APOGEO DEL MEDIODÍA (Original José Vidal Valicourt)
Tan sólo quedan los desperdicios de una biografía. Aquel resquicio de luz desembocaba sin remedio en la noche. En una noche que no era un mero paréntesis del día, un simple descanso de las horas lectivas, sino que pertenecía a la lógica del vacío, al umbral infinito que anuncia la destrucción de las certezas. Por vez primera sentiste cómo la escritura, tu vida, se desangraba en el centro asesino de aquel mediodía. Tan sólo te quedaba la dudosa complicidad de los espejos en aquella habitación sin sombras.
Desnudo y vulnerable, esperabas la llegada de algún testigo que certificara tu soledad. Alguien que pronunciase, sin pompa, la sentencia: “estás solo en el mundo.” Ella, que desapareció por un intersticio de tu escritura, te espera ahora a la salida de este poema.
APOGEU DEL MIGDIA (Versió catalana Rosa Ramos)
Només queden les deixalles d’una biografia. Aquella resquícia de llum desbocada sense remei a la nit. En una nit que no era una mera parèntesi del dia, un simple descans de les hores lectives, sinó que pertanyia a la lògica del buit, al llindar infinit que anuncia la destrucció de les certeses. Per primera vegada sentires com l’escriptura, la teva vida, es dessagnava en el centre assassí del migdia. Tan sols et quedava la dubtosa complicitat dels espills en aquella habitació sense ombres.
Nu i vulnerable, esperaves l’arribada d’un testimoni que certifiques la teva solitud. Algú que pronuncies, sense pompes, la sentencia: “estàs tot sol en aquest món”. Ella que desaparegué en un interstici de la teva escriptura, t’espera ara a la sortida d’aquest poema.
APOGÉE DU MIDI (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Seulement restent les gaspillages d’une biographie. Cette lueur de lumière débouche sans remède dans la nuit. Dans une nuit qui n’était pas une simple parenthèse du jour, un simple repos des heures scolaires, mais qui appartenait a la logique du vide, au seuil infinie qui annonce la destruction des certitudes. Pour la première fois tu as senti comment l’écriture, ta vie, se saignait dans le centre assassin de ce midi. Seulement te restait la douteuse complicité des miroirs dans cette chambre sans ombres.
Nu et vulnérable, t’attendais l’arrivée d’un témoin qui certifie ta solitude. Quelqu’un qui prononce, sans pompes, la sentence : « tu es tout seul dans le monde ». Elle, qui avait disparut dans une fente de ton écriture, t’attends maintenant à la sortie de ce poème.
Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/ZONA-DE-NADIE-isbn-8488956800-i.htm
EL IDILIO (Original José Vidal Valicourt)
La escritura se desliza por su cuerpo. El poema, al principio reticente, te embarca en una aventura de la que te costará salir. Levantas los ojos del poema haciéndose, y ves la farmacia parpadeante. El eterno dilema: remedio o veneno. La noche es un amontonamiento de proyectos que se van poco a poco diluyendo. La escritura se detiene ante una aduana remota, una frontera apenas visible. “No tengo nada que declarar”, balbuceas. Traspasas el umbral con las manos vacías.
Sospechan de ti. Ella vuelve a deambular por el poema. Lo va deformando. Tú querías introducir un silencio en la escritura, un hueco por donde pudieses escaparte sin ser percibido. Pero estás haciendo demasiado ruido, y ella persiste en adueñarse de los adjetivos y de los nombres propios. Por un instante, piensas que estás acabado, quesería mucho mejor solventar el problema con un verso fuera de tono.
Desde el interior del poema se elevan lamentos, desgarraduras, una sinfonía de gatos locos o de violines en celo. Ahora suspiras por un sistema cartesiano que limpie de residuos esta olla de grillos, esta polifonía histérica para imponer una sola voz. Ella se insinúa de nuevo, pálida como una monja o como una geisha (eso ya no lo sabes, eso ya no estás en condiciones de saberlo). El poema encalla. No hay más palabras que acudan en tu auxilio. Escribes, pero sólo estás empezando a morir.
