
Je suis un homme éveille qui dors à poings fermés.
Un homme qui respire profondément
les dernières vapeurs du Tajo
et les premiers effluves de l’océan Atlantique.
Un homme disposé à se saisir de n’importe
quelle excuse par misérable qu’elle soit.
Mais l’appel au devoir es trop puissant,
et je conserve encore quelque grammes de honte.
Ça fait longtemps que je suis entrain de boire ton corps
dans les espaces moroses et dans les places éblouies
du midi, déambulant dans la ville inclinée:
Alfama, Lapa, Estrela, essayant de traquer au poète
Pessoa ou bien à l’employé de bureau Soares,
descendant jusqu’à la Baixa, rua dos Douradores,
aujourd’hui accablé par le kebab et le falafel,
dans le kilomètre zéro de ma saudade.
Et les après-midi de cinéma portugais,
descendant après ver le port pour piser aisément
mes silences, sous la stridence cocasse des mouettes.
Ces mêmes mouettes qui maintenant planent pudiques,
ces hypocrites,
comme si elles voulaient respecter mon deuil.
Et Lisbonne c’est toi qui me regarde de loin.
Alors, et ne me demandes pas pour quoi,
tes cuises tendues, le drap transformé
en lé enroule à ta ceinture,
et moi, déshabillé et mis à part, en t’observant
dormir avec méticulosité de topographe,
fumant ma première cigarette de la journée,
me souvenant de toi il y à quelques années
quand tu me disais avec une voix
à peine audible que t’avais peur de le faire,
que tu n’étais pas prête,
que t’avais besoin de temps.
Et je commençais déjà à écrire, à mentir,
à me détourner, à renverser le vin,
à casser les verres, à me perdre.
Et tes cheveux étales sur le coussin
étaient une éclaboussure d’encre.
Et je préparais le petit déjeuner, attendant
le bredouillement du café, exprimant les oranges,
faisant griller les tranches de pain complet.
Et toi en te pelotonnant ou t’allongeant de plaisir
sur un matelas étripé dans un angle de la chambre.
Et je m’approchais pour te donner un baiser cauteleux,
un frôlement, mettant toute mon attention à pas te regarder,
à pas perturber tes rêves.
Encore que je préfère maintenant contempler les eaux paisibles
du port, le gasoil éparpillé,
la bave que laissent traîner les pétroliers,
l’étrange splendeur de ce matin de plomb,
mes mains adherès a une balustrade oxydé.
Paysage égalé par le gris,
par la vague qui se fait nuage,
le nuage qui se fait larme
dans mes yeux fatigués.
Et saluer un homme solitaire, réplique inquiétante
de moi-même, qui persiste dans son regard fixe
et anhélant, dans sa méditation suicide.
Et je me vois étant cette enfant qui s’étonnait
devant la tristesse qui dégageaient les adultes,
qui ouvrait grand les yeux et qui regardait
sa mère à la recherche d’une explication
convaincante, définitive.
Et le lundi, continuer de fournir toute mon immondice
philosophique dans la classe nord d’un collège
sans prestige.
Cheval nietzschéen roué de coups.
Cynique transformé en fonctionnaire d’Etat.
Un monsieur correct, presque invisible, qui enseigne
platons et descartes, sartres et ortegas.
Et cette voix sincère et propre d’étudiant
qui me demande, s’il vous plaît,
que j’explique à nouveau l’impératif catégorique kantien.
Et je me vois fredonnant une marche funèbre
ou une cuite d’ivrogne professionnel,
qui répète d’un bout à l’autre ce qui commandent
les canons, ce qui prêche le manuel des instructions,
en me cadrant a ce qui dit le texte redigé
par un sujet médiocre et sauvé
de tout contretemps.
Je préfère mettre touts les gins a ton nom.
Et lundi, commencer à mourir avec encravaté,
élaborer un cadavre présentable, décent, glorieux.
