ESPINAYFLOR WRITINGS

CONCIENCIA  DEL  ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)

El  cielo  herrumbroso,  alcoholizado,  los  calcetines  rígidos,  el  paladar recién  asfaltado.  Taxis  blancos  que  transportan  tu  cadáver  hasta  la periferia,  allí  donde  se  disloca  el  poema.  Y,  luego,  regresar  caminando con  los  ojos  clavados  en  la  punta  de  tus  zapatos.  La  dura  tarea  de empezar  por  el  principio.  El  milagro  consiste  en  colocar  un  pie  delante del  otro,  en  ir  encadenando  pensamientos  triviales.  Escuchar  el  rumor, el  ronroneo  entrañable  de  tus  vísceras,  lo  único  que  permanece  a  salvo de  las  miradas  indiscretas.  Elaborar  un  inventario  de  los  órganos  internos.

Por  este  orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.

Tu  calavera  riéndose  de  tu  angustia  carnal,  de  la  tensión de  nervios  y  tendones.  Pensar  que  el  dogma  óseo  siempre  vencerá  a los  argumentos  relativistas  de  la  carne.

CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)

El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.

Per  aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.

La teva  calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.

CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.

Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.

Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.

Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.