APOGEO  DEL  MEDIODÍA (Original José Vidal Valicourt)

Tan  sólo  quedan  los  desperdicios  de  una  biografía.  Aquel  resquicio  de luz  desembocaba  sin  remedio  en  la  noche.  En  una  noche  que  no  era un  mero  paréntesis  del  día,  un  simple  descanso  de  las  horas  lectivas, sino  que  pertenecía  a  la  lógica  del  vacío,  al  umbral  infinito  que  anuncia la  destrucción  de  las  certezas.  Por  vez  primera  sentiste  cómo  la escritura,  tu  vida,  se  desangraba  en  el  centro  asesino  de  aquel  mediodía.  Tan  sólo  te  quedaba  la  dudosa  complicidad  de  los  espejos  en aquella  habitación  sin  sombras.

Desnudo  y  vulnerable,  esperabas  la llegada  de  algún  testigo  que  certificara  tu  soledad.  Alguien  que pronunciase,  sin  pompa,  la  sentencia:  “estás  solo  en  el  mundo.”  Ella,  que  desapareció  por  un  intersticio  de  tu  escritura,  te  espera  ahora  a  la salida  de  este  poema.

APOGEU DEL MIGDIA (Versió catalana Rosa Ramos)

Només queden les deixalles d’una biografia. Aquella resquícia de llum desbocada sense remei a la nit. En una nit que no era una  mera parèntesi del dia, un simple descans de les hores lectives, sinó que pertanyia a la lògica del buit, al llindar infinit que anuncia la destrucció de les certeses. Per primera vegada sentires com l’escriptura, la teva vida, es dessagnava en el centre assassí del migdia.  Tan sols et quedava la dubtosa complicitat dels espills en aquella habitació sense ombres.

Nu i vulnerable, esperaves l’arribada d’un testimoni que certifiques la teva solitud. Algú que pronuncies, sense pompes, la sentencia: “estàs tot sol en aquest món”. Ella que desaparegué en un interstici de la teva escriptura, t’espera ara a la sortida d’aquest poema.

APOGÉE DU MIDI (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Seulement restent les gaspillages d’une biographie. Cette lueur de lumière débouche sans remède dans la nuit. Dans une nuit qui n’était pas une simple parenthèse du jour, un simple repos des heures scolaires, mais qui appartenait a la logique du vide, au seuil infinie qui annonce la destruction des certitudes. Pour la première fois tu as senti comment l’écriture, ta vie, se saignait dans le centre assassin de ce midi. Seulement te restait la douteuse complicité des miroirs dans cette chambre sans ombres.

Nu et vulnérable, t’attendais l’arrivée d’un témoin qui certifie ta solitude. Quelqu’un qui prononce, sans pompes, la sentence : « tu es tout seul dans le monde ». Elle, qui avait disparut dans une fente de ton écriture, t’attends maintenant à la sortie de ce poème.

Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/ZONA-DE-NADIE-isbn-8488956800-i.htm

EL  IDILIO (Original José Vidal Valicourt)

La  escritura  se  desliza  por  su  cuerpo.  El  poema,  al  principio  reticente, te  embarca  en  una  aventura  de  la  que  te  costará  salir.  Levantas  los ojos  del  poema  haciéndose,  y  ves  la  farmacia  parpadeante.  El  eterno dilema: remedio  o  veneno.  La  noche  es  un  amontonamiento  de  proyectos  que  se  van  poco  a  poco  diluyendo.  La  escritura  se  detiene ante  una  aduana  remota,  una  frontera  apenas  visible.  “No  tengo  nada que  declarar”,  balbuceas.  Traspasas  el  umbral  con  las  manos  vacías.

Sospechan  de  ti.  Ella  vuelve  a  deambular  por  el  poema.  Lo  va deformando.  Tú  querías  introducir  un  silencio  en  la  escritura,  un  hueco por  donde  pudieses  escaparte  sin  ser  percibido.  Pero  estás  haciendo  demasiado  ruido,  y  ella  persiste  en  adueñarse  de  los  adjetivos  y  de  los nombres  propios.  Por  un  instante,  piensas  que  estás  acabado,  quesería  mucho  mejor  solventar  el  problema  con  un  verso  fuera  de  tono.

