NOMÉS ES VEUEN LES OMBRES- Per Rosa Ramos
14 enero 2012
NOMÉS ES VEUEN LES OMBRES (Conte publicat a Veu de Sóller Nº 1183 del 6 de Gener del 2012)
Hi ha persones que necessiten veure per creure, d’altres sentir per creure i altres com Haià Ashkenazí, estan tan carregades d’historia que no necessiten rés. L’única cosa que motiva la seva existència es la constant recerca d’allo que creuen, sense haver-ho vist mai.
Haià era la veina de Samuel i Ruth Cohen, sense ser familia, estaven units per un fort vincle identitari i afectiu. Li hauria agradat ser mare, però això no havia estat possible. Així que per compensar ajudava als pares Cohen quan estaven ocupats en el seu negoci, cuidant els seus dos fills, la Abigaïl i en David. Durant les tardes estiu i hivern cercava maneres de entretenir-los a la vall de Versaint- sur- Oise, el poblet francès on vivien.
A dalt de la colina d’aquest poble de la campinya francesa on vivien s’imposava el castell del noble Compte de Saint-Ker. Qui a pesar de ser ampliament apreciat pels vilatans sempre guardava les distancies. Haià sempre havia pensat que seria interessant intimar amb ell, el seu castell segurament guardava quantitat d’histories que sens dubte haurien entretingut els nens una bona estona.
Però aquell noble senyor semblava poc disposat a parlar amb la plebe i encara menys rebre a uns nins inquiets i entremeliats, que probablement tocarien totes les seves pertinences, si els deixava entrar en la seva proprietat.
Una tarda, Haià decidà dur-los a fer una volta vora al castell. Tots tres començaren a caminar junts vers aquell màgic indret, els nins per suposat explicant tota mena d’histories plenes d’inventiva fins que David s’arrenca a correr com cavall desbocat. Haià sorpresa per la precipitada cursa s’arrecar a correr darrera junt amb Abigail fins que el nin és va cansar.
David s’atura mirà al terra i li sembla veure una moneda brillant, va començar a gratar el terra i amb les mans brutes va extreure un munt de monedes de totes menes, monedes antigues i monedes modernes de diferents paisos.
Tots tres varen quedar bocabadats amb la trovalla, Haià va reconneixer entre les monedes un Lluis d’or i els va dir que aquesta moneda no era una moneda qualsevol. Tornaren a casa, prepararen un bon berenar i els explica que Lluis XIII va ser un rey de França, durant el seu regnat s’utilitzaren unes monedes anomenades Ecus, però que aquest rei va voler inventar una moneda que dugues el seu nom i que fos d’or, com treure els ecus de cop hauria fet un transvals de tota la economia del pais va decidir que durant un temps convisquessin les dues i que el Lluis d’or tindria sempre més valor que les altres.
Aquelles monedes eren només l’ombra d’una gran historia.
En arribar a casa al vespre els pares Cohen, els nins tot excitats els contaren la troballa i la historia de les monedes.
Cap va dormir plàcidament aquella nit, pensant com havien anat a parar allà aquelles monedes. Els dos germans varen decidir que segur que el Compte del castell en devia saber alguna cosa.
L’endemà matí els nins s’aproparen del castell disposats a fer preguntes.
Tocaren amb força i una veu que els va semblar de dona gran, els va demanar que volien. Els nins varen dir que volien parlar amb el senyor de la casa. La senyora va dir-los que esperessin un moment.
Jacques-Henry de Saint-Ker, els va deixar entrar amb la voluntat de escoltar-los. Li explicaren que havien trobat i li demanaren si sabia d’on podien venir aquelles monedes.
El compte una mica molest, els va dir que s’ho soposava però que no volia parlar amb nins del que havia passat, llavors ells van demanar-li si els ho dirien si anaven amb una persona gran.
Ell els va dir que només explicaria la historia a una persona gran de la seva comunitat però no als nens.
Això els va decepcionar una mica però també els va intrigar encara més. Tornaren a casa i explicaren a la Haià el que havia passat. Ella va decidir doncs acompanyar-los la pròxima vegada.