Profaner le temple où les idées reposent
ne suppose aucun un exploit.
C’est un crime commis.
Je me vois assis sur une chaise tournante
la faisant tourner sans arrêter, dans l’estrade des exposants.
Mais Lisbonne, a cette heure ci,
montre le plus cruel de ses visages.
Un crépuscule atroce se saigne
dans le château de Saint George.
Les prestiges du déclin avec toute
sa littérature nauséabonde.
L’immense bâillement de cette blessure
qui s’entête en durer,
elle se donne pas toute a fait par vaincue.
Moi aussi je suis otage des mauvaises métaphores.
Non, s’il vous plaît, pas de fados.
Je me surprends dans le Mirador de Sainte Lucía
riant à m’en décrocher la mâchoire, pensant
que un rire léger c’est toujours un acte subversif,
une action souveraine qui n’admet pas de réplique possible,
un geste que limite avec l’abîme.
Je ne peux pas arrêter de penser que Lisbonne
est une dame docile et loqueteuse, une femelle
molle qui me cherche avec une soif démesurée
la bouche pour m’enfoncer dans les lèvres sa canine
de pute cariée, une femme qui se soulevé avec pudeur
la jupe plissée pour me montrer sa pauvre culotte,
son con fané, les égratignures dans ses cuisses,
ses genoux pelés par la soumission et le désenchantement.
J’écris tout ça pour ne pas perdre le point
de l’écriture, comme un enfant a qui ont à ordonné
qu’il écrive dans un cahier le jour le plus heureux
de sa vie.
Je sais que les outres enfants ont déjà commencé
leur rédaction et qu’ils sont entrain d’écrire de textes
sages: leurs premières communions, les cadeaux
du Père Nöel, le temps ample, interminable des étés.
Alors, j’écris charbon et mélancolie.
Et c’est ainsi que je deviens cet enfant qui se fait inexpugnable
dans son refuge, dans son taudis de paroles massacrés
dans les feuilles qu’un jour ont été propres.
Et j’écris, aussi, qu’écrire c’est ce maintenir
dans la marge de ce qui est évident, qu’écrire
c’est transmuter le quotidien en prodige.
Et toi en tirant de la chasse d’eau ou te mouchant
avec assourdissement prémédité le nez, en me disant
que tu ne crois plus à mon marmonnement,
à mon monologue extérieur, a mon bruit de fond,
mes rencontres et mes fugues,
en cette étrange fièvre des taciturnes,
en mon esthétique pèlerine,
en ces métaphores que je rachète comme
je peux des décombres.
Mais toi si loin de Lisbonne, et la maison
offerte a l’ennemi.
Mais moi retranché dans ma tanière de papiers
presses et murs ascétiques, dans ma bien aimée
cellule de moine bénédictin.
Et après, le yaourt nature, et sans sucre de minuit.
Un yaourt, ne ris pas, poétique, presque mallarméen.
Et toi, dormant et placide, sachant que mon sperme
va donner son terrible fruit.
Et moi, en te regardant dormir, en t’écoutant parler
en rêves, subitement agitée en prononcent mon nom.
Je me vois assis sur une chaise tournante
la faisant tourner sans arrêter, dans l’estrade des exposants.
Lisbonne s’endort, étrangère au nerf qu’exhibent
d’autres villes moins belles.
Pendant que j’ordonne mes papiers, je dilate le silence,
je regarde l’étendue, j’écoute le murmure du publique.
J’ai soif.
Je me vois dévissant le bouchon d’une bouteille en plastique.
Source de la région, excellent pour mon palais
pavé et pour mon bafouillage.
La pédale de frein ne répond pas.
Je commence a balbutier, a construire mon bâtiment
de paroles.
Je m’écoute dire que ça fait longtemps que je meurs
de solitude, silence et rire dans les bureau de tabac moroses
de Lisbonne.