Desde  el  interior  del  poema  se  elevan  lamentos,  desgarraduras,  una sinfonía  de  gatos  locos  o  de  violines  en  celo.  Ahora  suspiras  por  un sistema  cartesiano  que  limpie  de  residuos  esta  olla  de  grillos,  esta polifonía  histérica  para  imponer  una  sola  voz.  Ella  se  insinúa  de  nuevo, pálida  como  una  monja  o  como  una  geisha  (eso  ya  no  lo  sabes,  eso  ya  no  estás  en  condiciones  de  saberlo).  El  poema  encalla.  No  hay  más palabras  que  acudan  en  tu  auxilio.  Escribes,  pero  sólo  estás  empezando a  morir.

EL IDIL·LI (Versió catalana Rosa Ramos)

L’escriptura llisca pel seu cos. El poema, al principi reticent, t’embarca en una aventura de la que et costarà sortir. Aixeques els ulls del poema fent-se, i veus la farmàcia parpellejant. L’etern dilema: remei o  verí. La nit és un apilonament de projectes que es van diluint poc a poc. L’escriptura és deté davant una duana remota, una frontera quasi bé invisible. “No tinc rés per declarar”, balbuceges. Traspasses el llindar amb les mans buides.

Sospiten de tu. Ella torna a deambular pel poema. El va deformant. Tu volies introduir un silenci dins l’escriptura un forat pel que poguessis escapar-te sense ésser apercebut.

Però estàs fent massa soroll, i ella persisteix en apoderar-se dels adjectius i dels noms propis. Per un instant, penses que estàs acabat, que seria molt millor liquidar el problema amb un vers fora de to.

Des del interior del poema se solleven laments, esquinços, una simfonia de moixos esbojarrats o de violins en cel. Ara sospires per un sistema cartesià que netegi de residus aquesta olla de grills, aquesta polifonia histèrica per imposar una sola veu. Ella s’insinua una altre vegada, pàl·lida com una monja o una geisha (això ja no ho saps, això ja no estàs en condicions de saber-ho) El poema encalla. No hi ha més paraules que corrin al teu auxili. Escrius, però només estàs començant a morir.

L’IDYLLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

L’écriture se glisse par son corps. Le poème, au début réticent, t’embarque dans une aventure dans laquelle en sortir va te coûter. Tu lèves les yeux du poème ce faisant, et tu vois la pharmacie cillant. Le éternel dilemme: remède ou venin. La nuit est un empilement de projets qui petit à petit se diluent. L’écriture se stoppe devant une douane lointaine, une frontière à peine visible. « Je n’ai rien à déclarer », tu gazouilles.

Tu franchises le seuil avec les mains vides.

Ils te soupçonnent. Elle revient pour déambuler de par le poème. Elle le déforme. Tu voulais introduire un silence dans l’écriture, un fossé où tu puisses t’échapper sens être remarqué. Mais tu fais trop de bruit, et  elle persiste en s’approprier des adjectifs et des noms propres. Pour un instant, tu penses que tu es fini, qu’il serait mieux venir à bout du problème avec un vers hors du ton.

Depuis l’intérieur du poème s’élèvent des lamentations, déchirures, une symphonie de chats fous ou des violons en rut. Maintenant tu soupires à cause d’un système cartésien que nettoie de résidus cette cour du roi Pètaud, cette polyphonie hystérique pour imposer une seule voix. Elle se insinue a nouveau, pale comme une bonne sœur ou une geisha (cela tu ne le sais déjà pas, cela tu n’est plus en conditions de le savoir)

Le poème échoue. Il n’y à plus de paroles qui viennent à l’aide. Tu écris, mais seulement tu commences à mourir.

EL  RELATO  IMPOSIBLE  (Original José Vidal Valicourt)

Ella  se  asoma  a  la  esquina  de  la  página.  Su  figura,  diminuta,  avanza hacia  ti.  Pronto  la  verás  de  cerca,  maquillada  como  una  actriz  japonesa, ofreciéndote  su  cuerpo  pálido.  Antes  de  que  sea  demasiado  tarde,  tendrás  que  apurarte  para  dar  término  a  este  relato.  En  los  márgenes  del  texto  murmuran  unos  personajes  que  solicitan  su  entrada,  su derecho  a  intervenir  en  la  trama.  Tratas  de  convencerles  de  que  ya  no existe  trama  alguna,  de  que  la  narración  ya  no  pertenece  al  tiempo usual  de  la  escritura.

