LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXIV-XXV (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXIV (Original Castellano)
El poema, excluyéndome
de su reparto, avanza
con vocación de ruina.
Me queda el residuo,
el sutil desperdicio
en los paréntesis hospitalarios.
Despedido del poema, soy
un punto negro, una anomalía
en el centro vapuleado del mediodía.
En esta infracción de la luz
que dictamina ángulos terribles,
soy lo que resta de los espacios
transgredidos: un signo de interrogación
varado en las orillas impolutas
de la escritura.
XXV
Atravesamos días lacerados.
Hubo hospitales que alzaron
su tremenda blancura.
Bordeamos sus muros, olimos
los efluvios de sus gasas
bañadas en sangre y orina.
Una voz nos llamó intrusos,
pero también enfermos terminales.
Mi salud consistió
en tus delicadas ofrendas:
manojo de algas, compresas limpias,
fragmentos de nieve, lirios temibles.
Y tu cuerpo fue ese tímido rescoldo
que debí aventar para no darme
por perdido.
XXIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)
El poema m’exclou
del seu repartiment, avança
amb vocació de ruïna.
Em queda el residu,
la subtil deixalla
en els parèntesis hospitalaris.
Acomiadat del poema, soc
un punt negre, una anomalia
en el centre vituperat del migdia.
En aquesta infracció de la llum
que dictamina angles terribles,
soc el que resta dels espais
transgredits: un signe d’interrogació
avarat a les ribes impol·lutes
de l’escriptura.
XXV
Travessarem dies lacerats.
Hi va haver hospitals que alçaren
la seva tremenda blancor.
Vorejarem els seus murs, ensumaren
els efluvis de les seves gases
banyades en sang i orina.
Una veu ens anomenà intrusos,
però també malalts terminals.
La meva salut va consistir
en les teves delicades ofrenes:
manat d’algues, compreses netes,
fragments de neu, lliris temibles.
I el teu cos va ésser aquell tímid caliu
que havia de ventar per no donar-me
per perdut.
XXIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le poème, m’exclue
de son casting, il avance
avec vocation de ruine.
Il me reste le résidu,
le subtil déchet
entre les parenthèses hospitalières.
Congédie du poème, je suis
un point noir, une anomalie
dans le centre fustigé du midi.
Dans cette infraction de la lumière
qui juge angles terribles,
je suis ce qui reste des espaces
transgresses : un signe d’interrogation
échoué sur le bord non souillé
de l’écriture.
XXV
Nous avons traversé jours lacérés.
Il y a eu hôpitaux qui ont relevé
sa vaste blancheur.
Longeâmes ses murs, nous sentîmes
les effluves de ses gazes
baignés en sang et urine.
Une voix nous à appelés intrus,
mais aussi malades terminales.
Ma santé à consisté en tes délicates offrandes:
brassée d’algues, compresses propres,
fragments de neige, fleurs de lis redoutables.
Et ton corps à été ces timides brases
que j’ai du venter pour ne pas me donner
par perdu.