Ma voix à sonné comme un coup de feu certain
dans la salle vide.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXVIII-XL (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXXVIII (Original Castellano)
Ahora que el poema se despliega
y los pájaros salpican el azul radical
de este cielo.
Ahora que el dios de la embriaguez
empieza a gruñir en nuestras entrañas
y los ojos, de tanto mirar, están huyendo
de sus cuencas,
y no nos basta este instante
que ya va siendo historia, y el horizonte
es un niño tendido que le hace cosquillas
a la aurora.
XXXIX
Y así nos vamos quedando
cada vez más abiertos
a vaivén del poema,
en este trayecto que nos conduce
hacia un espacio en blanco,
página inmensa
en la que inscribiremos
nuestras huellas exiliadas,
lejos del pudridero
en donde se apelmazan
las nostalgias, los lamentos,
tan lejos de los celadores
y de su triste custodia.
XL
Las biografías serán ceniza,
polvo en los museos,
viento en la noche abstracta
de los filósofos,
y los profesionales de la historia
ya no podrán exhibir datos, fechas,
hazañas memorables, exterminios.
La palabra volverá a ser germen,
temblor, apertura y comienzo,
herida y primeros labios, balbuceo
de niña, artefacto de letra y sangre
de luz y nervio, canción de los cuerpos.
XXXVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Ara que el poema es desplega
i els ocells esquitxen el blau radical
d’aquest cel.
Ara que el deu de l’embriaguesa
comença a rondinar en les nostre entranyes
i els ulls, de tant mirar, estan fugint
de les conques,
i no ens basta aquest instant
que ja va essent historia, i l’horitzó
es un nin estès que li fa pessigolles
a l’aurora.
XXXIX
I així ens anem quedant
cada vegada més oberts
al vaivé del poema,
en aquest trajecte que ens condueix
cap a un espai en blanc,
pagina immensa
en la que inscriurem
les nostres petjades exiliades,
lluny del podriment
on s’enganxen les nostàlgies, els laments,
tan lluny dels zeladors
i de la seva trista custodia.
XL
Les biografies seran cendra,
pols en els museus,
vent en la nit abstracta
dels filòsofs,
i els professionals de l’historia
ja no podran exhibir dades, dates,
gestes memorables, exterminis.
La paraula tornarà a ser germen,
tremolor, obertura i començament,
ferida i primers llavis, balbuceig
de nina, artefacte de lletra i sang,
de llum i nervi, cançó dels cossos.
XXXVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Maintenant que le poème se déploie
et les oiseaux éclaboussent le bleu radical
de ce ciel.
Maintenant que le dieu de l’ivresse
commence à râler dans nos entrailles
et les yeux, de regarder autant, sont entrain de fuir
de ses conques, et cet instant
qui continue à être histoire
ne nous suffit plus, et l’horizon
est un enfant allongé qui fait des chatouilles
a l’aurore.
XXXIX
C’est ainsi que nous sommes
de plus en plus ouverts
au va-et-vient du poème,
en ce trajet qui nous conduit
vers un espace en blanc,
page immense
dans laquelle nous inscrirons
nos traces exilées,
loin du pourrissement
là où se feutrent
les nostalgies, les lamentations,
si loin des gardiens
et de sa triste garde.
XL
Les biographies seront cendres,
poussière dans les musées,
vent dans la nuit abstraite
des philosophes,
et les professionnels de l’histoire
ils ne pourront plus exhiber données, dates,
exploits mémorables, exterminations.
La parole reviendra à être germe,
tremblement, ouverture et commencement,
blessure et premières lèvres, balbutiement
de petite fille, engin d’écriture et sang,
lumière et nerf, chanson des corps.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXVI-XXXVII (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXXVI (Original Castellano)
Es la hora del beso,
pero también de la bifurcación
en el camino.
Asoma la tristeza
para esconderse en tu sonrisa
de niña recobrada,
en este silencio que nos trabaja
desde muy adentro
y que habla sin parar el lenguaje
del deseo.
