6-  ARABICA

He fet el viatge

sense remordiments, marxa enrera

Revivint totes i cadascuna de les meves errades.

I  què?

Rés, Maktoub!

He empastifat la dolçor del teu rècord

l’oblit necessita ajuda.

Si és que vol arribar…

honestament, triga.

Tornar enrera no canvia el present,

Ni endevina un segon del futur.

Conclusió?

Tot està escrit!

Tot és com havia d’ésser!

MAKTOUB!

14- JUDAICA

He retrobat el meu poble,

perdut durant quaranta anys

al desert.

He retrobat el meu poble exiliat

a Babilonia

als peus de l’Eufrates.

Plorant les lamentacions,

expressant jeremiades.

L’imagino de volta a la terra promesa.

M’imagino cantant,

amb Mattiyahu

el tenor del temple,

la cançó de Victoria.

 

 

 

 

 

UN CLAMOR SE ARTICULA DENTRO DE LOS SILENCIOS REUNIDOS

 

I (Original Castellano)

Te avala una soledad antigua, un cansancio puro

que solicita ser reparado en los desiertos

y en las habitaciones claras.

Tu silencio proviene de los almendros blancos

y de las ciudades hundidas.

Tu corazón es lento, y tus ojos deben su origen

a la noche.

Es difícil acceder a la luz, y tus manos siempre

indican una dirección oscura.

Has acotado un territorio mínimo,

una escueta provincia de  esperanza.

Celebras el acorde meditativo de la piedra,

el latido hondo, entrañable de esta tierra maldita.

Te sustenta un fuego noble, una cristalería de dolor.

Parece que hubieras llegado de un largo viaje.

Sin embargo, nunca te has movido de aquí.

No tienes nombre ni edad, sólo dominios imperfectos.

Confía en tu cansancio, en tu sombra,

en tu glorioso descanso.

II

 

Ahora que las maderas se pudren en los depósitos

del tedio, te resumes en la extensión de esta luz

monolítica.

Ahora que la tierra sedienta está maquinando

aromas de muerte y el soliloquio de los páramos

repercute en tu corazón templado.

Masticas miel pura.

El sol inflama las dunas y los párpados.

Es un incendio íntimo, y en él pervives.

Hay una colosal obstrucción en el cielo,

y los pájaros se van volviendo cada vez más torvos

en su bajo vuelo.

Te has abrasado la boca hablando de catástrofes,

y los textos que has escrito han parado el aire.

Calcinado el poema, ahora tienes que vértelas

con esta pira nueva.

El escrutinio es feroz.

Arden los manantiales y la carne se aproxima a su exterminio.

III

 

Los lápices sangrientos de tu niñez escriben

en los muros desconchados su perfecta discordia,

su furor renovado.

Te recreas en la sustancia amarilla de esta tierra famélica.

Sorbes el pus de la historia.

Te nutres de la sonoridad nerviosa de los insectos.

Pisas la piedra ronca, y sientes cómo la muerte

trabaja en los caserones y en los municipios pardos.

Es el olor del duelo y del hambre circunspecta,

el rencor de los candados que ciñen puertas

que nunca se abrieron. 

Miras la línea del horizonte, la posibilidad de saberte

expuesto a la codicia de la intemperie.

Te abrevias, y te ves como  un animal enjuto

y desabrido, interpelado por un futuro de ruinas.

Alguien está anunciando el día.

Es una voz áspera como un fémur fuera de su sitio.

Una voz que no distingue la furia del cansancio.

IV

Has arañado los muros y la piel de una mujer

dormida,  respirando el aceite negro de los cuchillos

y la escritura.

Ahora esperas que un carmín fanático te selle

los labios.

Te vas consumiendo, pero un perfume de tabaco

te recuerda que eres hijo del contrabando.

La sangre se unifica en combate.

Es un proyecto violento.

Hundes la pala en el cieno.

Sientes que este sol es el juicio más severo.

Aunque la razón retenga en dudosos hangares,

urdirás los sueños de esta provincia deshecha.

Afonía de est mundo que anuncia otro día

de polvo y nobleza, que ya empieza a iluminar

el labio caliente de la cabra y la cosecha exacta

de los predios. 

V

 

Ajustas tu pensar a los cilindros inmóviles

del verano, al rubio sosiego del campo

recién segado.

Tus ojos se abren a este fulgor desatado,

a esta mañana de agradecimientos

y de violencias que reclaman un respiro.

Pues ellas también requieren su momento

de agua y sombra.

Tu pensar está dudando entre la hierba

y el libro.

No sabe si sumergirse en la prosa nutritiva

del párrafo o en el sufrimiento calcáreo

del poma.

El día ya empieza a abusar de los límites,

a desbordarse.

Pero la casa contiene frescor, el triunfo discreto

del silencio.

Hay una palabra que pide ser nombrada.

 

VI

 

Ahora quieres narrar la fatiga de los hombres

y de los campos, la atonía del escritor,

la autoridad de la luz sobre esta tierra

que exhibe una belleza anémica.

Un viento bajo humilla los cardos, y tus manos

recalan en el estiércol.

En las últimas demarcaciones de la sombra

hay una mujer que resiste junto a su cría.

La ciudad queda lejos, como un esfuerzo inútil.

Eres el hombre manso del mediodía.

Pero tu mansedumbre no es calvario o renuncia,

sino seriedad rotunda.

Tu morada está tejida con hilos adustos.

Bajo el pomo brutal de esta luz, tu soledad

sigue investigando.

Verla trabajar emociona.

UN CLAMOR S’ARTICULA DINS ELS SILENCIS REUNITS

 

I (Versió Catalana- Rosa Ramos)

 

T’avala una solitud antiga, un cansament pur

que sol·licita ésser reparat en els deserts

i en les habitacions clares.

El teu silenci prové dels ametllers blancs

i de les ciutats enfonsades.

El teu cor es lent, i els teus ulls deuen el seu origen

a la nit.

Es difícil accedir a la llum, i les teves mans sempre

indiquen una direcció obscura.

Has acotat un territori mínim,

una concisa província d’esperança.

Celebres l’acord meditatiu de la pedra,

el batec profund, entranyable d’aquesta terra maleïda.

Et sustenta un foc noble, una cristalleria de dolor.

Sembla que haguessis arribat d’un llarg viatge.

No obstant, mai t’has mogut d’aquí.

No tens nom ni edat, només dominis imperfectes.

Confia en el teu cansament, en la teva ombra,

en el teu gloriós descans.

II

Ara que les fustes es podreixen en les dipòsits

del tedi, et resumeixes en la extensió d’aquesta llum

monolítica.

Ara que la terra assedegada està maquinant

aromes de mort i el soliloqui dels ermots

repercuteix en el teu cor temperat.

Mastegues mel pura.

El sol inflama les dunes i les parpelles.

Es un incendi íntim, i en ell pervius.

Hi ha una colossal obstrucció al cel,

i els ocells s’estan tornat cada vegada més feréstecs

en el seu vol baix.

T’has abrasat la boca parlant de catàstrofes,

i els texts que has escrit han parat l’aire.

Calcinant el poema, ara tens que vessar-les

amb aquesta pira nova.

L’escrutini és ferotge.

Cremen els brolladors i la carn s’aproxima

al seu extermini.

III

 

Els llapis sagnants de la teva infantesa escriuen

en els murs escantellats la seva perfecta discòrdia,

el seu furor renovat.

Et recrees en la substància groga d’aquesta terra

famèlica.

Xarrupes el pus de l’historia.

Et nodreixes de la sonoritat nerviosa dels insectes.

Trepitges la pedra ronca, i sens com la mort

treballa en els casalots i en els municipis bruns.