Passaren un parell de dies quan varen tornar-hi, el senyor de Saint-Ker, és va pertorbar una mica en veure a la Haià, però els va deixar entrar i els va contar l’historia :
« La meva familia que sembla exemplar per la gent del poble no ho és. Jo quasi bé no surto, per què tinc vergonya de persones com vosaltres. Sou jueus i a casa meva varen col·laborar amb els nazis, jo no vull fer mal a ningú, però la gent de la meva familia durant segles han robat als altres, jo havia sentit dir que un avant-passat meu havia amagat un trésor de monedes robades prop del nostre castell, però ningú sabia fins ara on podia estar. Vosaltres sembla que en heu trobat una part, tal vegada tinguem que fer més recerca per veure que més hi ha »
Varen quedar blancs, la curiositat els haviat dut a la boca del llop, varen pensar. Tot i així, Haià demanà al senyor que pensava fer amb el trésor si es que trésor hi havia. El senyor els va dir què ell ja era vell i que no tenia necessitat de rés que si ells sabien que s’en podia fer que fos d’utilitat que els deixava decidir.
En aquell moment s’adonaren que aquest era el vertader principi de la historia i que per primera vegada a la seva vida, serien ells els vertaders protagonistes, que la podrien escriure i no només escoltar-la, com una llunyana llegenda. A Haià aquest gir de la situació no la va sorprendre, ella sabia que havia de passar, un dia o altre tot el que es perd torna.
EL POETA EXILIAT- LA COLUMNA
8 julio 2011
El poeta exiliat
No és pot parlar de Moshe Benarroch sense pensar en la malenconia dels exiliats. Un podria fins i tot demanar-se si sense aquest exili, el poeta i escriptor hauria desenvolupat aquesta dèria que tenim alguns de posar lletres damunt el paper. De plasmar allò contra el que no és pot lluitar d’altre manera. Mois, com s’anomena a si mateix el senyor Benarroch, carrega contra el fet d’anar d’una banda al altre, de ser jueu de la diàspora per obligació imposada per les circumstàncies. Així i tot, la seva obra reflexa una forta identitat, la jueva, a la que no li cal una terra particular per existir, encara que la terra promesa sigui l’ideal recercat i objectiu a llarg termini.
Hi ha moments de la lectura de la seva obra que un no acaba de distingir que troba a faltar exactament, si el seu Tetuán de naixement o el Sefarad dels seus avantpassats o el simple fet que un pot ser un exiliat inclòs allà on se suposa que no ho hauria de ser, és a dir, Jerusalem la terra on actualment resideix.
Des de aquí, a on no s’entén molt bé que passa dins la societat actual jueva, costa entendre que ara que ja és a casa per dir-ho d’alguna manera, continuï la seva vena nostàlgica de terra promesa. I és que a través els poemes i la narrativa de Benarroch és pot percebre que dins l’Israel actual no tot són flors i violes tampoc. Basta endinsar-se una mica en la societat jueva per saber que els sefardites (jueus procedents de la conca mediterrània, originalment d’Espanya i Portugal) i els mizraites (jueus procedents d’Egipte principalment) són generalment l’ovella negra de la família, mentre que els asquenasites (jueus procedents de alemanya i Europa l’est) retenen el monopoli de l’atenció amb alguna que altre rara excepció.
Mois, és doncs un exiliat dins la seva terra també pel fet que la seva família procedeix de Sefarad (és a dir Espanya). Tal vegada seria una correcció de la historia donar als que un dia varen ser expulsats el dret de tenir una certa reconeixença aquí, i sobre aquest particular, no es tracta només d’una rectificació necessària, si no que també es tracta de donar valor a unes lletres que la tenen per la seva simplicitat, honestedat de sentiment i dret a tenir arrels. Encara que això no traurà el que ja s’ha viscut dins la deixadesa del món on solament les coses superficials tenen sentit i la memòria històrica s’aplica només a algunes coses i no a altres.
Les seves pròpies paraules ho diuen, i la nostra interpretació fa la resta.
Ell escriu, en el seu llibre MAR DE SEFARAD- ESQUINA DE TETUÁN:
“Vaig néixer tan vell que mai he tingut joventut…” “…vaig néixer massa tard en un món massa jove”- Les lletres revelen un home cansat de viure, com si dugués un pes immens del que mai és podrà alliberar. Podríem dir el pes d’una història que per tradició és transmet per via oral, però que ara cal posar en paper.
