LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XVIII-XIX (Traducciones al catalán y al francés)

24 diciembre 2010


XVIII (Original Castellano)

La garganta astillada del gallo

ha roto el alba en mil pedazos,

y el poema por escribir es

una trepidación que domina

esta morada, este acogedor ceñimiento,

mientras tú sueñas y tus uñas pelean

en mis venas, y yo espero tu despertar,

tu nacimiento diario, tu mirada recién lavada

por los ríos de la noche,

esa palabra inicial que pronuncias

con la dicción de al lava.

La venida del día la aceptaremos

como un descuido de la oscuridad.

Será un paréntesis de luz

en el que la heridas hablarán de corrido.

XIX

Las huellas de tus dedos

en el cuchillo

que utilizo para pelar la fruta,

la marca de tus labios

en la cucharilla promiscua

de los yogures,

el barro de tus ojos merodeando

los rincones degollados de la casa,

la espuma de la leche

rebosando sobre el fuego azul

de los fogones.

El hervor continuo de los amaneceres,

el rumor y los signos

de todas tus ausencias.

XVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)

La gargamella estellada del gall

a trencat l’alba en mil bocins,

i el poema per escriure es

una trepidació que domina

aquest estatge, aquest acollidor cenyiment,

mentre tu somies i les teves ungles es barallen

a les meves venes i jo espero el teu despertar,

el teu naixement diari, la teva mirada recent rentada

pels rius de la nit,

aquesta paraula inicial que pronuncies

amb la dicció de la lava.

La vinguda del dia l’acceptarem

Con un descuit de l’obscuritat.

Serà un parèntesi de llum

en el que les ferides parlaran amb fluïdesa.

XIX

Les empremtes dels teus dits

en el ganivet

que utilitzo per pelar la fruita,

la marca dels teus llavis

en la cullereta promíscua

dels iogurts,

el fang dels teus ulls vagabundejant

els racons degollats de la casa,

la escuma de la llet

vessant-se damunt el foc blau

dels fogons.

El bull continuat de les albades,

el rumor i els signes

de totes les  teves absències.

XVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

La gorge écaillée du coq

a cassé l’aube en mille morceaux,

et le poème à écrire est

une vibration qui domine

cette demeure, cette accueillante étreinte,

pendant que tu rêves et tes ongles luttent

dans mes veines, que moi j’attends ton réveil,

ta naissance journalière, ton regard de suite lavé

par les fleuves de la nuit,

cette parole première que tu prononces

avec la diction de la lave.

La venue du jour nous l’accepterons

comme une négligence de l’obscurité.

Ça sera une parenthèse de lumière

dans laquelle les blessures parleront avec aisance.

XIX

Les empreintes de tes doigts

dans le couteau

que j’utilise pour peler les fruits,

la marque de tes lèvres

dans la petite cuillère licencieuse

des yaourts,

la boue de tes yeux qui rôdent 

aux coins égorges de la maison,

la mousse du lait

débordant sur le feu bleu

des fourneaux.

L’ébullition continu des petits matins,

la rumeur et le signes

de toutes tes absences.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s