Es l’olor del dol i de la fam circumspecta,

la rancúnia dels cadenats que cenyeixen les portes

que mai s’obriren.

Mires la línia de l’horitzó, la possibilitat de saber-te

exposat a la cobdícia de la intempèrie.

T’abreuges, i et veus com un animal eixut insípid,

interpel·lat per un futur de runes.

Algú esta anunciant el dia.

Es una veu aspre com un fèmur fora del seu lloc.

Una veu que no distingeix la fúria del cansament.

 

IV

 

Has esquinçat els murs i la pell d’una dona

adormida, respirant l’oli negre dels ganivets

i l’escriptura.

Ara esperes que un carmí fanàtic et segelli

els llavis.

Et vas consumint, però un perfum de tàbac

et recorda que ets el fill del contraban.

La sang s’unifica en combat.

Es un projecte violent.

Enfonses la pala en el llot.

Sents que aquest sol es el judici més sever.

Encara que la raó et retingui en dubtosos hangars,

ordiràs els somnis d’aquesta província desfeta.

Afonia d’aquest món que anuncia un altre dia

de pols i de noblesa, que ja comença a il·luminar

el llavi calent de la cabra i la collita exacta

de les finques.

V

Ajustes el teu pensar als cilindre immòbils

del estiu, al ros assossec del camp

acabat de segar.

Els teus ulls s’obren a aquest fulgor deslligat,

a aquest matí d’agraïments

i de violències que reclamen un respir.

Puix que elles també requereixen el seu moment

d’aigua i ombra.

El teu pensar esta dubtant entre l’herba

i el llibre.

No sap si submergir-se en la prosa nutritiva

del paràgraf o en el sofriment calcari

del poema.

El dia ja comença a abusar dels límits,

a desbordar-se.

Però la casa conté frescor, el triomf discret

del silenci.

Hi ha una paraula que demana ésser anomenada.

VI

 

Ara vols narrar la fatiga dels homes

i dels camps, l’atonia del escriptor,

l’autoritat de la llum damunt aquesta terra

que exhibeix una bellesa anèmica.

Un vent baix humilia els cards, i les teves mans

recalen la femta.

En les darreres demarcacions d l’ombra

hi ha una dona que resisteix junt a la seva cria.

La ciutat queda lluny, com un esforç inútil.

Ets l’home mansuet del migdia.

Però la teva mansuetud no es calvari o renuncia,

sinó serietat rotunda.

La teva morada està teixida amb fils adustes.

Sota el pom brutal d’aquesta llu, la teva solitud

segueix investigant.

Veure-la treballar emociona.

UNE CLAMEUR S’ARTICULE DANS LES SILENCES RÉUNIS

 

I (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

T’es cautionné par une solitude ancienne,

un épuisement pur qui sollicite

être réparé dans les déserts

et dans les chambres claires.

Ton silence proviens des amandiers blancs et des villes enfoncées.

Ton cœur est lent, et tes yeux doivent leur origine a la nuit.

Il est difficile d’accéder à la lumière, et tes mains

indiquent toujours une adresse obscure.

T’as circonscrit un territoire minime, une sobre province d’espoir.

Fêtes l’accord méditatif de la pierre,

le battement profond, cher à cette terre maudite.

Tu es soutenu par un feu noble, une verrerie de douleur.

Il semblerait que t’arrivais d’un long voyage.

Cependant, tu n’as jamais bougé de là.

Tu n’as pas de nom ni d’age, seulement des domaines imparfaits.

Fais confiance a ta fatigue, dans ton ombre,

dans ton glorieux repos.

 

II

 

Maintenant que les planches pourrissent dans les dépôts

de l’ennui, tu te résumes à l’extension de cette lumière

monolithique.

Maintenant que la terre assoiffée machine arômes de mort

et le soliloque des friches

répercute dans ton cœur tiède.

Tu mâches du miel pur.

Le soleil enflamme les dunes et les paupières.

C’est un incendie intime, et en lui tu survis.

Il y à une colossale obstruction dans le ciel,

et les oiseaux deviennent de plus en plus

torves dans son vol bas.

Tu t’es brûle la bouche parlant de catastrophes,

et les textes que t’as écrit ont arrête l’air.

Calciné le poème, maintenant tu dois les verser

avec ce nouveau bûcher.

Le scrutin est féroce.

Brûlent les sources et la chair s’approche

de son extermination.

 

III

Les crayons saignants de ton enfance écrivent dans le murs décrépis sa parfaite discorde, sa fureur renoué.

Tu te récrés dans la substance jaune de cette terre famélique.

Absorbes le pus de l’histoire.

Tu te nourris de la sonorité nerveuse des insectes.

Marches sous la pierre rauque, et tu sens comme la mort travaille dans les bâtisses et dans les municipes bruns.

C’est l’odeur du deuil et de la faim circonspecte,

la rancune des cadenas qui enserrent

portes que jamais se sont ouvert.

Regardes la ligne de l’horizon, la possibilité de te savoir exposé à la cupidité de l’intempérie.

Tu t’abréges, et tu te vois comme un animal maigre

et maussade, interpellé par un avenir de ruines.

Quelqu’un est entrain d’annoncer le jour.

C’est une voix rugueuse comme un fémur en dehors de sa place.

Une voix que ne distingue pas la furie de la fatigue.

 

IV

Tu as égratigné les murs et la peau d’une femme

endormi, respiré l’huile noir des couteaux

et l’écriture.

Maintenant tu attends que un rouge fanatique te scelle

les lèvres.

Tu est entrain de te consommer, mais un parfum de tabac

te rappelle que tu es fils de la contrebande.

Le sang s’unifie dans le combat.

C’est un projet violent.

Enfonces la pale dans la bourbe.

Tu sens que ce soleil est le jugement le plus sévère.

Encore que la raison te retienne dans des hangars douteux,

ourdiras les rêves de cette province défaite.

Aphonie de ce monde qu’annonce un autre jour

de poussière et de noblesse, qui commence

déjà à éclairer la lèvre chaude de la chèvre

et la récolte exacte des pâturages.

V

Encadres ta pensée aux cylindres immobiles

de l’été, au blond apaisement du champ

qui viens d’être moissonné.

Tes yeux s’ouvrent à cet éclat débridé,

a ce matin de remerciements

et des violences qui réclament un répit.

Car elles aussi nécessitent de son moment

d’eau et d’ombre.

Ta pensée est douteuse entre l’herbe

et  le livre.

Il ne sait si se submerger dans la prose nourrissante

du paragraphe ou dans la souffrance calcaire du poème.

La journée commence déjà à abuser des limites,

à se déborder.

Mais la maison contiens de la fraîcheur, le triomphe

discret du silence.

Il y à une parole qui demande être nommé.

VI

Maintenant tu veux raconter la fatigue des hommes

et des champs, la atonie de l’écrivain,

l’autorité de la lumière sur cette terre

qui exhibe une beauté anémique.

Un vent bas humilie les chardons, et tes mains

atterrent le fumier.

Dans les dernières démarcations de l’ombre

il y à une femme qui résiste jointe a son petit.

La ville est encore loin, comme un effort inutile.

Tu es l’homme docile du midi.

Mais ta douceur n’est pas du calvaire o de la renonce,

mais sérieux catégorique.

Ta demeure est tissée avec des filets austères.

Sous le pommeau brutale de cette lumière, ta solitude

continue d’enquêter.

La voir travailler ému.

Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/La-casa-de-Mallarme-isbn-8495099772-i.htm

 

2-

 

La vaig oblidar

en aquell calaix;

La vaig cercar desesperada

aquella innocència perduda.