A la vegada que diu: “És massa tard. Massa tard per cercar raons, massa tard per cercar les arrels dels problemes, massa tard per intentar una nova solució, massa tard per morir”- Podríem interpretar-ho com massa tard per tornar a agafar les maletes i cercar una nova terra promesa més justa. Inclòs massa tard per fer-ne una reflexió, això es pot interpretar no com que no es vulgui fer, però que fer-la ja no sembla que hagi de dur a res positiu.
En el poema titulat 1975 ens diu: “Ara me n’adono de quan em vaig equivocar, ara me n’adono que Espanya a estat sempre el país al que els meus avis volien tornar, quan pregaven a Jerusalem pensaven a Toledo. Oh llunyà i proper Toledo. Pàtria, única pàtria i sense destí”.
Mois Benarroch, com altres jueus de parla hispànica, han estat fidels si més no lingüísticament a la terra que els va fer fora. Es per aturar-se i pensar.
Tableau Italiano (Original Mois Benarroch)
Bonitas canciones italianas
cantadas por viejas mujeres gordas
en restaurantes de familia
donde no se puede comer
sin que el estómago
vaya y venga
de los gritos del padre
y los actos del hijo
comiendo esos espaguetis Napolitana deliciosos
y las pizzas sin carne
bebiendo el vino tinto bueno y barato
asombrado de la familia al final de la sala
no fijándote en ti y tú sólo fijándote
en ellos.
UA YA MIRI I MIRI I MIRI
Ua ya mirí i mirí i mirí pero como esto no mirí
Nos decía a mí y a mí hermano
Sol
que quería mucho a los críos
pero nunca tuvo hijos
y que estaba casada con Yuseff
el último judío que llevaba la Jokka
una túnica judía con
cintura gruesa y gorda
por esa misma Jokka
el gobierno británico
acusó al sultán marroquí en 1810
de discriminación contra los judíos
que cuando venían de Gibraltar
estaban obligados
a ponerse la jokka
para poder hacer comercios.
Y yo y mi hermano en judería en casa de Sol
y ella chillando y gritando
mientras nosotros corríamos
la frase más importante de mi infancia
Ua ya
mirí
i mirí
i mirí
pero como esto
no mirí.
Tableau Italien (Versión française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Belles chansons italiennes
chantées par des vielles et grosses femmes
dans des restaurants de famille
ou l’on ne peut pas manger
sans que l’estomac
s’en aille et revienne
des cris du père
et des actions du fils
mangeant ces spaghettis Napolitains si délicieux
et les pizzas sans viande
en buvant le vin noir bon et pas cher
étonné que la famille au fond de la salle
ne te remarque pas, mais toi,
tu ne fais que les remarquer eux.
UA YA MIRI I MIRI I MIRI
Ua ya mirí i mirí i mirí mais comme ça no mirí
Nous disait-elle à mon frère et à moi
Sol
aimait beaucoup les enfants
mais elle ne n’a jamais eu
et qui était marié à Yuseff
le dernier juif à porter la Jokka
une tunique juive avec
une grosse ceinture
pour cette même Jokka
le gouvernement britannique
accusa au sultan maroquin en 1810
de discrimination contra les juifs
que quand arrivaient de Gibraltar
étaient obliges
à la porter, la Jokka
pour pouvoir fer des négoces.
Et mon frère et moi dans le quartier juif chez Sol
et elle grondant et criant
alors que nous courrions
la phrase la plus importante de mon enfance
Ua ya
mirí
i mirí
i mirí
mais comme ça
no mirí.
Para quien escribimos los poemas
(Original Mois Benarroch)
No, no, que no
No escribimos
para los que viven
escribimos para los muertos
y para los que no han nacido
todavía,
para los muertos: para dar
sentido a sus vidas
a sus sufrimientos
a sus escalofríos
a sus muertes
para los que no han nacido: para
que sepan que por algún lado
en un pasado de locos
algún poema
sabía que todos eran
esclavos,
él también.
Pour qui écrivons-nous des poèmes (Version française Rosa Ramos- Jose Alloza)
Non, non, et non
Nous n’écrivons pas
pour les vivants
nous écrivons pour les morts
pour ceux pas encore nés
pour les morts: pour donner
du sens à leurs vies
à leurs souffrances
à leurs frissons
à leurs morts
pour ceux pas encore nés: pour
qu’ils sachent que quelque part
dans un passé de folie
un poème
savait qu’ils étaient des
esclaves,
lui aussi.