EL IDIL·LI (Versió catalana Rosa Ramos)
L’escriptura llisca pel seu cos. El poema, al principi reticent, t’embarca en una aventura de la que et costarà sortir. Aixeques els ulls del poema fent-se, i veus la farmàcia parpellejant. L’etern dilema: remei o verí. La nit és un apilonament de projectes que es van diluint poc a poc. L’escriptura és deté davant una duana remota, una frontera quasi bé invisible. “No tinc rés per declarar”, balbuceges. Traspasses el llindar amb les mans buides.
Sospiten de tu. Ella torna a deambular pel poema. El va deformant. Tu volies introduir un silenci dins l’escriptura un forat pel que poguessis escapar-te sense ésser apercebut.
Però estàs fent massa soroll, i ella persisteix en apoderar-se dels adjectius i dels noms propis. Per un instant, penses que estàs acabat, que seria molt millor liquidar el problema amb un vers fora de to.
Des del interior del poema se solleven laments, esquinços, una simfonia de moixos esbojarrats o de violins en cel. Ara sospires per un sistema cartesià que netegi de residus aquesta olla de grills, aquesta polifonia histèrica per imposar una sola veu. Ella s’insinua una altre vegada, pàl·lida com una monja o una geisha (això ja no ho saps, això ja no estàs en condicions de saber-ho) El poema encalla. No hi ha més paraules que corrin al teu auxili. Escrius, però només estàs començant a morir.
L’IDYLLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
L’écriture se glisse par son corps. Le poème, au début réticent, t’embarque dans une aventure dans laquelle en sortir va te coûter. Tu lèves les yeux du poème ce faisant, et tu vois la pharmacie cillant. Le éternel dilemme: remède ou venin. La nuit est un empilement de projets qui petit à petit se diluent. L’écriture se stoppe devant une douane lointaine, une frontière à peine visible. « Je n’ai rien à déclarer », tu gazouilles.
Tu franchises le seuil avec les mains vides.
Ils te soupçonnent. Elle revient pour déambuler de par le poème. Elle le déforme. Tu voulais introduire un silence dans l’écriture, un fossé où tu puisses t’échapper sens être remarqué. Mais tu fais trop de bruit, et elle persiste en s’approprier des adjectifs et des noms propres. Pour un instant, tu penses que tu es fini, qu’il serait mieux venir à bout du problème avec un vers hors du ton.
Depuis l’intérieur du poème s’élèvent des lamentations, déchirures, une symphonie de chats fous ou des violons en rut. Maintenant tu soupires à cause d’un système cartésien que nettoie de résidus cette cour du roi Pètaud, cette polyphonie hystérique pour imposer une seule voix. Elle se insinue a nouveau, pale comme une bonne sœur ou une geisha (cela tu ne le sais déjà pas, cela tu n’est plus en conditions de le savoir)
Le poème échoue. Il n’y à plus de paroles qui viennent à l’aide. Tu écris, mais seulement tu commences à mourir.
EL RELATO IMPOSIBLE (Original José Vidal Valicourt)
Ella se asoma a la esquina de la página. Su figura, diminuta, avanza hacia ti. Pronto la verás de cerca, maquillada como una actriz japonesa, ofreciéndote su cuerpo pálido. Antes de que sea demasiado tarde, tendrás que apurarte para dar término a este relato. En los márgenes del texto murmuran unos personajes que solicitan su entrada, su derecho a intervenir en la trama. Tratas de convencerles de que ya no existe trama alguna, de que la narración ya no pertenece al tiempo usual de la escritura.
El presente, les dices, es sólo una acumulación de espacios soñados y tiempos que agonizan para organizarse de otro modo.
Hay un compás de espera. Ella, sin dejar de bostezar y con una lentitud que te excita, se deshace de su kimono blanco. Estás paralizado entre lo que ya no puede ser y lo que ya ha sido. Navegas el relato. Ella se aproxima a su centro neurálgico para hacerlo añicos, para instaurar en el interior del texto la mecánica del desastre.
EL RELAT IMPOSSIBLE (Versió catalana Rosa Ramos)
Ella s’aboca a la cantonada del pàgina. La seva figura, diminuta, avança vers tu.
Aviat la veuràs de prop, maquillada com una actriu japonesa, oferint-te el seu cos pàl·lid. Abans que sigui massa tard, tindràs que frissar per donar per acabat aquest relat.