El  presente,  les  dices,  es  sólo  una  acumulación de  espacios  soñados  y  tiempos  que  agonizan  para  organizarse  de  otro modo.

Hay  un  compás  de  espera.  Ella,  sin  dejar  de  bostezar  y  con  una lentitud  que  te  excita,  se  deshace  de  su  kimono  blanco.  Estás  paralizado  entre  lo  que  ya  no  puede  ser  y  lo  que  ya  ha  sido.  Navegas  el  relato.  Ella  se  aproxima  a  su  centro  neurálgico  para  hacerlo  añicos,  para  instaurar  en  el  interior  del  texto  la  mecánica  del  desastre.

EL RELAT IMPOSSIBLE (Versió catalana Rosa Ramos)

Ella s’aboca a la cantonada del pàgina. La seva figura, diminuta, avança vers tu.

Aviat la veuràs de prop, maquillada com una actriu japonesa, oferint-te el seu cos pàl·lid. Abans que sigui massa tard, tindràs que frissar per donar per acabat aquest relat.

En els marges del text murmuren uns personatges que sol·liciten la seva entrada, el seu dret a intervenir a la trama. Tractes de convèncer-los de que ja no existeix cap trama, de que la narració ja no pertany al temps usual de l’escriptura.

El present, els dius, és només una acumulació d’espais somiats i temps que agonitzen per organitzar-se d’una altre manera.

Hi ha un compàs d’espera. Ella, sense deixar de badallar i amb una lentitud que t’excita, és desfà del seu kimono blanc. Estàs paralitzat entre el que ja no pot ser i el que ja ha estat. Navegues el relat. Ella s’aproxima al seu centre neuràlgic per fer-lo miques, per instaurar al interior del text la mecànica del desastre.

LE RÉCIT IMPOSSIBLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Elle se penche dans le coin de la page. Sa figure, minuscule, avance vers toi.

Bientôt tu la verras plus près, maquillée comme une actrice japonaise, en te offrant son corps pale. Avant qu’il soit trop tard, il te faudra te hâter pour mener à bien ce récit.

Dans les marges du texte murmurent des personnages qui sollicitent leur entrée, son droit à intervenir dans la trame. Tu essaies de les convaincre que il n’existe pas de trame, que la narration n’appartient plus déjà au temps habituel de l’écriture.

Le présent, tu leur dit, est seulement une accumulation d’espaces rêvés et des temps qui agonisent pour s’organiser d’une autre façon.

Il y à un une mesure d’attente. Elle, sans arrêter de bailler et avec une lenteur qui t’excite, se défait de son kimono blanc. Tu es paralysé entre ce qui ne peut plus être et puis ce qui a déjà été. Tu navigues dans le récit. Elle s’approche à son centre névrotique pour l’émietter, pour instaurer au intérieur du texte la mécanique du désastre.

SEIS  BAGATELAS  PARA  UN  CUARTETO  DE  CUERDA

(Original José Vidal Valicourt)

La  caravana  mortuoria  bajo  el  sol  del  cementerio.  Los  amplios frigoríficos  cerrados  al  vacío.  Silencios  demorados  de  Anton  Webern.

El  largo,  interminable  padrenuestro.  Duele  meter  el  contrabajo  en  la  fosa común.  El  rascado  de  palas  y  espátulas,  la  tenaz  percusión  del  pico  y la  ronca  blasfemia  de  los  albañiles  bajo  el  sol  atronador  del  mediodía.

Pensamos  en  el  fuego:  un  contrabajo  incendiado  es  siempre  más  digno que  un  contrabajo  sepultado.  Las  cigarras  no  han  faltado  a  la  cita.

Todos  lloramos  detrás  de  nuestras  gafas  negras.  Es  un  llanto  callado  y sin  ojos.  El  cementerio  nos  recuerda  a  una  ciudad  norteafricana.