M’he l’havien robada –

vaig pensar,

en aquell moment

d’inadvertència.

Discretament endreçada.

La tenia arxivada

dins el calaix dels

rècords d’infantesa.

Recelada i descuidada.
3-

El solet s’amaga al Port

no vull partir de Sóller,

Serra de Tramuntana

reina protectora.

L’obscuritat s’atraca a pas gegantí,

el cel rúfol esgarrifa.

Deesses mallorquines encareu-lo amb força

FEU- LO FORA LLUMINAIRES DEL CEL!

EL ESTANCO DE PESSOA (Original Castellano)

Hace tiempo que me estoy bebiendo tu cuerpo

en los espacios sombríos.

Oscilo entre el manicomio y el cementerio.

Tal vez estés loca o muerta.

Estoy escribiendo mi guía particular de Lisboa.

Tú, como la ciudad, siempre has hablado

en voz muy baja.

Hace tiempo que estoy hablando solo

para no perder mi voz.

En mi monólogo se dan cita opiniones

que suelen desembocar en altercados

o en silencios vengativos.

A menudo distingo voces femeninas

que me insultan o me animan a seguir vivo.

El pedal del freno no responde.

Atrás he dejado nuestra ciudad.

Pero no hay tiempo para lamentos.

Hoy no puedo dejar de reír, y la gente me mira

y se ríe conmigo.

Te confieso que oír mi voz me asusta.

Me siento pobre en palabras, avaro de metáforas,

con un fardo de silencio sobre mis espaldas.

Intento matar el tiempo paseando por el laberinto

de Alfama.

Apenas unos chiquillos que corretean, y un cónclave

de ancianos ociosos que miran embelesados

el jolgorio de unos niños que podrían ser sus nietos.

Soy un hombre que suda, acosado por el miedo.

Llevo mucho tiempo dando insulsas conferencias,

aunque la agitación persiste

como si se tratase del primer día.

La mujer que me ha invitado asegura que domino

el tema, que soy un experto en la materia.

Siempre las mismas frases de rigor, los mismos tópicos

halagadores que, en lugar de animarme, me va sumiendo

cada vez más en la ignominia.

Cuando se dirigen a mí en esos términos carezco

de nombre, me neutralizo.

Van pasando los minutos, y ya sólo espero un prodigio,

alguna catástrofe que impida mi asistencia.

Falta una hora escasa para que dé inicio mi ponencia

El estanco de Pessoa: no soy nada, nunca seré nada, no puedo querer ser nada.

Ensayo posturas de intelectual apesadumbrado,

expresiones faciales amables o severas, ademanes

que considero convincentes, poses seductoras.

Me aclaro la garganta, realizo pruebas de sonido,

cambios bruscos de registro: grave, imperioso, suave,

desdeñoso.

Trato de distribuir los silencios, primordiales

en toda intervención pública.

No quiero agobiar al respetable con citas cultas

ni con ramificaciones gratuitas.

Pretendo ajustarme a la vieja consigna cartesiana:

claridad, distinción y evidencia.

Pero temo que voy a defraudarles.

El pedal de freno no responde.

Soy un hombre despierto que duerme a pierna suelta.

Un hombre que respira hondo los últimos vapores

del Tajo y los primeros efluvios del océano Atlántico.

Un hombre dispuesto a agarrarse a cualquier excusa

por miserable que sea.

Pero la llamada del deber es demasiado poderosa,

y aún conservo algunos gramos de vergüenza.

Hace tiempo que me estoy bebiendo tu cuerpo

en los espacios sombríos y en las plazas deslumbradas

del mediodía, deambulando por la ciudad inclinada:

Alfama, Lapa, Estrela, tratando de acorralar al poeta

Pessoa o al oficinista Soares, descescendiendo hasta la Baixa,

rua Dos Douradores, hoy abrumada por el kebab

y el falafel, en el kilómetro cero de mi saudade.

Y las tardes de cine portugués,

bajando luego hasta el puerto para mear de corrido

mis silencios, bajo la estridencia jocosa de las gaviotas.

Estas mismas gaviotas que ahora planean recatadas,

las muy hipócritas, como si quisieran respetar mi duelo.

Y Lisboa eres tú mirándome de lejos.

Entonces, y no me preguntes por qué,

tus muslos tensos, la sábana convertida

en paño enrollado a tu cintura,

y yo, desnudo y aparte, observándote dormir

con meticulosidad de topógrafo, fumando

mi primer cigarrillo del día, recordándote

a su vez hace unos años cuando me dijiste

con voz apenas audible que tenías miedo

de hacerlo, que no estabas preparada,

que necesitabas tiempo.

Y yo ya empezaba a escribir, a mentir,

a desviarme, a derramar el vino,

a romper copas, a perderme.

Y tu pelo extendido sobre la almohada

era una salpicadura de tinta.

Y yo preparando el desayuno, esperando

el borboteo del café, exprimiendo naranjas,

tostando rebanadas de pan integral.

Y tú ovillada o estirándote de placer

sobre un colchón destripado en un ángulo

de la habitación.

Y yo acercándome para darte un beso cauteloso,

un roce, poniendo todo mi empeño en no mirarte

en no perturbar tus sueños.

Aunque prefiero ahora contemplar las aguas mansas

del puerto, la gasolina esparcida, la baba que dejan

los petroleros, el extraño esplendor de esta mañana

de plomo, mis manos adheridas a una barandilla

oxidada.

Paisaje igualado por el gris,

por la ola que va haciéndose nube,

por la nube que va haciéndose lágrima

en mis ojos fatigados.

Y saludar a un solitario, réplica inquietante

de mí mismo, que persiste en su mirad fija

y anhelante, en su ensimismamiento suicida.

Y me veo siendo aquel niño que se asombraba

ante la tristeza que desprendían los adultos,

que abría mucho los ojos y que miraba

a su madre en busca de una explicación

convincente, definitiva.

Y el lunes, ir suministrando toda mi inmundicia

filosófica en el aula norte de un instituto

sin prestigio.

Caballo nietzscheano molido a palos.

Cínico convertido en funcionario del Estado.

Un señor correcto, casi invisible, que imparte

platones y descartes, sastres y ortegas.

Y esa voz sincera y limpia de estudiante

que me pide, por favor, que explique de nuevo

el imperativo categórico kantiano.

Y yo tarareando una marcha fúnebre

o una melopea de borracho profesional,

repitiendo de cabo a rabo lo que mandan

los cánones, lo que reza el manual de instrucciones,

ciñéndome a lo que dice el texto redactado

por un sujeto mediocre y a salvo

de cualquier contratiempo.

Prefiero poner todas las ginebras a tu nombre.

Y el lunes, empezar a morir con corbata incluida,

elaborar un cadáver presentable, decente, glorioso.

Profanar el templo en donde reposan las ideas no supone hazaña alguna.

Es un crimen cometido.

Me veo sentado en una silla giratoria

dando vueltas sin parar, en la tarima de los ponentes.

Pero Lisboa, a estas horas, muestra su rostro

más cruel.

Un crepúsculo atroz se está desangrando

en el castillo de San Jorge.

Los prestigios del ocaso con toda su literatura

nauseabunda.

El inmenso bostezo de esta herida que se empeña

en durar, en no darse del todo por vencida.

Yo también soy un rehén de las malas metáforas.

No, por favor, nada de fados.

Me sorprendo en el Mirador de Santa Lucía

riéndome a mandíbula batiente, pensando

que una risa floja es siempre un acto subversivo,

una acción soberana que no admite réplica posible,

un gesto que limita con el abismo.