En els marges del text murmuren uns personatges que sol·liciten la seva entrada, el seu dret a intervenir a la trama. Tractes de convèncer-los de que ja no existeix cap trama, de que la narració ja no pertany al temps usual de l’escriptura.
El present, els dius, és només una acumulació d’espais somiats i temps que agonitzen per organitzar-se d’una altre manera.
Hi ha un compàs d’espera. Ella, sense deixar de badallar i amb una lentitud que t’excita, és desfà del seu kimono blanc. Estàs paralitzat entre el que ja no pot ser i el que ja ha estat. Navegues el relat. Ella s’aproxima al seu centre neuràlgic per fer-lo miques, per instaurar al interior del text la mecànica del desastre.
LE RÉCIT IMPOSSIBLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Elle se penche dans le coin de la page. Sa figure, minuscule, avance vers toi.
Bientôt tu la verras plus près, maquillée comme une actrice japonaise, en te offrant son corps pale. Avant qu’il soit trop tard, il te faudra te hâter pour mener à bien ce récit.
Dans les marges du texte murmurent des personnages qui sollicitent leur entrée, son droit à intervenir dans la trame. Tu essaies de les convaincre que il n’existe pas de trame, que la narration n’appartient plus déjà au temps habituel de l’écriture.
Le présent, tu leur dit, est seulement une accumulation d’espaces rêvés et des temps qui agonisent pour s’organiser d’une autre façon.
Il y à un une mesure d’attente. Elle, sans arrêter de bailler et avec une lenteur qui t’excite, se défait de son kimono blanc. Tu es paralysé entre ce qui ne peut plus être et puis ce qui a déjà été. Tu navigues dans le récit. Elle s’approche à son centre névrotique pour l’émietter, pour instaurer au intérieur du texte la mécanique du désastre.
SEIS BAGATELAS PARA UN CUARTETO DE CUERDA
(Original José Vidal Valicourt)
La caravana mortuoria bajo el sol del cementerio. Los amplios frigoríficos cerrados al vacío. Silencios demorados de Anton Webern.
El largo, interminable padrenuestro. Duele meter el contrabajo en la fosa común. El rascado de palas y espátulas, la tenaz percusión del pico y la ronca blasfemia de los albañiles bajo el sol atronador del mediodía.
Pensamos en el fuego: un contrabajo incendiado es siempre más digno que un contrabajo sepultado. Las cigarras no han faltado a la cita.
Todos lloramos detrás de nuestras gafas negras. Es un llanto callado y sin ojos. El cementerio nos recuerda a una ciudad norteafricana.
Pensamos en túneles que conectan con míseros descampados, con solares propicios al crimen. Cuánta piedra para la siesta eterna, cuánta montaña convertida en lápida. Aparecen por fin las cuerdas que sostendrán al cadáver en su descenso. “Pero el contrabajo es tan grande. Habrá que astillarlo.” Y así, hacha en mano, procedes al desbaste. El lamento de la madera es inenarrable. Suena Anton Webern distorsionado. Sobre los añicos del instrumento, depositas el arco.
Luego, sin decir palabra, la comitiva se va dispersando. Hay pésames distantes, llantos reprimidos y alguna que otra reverencia. El sol muerde.
El luto, como una mancha de miedo, avanza en sigilo por la explanada.
SIS BAGATEL·LES PER UN QUARTET DE CORDA
(Versió catalana Rosa Ramos)
La caravana mortuòria sota el sol del cementiri. Els amplis frigorífics tancats al buit. Silencis demorats de Anton Webern.
El llarg, interminable parenostre. Ficar el contrabaix a la fossa comú fa mal.
El fregat de pales i espàtules, la tenaç percussió del pic i la ronca blasfèmia dels paletes sota el sol tronador del migdia.
Pensem en el foc: un contrabaix incendiat és sempre més digne que un contrabaix sepultat.
Les cigales no han faltat a la cita. Tots plorem darrera les nostres ulleres negres. Es un plor callat i sense ulls. El cementiri ens recorda a una ciutat nord africana.
Pensem en els túnels que connecten amb mísers descampats, amb solars propicis al crim. Quanta pedra per la migdiada eterna, quanta muntanya convertida en làpida.