Pensamos  en  túneles  que  conectan  con  míseros  descampados,  con solares  propicios  al  crimen.  Cuánta  piedra  para  la  siesta  eterna,  cuánta montaña  convertida  en  lápida.  Aparecen  por  fin  las  cuerdas  que sostendrán  al  cadáver  en  su  descenso.  “Pero  el  contrabajo  es  tan  grande.  Habrá  que  astillarlo.”  Y  así,  hacha  en  mano,  procedes  al  desbaste.  El  lamento  de  la  madera  es  inenarrable.  Suena  Anton  Webern distorsionado.  Sobre  los  añicos  del  instrumento,  depositas  el  arco.

Luego,  sin  decir  palabra,  la  comitiva  se  va  dispersando.  Hay  pésames distantes,  llantos  reprimidos  y  alguna  que  otra  reverencia.  El  sol  muerde.

El  luto,  como  una  mancha  de  miedo,  avanza  en  sigilo  por  la  explanada.

SIS BAGATEL·LES PER UN QUARTET DE CORDA

(Versió catalana Rosa Ramos)

La caravana mortuòria sota el sol del cementiri. Els amplis frigorífics tancats al buit. Silencis demorats de Anton Webern.

El llarg, interminable parenostre. Ficar el contrabaix a la fossa comú fa mal.

El fregat de pales i espàtules, la tenaç percussió del pic i la ronca blasfèmia dels paletes sota el sol tronador del migdia.

Pensem en el foc: un contrabaix incendiat és sempre més digne que un contrabaix sepultat.

Les cigales no han faltat a la cita. Tots plorem darrera les nostres ulleres negres. Es un plor callat i sense ulls. El cementiri ens recorda a una ciutat nord africana.

Pensem en els túnels que connecten amb mísers descampats, amb solars propicis al crim. Quanta pedra per la migdiada eterna, quanta muntanya convertida en làpida.

Apareixen per fi les cordes que sostindran al cadàver en el seu descens.

“Però el contrabaix és tan gran. L’haurem d’estellar.” I així, destral a la mà, procedeixes al desbast. El lament de la fusta és inenarrable. Sona Anton Webern distorsionat. Sobre el instrument esmicolat, diposites l’arc.

Desprès, sense dir una paraula, la comitiva és va dispersant. Hi ha condols distants, plors reprimits i alguna que altre reverencia. El sol mossega.

El dol, com una taca de por, avança sigil·losament per l’esplanada.

SIX BAGATELLES POUR UN QUATUOR À CORDES

 (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

La caravane mortuaire sous le soleil du cimentière. Les larges morgues fermés au vide. Silences différés d’Anton Webern.

Le long, interminable Nôtre Père. Mettre la contrebasse dans la fosse commune est douloureux.

Le frôlement des pales et spatules, la tenace percussion du pic et le blasphème rauque des maçons sous le soleil assourdissant du midi.

Nous pensons au feu. Une contrebasse incendiée est toujours plus digne qu’une contrebasse ensevelie.

Les cigales n’ont pas manqué le rendez-vous. Nous tous nous pleurions derrière nos lunettes noires. C’est un pleur silencieux et sans yeux le cimentière nous rappelle une ville nord africaine.

Nous pensions à des tunnels qui se rallient avec des terrains découverts miséreux, avec un terrain vague propice au crime. Quand bien pierres pour une sieste éternelle, quand bien de montagnes transformées en pierres tombales.

Apparaissent en fin les cordes qui soutiendrant le cadavre dans sa descente. « Mais la contrebasse est si grande. Il va falloir la briser » Et comme ça, hache à la main, tu procèdes au dégrossissement. Les lamentations du bois sont innombrables. Anton Weber se fait entendre dénaturé. Sur les  miettes de l’instrument, tu déposes l’archet.

Puis, sans dire un mot, le cortège se disperse. Il y à des condoléances distantes, pleurs refoulés et quelques révérences. Le soleil mord.

Le deuil, comme une tâche de peur, avance discrètement sur l’esplanade.