No puedo dejar de pensar que Lisboa

es una señora dócil y harapienta, una hembra

desmadejada que me busca con afán desmedido

la boca para hincarme en los labios su colmillo

de puta careada, una mujer que se alza con pudor

su falda plisada para mostrarme sus bragas pobres,

su coño marchito, sus arañazos en los muslos,

sus rodillas peladas por la sumisión y el desencanto.

Escribo todo esto para no perder el pulso

de la escritura, como un niño al que han ordenado

que escriba en un papel cuadriculado el día más feliz de su vida.

Y sé que los otros niños ya han empezado

la redacción y que están escribiendo textos

modosos: sus primeras comuniones, los regalos

de los reyes magos, el tiempo ancho, inacabable

de los veranos.

Entonces, escribo carbón y melancolía.

Y así voy siendo eses niño que se hace inexpugnable

en su refugio, en su tugurio de palabras masacradas

en los folios que un día estuvieron limpios.

Y escribo, también, que escribir es mantenerse

al margen de lo obvio, que escribir es transmutar

lo cotidiano en prodigio.

Y tú estirando la cadena de la cisterna o sonándote

con estruendo premeditado la nariz, diciéndome

que ya no crees en mi murmullo, en mi monólogo

exterior, en mi ruido de fondo, en mis encuentros

y fugas, en esa extraña fiebre que ataca

a los taciturnos, en mi estética peregrina,

en esas metáforas que rescato como puedo

de los escombros.

Pero tú tan lejos de Lisboa, y la casa ofrecida

al enemigo.

Pero yo atrincherado en mi  guarida de papeles

estrujados y paredes ascéticas, en mi querida celda

de monje benedictino.

Y luego, el yogur natural y sin azúcar de medianoche.

Un yogur, no te rías, poético, casi mallarmeano.

Y tú, dormida y plácida, sabiendo que mi semen

va a dar su tremendo fruto.

Y yo, mirándote dormir, oyéndote hablar en sueños,

súbitamente agitada al pronunciar mi nombre.

Me veo sentado en una silla giratoria

dando vueltas sin parar, en la tarima de los ponentes.

Lisboa se va durmiendo, ajena al nervio que exhiben

otras capitales menos bellas.

Mientras ordeno mis papeles, dilato el silencio,

miro al tendido, escucho el murmullo del público.

Tengo sed.

Me veo desenroscando el tapón de una botella de plástico.

Manantial de la comarca, excelente para mi paladar

empedrado y para mi lengua de trapo.

El pedal del freno no responde.

Empiezo a balbucear, a construir mi edificio

de palabras.

Me escucho decir que hace tiempo que estoy muriendo

de soledad, silencio y risa en los estancos sombríos

de Lisboa.

Mi voz ha sonado como un disparo certero

en la sala vacía.

L’ESTANC DE PESSOA (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Fa temps que m’estic bevent el teu cos

en els espais ombrívols.

Oscil·lo entre el manicomi i el cementiri.

Tal vegada estiguis boja o morta.

Estic escrivint la meva guia particular de Lisboa.

Tu, com la ciutat, sempre has parlat

amb veu molt baixa.

Fa temps que estic parlant tot sol

per no perdre la meva veu.

En el meu monòleg es donen cita opinions

que solen desembocar en altercats

o en silencis venjatius.

Sovint distingeixo veus femenines

que m’insulten o m’encoratgen a seguir viu.

El pedal de fre no respon.

Enrera he deixat la nostra ciutat.

Però no hi ha temps per lamentacions.

Avui no puc deixar de riure, i la gent em mira

i riu amb mi.

Et confesso que escoltar la meva veu m’espanta.

Em sento pobre en paraules, avar de metàfores,

amb un farcell de silenci damunt les esquenes.

Intento matar el temps passejant pel laberint

de Alfama.

Tot just uns nins que ronden,

i un conclau

de ancians ociosos que miren embadalits

la gresca d’uns nins que podrien ésser els seus nets.

Soc un home que sua, assetjat per la por.

Duc molt de temps donant insulses conferències,

encara que l’agitació persisteix

com si es tractes del primer dia.

La dona que m’ha convidat assegura que domino

el tema, que soc un expert en la matèria.

Sempre les mateixes frases de rigor, els mateixos tòpics

afalagadors que, en lloc de encoratjar-me, em van sotmetent

cada vegada més en l’ignomínia.

Quan es dirigeixen a mi en aquests termes perdo

el nom, em neutralitzo.

Van passant els minuts, i ja només espero un prodigi,

alguna catàstrofe que impedeixi la meva assistència.

Falta una hora escassa per que doni inici la meva ponència

L’estanc de Pessoa: no soc res, mai seré res,

no puc voler ser res.

Assajo postures d’intel·lectual entristit,

expressions facials amables o severes, gestes

que considero convincents, posats seductors.

M’aclareixo la gola, realitzo proves de só,

canvis brusques de registre: greu, imperiós, suau,

desdenyós.

Tracto de distribuir els silencis, primordials

en tota intervenció publica.

No vull afeixugar al respectable amb cites cultes

ni amb ramificacions gratuïtes.

Pretenc ajustar-me a la vella consigna cartesiana:

claredat, distinció i evidència.

Però temo que els defraudaré.

El pedal de fre no respon.

Soc un home despert que dorm com un soc.

Un home que respira a fons els últims vapors

del Tajo i els primers efluvis del oceà Atlàntic.

Un home disposat a aferrar-se a qualsevol excusa

per miserable que sigui.

Però la cridada del deure massa poderosa,

i encara conservo alguns grams de vergonya.

Fa temps que m’estic bevent el teu cos

en els espais ombrívols i a les places enlluernades

del migdia, deambulant per la ciutat inclinada:

Alfama, Lapa, Estrela, mirant de acorralar al poeta

Pessoa o al oficinista Soares, descendent fins la Baixa,

Rua dos Douradores, avui aclaparada pel kebab

i el falafel, en el quilòmetre zero de la meva saudade.

I els capvespres de cinema portuguès,

baixant desprès fins el port per pixar amb fluïdesa

els meus silencis, sota la estridència jocosa de les gavines.

Aquestes mateixes gavines que ara planen pudoroses,

les molt hipòcrites, com si volguessin respectar el meu dol.

I Lisboa ets tu mirant-me de lluny.

Llavors, i no em demanis per què,

les teves cuixes tenses, el llençol convertit

en drap enrotllat a la teva cintura,

i jo, despullat apart, observant-te dormir

amb meticulositat de topògraf, fumant

el meu primer cigarret del dia, recordant-te

fa uns anys quan em digueres

amb veu amb prou feines audible que tenies por

de fer-ho, que no estaves preparada,

que necessitaves temps.

I jo ja començava a escriure, a mentir,

a desviar-me, a vessar el vi,

a rompre copes, a perdre’m.

I el teu cabell estès damunt el coixí

era un esquitx de tinta.

I jo preparant l’esmorzar, esperant

el barboteig del cafè, exprimint les taronges,

torrant llesques de pa integral.

I tu cabdellada o estirant-te de plaer

sobre el matalàs estripat en un angle

de l’habitació.

I jo apropant-me per donar-te una besada cautelosa,

un frec, posant tota la meva delera en no mirar-te,

en no pertorbar els teus somnis.

Encara que prefereixo ara contemplar les aigües manses

del port, la benzina espargida, la baba que deixen

els petrolers, l’estrany esplendor d’aquest matí

de plom, les meves mans adherides a una barana

oxidada.

Paisatge igualat pel gris,

per l’onada que es va tornant núvol,

pel núvol que es va fent llàgrima

en els meus ulls fatigats.