Apareixen per fi les cordes que sostindran al cadàver en el seu descens.
“Però el contrabaix és tan gran. L’haurem d’estellar.” I així, destral a la mà, procedeixes al desbast. El lament de la fusta és inenarrable. Sona Anton Webern distorsionat. Sobre el instrument esmicolat, diposites l’arc.
Desprès, sense dir una paraula, la comitiva és va dispersant. Hi ha condols distants, plors reprimits i alguna que altre reverencia. El sol mossega.
El dol, com una taca de por, avança sigil·losament per l’esplanada.
SIX BAGATELLES POUR UN QUATUOR À CORDES
(Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
La caravane mortuaire sous le soleil du cimentière. Les larges morgues fermés au vide. Silences différés d’Anton Webern.
Le long, interminable Nôtre Père. Mettre la contrebasse dans la fosse commune est douloureux.
Le frôlement des pales et spatules, la tenace percussion du pic et le blasphème rauque des maçons sous le soleil assourdissant du midi.
Nous pensons au feu. Une contrebasse incendiée est toujours plus digne qu’une contrebasse ensevelie.
Les cigales n’ont pas manqué le rendez-vous. Nous tous nous pleurions derrière nos lunettes noires. C’est un pleur silencieux et sans yeux le cimentière nous rappelle une ville nord africaine.
Nous pensions à des tunnels qui se rallient avec des terrains découverts miséreux, avec un terrain vague propice au crime. Quand bien pierres pour une sieste éternelle, quand bien de montagnes transformées en pierres tombales.
Apparaissent en fin les cordes qui soutiendrant le cadavre dans sa descente. « Mais la contrebasse est si grande. Il va falloir la briser » Et comme ça, hache à la main, tu procèdes au dégrossissement. Les lamentations du bois sont innombrables. Anton Weber se fait entendre dénaturé. Sur les miettes de l’instrument, tu déposes l’archet.
Puis, sans dire un mot, le cortège se disperse. Il y à des condoléances distantes, pleurs refoulés et quelques révérences. Le soleil mord.
Le deuil, comme une tâche de peur, avance discrètement sur l’esplanade.
ALUCINACIÓN CHINA (Original José Vidal Valicourt)
Hojeas el periódico: un tanque amenaza con aplastar a un hombre en la plaza de Tiananmen. No acabas de creértelo. Algo se está quebrando, el suelo que cede, una grieta que se abre, un dolor punzante que te atraviesa limpiamente las costillas para depositar su plomo en el centro de tu estómago. China está lejos, pero el tanque se encuentra debajo de tu nariz helada. Le ordenas que dispare. Crees perder el conocimiento, aunque ganas una visión: te ves a lomos de la Gran Muralla, intentando saltarla. No puedes contabilizar la duración exacta de la caída. Al otro lado te esperan más soldados. Cuando por fin te estrellas contra el suelo, ya no estás vivo, pero tampoco muerto.
Es un estado que no puedes describir con precisión. Es como si tu vida estuviese muerta o tu muerte fuese un mal simulacro, una especie de visión de conjunto, una sabiduría que te permitiera hablar como un desaparecido, como un ser invisible. Los gritos de los guardianes no consiguen arredrarte. Más bien te producen una hilaridad a todas luces temeraria. No los odias. Los compadeces. Ellos saben que su trabajo les degrada. Durante la escalada el sol ha batido como un gong de luz absoluta sobre tu cabeza. Esperas con resignación el tiro de gracia que te destroce la columna vertebral o te perfore la nuca. Todavía puedes oír sus dedos nerviosos jugueteando con el gatillo de las pistolas y unas palabras que no comprendes. Convocando unas fuerzas que creías inertes, te incorporas y echas a correr montaña abajo, esperando de nuevo el tableteo de las ametralladoras, un dolor agudo en la espalda o en el centro exacto de tu cerebro. Pero nadie dispara, nadie grita, nadie da órdenes de capturar al fugitivo. Lo único que oyes son tus risas. Te adentras en una vaguada asfixiante, superas lomas sarnosas, colinas calcinadas, te agotas en campos estériles, en arroyos secos, resbalas y te caes y te vuelves a incorporar como un autómata. El cañón del tanque te acaricia ahora los párpados, la nuez que se abulta en tu cuello, desciende por tu pecho dibujando círculos concéntricos.