Víctimes de tercera clase
25 enero 2010
Diuen els diccionaris que el victimisme es la tendència a considerar una persona a sí mateixa víctima o fer-se passar per tal quan no és el cas. O quan d’un mal que escau per atzar en un nombre considerable de persones, i és pres com un mal personalitzat, com si hi hagués alguna mena de complot universal en contra del que es considera víctima. (En relació a la definició del victima veieu la nota sota l’article)
Malauradament, també existeix el contrari, persones que són víctimes però no són considerades com a tals, sense que existeixi cap paraula que pugui definir aquest fet. Una paraula que podríem inventar per definir-los seria “Des-victimitzats”, i com a definició serien les persones que no tenen dret a ser considerades víctimes a pesar de ser-ho.
Posem un exemple ben precís. El dia 27 de gener es va designar a l’Assemblea General de les Nacions Unides com la data internacional de commemoració anual en memòria de les víctimes de l’Holocaust. En qualsevol llibre d’Història aprendrem que aproximadament sis milions de jueus moriren en els camps d’extermini, en alguns llibres també ens explicaran que els col.lectius dels gitanos, els malalts mentals, els republicans espanyols o els homosexuals també varen morir en aquests camps. Uns varen morir pel que eren, altres pel que feren.
Sabrem inclòs que s’utilitzà un sistema de marcatge de les víctimes, triangles grocs pels jueus és la més coneguda; triangles blaus pels republicans, per agafar només un parell d’exemples. Però encara que sembli increïble i com per atzar els Bibelforschers (terme alemany que vol dir Estudiants de la Bíblia), els triangles porpra (lila, o violeta) no s’anomena fàcilment de boca dels professors d’història.
Tal vegada per què aquests Estudiants de la Bíblia, són els coneguts actualment com Testimonis de Jehovà. Sembla que si se’ls ignora, no existeixen, és com un sistema rudimentari d’autodefensa. També es diu que el silenci és complaença. Dit altrament, si els Testimonis de Jehovà morien és perquè s’ho mereixien, doncs per aquesta regla de tres, no tenen dret a ser víctimes. I en aquest punt de la columna algú em retraurà allò de les transfusions de sang, i llavors no em quedarà més remei que dir-li què segons la llei del nostre país, qualsevol ciutadà té dret a triar els tractaments mèdics més adients a la seva persona, i això no el fa un criminal. Ni encara menys el immunitza a ser víctima d’altres coses que no tenguin res a veure amb la malaltia que l’ha dut a fer aquesta tria.
Perquè avui per avui inclòs els criminals més assassins que pertanyen a organitzacions terroristes, segons la nostra llei, no són condemnats a mort.
Jo el que vull pretendre amb aquesta columna és sollevar una qüestió i és la següent: És justa la des-victimització per prejudicis?
La resposta que se m’acut és recomanar la lectura del llibre “Los Bibelforschers y el Nazismo- Los Olvidados de la historia” dels periodistes Sylvie Grafftard y Léo Tristan. Aquesta lectura em sembla que hauria de ser obligada si més no pels professors d’història, ja que aquesta té la feixuga tendència a la repetició.
* NOTA:
Desprès de publicar aquesta columna el 22/01/2010 (http://www.saveu.cat/art_entrevista.php?identr=828) vaig rebre el correu del Sr. Miquel Quetglas Morey-Diplomat en Criminologia i Llicenciat en Dret (Especialista en Ciencies Polítiques i Administracions públiques) que vull compartir per que el trobo molt interessant, en el que em precisa que: qualsevol manual de victimologia deixa clar el concepte victima, victimisme, des de el punt d’estudi de victima, victimari i victidogmàtica, existeix una victima individual i també unes victimes en masa, el cas del corralito a l’Argentina, els damnificats d’Haití, però aquestes persones son victimes no fan victimisme. També precisa que els victimolegcs de l’escola globalitzadora consideren les victimes en sentit ample, en contra de la teoria europeísta que sols consideren victimes les victimes del delicte, i ell pertany a l’escola de Elias Neuman, considerat un dels millors victimolegs del món.
ESPINAYFLOR WRITINGS 