XXXVII
Ahora comienza el viaje, el poema
con su ardua moral de intemperie.
Debemos prepararnos para la aridez
y el entumecimiento bajo esta luz
que no tiene amigos, sólo mercenarios.
Ahora comienza la seriedad del niño
cuando juega a transformar la materia.
Y son sus manos salud, intimidad,
vitamina radiante, libertad concreta.
Y parece como si el rigor de antaño
se tornase voluptuosidad, gozo
del muy adentro.
XXXVI (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Es l’hora de la besada,
però també de la bifurcació
en el camí.
Despunta la tristesa
per amagar-se en el teu somriure
de nina recobrada,
en aquest silenci que ens treballa
des de molt endins
i que parla sense parar el llenguatge
del desig.
XXXVII
Ara comença el viatge, el poema
amb la seva àrdua moral d’intempèrie.
Devem preparar-nos per l’aridesa
i l’embalbiment sota aquesta llum
que no té amics, només mercenaris.
Ara comença la serietat del nin
quan juga a transformar la matèria.
I son les seves mans salut, intimitat,
vitamina radiant, llibertat concreta.
I sembla com si el rigor d’antany
es tornés voluptuositat, joia
del molt endins.
XXXVI (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Il est l’heure du baiser,
mais aussi de la bifurcation
dans le chemin.
Pointe la tristesse
pour se cacher dans ton sourire
de petite fille récupère,
en ce silence qui nous travaille
depuis l’au-dedans,
et qui parle sans s’arrêter le langage
du désir.
XXXVII
Maintenant commence le voyage, le poème
avec son moral ardu d’intempérie.
Nous devons nous préparer pour l’aridité
et l’engourdissement sous cette lumière
qui n’à pas d’amis, seulement mercenaires.
Maintenant commence le sérieux de l’enfant
quand il joue a transformer la matière.
Et ses mains sont santé, intimité,
vitamine radiante, liberté concrète.
Il semblerait comme si la rigueur d’autrefois
se transformait en volupté, joie
de l’au-dedans.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXIV-XXXV (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXXIV (Original Castellano)
Desde el margen abrasado
contemplamos las fábricas
de la culpa, los templos
derruidos de la humillación.
Nos sabemos implicados
en esta vorágine,
en este menoscabo
de las estructuras,
en esta honda mutilación
de las certezas y las prescripciones.
Beso tu intersticio, tu centro disuelto.
XXXV
Divisamos el mar encendido,
su calma radiante.
Hemos alcanzado el punto
de partida, llegando a ser
lo que siempre hemos sido,
voces y cuerpos que escriben
sobre la piel ya escrita del mundo
su enrancia sin dominio,
el texto común y anónimo
de los que supieron olvidarse
de sí mismos,
que tuvieron la delicadeza
de aniquilarse sin dejar rastro
y que leyeron con ojos limpios
los signos que el azar escribe.
XXXIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Des del marge abrasat
contemplem les fabriques
de la culpa, els temples
derruïts de l’humiliació.
Ens sabem implicats
dins aquest xuclador,
aquest menyspreu
de les estructures,
dins aquesta pregona mutilació
de les certeses i les prescripcions.
Beso el teu interstici, el teu centre dissolt.
XXXV
Albirem el mar encès,
la seva calma radiant.
Hem atès el punt
de partida, arribant a ser
el que sempre hem estat,
veus i cossos que escriuen
damunt la pell ja escrita del mon
la seva erràtica sense domini,
el text comú i anònim
dels que saberen oblidar-se
de si mateixos,
que tingueren la delicadesa
d’aniquilar-se sense deixar rastre
i que llegiren amb ulls nets
els signes que l’atzar escriu.
XXXIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Depuis la marge brûlante
nous contemplons les usines
de la faute, les temples
démolis de l’humiliation.