ALUCINACIÓN  CHINA (Original José Vidal Valicourt)

Hojeas  el  periódico:  un  tanque  amenaza  con  aplastar  a  un  hombre en  la  plaza  de  Tiananmen.  No  acabas  de  creértelo.  Algo  se  está quebrando,  el  suelo  que  cede,  una  grieta  que  se  abre,  un  dolor  punzante  que  te  atraviesa  limpiamente  las  costillas  para  depositar su  plomo  en  el  centro  de  tu  estómago.  China  está  lejos,  pero  el  tanque se  encuentra  debajo  de  tu  nariz  helada.  Le  ordenas  que  dispare.  Crees   perder  el  conocimiento,  aunque  ganas  una  visión:  te  ves  a  lomos  de la Gran  Muralla,  intentando  saltarla.  No  puedes  contabilizar  la  duración exacta  de  la  caída.  Al  otro  lado  te  esperan  más  soldados.  Cuando  por fin  te  estrellas  contra  el  suelo,  ya  no  estás  vivo,  pero  tampoco  muerto.

Es  un  estado  que  no  puedes  describir  con  precisión.  Es  como  si  tu  vida estuviese  muerta  o  tu  muerte  fuese  un  mal  simulacro,  una  especie  de visión  de  conjunto,  una  sabiduría  que  te  permitiera  hablar  como  un desaparecido,  como  un  ser  invisible.  Los  gritos  de  los  guardianes  no consiguen  arredrarte.  Más  bien  te  producen  una  hilaridad  a  todas  luces temeraria.  No  los  odias.  Los  compadeces.  Ellos  saben  que  su  trabajo les  degrada.  Durante  la  escalada  el  sol  ha  batido  como  un  gong  de  luz absoluta  sobre  tu  cabeza.  Esperas  con  resignación  el  tiro  de  gracia  que te  destroce  la  columna  vertebral  o  te  perfore  la  nuca.  Todavía  puedes  oír  sus  dedos  nerviosos  jugueteando  con  el  gatillo  de  las  pistolas  y unas  palabras  que  no  comprendes.  Convocando  unas  fuerzas  que  creías inertes,  te  incorporas  y  echas  a  correr  montaña  abajo,  esperando  de nuevo  el  tableteo  de  las  ametralladoras,  un  dolor  agudo  en  la  espalda o  en  el  centro  exacto  de  tu  cerebro.  Pero  nadie  dispara,  nadie  grita, nadie  da  órdenes  de  capturar  al  fugitivo.  Lo  único  que  oyes  son  tus risas.  Te  adentras  en  una  vaguada  asfixiante,  superas  lomas  sarnosas, colinas  calcinadas,  te  agotas  en  campos  estériles,  en  arroyos  secos,  resbalas  y  te  caes  y  te  vuelves  a  incorporar  como  un  autómata.  El cañón  del  tanque  te  acaricia  ahora  los  párpados,  la  nuez  que  se  abulta  en  tu  cuello,  desciende  por  tu  pecho  dibujando  círculos  concéntricos.

Sigues  hojeando  el  periódico:  tras  una  serie  de  noticias  banales  descubres,  en  las  últimas  páginas,  la  esquela  de  Elsa.

 

AL·LUCINACIÓ CHINESA (Versió catalana Rosa Ramos)

Fulleges el diari: un tanc amenaça amb aixafar a un home a la plaça de Tiananmen. No acabes de creure-t’ho. Alguna cosa s’està fent fallida, el terra cedeix, una escletxa que s’obre, un dolor punxant que t’entravessa netament les costelles per dipositar el seu plom en el centre del teu estomac.La Xinaés lluny, però el tanc es troba sota el teu nas gelat. Li ordenes que dispari. Creus perdre el coneixement, encara que guanyes una visió: et veus a lloms dela Gran Muralla, intentant saltar-la. No pots comptabilitzar la duració exacta de la caiguda.

A l’altre costat t’esperen soldats. Quan a la fi t’estavelles contra el sòl, ja no ets viu, però tampoc mort.

Es un estat que no pots descriure amb precisió. Es com si la teva vida estigues morta o la teva mort fos un simulacre dolent, una espècie de visió de conjunt, una saviesa que et permetés parlar com un desaparegut, com un ésser invisible. Els crits dels guardians no aconsegueixen estamordir-te. Més aviat et produeixen una hilaritat clarament temerària. No els odies. Els compadeixes. Ells saben que la seva feina els degrada. Durant la escalada el sol ha batut com un gong de llum absoluta sobre el teu cap.

