ESPINAYFLOR WRITINGS

El poeta exiliat

No és pot parlar de Moshe Benarroch sense pensar en la malenconia dels exiliats. Un podria fins i tot demanar-se si sense aquest exili, el poeta i escriptor hauria desenvolupat aquesta dèria que tenim alguns de posar lletres damunt el paper. De plasmar allò contra el que no és pot lluitar d’altre manera. Mois, com s’anomena a si mateix el senyor Benarroch, carrega contra el fet d’anar d’una banda al altre, de ser jueu de la diàspora per obligació imposada per les circumstàncies. Així i tot, la seva obra reflexa una forta identitat, la jueva, a la que no li cal una terra particular per existir, encara que la terra promesa sigui l’ideal recercat i objectiu a llarg termini.

Hi ha moments de la lectura de la seva obra que un no acaba de distingir que troba a faltar exactament, si el seu Tetuán de naixement o el Sefarad dels seus avantpassats o el simple fet que un pot ser un exiliat inclòs allà on se suposa que no ho hauria de ser, és a dir, Jerusalem la terra on actualment resideix.

Des de aquí, a on no s’entén molt bé que passa dins la societat actual jueva, costa entendre que ara que ja és a casa per dir-ho d’alguna manera, continuï la seva vena nostàlgica de terra promesa. I és que a través els poemes i la narrativa de Benarroch és pot percebre que dins l’Israel actual no tot són flors i violes tampoc. Basta endinsar-se una mica en la societat jueva per saber que els sefardites (jueus procedents de la conca mediterrània, originalment d’Espanya i Portugal) i els mizraites (jueus procedents d’Egipte principalment) són generalment l’ovella negra de la família, mentre que els asquenasites (jueus procedents de alemanya i Europa l’est) retenen el monopoli de l’atenció amb alguna que altre rara excepció.

Mois, és doncs un exiliat dins la seva terra també pel fet que la seva família procedeix de Sefarad (és a dir Espanya). Tal vegada seria una correcció de la historia donar als que un dia varen ser expulsats el dret de tenir una certa reconeixença aquí, i sobre aquest particular, no es tracta només d’una rectificació necessària, si no que també es tracta de donar valor a unes lletres que la tenen per la seva simplicitat, honestedat de sentiment i dret a tenir arrels. Encara que això no traurà el que ja s’ha viscut dins la deixadesa del món on solament les coses superficials tenen sentit i la memòria històrica s’aplica només a algunes coses i no a altres.

Les seves pròpies paraules ho diuen, i la nostra interpretació fa la resta.

Ell escriu, en el seu llibre MAR DE SEFARAD- ESQUINA DE TETUÁN:

“Vaig néixer tan vell que mai he tingut joventut…” “…vaig néixer massa tard en un món massa jove”- Les lletres revelen un home cansat de viure, com si dugués un pes immens del que mai és podrà alliberar. Podríem dir el pes d’una història que per tradició és transmet per via oral, però que ara cal posar en paper.

A la vegada que diu: “És massa tard. Massa tard per cercar raons, massa tard per cercar les arrels dels problemes, massa tard per intentar una nova solució, massa tard per morir”- Podríem interpretar-ho com massa tard per tornar a agafar les maletes i cercar una nova terra promesa més justa. Inclòs massa tard per fer-ne una reflexió, això es pot interpretar no com que no es vulgui fer, però que fer-la ja no sembla que hagi de dur a res positiu.

En el poema titulat 1975 ens diu: “Ara me n’adono de quan em vaig equivocar, ara me n’adono que Espanya a estat sempre el país al que els meus avis volien tornar, quan pregaven a Jerusalem pensaven a Toledo. Oh llunyà i proper Toledo. Pàtria, única pàtria i sense destí”.

Mois Benarroch, com altres jueus de parla hispànica, han estat fidels si més no lingüísticament a la terra que els va fer fora. Es per aturar-se i pensar.