Nous nous savons impliques
dans ce tourbillon,
dans cet amoindrissement des structures,
dans cette profonde mutilation
des certitudes et les prescriptions.
J’embrasse ton interstice, ton centre dissout.
XXXV
Apercevons la mer enflammé,
son calme radiant.
Nous avons atteint le point
de départ, en allant jusqu’à être
ce que nous avons toujours étés,
des voix et des corps qui écrivent
sur la peau déjà écrite du monde
son vagabondage sans domaine,
le texte commun et anonyme
de ceux qui ont su s’oublier,
qui ont eu la délicatesse
de s’anéantir sans laisser des traces
et qui ont lu avec des yeux propres
les signes que le hasard écrit.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXII-XXXIII (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXXII (Original Castellano)
Ahora que vamos sonando
con música de claustro
y árbol profundo,
y que a menudo vivimos
agitados como palomas
apuntaladas en los edificios
desahuciados.
Ahora que va llegando el frío
y no te das cuenta, pero al hablar
estás enunciando el abismo,
cuando pide que te sirva
un plato de silencio y una rebanada
de pan muerto.
XXXIII
Aquel poema hablaba
del sudeste inflamado
y del hedor de los atunes
sobre una playa desmembrada,
de las nubes preñadas de barro
y de las tolvaneras que arrasaban
los ojos de los galgos,
de hombres atrincherados
en nombre de sus ancestros.
Sabes que aquel poema fue escrito
bajo códigos destrozados.
XXXII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Ara que anem sonats
amb música de claustre
i arbre profund,
i que sovint vivim
agitats com coloms
apuntalats en els edificis
desnonats.
Ara que va arribant el fred
I no te’n adones, però al parlar
estàs anunciant l’abisme,
quan demanes que et serveixi
un plat de silenci i una llesca
de pa mort.
XXXIII
Aquell poema parlava
del sud-est inflamat
i del ferum de les tonyines
damunt la platja desmembrada,
dels núvols prenyats de fang
i de terbolins que arrasen
els ulls dels llebrers,
d’homes atrinxerats
en nom dels seus avantpassats.
Saps que aquell poema fou escrit
sota codis destrossats.
XXXII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Maintenant que nous continuons de sonner
avec musique de claustre
et arbre profond,
et que souvent nous vivons
agités comme des colombes
étayés dans les bâtiments abandonnés.
Maintenant que le froid arrive
et tu ne t’en rends pas compte,
mais en parlant t’énonces l’abîme,
quand tu demandes que je te serve
une assiette de silence et une tranche
de pain mort.
XXXIII
Ce poème qui parlait
du sud-ouest enflammé
et de la puanteur des thons
sur la plage détruite,
des nuages enceinte de boue
et des tornades qui ravageaient
les yeux des lévriers,
des hommes retranches
en nom de ses ancêtres.
Tu sais que ce poème à été écrit
sur des codes brisés.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXX-XXXI (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXX (Original en Castellano)
Aquel poema que creímos abolido
se ha articulado hoy en tus labios
con un temblor impecable.
Sé que hablaba de la atracción
por la hendidura, del devaneo
con el lodo, del roce con la periferia
más inhóspita, de la gramática vituperada,
de incisiones en la carne distraída.
Aquel poema era un fantasma en la casa
sin muebles de Stéphane Mallarmé.
Un texto de arena, un dado azul de espera.
XXXI
Nosotros que buscamos
en nuestros cuerpos
un cuerpo desconocido,
de esa indigencia
que siempre retorna
a partir del hartazgo.
Que buscamos en el agua
la sed primordial, el intervalo
infinito entre las palabras,
y que hemos dado con un silencio
que no deja de exclamar
su penuria y derecho.
XXX (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Aquell poema que creguérem abolit
S’ha articulat avui en els teus llavis
Amb una tremolor impecable.
