LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXIV-XXV (Traducciones al catalán y al francés)

24 diciembre 2010


XXIV (Original Castellano)

El poema, excluyéndome

de su reparto, avanza

con vocación de ruina.

Me queda el residuo,

el sutil desperdicio

en los paréntesis hospitalarios.

Despedido del poema, soy

un punto negro, una anomalía

en el centro vapuleado del mediodía.

En esta infracción de la luz

que dictamina ángulos terribles,

soy lo que resta de los espacios

transgredidos: un signo de interrogación

varado en las orillas impolutas

de la escritura.

 

XXV

Atravesamos días lacerados.

Hubo hospitales que alzaron

su tremenda blancura.

Bordeamos sus muros, olimos

los efluvios de sus gasas

bañadas en sangre y orina.

Una voz nos llamó intrusos,

pero también enfermos terminales.

Mi salud consistió

en tus delicadas ofrendas:

manojo de algas, compresas limpias,

fragmentos de nieve, lirios temibles.

Y tu cuerpo fue ese tímido rescoldo

que debí aventar para no darme

por perdido.

 

XXIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)

 

El poema m’exclou

del seu repartiment, avança

amb vocació de ruïna.

Em queda el residu,

la subtil deixalla

en els parèntesis hospitalaris.

Acomiadat del poema, soc

un punt negre, una anomalia

en el centre vituperat del migdia.

En aquesta infracció de la llum

que dictamina angles terribles,

soc el que resta dels espais

transgredits: un signe d’interrogació

avarat a les ribes impol·lutes

de l’escriptura.

XXV

Travessarem dies lacerats.

Hi va haver hospitals que alçaren

la seva tremenda blancor.

Vorejarem els seus murs, ensumaren

els efluvis de les seves gases

banyades en sang i orina.

Una veu ens anomenà intrusos,

però també malalts terminals.

La meva salut va consistir

en les teves delicades ofrenes:

manat d’algues, compreses netes,

fragments de neu, lliris temibles.

I el teu cos va ésser aquell tímid caliu

que havia de ventar per no donar-me

per perdut.

XXIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le poème, m’exclue

de son casting, il avance

avec vocation de ruine.

Il me reste le résidu,

le subtil déchet

entre les parenthèses hospitalières.

Congédie du poème, je suis

un point noir, une anomalie

dans le centre fustigé du midi.

Dans cette infraction de la lumière

qui juge angles terribles,

je suis ce qui reste des espaces

transgresses : un signe d’interrogation

échoué sur le bord non souillé

de l’écriture.

XXV

Nous avons traversé jours lacérés.

Il y a eu hôpitaux qui ont relevé

sa vaste blancheur.

Longeâmes ses murs, nous sentîmes

les effluves de ses gazes

baignés en sang et urine.

Une voix nous à appelés intrus,

mais aussi malades terminales.              

Ma santé à consisté en tes délicates offrandes:

brassée d’algues, compresses propres,

fragments de neige, fleurs de lis redoutables.

Et ton corps à été ces timides brases

que j’ai du venter pour ne pas me donner

par perdu.

Deja un comentario