Sigues hojeando el periódico: tras una serie de noticias banales descubres, en las últimas páginas, la esquela de Elsa.
AL·LUCINACIÓ CHINESA (Versió catalana Rosa Ramos)
Fulleges el diari: un tanc amenaça amb aixafar a un home a la plaça de Tiananmen. No acabes de creure-t’ho. Alguna cosa s’està fent fallida, el terra cedeix, una escletxa que s’obre, un dolor punxant que t’entravessa netament les costelles per dipositar el seu plom en el centre del teu estomac.La Xinaés lluny, però el tanc es troba sota el teu nas gelat. Li ordenes que dispari. Creus perdre el coneixement, encara que guanyes una visió: et veus a lloms dela Gran Muralla, intentant saltar-la. No pots comptabilitzar la duració exacta de la caiguda.
A l’altre costat t’esperen soldats. Quan a la fi t’estavelles contra el sòl, ja no ets viu, però tampoc mort.
Es un estat que no pots descriure amb precisió. Es com si la teva vida estigues morta o la teva mort fos un simulacre dolent, una espècie de visió de conjunt, una saviesa que et permetés parlar com un desaparegut, com un ésser invisible. Els crits dels guardians no aconsegueixen estamordir-te. Més aviat et produeixen una hilaritat clarament temerària. No els odies. Els compadeixes. Ells saben que la seva feina els degrada. Durant la escalada el sol ha batut com un gong de llum absoluta sobre el teu cap.
Esperes amb resignació el cop de gracia que et destrossi la columna vertebral o et perfori la nuca. Encara pots sentir els seus dits nerviosos jugant amb el gallet de les pistoles i unes paraules que no entens. Convocant unes forces que creies inertes, t’incorpores i et poses a córrer muntanya avall, esperant una altre vegada el esclafit de les metralladores, un dolor agut a la esquena o en el centre exacte del teu cervell. Però ningú dispara, ningú crida, ningú dona ordres de capturar al fugitiu. L’únic que sents son els teus riures. T’endinses en un tàlveg asfixiant, superes les tosses sarnoses, colines calcinades, t’esgotes en camps estèrils, en rierols secs, rellisques i caus i tornes a incorporar-te com un autòmat. El canyó del tanc t’acarona ara les parpelles, la nou del teu coll engruixeix, descendeix pel teu pit dibuixant cercles concèntrics.
Segueixes fullejant el diari: rere una sèrie de noticies banals descobreixes, a les darreres pagines, la esquela dela Elsa.
ALUCINATION CHINOISE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu feuilletés le journal: un tank menace d’écraser un homme à la place Tienanmen. Tu n’arrives pas à le croire. Quelque chose est en train de se craqueler, le parterre qui cède, une brèche qui s’ouvre, une douleur pointue te traverse nettement les côtes pour déposer son plomb dans le centre de ton estomac.
La Chineest loin, mais le tank se trouve sous ton nez glacé. Tu lui ordonnes de tirer. Tu crois perdre la connaissance, encore que tu gagnes une vision : tu te vois au dos dela Grande Muraille, essayant de la sauter. Tu ne peux pas comptabiliser la durée exacte de la chute. De l’autre cote t’attendent encore plus de soldats. Quand en fin tu te fracasses contre le sol, tu n’es plus vivant, mais pas mort non plus.
Dans un état que tu ne peux pas décrire avec précision. C’est comme si la vie était morte ou ta mort était un mauvais simulacre, une espèce de vision d’ensemble, une sagesse que te permettais parler comme un disparu, comme un être invisible.
Les cris des gardiens ne réussissent pas à t’effrayer. Plutôt te produisent une hilarité clairement téméraire. Tu ne les hais pas. Tu les compatis. Eux savent que leur travail les dégrade. Pendant l’escalade le soleil s’est abattu comme un gong de lumière absolu sur ta tête. T’attends avec résignation le coup de grâce qui va détruire ta colonne vertébrale ou va te perforer la nuque. Tu peux encore entendre leurs doigts nerveux jouer avec la gâchette des pistolets et des paroles que tu ne comprends pas.