Esperes amb resignació el cop de gracia que et destrossi la columna vertebral o et perfori la nuca. Encara pots sentir els seus dits nerviosos jugant amb el gallet de les pistoles i unes paraules que no entens. Convocant unes forces que creies inertes, t’incorpores i et poses a córrer muntanya avall, esperant una altre vegada el esclafit de les metralladores, un dolor agut a la esquena o en el centre exacte del teu cervell. Però ningú dispara, ningú crida, ningú dona ordres de capturar al fugitiu. L’únic que sents son els teus riures. T’endinses en un tàlveg asfixiant, superes les tosses sarnoses, colines calcinades, t’esgotes en camps estèrils, en rierols secs, rellisques i caus i tornes a incorporar-te com un autòmat. El canyó del tanc t’acarona ara les parpelles, la nou del teu coll engruixeix, descendeix pel teu pit dibuixant cercles concèntrics.

Segueixes fullejant el diari: rere una sèrie de noticies banals descobreixes, a les darreres pagines, la esquela dela Elsa.

 

ALUCINATION CHINOISE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu feuilletés le journal: un tank menace d’écraser un homme à la place Tienanmen. Tu n’arrives pas à le croire. Quelque chose est en train de se craqueler, le parterre qui cède, une brèche qui s’ouvre, une douleur pointue te traverse nettement les côtes pour déposer son plomb dans le centre de ton estomac.

La Chineest loin, mais le tank se trouve sous ton nez glacé. Tu lui ordonnes de tirer. Tu crois perdre la connaissance, encore que tu gagnes une vision : tu te vois au dos dela Grande Muraille, essayant de la sauter. Tu ne peux pas comptabiliser la durée exacte de la chute. De l’autre cote t’attendent encore plus de soldats. Quand en fin tu te fracasses contre le sol, tu n’es plus vivant, mais pas mort non plus.

Dans un état que tu ne peux pas décrire avec précision. C’est comme si la vie était morte ou ta mort était un mauvais simulacre, une espèce de vision d’ensemble, une sagesse que te permettais parler comme un disparu, comme un être invisible.

Les cris des gardiens ne réussissent pas à t’effrayer. Plutôt te produisent une hilarité clairement téméraire. Tu ne les hais pas. Tu les compatis. Eux savent que leur travail les dégrade. Pendant l’escalade le soleil s’est abattu comme un gong de lumière absolu sur ta tête. T’attends avec résignation le coup de grâce qui va détruire ta colonne vertébrale ou va te perforer la nuque. Tu peux encore entendre leurs doigts nerveux jouer avec la gâchette des pistolets et des paroles que tu ne comprends pas.

Evoquant des forces que tu croyais inertes, tu t’incorpores et te mets à courir montagne en bas, attendant à nouveau le claquement des mitrailleuses, une douleur aigu dans le dos ou dans le centre de ton cerveau. Mais personne ne tire, personne crie, personne ne donne des ordres de capturer au fugitif. La seule chose que t’entends son tes propres rires. Tu t’enfonces dans un talweg asphyxiant, surmontes coteaux galeux, collines calcinées, tu t’épuises en champs stériles, en ruisseaux secs, glisses et tu tombes et tu t’incorpores a nouveau comme un automate.

Le canon du tank te caresse maintenant les paupières, la pomme d’Adam se gonfle dans ton cou, et descends vers ta poitrine dessinant cercles concentriques.

Tu continues de feuilleter le journal : après une série de nouvelles banales tu découvres, dans les dernières pages, le faire-part de décès d’Elsa.

LAS  HUELLAS  DEL  DELITO (Original José Vidal Valicourt)

Al  besar  su  hombro  izquierdo  besaste  también  un  cangrejo  tatuado.

Al  besar  su  vientre  tenso  besaste  también  un  aro  de  plata  y  un  símbolo hebreo.

Al  besar  con  demora  sus  pezones  besaste  también  dos  pupilas dementes.

A  lo  largo  de  su  cuerpo  descubriste  quemaduras  de  cigarrillo, moratones  recientes  y  la  leyenda  punk  no  future.

Tú,  a  su  lado,  fuiste un  soldado  raso  que  regresaba  a  su  patria  con  una  derrota  humillante sobre  sus  espaldas.

Al  besar  su  frente  besaste  también  una  oscura premonición.

Al  besar  sus  labios  besaste  también  el  final  de  la  poesía.

LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)

Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.

Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.

Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.

Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.

Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.

Al besar el seu front besares també una obscura premonició.

Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.

LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.

Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.

Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.

Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.

Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.

CUATROCIENTOS  GOLPES (Original José Vidal Valicourt)

La  ves  cruzar  el  poema,  hablando  sola  en  una  tarde  inusualmente primaveral,  abrazada  a  su  cartapacio  cubierto  de  recortes  de  revistas musicales  y  cinematográficas.  Su  felicidad  consiste  en  que  sus  ojos rasgados  de  princesa  iraní  se  rasgan  aún  más.  Su  cuerpo,  confiado a  la  luz,  sonríe.  Ella  se  pierde  en  las  estribaciones  del  poema,  en  el margen  blanco.  El  cartapacio  es  un  collage  de  viejas  películas  francesas y  pianistas  de  jazz.

La  imagen  congelada  de  Antoine  Doinel  al  final  de   los  Cuatrocientos  golpes,  Catherine  Deneuve  envilecida  en  Belle  de  jour, la  mirada  poseída  de  Thelonius  Monk.  La  ves  sola,  bajo  un  inmenso  paraguas  lila,  esperando  un  taxi  que  nunca  llegará.  Está  bebida  y  ha llorado  más  de  la  cuenta.

La  lluvia  fina,  persistente,  apenas  perceptible  de  París.  Estás  muy  alejado  de  tu  apartamento.  Alérgico  a  las  líneas rectas,  optas  por  el  rodeo,  por  retardar  la  llegada  a  casa.  Como  si fueses  un  militar  avergonzado  por  su  derrota  o  un  frío  estratega  que rechazase  por  principio  un  ataque  frontal.  El  Sena  está  tranquilo.  Por ello  lo  temes.  Las  barcazas  negras  se  balancean  sobre  unas  aguas espectrales.  Hay  un  olor  verde.  La  librería  hebrea  cerrada  a  cal  y  canto.

Te  detienes  y  miras  con  mansedumbre  las  aguas  aquietadas.  Ahora  queella  ha  salido  por  la  puerta  trasera  del  poema,  meas  contra  el  Sena  y  su  mitología.

QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)

La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.

La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.

La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.

Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.

QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.

L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.

La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales.   Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.

Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.


CONCIENCIA  DEL  ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)

El  cielo  herrumbroso,  alcoholizado,  los  calcetines  rígidos,  el  paladar recién  asfaltado.  Taxis  blancos  que  transportan  tu  cadáver  hasta  la periferia,  allí  donde  se  disloca  el  poema.  Y,  luego,  regresar  caminando con  los  ojos  clavados  en  la  punta  de  tus  zapatos.  La  dura  tarea  de empezar  por  el  principio.  El  milagro  consiste  en  colocar  un  pie  delante del  otro,  en  ir  encadenando  pensamientos  triviales.  Escuchar  el  rumor, el  ronroneo  entrañable  de  tus  vísceras,  lo  único  que  permanece  a  salvo de  las  miradas  indiscretas.  Elaborar  un  inventario  de  los  órganos  internos.

Por  este  orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.

Tu  calavera  riéndose  de  tu  angustia  carnal,  de  la  tensión de  nervios  y  tendones.  Pensar  que  el  dogma  óseo  siempre  vencerá  a los  argumentos  relativistas  de  la  carne.

CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)

El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.

Per  aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.

La teva  calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.

CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.

Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.

Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.

Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.

AUSENCIA  ( O  EL  DON  DE  LA  UBICUIDAD) (Original José Vidal Valicourt)

Piensas  en  ella.

Aunque,  la  verdad,  llevas  una  temporada  que  no  haces otra  cosa  que  verla  en  los  parques,  en  las  calles  abarrotadas,  en  las puertas  de  los  cines,  en  las  ventanillas  fugaces  de  los  autobuses  y  los taxis,  en  las  cabinas  telefónicas,  en  los  paneles  que  anuncian  desodorantes,  coches  japoneses,  ropa  interior  femenina,  en  las  revistas  de  viajes  exóticos,  en  las  turistas  que  se  agolpan  en  los  museos,  en  la entrada  de  los  grandes  almacenes,  en  las  últimas  y  malolientes  demarcaciones,  más  allá  de  los  suburbios,  allí  donde  las  fábricas  derraman  su  detritus,  en  las  cantinas  de  los  puertos,  en  algunas  putas  de  la  ciudad  rota  y  en  el  centro  desamueblado  de  tu  habitación  alquilada.