I saludar a un solitari, replica inquietant de mi mateix, que persisteix en la seva mirada fixa i anhelant, en el seva abstracció suïcida.

I em veig sent aquell nin que es sorprenia

davant la tristesa que desprenien els adults,

que obria molt els ulls i que mirava

a la seva mare a la recerca d’una explicació

convincent, definitiva.

I el dilluns, anar subministrant tota la meva immundícia

filosòfica a l’aula nord d’un institut

sense prestigi.

Cavall nietzschià mòlt a bastonades.

Cínic convertit en funcionari del Estat.

Un senyor correcte, casi invisible, que imparteix platons i descartes, sartres i ortegas.

I aquesta veu sincera i neta d’estudiant

que em demana, per favor, que expliqui de nou

l’imperatiu categòric kantià.

I jo taral·lejant una marxa fúnebre

o una mona de borratxo professional,

repetint de cap a peus el que manen

els canons, el que resa el manual d’instruccions,

cenyint-me al que diu el text redactat

per un subjecte mediocre i estalvi

de qualsevol contratemps.

Prefereixo posar totes les ginebres al teu nom.

I el dilluns, començar a morir amb la corbata inclosa,

elaborar un cadàver presentable, decent, gloriós.

Profanar el temple on reposen les idees no suposa cap gesta.

Es un crim comès.

Em veig assegut a una cadira giratòria

donant voltes sense parar, a la tarima dels ponents.

Però Lisboa, a aquestes hores, mostra el seu rostre

més cruel.

Un crepuscle atroç s’està dessagnant

en el castell de San Jordi.

Els prestigis del ocàs amb tota la seva literatura

nauseabunda.

L’immens badall d’aquesta ferida que s’entesta

en durar, en no donar-se del tot per vençuda.

Jo també soc un ostatge de les metàfores dolentes.

No, per favor, res de fados.

Em sorprenc en el Mirador de Santa Llúcia

rient-me a mandíbula batent, pensant

que una rialla fluixa es sempre un acte subversiu,

una acció sobirana que no admet replica possible,

un gest que limita amb l’abisme.

No puc deixar de pensar que Lisboa

es una senyora dòcil i espellifada, una femella

desmadeixada que em cerca amb un afany desmesurat

la boca per clavar-me en els llavis l’ullal

de meuca acarada, una dona que s’alça amb pudor

la seva faldilla amb plecs per mostrar-me les seves calces pobres,

el seu cony pansit, les esquinçades a les cuixes,

els genolls pelats per la submissió i el desencant.

Escric tot això per no perdre el pols

de l’escriptura, com un nin al que han ordenat

que escrigui en un paper quadriculat el dia més feliç

de la seva vida.

I sé que els  altres nins ja han començat

la redacció i que estan escrivint texts

educats: les seves primeres comunions, els regals

dels reis mags, el temps ample, inacabable

dels estius.

Llavors, escric carbó i malenconia.

I així vaig essent aquest nin que es fa inexpugnable

en el seu refugi, en el seu tuguri de paraules esguerrades

en els folis que un dia varen ésser nets.

I escric, també, que escriure es mantenir-se

al marge del obvi, que escriure es transmutar

el quotidià en prodigi.

I tu estirant la cadena de la cisterna o mocant-te

amb estrèpit premeditat el nas, dient-me

que ja no creus en el meu murmuri, en el meu monòleg

exterior, en el meu renou de fons, en els meus encontres

i fugues, en aquesta estranya febre que ataca

als taciturns, en la meva estètica peregrina,

en aquestes metàfores que rescato com puc

de les runes.

Però tu tan lluny de Lisboa, i la casa oferta

al enemic.

Però jo atrinxerat en la meva guarida de papers

rebregats i parets ascètiques, en la meva estimada cel·la

de monjo benedictí.

I després, el iogurt natural i sense sucre de mitjanit.

Un iogurt, no te’n riguis, poètic, casi mallarmeà.

I tu, adormida i plàcida, sabent que el meu semen

donarà el seu tremend fruit.

I jo, mirant-te dormir, escoltant-te parlar en somnis,

Sobtadament agitada al pronunciar el meu nom.

Em veig assegut en una cadira giratòria

donant voltes sense parar, a la tarima dels ponents.

Lisboa va adormint-se, aliena al nervi que exhibeixen

altres capitals menys belles. 

Mentre ordeno els meus papers, dilato el silenci,

miro l’estesa, escolto el murmuri del públic.

Tinc set.

Em veig descargolant el tap d’una ampolla de plàstic.

Brollador de la comarca, excel·lent per el meu paladar

empedrat i per la meva llengua de drap.

El pedal de fre no respon.

Començo a balbucejar, a construir el meu edifici

de paraules.

M’escolto dir que fa temps que m’estic morint

de solitud, silenci i riure en els estancs ombrívols

de Lisboa.

La meva veu ha sonat com un tret encertat

dins la sala buida.

LA TABATIÈRE  DE PESSOA (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Ça fait longtemps que je suis entrain de boire ton corps

dans les espaces moroses.

J’oscille entre l’asile et le cimetière.

Peut-être tu es folle ou morte.

Je suis entrain d’écrire ma guide particulière de Lisbonne.

Toi, comme la vile, tu as toujours parlé

à voix basse.

Ça fait longtemps que je suis entrain de parler tout seul

pour ne pas perdre ma voix.

Dans mon monologue convergent opinions

qui souvent débouchent en altercations o en silences vindicatifs.

Bien des fois je distingue voix féminines

qui m’insultent ou qui m’encouragent à continuer en vie.

La pédale de frein ne répond pas.

Derrière j’ai laisse notre ville.

Mais il n’y à pas de temps pour les lamentations.

Aujourd’hui je ne peux pas arrêter de rire, et les gens me regardent

et ils rigolent avec moi.

Je te confesse qu’écouter ma voix m’effraye.

Je me sens pauvre en paroles, avare de métaphores,

avec un fardeau de silence sur mes épaules.

J’essaie de tuer le temps en me promenant par le labyrinthe

d’Alfama.

Tout juste des gamins qui galopent, et un conclave

des anciens oisifs qui regardent charmés

le chahut des enfants qui pourraient être leurs petits-fils.

Je suis un homme qui transpire, harcelé par la peur.

Ça fait longtemps que je donne des conférences  insipides,

bien que l’agitation persiste

comme si c’était le premier jour.

La femme qui m’invité assuré que je domine

le sujet, que je suis un expert dans la matière.

Toujours les mêmes phrases de rigueur, les mêmes

flatteries banales qui, a la place de m’encourager, m’enfoncent

de plus en plus dans l’ignominie.

Quand ils se dirigent vers moi en ces termes je manque

de nom, je me neutralise.

Les minutes passent, et s’attends seulement un prodige,

quelque catastrophe qui empêche mon assistance.

Manque une heure a peines pour que j’initie mon exposé

La tabatière de Pessoa : je ne suis rien, je ne serais jamais rien,

je ne peut vouloir être rien.

J’essaye des attitudes d’intellectuel affligé, des expressions faciales aimables o sévères, gestes

que je considère convaincants, poses séductrices.

Je m’éclaircis la gorge, je teste la sonorisation,

changements brusques de registre : grave, impérieux,

doux, dédaigneux.

J’essaie de distribuer les silences, primordiaux

en toute intervention publique.

Je ne veux pas accabler à ce cette assistance

avec des citations snobs

ni avec des ramifications gratuites.

Je prétends m’en tenir à la vielle consigne cartésienne:

clarté, distinction et évidence.

Mais je crains que je vais les décevoir.

La pédale de frein ne répond pas.

Je suis un homme éveille qui dors à poings fermés.