Sé que parlava de l’atracció
per la fenedura, del flirteig
amb el llot, del frec amb la perifèria
més inhòspita, de la gramàtica vituperada,
d’incisions en la carn distreta.
Aquell poema era un fantasma dins la casa
sense mobles de Stéphane Mallarmé.
Un text de sorra, un dau blau d’espera.
XXXI
Nosaltres que cerquem
dins els nostres cossos
un cos desconegut,
aquesta indigència
que sempre retorna
a partir de la fartera.
Que cerquem dins l’aigua
la set primordial, l’interval
infinit entre les paraules,
i que hem topat amb un silenci
que no deixa d’exclamar
la seva penúria i dret.
XXX (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Ce poème que nous avons cru aboli
c’est articulé aujourd’hui dans tes lèvres
avec une crainte impeccable.
Je sais qui parlait de l’attraction
pour la fente, de l’amourette
avec la boue, du frôlement avec la périphérie
la plus inhospitalière, de la grammaire vitupérée,
d’incitions de la chair distraite.
Ce poème était un fantôme dans la maison
sans meubles de Stéphane Mallarmé.
Un texte de sable, un dé bleu d’attente.
XXXI
Nous qui recherchons
dans nos corps un corps méconnu,
cette indigence
que reviens toujours
à partir de la satiété.
Nous qui recherchons dans l’eau
la soif primordiale, et l’intervalle
infini entre les mots,
et que nous sommes tombés dans un silence
qui n’arrête pas d’exclamer
sa pénurie et son droit.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXVIII-XXIX (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXVIII (Original Castellano)
No olvides nunca
que en la extendida fetidez
de los solares de polvo
y rastrojo nos inmovilizamos
como reses meditativas.
XXIX
Y el aceite y el sudor
que traemos de los suburbios,
y los pies que en esta soledad s
e vuelven fríos, y tus pezones
que imitan la mirada fanática
de los presos, y tu bata blanca
de hospital excéntrico, y mi voz
de metalurgia, y esta luz interminable
que va lamiendo los despojos
y que nos sirve de consuelo, y tus ojos
cuando se quedan colgados del vacío,
y nuestra furia de orificios,
y nuestras lágrimas de la risa,
y tu tierna gimnasia de medianoche,
y tu puntual insolación, y el estropicio
de esta luz que es la restauración del caos
en el poema.
XXVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No oblidis mai
què en l’estesa fètida
dels solars de pols
i rostoll ens immobilitzem
com bèsties meditatives.
XXIX
I l’oli i la suor
que duguem dels suburbis,
i els peus que en aquesta solitud
se’ns tornen freds, i els mugrons
que imiten la mirada fanàtica
dels presoners, i la teva bata blanca
d’hospital excèntric, i la meva veu
de metal·lúrgia, i aquesta llum interminable
que va llepant la brossa
i que ens serveix de consol, i els teus ulls
que es queden penjats en el buit,
i la nostra fúria d’orificis,
i les nostres llàgrimes de riure,
i la teva tendre gimnàstica de mitja nit,
i la teva puntual insolació, i la trencadissa
d’aquesta llum que és restauració del caos
al poema.
XXVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
N’oublies jamais
que dans l’étendue fétidité
des terrains de poussière
et chaume nous nous immobilisons
comme des bêtes méditatives.
XXIX
Et l’huile et la sueur
que nous portons des banlieues,
et les pieds que dans cette solitude
deviennent froids, et tes mamelons
qu’imitent le regard fanatique
des prisonniers, et ta blouse blanche
d’hôpital excentrique, et ma voix
de métallurgie, et cette lumière interminable
qui continue léchant les détritus
et qui nous sert de consolation, et tes yeux
quand ils restent pendus au vide,
et notre furie d’orifices,
et nos larmes de rire,
et ta tendre gymnastique de minuit,
et ta ponctuelle insolation, et le bousillage
de cette lumière qui est la restauration du chaos
dans le poème.