LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XIV-XV (Traducciones al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
XIV (Original Castellano)
Perforación de los límites
convencionales de la cordura.
El confinamiento del poema
demuestra el fracaso,
la certificación de una voluntad
que se sabe impotente.
Dejemos que hable el olvido,
que diga la memoria,
con todos sus prestigios,
no puede articular.
XV
Escribo el silencio de tus pies,
el olfateo de los perros en celo,
la sabiduría del gato,
el aceite que hierve
en las inhóspitas sartenes,
el llanto de un niño
al que nadie consuela,
la queja de mi estómago vacío,
las siete campanadas
de esta tarde irrecuperable.
Escribo para empujar estos límites,
para hacerlos irrisorios.
XIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Perforació dels límits
convencional del seny.
El confinament del poema
demostra el fracàs,
la certificació d’una voluntat
que es sap impotent.
Deixem que parli l’oblit,
que digui el que la memòria,
amb tots els seus prestigis
no pot articular.
XV
Escric el silenci dels teus peus,
L’olfacció del cans en zel,
La saviesa distant del moix,
L’oli que bull
en les inhòspites paelles,
el plor d’un nin
al que ningú consola,
la queixa del meu estómac buit,
les set campanades
d’aquest capvespre irrecuperable.
Escric per empènyer aquests límits,
per fer-los irrisoris.
XIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Perforation des limites
conventionnelles de la raison.
Le confinement du poème
démontre l’échec,
l’attestation d’une volonté
qui se sait impuissante.
Laissons que l’oubli parle,
qu’il dise ce que la mémoire,
avec tous ses prestiges,
ne peut pas articuler.
XV
J’écris le silence des tes pieds,
l’odorat des chiens en chaleur,
la sagesse distant du chat,
l’huile bouillonnante
dans les inhospitalières poêles,
les larmes d’un enfant
que personne ne console,
la plainte de mon estomac vide,
les set coups de cloche
de cet après-midi irrécupérable.
J’écris pour repousser ces limites,
pour les rendre dérisoires.