Te  despiertas,  sobresaltado  por  su  muerte,  y  sabes  que  es mentira,  que  está  aquí  desnuda,  frágil,  inevitablemente  ausente, abalanzándose  sobre  ti,  mientras  escribes  que  “piensas  en  ella.”

 

L’ABSÈNCIA (O EL DO DE D’UBIQÜITAT) (Versió catalana Rosa Ramos)

Penses amb ella.

Encara, que la veritat, duus una temporada que no fas altre cosa que veure-la als parcs, als carrers plens de gent, a les portes dels cinemes, a las finestretes fugaces dels autobusos i dels taxis, a les cabines telefòniques, als panells que anuncien desodorants, cotxes japonesos, roba interior femenina, a les revistes de viatges exòtics, en les turistes que s’apleguen als museus, a la entrada dels grans magatzems, a les darreres i pudentes demarcacions, més enllà dels suburbis, allà on les fabriques vessen els seus detritus, a les cantines dels ports, en algunes putes de la ciutat trencada i en el centre desmoblat de la teva habitació llogada.

Et despertes, sobresaltat per la seva mort, i saps que és mentida, que és aquí nua, fràgil, inevitablement absent, abraonant-se sobre teu, mentre escrius que “penses amb ella”.

ABSÈNCE (OU LE DON DE L’UBICUITÉ) (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu penses à elle.

Encore que, la vérité, tu ne fais autre chose depuis quelque temps que la voire dans les parcs, dans les rues comblés, dans les entrées de cinémas, dans les petites fenêtres fugaces des bus et les taxis, dans le cabines téléphoniques, dans les panneaux qui annoncent déodorants, voitures japonaises, lingerie féminine (ou sous-vêtements), dans les revues de voyages exotiques, dans les touristes qui s’entassent dans les musées, dans l’entrée des grands magasins, dans les dernières et puantes démarcations, plus loin des faubourgs, là ou les usines renversent leur détritus dans les cantines des ports, dans certaines putes de la ville cassé et dans le centre dégarni de ta chambre louée.

Tu t’éveilles, sursauté à cause de sa mort, et tu sais que c’est faux, qu’elle est ici déshabillée, fragile, inévitablement absente, se jetant sur toi, alors que tu écris que « tu penses à elle »

EL  ESTRIBILLO  DE  LA  MUERTE  (Original José Vidal Valicourt)

No  puedes  olvidar  aquel  viaje.  En  la  radio  del  coche  suena  una  melodía balcánica  con  acordeón,  clarinete  y  piano.  Vuestro  vehículo  avanza  por una  avenida  arrasada,  a  cuyos  lados  unas  mujeres  vestidas  de  negro  se golpean  las  caderas,  la  frente,  los  pechos.

Ella  sube  el  volumen  de  la radio.  Las  emisoras  interfieren.  Por  un  instante,  perdéis  la  hermosa  y triste  melodía.  El  paisaje  consiste  en  postes  derribados,  coches desguazados,  casas  reventadas.

La  llanura  parece  ajena  al  desastre,  una tregua  en  el  centro  de  la  destrucción.  Mientras  avanzáis  por  la  avenida os  invade  una  repentina  sordera.  Ella  sentencia:  “la  muerte  es  dura  de  oído.”

Os  atenaza  un  dolor  ambiguo,  entre  la  ira  y  el  desfallecimiento.

Una  canción  insolente  os  arranca  de  vuestra  creciente  zozobra.  Se  trata de  un  estribillo  estúpido,  interpretado  en  un  inglés  defectuoso.  Más  tarde regresará  la  sordera  y  no  os  oiréis  más  durante  el  resto  del  trayecto.

Ahora  lo  comprendes:  aquella  sordera  que  ahora  recuerdas  fue  la definición  más  exacta  y  atroz  del  silencio,  la  descripción  más  cruel  y perfecta.  Ella  te  miró  con  sus  ojos  vacíos.  Tú  la  miraste  y  sólo  miraste oscuridad.  Una  oscuridad  cerrada.

EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.

Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.

La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”

Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.

Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.

Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.

 

 

LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.

La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »

Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.

Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais.  Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.

Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.