Un homme qui respire profondément

les dernières vapeurs du Tajo

et les premiers effluves de l’océan Atlantique.

Un homme disposé à se saisir de n’importe

quelle excuse par misérable qu’elle soit.

Mais l’appel au devoir es trop puissant,

et je conserve encore quelque grammes de honte.

Ça fait longtemps que je suis entrain de boire ton corps

dans les espaces moroses et dans les places éblouies

du midi, déambulant dans la ville inclinée:

Alfama, Lapa, Estrela, essayant de traquer au poète

Pessoa ou bien à l’employé de bureau Soares,

descendant jusqu’à la Baixa, rua dos Douradores,

aujourd’hui accablé par le kebab et le falafel,

dans le kilomètre zéro de ma saudade.

Et les après-midi de cinéma portugais,

descendant après ver le port pour piser aisément

mes silences, sous la stridence cocasse des mouettes.

Ces mêmes mouettes qui maintenant planent pudiques,

ces hypocrites,

comme si elles voulaient respecter mon deuil.

Et Lisbonne c’est toi qui me regarde de loin.

Alors, et ne me demandes pas pour quoi,

tes cuises tendues, le drap transformé

en lé enroule à ta ceinture,

et moi, déshabillé et mis à part, en t’observant

dormir avec méticulosité de topographe,

fumant ma première cigarette de la journée,

me souvenant de toi il y à quelques années

quand tu me disais avec une voix

à peine audible que t’avais peur de le faire,

que tu n’étais pas prête,

que t’avais besoin de temps.

Et je commençais déjà à écrire, à mentir,

à me détourner, à renverser le vin,

à casser les verres, à me perdre.

Et tes cheveux étales sur le coussin 

étaient une éclaboussure d’encre.

Et je préparais le petit déjeuner, attendant

le bredouillement du café, exprimant les oranges,

faisant griller les tranches de pain complet.

Et toi en te pelotonnant ou t’allongeant de plaisir

sur un matelas étripé dans un angle de la chambre.

Et je m’approchais pour te donner un baiser  cauteleux,

un frôlement, mettant toute mon attention à pas te regarder,

à pas perturber tes rêves.

Encore que je préfère maintenant contempler les eaux paisibles

du port, le gasoil éparpillé,

la bave que laissent traîner les pétroliers,

l’étrange splendeur de ce matin de plomb,

mes mains adherès a une balustrade oxydé.

Paysage égalé par le gris,

par la vague qui se fait nuage,

le nuage qui se fait larme

dans mes yeux fatigués.

Et saluer un homme solitaire, réplique inquiétante

de moi-même, qui persiste dans son regard fixe

et anhélant, dans sa méditation suicide.

Et je me vois étant cette enfant qui s’étonnait

devant la tristesse qui dégageaient les adultes,

qui ouvrait grand les yeux et qui regardait

sa mère à la recherche d’une explication

convaincante, définitive.

Et le lundi, continuer de fournir toute mon immondice

philosophique dans la classe nord d’un collège

sans prestige.

Cheval nietzschéen roué de coups.

Cynique transformé en fonctionnaire d’Etat.

Un monsieur correct, presque invisible, qui enseigne

platons et descartes, sartres et ortegas.

Et cette voix sincère et propre d’étudiant

qui me demande, s’il vous plaît,

que j’explique à nouveau l’impératif catégorique kantien.

Et je me vois fredonnant une marche funèbre

ou une cuite d’ivrogne professionnel,

qui répète d’un bout à l’autre ce qui commandent

les canons, ce qui prêche le manuel des instructions,

en me cadrant a ce qui dit le texte redigé

par un sujet médiocre et sauvé

de tout contretemps.

Je préfère mettre touts les gins a ton nom.

Et lundi, commencer à mourir avec encravaté,

élaborer un cadavre présentable, décent, glorieux.

Profaner le temple où les idées reposent

ne suppose aucun un exploit.

C’est un crime commis.

Je me vois assis sur une chaise tournante

la faisant tourner sans arrêter, dans l’estrade des exposants.

Mais Lisbonne, a cette heure ci,

montre le plus cruel de ses visages.

Un crépuscule atroce se saigne

dans le château de Saint George.

Les prestiges du déclin avec toute

sa littérature nauséabonde.

L’immense bâillement de cette blessure

qui s’entête en durer,

elle se donne pas toute a fait par vaincue.

Moi aussi je suis otage des mauvaises métaphores.

Non, s’il vous plaît, pas de fados.

Je me surprends dans le Mirador de Sainte Lucía

riant à m’en décrocher la mâchoire, pensant

que un rire léger c’est toujours un acte subversif,

une action souveraine qui n’admet pas de réplique possible,

un geste que limite avec l’abîme.

Je ne peux pas arrêter de penser que Lisbonne

est une dame docile et loqueteuse, une femelle

molle qui me cherche avec une soif démesurée

la bouche pour m’enfoncer dans les lèvres sa canine

de pute cariée, une femme qui se soulevé avec pudeur

la jupe plissée pour me montrer sa pauvre culotte,

son con fané, les égratignures dans ses cuisses,

ses genoux pelés par la soumission et le désenchantement.

J’écris tout ça pour ne pas perdre le point

de l’écriture, comme un enfant a qui ont à ordonné

qu’il écrive dans un cahier le jour le plus heureux

de sa vie.

Je sais que les outres enfants ont déjà commencé

leur rédaction et qu’ils sont entrain d’écrire de textes

sages: leurs premières communions, les cadeaux

du Père Nöel, le temps ample, interminable des étés.

Alors, j’écris charbon et mélancolie.

Et c’est ainsi que je deviens cet enfant qui se fait inexpugnable

dans son refuge, dans son taudis de paroles massacrés

dans les feuilles qu’un jour ont été propres.

Et j’écris, aussi, qu’écrire c’est ce maintenir

dans la marge de ce qui est évident, qu’écrire

c’est transmuter le quotidien en prodige.

Et toi en tirant de la chasse d’eau ou te mouchant

avec assourdissement prémédité le nez, en me disant

que tu ne crois plus à mon marmonnement,

à mon monologue extérieur, a mon bruit de fond,

mes rencontres et mes fugues,

en cette étrange fièvre des taciturnes,

en mon esthétique pèlerine,

en ces métaphores que je rachète comme

je peux des décombres.

Mais toi si loin de Lisbonne, et la maison

offerte a l’ennemi.

Mais moi retranché dans ma tanière de papiers

presses et murs ascétiques, dans ma bien aimée

cellule de moine bénédictin.

Et après, le yaourt nature, et sans sucre de minuit.

Un yaourt, ne ris pas, poétique, presque mallarméen. 

Et toi, dormant et placide, sachant que mon sperme

va donner son terrible fruit.

Et moi, en te regardant dormir, en t’écoutant parler

en rêves, subitement agitée en prononcent mon nom.

Je me vois assis sur une chaise tournante

la faisant tourner sans arrêter, dans l’estrade des exposants.

Lisbonne s’endort, étrangère au nerf qu’exhibent

d’autres villes moins belles.

Pendant que j’ordonne mes papiers, je dilate le silence,

je regarde l’étendue, j’écoute le murmure du publique.

J’ai soif.

Je me vois dévissant le bouchon d’une bouteille en plastique.

Source de la région, excellent pour mon palais

pavé et pour mon bafouillage.

La pédale de frein ne répond pas.

Je commence a balbutier, a construire mon bâtiment

de paroles.

Je m’écoute dire que ça fait longtemps que je meurs

de solitude, silence et rire dans les bureau de tabac moroses

de Lisbonne.

