EL ESTRIBILLO DE LA MUERTE (Original José Vidal Valicourt)
No puedes olvidar aquel viaje. En la radio del coche suena una melodía balcánica con acordeón, clarinete y piano. Vuestro vehículo avanza por una avenida arrasada, a cuyos lados unas mujeres vestidas de negro se golpean las caderas, la frente, los pechos.
Ella sube el volumen de la radio. Las emisoras interfieren. Por un instante, perdéis la hermosa y triste melodía. El paisaje consiste en postes derribados, coches desguazados, casas reventadas.
La llanura parece ajena al desastre, una tregua en el centro de la destrucción. Mientras avanzáis por la avenida os invade una repentina sordera. Ella sentencia: “la muerte es dura de oído.”
Os atenaza un dolor ambiguo, entre la ira y el desfallecimiento.
Una canción insolente os arranca de vuestra creciente zozobra. Se trata de un estribillo estúpido, interpretado en un inglés defectuoso. Más tarde regresará la sordera y no os oiréis más durante el resto del trayecto.
Ahora lo comprendes: aquella sordera que ahora recuerdas fue la definición más exacta y atroz del silencio, la descripción más cruel y perfecta. Ella te miró con sus ojos vacíos. Tú la miraste y sólo miraste oscuridad. Una oscuridad cerrada.
EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.
Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.
La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”
Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.
Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.
Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.
LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.
La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »
Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.
Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais. Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.
Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.