Evoquant des forces que tu croyais inertes, tu t’incorpores et te mets à courir montagne en bas, attendant à nouveau le claquement des mitrailleuses, une douleur aigu dans le dos ou dans le centre de ton cerveau. Mais personne ne tire, personne crie, personne ne donne des ordres de capturer au fugitif. La seule chose que t’entends son tes propres rires. Tu t’enfonces dans un talweg asphyxiant, surmontes coteaux galeux, collines calcinées, tu t’épuises en champs stériles, en ruisseaux secs, glisses et tu tombes et tu t’incorpores a nouveau comme un automate.
Le canon du tank te caresse maintenant les paupières, la pomme d’Adam se gonfle dans ton cou, et descends vers ta poitrine dessinant cercles concentriques.
Tu continues de feuilleter le journal : après une série de nouvelles banales tu découvres, dans les dernières pages, le faire-part de décès d’Elsa.
LAS HUELLAS DEL DELITO (Original José Vidal Valicourt)
Al besar su hombro izquierdo besaste también un cangrejo tatuado.
Al besar su vientre tenso besaste también un aro de plata y un símbolo hebreo.
Al besar con demora sus pezones besaste también dos pupilas dementes.
A lo largo de su cuerpo descubriste quemaduras de cigarrillo, moratones recientes y la leyenda punk no future.
Tú, a su lado, fuiste un soldado raso que regresaba a su patria con una derrota humillante sobre sus espaldas.
Al besar su frente besaste también una oscura premonición.
Al besar sus labios besaste también el final de la poesía.
LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)
Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.
Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.
Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.
Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.
Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.
Al besar el seu front besares també una obscura premonició.
Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.
LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.
Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.
Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.
Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.
Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.
CUATROCIENTOS GOLPES (Original José Vidal Valicourt)
La ves cruzar el poema, hablando sola en una tarde inusualmente primaveral, abrazada a su cartapacio cubierto de recortes de revistas musicales y cinematográficas. Su felicidad consiste en que sus ojos rasgados de princesa iraní se rasgan aún más. Su cuerpo, confiado a la luz, sonríe. Ella se pierde en las estribaciones del poema, en el margen blanco. El cartapacio es un collage de viejas películas francesas y pianistas de jazz.
La imagen congelada de Antoine Doinel al final de los Cuatrocientos golpes, Catherine Deneuve envilecida en Belle de jour, la mirada poseída de Thelonius Monk. La ves sola, bajo un inmenso paraguas lila, esperando un taxi que nunca llegará. Está bebida y ha llorado más de la cuenta.
La lluvia fina, persistente, apenas perceptible de París. Estás muy alejado de tu apartamento. Alérgico a las líneas rectas, optas por el rodeo, por retardar la llegada a casa. Como si fueses un militar avergonzado por su derrota o un frío estratega que rechazase por principio un ataque frontal. El Sena está tranquilo. Por ello lo temes. Las barcazas negras se balancean sobre unas aguas espectrales. Hay un olor verde. La librería hebrea cerrada a cal y canto.
Te detienes y miras con mansedumbre las aguas aquietadas. Ahora queella ha salido por la puerta trasera del poema, meas contra el Sena y su mitología.
QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)
La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.
La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.
La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.
Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.
QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.
L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.
La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales. Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.
Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.
CONCIENCIA DEL ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)
El cielo herrumbroso, alcoholizado, los calcetines rígidos, el paladar recién asfaltado. Taxis blancos que transportan tu cadáver hasta la periferia, allí donde se disloca el poema. Y, luego, regresar caminando con los ojos clavados en la punta de tus zapatos. La dura tarea de empezar por el principio. El milagro consiste en colocar un pie delante del otro, en ir encadenando pensamientos triviales. Escuchar el rumor, el ronroneo entrañable de tus vísceras, lo único que permanece a salvo de las miradas indiscretas. Elaborar un inventario de los órganos internos.
Por este orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.
Tu calavera riéndose de tu angustia carnal, de la tensión de nervios y tendones. Pensar que el dogma óseo siempre vencerá a los argumentos relativistas de la carne.
CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)
El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.
Per aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.
La teva calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.
CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.
Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.
Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.
Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.
AUSENCIA ( O EL DON DE LA UBICUIDAD) (Original José Vidal Valicourt)
Piensas en ella.