Ma voix à sonné comme un coup de feu certain

dans la salle vide.

XXXVIII (Original Castellano)

Ahora que el poema se despliega

y los pájaros salpican el azul radical

de este cielo.

Ahora que el dios de la embriaguez

empieza a gruñir en nuestras entrañas

y los ojos, de tanto mirar, están huyendo

de sus cuencas,

y no nos basta este instante

que ya va siendo historia, y el horizonte

es un niño tendido que le hace cosquillas

a la aurora.

XXXIX

Y así nos vamos quedando

cada vez más abiertos

a vaivén del poema,

en este trayecto que nos conduce

hacia un espacio en blanco,

página inmensa

en la que inscribiremos

nuestras huellas exiliadas,

lejos del pudridero

en donde se apelmazan

las nostalgias, los lamentos,

tan lejos de los celadores

y de su triste custodia.

XL

 

Las biografías serán ceniza,

polvo en los museos,

viento en la noche abstracta

de los filósofos,

y los profesionales de la historia

ya no podrán exhibir datos, fechas,

hazañas memorables, exterminios.

La palabra volverá a ser germen,

temblor, apertura y comienzo,

herida y primeros labios, balbuceo

de niña, artefacto de letra y sangre

de luz y nervio, canción de los cuerpos.

XXXVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Ara que el poema es desplega

i els ocells esquitxen el blau radical

d’aquest cel.

Ara que el deu de l’embriaguesa

comença a rondinar en les nostre entranyes

i els ulls, de tant mirar, estan fugint

de les conques,

i no ens basta aquest instant

que ja va essent historia, i l’horitzó

es un nin estès que li fa pessigolles

a l’aurora.

XXXIX

 

I així ens anem quedant

cada vegada més oberts

al vaivé del poema,

en aquest trajecte que ens condueix

cap a un espai en blanc,

pagina immensa

en la que inscriurem

les nostres petjades exiliades,

lluny del podriment

on s’enganxen les nostàlgies, els laments,

tan lluny dels zeladors

i de la seva trista custodia.

XL

Les biografies seran cendra,

pols en els museus,

vent en la nit abstracta

dels filòsofs,

i els professionals de l’historia

ja no podran exhibir dades, dates,

gestes memorables, exterminis.

La paraula tornarà a ser germen,

tremolor, obertura i començament,

ferida i primers llavis, balbuceig

de nina, artefacte de lletra i sang,

de llum i nervi, cançó dels cossos.

XXXVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Maintenant que le poème se déploie

et les oiseaux éclaboussent le bleu radical

de ce ciel.

Maintenant que le dieu de l’ivresse

commence à râler dans nos entrailles

et les yeux, de regarder autant, sont entrain de fuir

de ses conques, et cet instant

qui continue à être histoire

ne nous suffit plus, et l’horizon

est un enfant allongé qui fait des chatouilles

a l’aurore.

XXXIX

C’est ainsi que nous sommes

de plus en plus ouverts

au va-et-vient du poème,

en ce trajet qui nous conduit

vers un espace en blanc,

page immense

dans laquelle nous inscrirons

nos traces exilées,

loin du pourrissement

là où se feutrent

les nostalgies, les lamentations,

si loin des gardiens

et de sa triste garde.

XL

Les biographies seront cendres,

poussière dans les musées,

vent dans la nuit abstraite

des philosophes,

et les professionnels de l’histoire

ils ne pourront plus exhiber données, dates,

exploits mémorables, exterminations.

La parole reviendra à être germe,

tremblement, ouverture et commencement,

blessure et premières lèvres, balbutiement

de petite fille, engin d’écriture et sang,

lumière et nerf, chanson des corps.

XXXVI (Original Castellano)

Es la hora del beso,

pero también de la bifurcación

en el camino.

Asoma la tristeza

para esconderse en tu sonrisa

de niña recobrada,

en este silencio que nos trabaja

desde muy adentro

y que habla sin parar el lenguaje

del deseo.

XXXVII

 

Ahora comienza el viaje, el poema

con su ardua moral de intemperie.

Debemos prepararnos para la aridez

y el entumecimiento bajo esta luz

que no tiene amigos, sólo mercenarios.

Ahora comienza la seriedad del niño

cuando juega a transformar la materia.

Y son sus manos salud, intimidad,

vitamina radiante, libertad concreta.

Y parece  como si el rigor de antaño

se tornase voluptuosidad, gozo

del muy adentro.

XXXVI (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Es l’hora de la besada,

però també de la bifurcació

en el camí.

Despunta la tristesa

per amagar-se en el teu somriure

de nina recobrada,

en aquest silenci que ens treballa

des de molt endins

i que parla sense parar el llenguatge

del desig.

XXXVII

 

Ara comença el viatge, el poema

amb la seva àrdua moral d’intempèrie.

Devem preparar-nos per l’aridesa

i l’embalbiment sota aquesta llum

que no té amics, només mercenaris.

Ara comença la serietat del nin

quan juga a transformar la matèria.

I son les seves mans salut, intimitat,

vitamina radiant, llibertat concreta.

I sembla com si el rigor d’antany

es tornés voluptuositat, joia

del molt endins.

XXXVI (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Il est l’heure du baiser,

mais aussi de la bifurcation

dans le chemin.

Pointe la tristesse

pour se cacher dans ton sourire

de petite fille récupère,

en ce silence qui nous travaille

depuis l’au-dedans,

et qui parle sans s’arrêter le langage

du désir.

XXXVII

Maintenant commence le voyage, le poème

avec son moral ardu d’intempérie.

Nous devons nous préparer pour l’aridité

et l’engourdissement sous cette lumière

qui n’à pas d’amis, seulement mercenaires.

Maintenant commence le sérieux de l’enfant

quand il joue a transformer la matière.

Et ses mains sont santé, intimité,

vitamine radiante, liberté concrète.

Il semblerait comme si la rigueur d’autrefois

se transformait en volupté, joie

de l’au-dedans.

XXXIV (Original Castellano)

Desde el margen abrasado

contemplamos las fábricas

de la culpa, los templos

derruidos de la humillación.

Nos sabemos implicados

en esta vorágine,

en este menoscabo

de las estructuras,

en esta honda mutilación

de las certezas y las prescripciones.

Beso tu intersticio, tu centro disuelto.

XXXV

Divisamos el mar encendido,

su calma radiante.

Hemos alcanzado el punto

de partida, llegando a ser

lo que siempre hemos sido,

voces y cuerpos que escriben

sobre la piel ya escrita del mundo

su enrancia sin dominio,

el texto común y anónimo

de los que supieron olvidarse

de sí mismos,

que tuvieron la delicadeza

de aniquilarse sin dejar rastro

y que leyeron con ojos limpios

los signos que el azar escribe.

XXXIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Des del marge abrasat

contemplem les fabriques

de la culpa, els temples

derruïts de l’humiliació.

Ens sabem implicats

dins aquest xuclador,

aquest menyspreu

de les estructures,

dins aquesta pregona mutilació

de les certeses i les prescripcions.

Beso el teu interstici, el teu centre dissolt.

XXXV

Albirem el mar encès,

la seva calma radiant.

Hem atès el punt

de partida, arribant a ser

el que sempre hem estat,

veus i cossos que escriuen

damunt la pell ja escrita del mon

la seva erràtica sense domini,

el text comú i anònim

dels que saberen oblidar-se

de si mateixos,

que tingueren la delicadesa

d’aniquilar-se sense deixar rastre

i que llegiren amb ulls nets

els signes que l’atzar escriu.

XXXIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Depuis la marge brûlante

nous contemplons les usines

de la faute, les temples

démolis de l’humiliation.

Nous nous savons impliques

dans ce tourbillon,

dans cet amoindrissement des structures,

dans cette profonde mutilation

des certitudes et les prescriptions.

J’embrasse ton interstice, ton centre dissout.

XXXV

Apercevons la mer enflammé,

son calme radiant.

Nous avons atteint le point

de départ, en allant jusqu’à être

ce que nous avons toujours étés,

des voix et des corps qui écrivent

sur la peau déjà écrite du monde

son vagabondage sans domaine,

le texte commun et anonyme

de ceux qui ont su s’oublier,

qui ont eu la délicatesse

de s’anéantir sans laisser des traces

et qui ont lu avec des yeux propres

les signes que le hasard écrit.

XXXII (Original Castellano)

Ahora que vamos sonando

con música de claustro

y árbol profundo,

y que a menudo vivimos

agitados como palomas

apuntaladas en los edificios

desahuciados.

Ahora que va llegando el frío

y no te das cuenta, pero al hablar

estás enunciando el abismo,

cuando pide que te sirva

un plato de silencio y una rebanada

de pan muerto.

XXXIII

Aquel poema hablaba

del sudeste inflamado

y del hedor de los atunes

sobre una playa desmembrada,

de las nubes preñadas de barro

y de las tolvaneras que arrasaban

los ojos de los galgos,

de hombres atrincherados

en nombre de sus ancestros.

Sabes que aquel poema fue escrito

bajo códigos destrozados.

XXXII (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Ara que anem sonats

amb música de claustre

i arbre profund,

i que sovint vivim

agitats com coloms

apuntalats en els edificis

desnonats.

Ara que va arribant el fred

I no te’n adones, però al parlar

estàs anunciant l’abisme,

quan demanes que et serveixi

un plat de silenci i una llesca

de pa mort.

XXXIII

Aquell poema parlava

del sud-est inflamat

i del ferum de les tonyines

damunt la platja desmembrada,

dels núvols prenyats de fang

i de terbolins que arrasen

els ulls dels llebrers,

d’homes atrinxerats

en nom dels seus avantpassats.

Saps que aquell poema fou escrit

sota codis destrossats.

XXXII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Maintenant que nous continuons de sonner

avec musique de claustre

et arbre profond,

et que souvent nous vivons

agités comme des colombes

étayés dans les bâtiments abandonnés.

Maintenant que le froid arrive

et tu ne t’en rends pas compte,

mais en parlant t’énonces l’abîme,

quand tu demandes que je te serve

une assiette de silence et une tranche

de pain mort.

XXXIII

Ce poème qui parlait

du sud-ouest enflammé

et de la puanteur des thons

sur la plage détruite,

des nuages enceinte de boue

et des tornades qui ravageaient

les yeux des lévriers,

des hommes retranches

en nom de ses ancêtres.

Tu sais que ce poème à été écrit

sur des codes brisés.

XXX (Original en Castellano)

Aquel poema que creímos abolido

se ha articulado hoy en tus labios

con un temblor impecable.

Sé que hablaba de la atracción

por la hendidura, del devaneo

con el lodo, del roce con la periferia

más inhóspita, de la gramática vituperada,

de incisiones en la carne distraída.

Aquel poema era un fantasma en la casa

sin muebles de Stéphane Mallarmé.

Un texto de arena, un dado azul de espera.

XXXI

Nosotros que buscamos

en nuestros cuerpos

un cuerpo desconocido,

de esa indigencia

que siempre retorna

a partir del hartazgo.

Que buscamos en el agua

la sed primordial, el intervalo

infinito entre las palabras,

y que hemos dado con  un silencio

que no deja de exclamar

su penuria y derecho.

XXX (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Aquell poema que creguérem abolit

S’ha articulat avui en els teus llavis

Amb una tremolor impecable.

Sé que parlava de l’atracció

per la fenedura, del flirteig

amb el llot, del frec amb la perifèria

més inhòspita, de la gramàtica vituperada,

d’incisions en la carn distreta.

Aquell poema era un fantasma dins la casa

sense mobles de Stéphane Mallarmé.

Un text de sorra, un dau blau d’espera.

XXXI

Nosaltres que cerquem

dins els nostres cossos

un cos desconegut,

aquesta indigència

que sempre retorna

a partir de la fartera.

Que cerquem dins l’aigua

la set primordial, l’interval

infinit entre les paraules,

i que hem topat amb un silenci

que no deixa d’exclamar

la seva penúria i dret.

XXX (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Ce poème que nous avons cru aboli

c’est articulé aujourd’hui dans tes lèvres

avec une crainte impeccable.

Je sais qui parlait de l’attraction

pour la fente, de l’amourette

avec la boue, du frôlement avec la périphérie

la plus inhospitalière, de la grammaire vitupérée,

d’incitions de la chair distraite.

Ce poème était un fantôme dans la maison

sans meubles de Stéphane Mallarmé.

Un texte de sable, un dé bleu d’attente.

XXXI

Nous qui recherchons

dans nos corps un corps méconnu,

cette indigence

que reviens toujours

à partir de la satiété.

Nous qui recherchons dans l’eau

la soif primordiale, et l’intervalle

infini entre les mots,

et que nous sommes tombés dans un silence

qui n’arrête pas d’exclamer

sa pénurie et son droit.

XXVIII (Original Castellano)

No olvides nunca

que en la extendida fetidez

de los solares de polvo

y rastrojo nos inmovilizamos

como reses meditativas.

XXIX

Y el aceite y el sudor

que traemos de los suburbios,

y los pies que en esta soledad s

e vuelven fríos, y tus pezones

que imitan la mirada fanática

de los presos, y tu bata blanca

de hospital excéntrico, y mi voz

de metalurgia, y esta luz interminable

que va lamiendo los despojos

y que nos sirve de consuelo, y tus ojos

cuando se quedan colgados del vacío,

y nuestra furia de orificios,

y nuestras lágrimas de  la risa,

y tu tierna gimnasia de medianoche,

y tu puntual insolación, y el estropicio

de esta luz que es la restauración del caos

en el poema.

XXVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No oblidis mai

què en l’estesa fètida

dels solars de pols

i rostoll ens immobilitzem

com bèsties meditatives.

XXIX

I l’oli i la suor

que duguem dels suburbis,

i els peus que en aquesta solitud

se’ns tornen freds, i els mugrons

que imiten la mirada fanàtica

dels presoners, i la teva bata blanca

d’hospital excèntric, i la meva veu

de metal·lúrgia, i aquesta llum interminable

que va llepant la brossa

i que ens serveix de consol, i els teus ulls

que es queden penjats en el buit,

i la nostra fúria d’orificis,

i les nostres llàgrimes de riure,

i la teva tendre gimnàstica de mitja nit,

i la teva puntual insolació, i la trencadissa

d’aquesta llum que és restauració del caos

al poema.

XXVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

N’oublies jamais

que dans l’étendue fétidité

des terrains de poussière

et chaume nous nous immobilisons

comme des bêtes méditatives.

XXIX

Et l’huile et la sueur

que nous portons des banlieues,

et les pieds que dans cette solitude

deviennent froids, et tes mamelons

qu’imitent le regard fanatique

des prisonniers, et ta blouse blanche

d’hôpital excentrique, et ma voix

de métallurgie, et cette lumière interminable

qui continue léchant les détritus

et qui nous sert de consolation, et tes yeux

quand ils restent pendus au vide,

et notre furie d’orifices,

et nos larmes de rire,

et ta tendre gymnastique de minuit,

et ta ponctuelle insolation, et le bousillage

de cette lumière qui est la restauration du chaos

dans le poème.