Aunque, la verdad, llevas una temporada que no haces otra cosa que verla en los parques, en las calles abarrotadas, en las puertas de los cines, en las ventanillas fugaces de los autobuses y los taxis, en las cabinas telefónicas, en los paneles que anuncian desodorantes, coches japoneses, ropa interior femenina, en las revistas de viajes exóticos, en las turistas que se agolpan en los museos, en la entrada de los grandes almacenes, en las últimas y malolientes demarcaciones, más allá de los suburbios, allí donde las fábricas derraman su detritus, en las cantinas de los puertos, en algunas putas de la ciudad rota y en el centro desamueblado de tu habitación alquilada.
Te despiertas, sobresaltado por su muerte, y sabes que es mentira, que está aquí desnuda, frágil, inevitablemente ausente, abalanzándose sobre ti, mientras escribes que “piensas en ella.”
L’ABSÈNCIA (O EL DO DE D’UBIQÜITAT) (Versió catalana Rosa Ramos)
Penses amb ella.
Encara, que la veritat, duus una temporada que no fas altre cosa que veure-la als parcs, als carrers plens de gent, a les portes dels cinemes, a las finestretes fugaces dels autobusos i dels taxis, a les cabines telefòniques, als panells que anuncien desodorants, cotxes japonesos, roba interior femenina, a les revistes de viatges exòtics, en les turistes que s’apleguen als museus, a la entrada dels grans magatzems, a les darreres i pudentes demarcacions, més enllà dels suburbis, allà on les fabriques vessen els seus detritus, a les cantines dels ports, en algunes putes de la ciutat trencada i en el centre desmoblat de la teva habitació llogada.
Et despertes, sobresaltat per la seva mort, i saps que és mentida, que és aquí nua, fràgil, inevitablement absent, abraonant-se sobre teu, mentre escrius que “penses amb ella”.
ABSÈNCE (OU LE DON DE L’UBICUITÉ) (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu penses à elle.
Encore que, la vérité, tu ne fais autre chose depuis quelque temps que la voire dans les parcs, dans les rues comblés, dans les entrées de cinémas, dans les petites fenêtres fugaces des bus et les taxis, dans le cabines téléphoniques, dans les panneaux qui annoncent déodorants, voitures japonaises, lingerie féminine (ou sous-vêtements), dans les revues de voyages exotiques, dans les touristes qui s’entassent dans les musées, dans l’entrée des grands magasins, dans les dernières et puantes démarcations, plus loin des faubourgs, là ou les usines renversent leur détritus dans les cantines des ports, dans certaines putes de la ville cassé et dans le centre dégarni de ta chambre louée.
Tu t’éveilles, sursauté à cause de sa mort, et tu sais que c’est faux, qu’elle est ici déshabillée, fragile, inévitablement absente, se jetant sur toi, alors que tu écris que « tu penses à elle »
EL ESTRIBILLO DE LA MUERTE (Original José Vidal Valicourt)
No puedes olvidar aquel viaje. En la radio del coche suena una melodía balcánica con acordeón, clarinete y piano. Vuestro vehículo avanza por una avenida arrasada, a cuyos lados unas mujeres vestidas de negro se golpean las caderas, la frente, los pechos.
Ella sube el volumen de la radio. Las emisoras interfieren. Por un instante, perdéis la hermosa y triste melodía. El paisaje consiste en postes derribados, coches desguazados, casas reventadas.
La llanura parece ajena al desastre, una tregua en el centro de la destrucción. Mientras avanzáis por la avenida os invade una repentina sordera. Ella sentencia: “la muerte es dura de oído.”
Os atenaza un dolor ambiguo, entre la ira y el desfallecimiento.
Una canción insolente os arranca de vuestra creciente zozobra. Se trata de un estribillo estúpido, interpretado en un inglés defectuoso. Más tarde regresará la sordera y no os oiréis más durante el resto del trayecto.
Ahora lo comprendes: aquella sordera que ahora recuerdas fue la definición más exacta y atroz del silencio, la descripción más cruel y perfecta. Ella te miró con sus ojos vacíos. Tú la miraste y sólo miraste oscuridad. Una oscuridad cerrada.
EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.
Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.
La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”
Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.
Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.
Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.
LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.
La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »
Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.
Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais. Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.
Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.