ESPINAYFLOR WRITINGS

XXVIII (Original Castellano)

No olvides nunca

que en la extendida fetidez

de los solares de polvo

y rastrojo nos inmovilizamos

como reses meditativas.

XXIX

Y el aceite y el sudor

que traemos de los suburbios,

y los pies que en esta soledad s

e vuelven fríos, y tus pezones

que imitan la mirada fanática

de los presos, y tu bata blanca

de hospital excéntrico, y mi voz

de metalurgia, y esta luz interminable

que va lamiendo los despojos

y que nos sirve de consuelo, y tus ojos

cuando se quedan colgados del vacío,

y nuestra furia de orificios,

y nuestras lágrimas de  la risa,

y tu tierna gimnasia de medianoche,

y tu puntual insolación, y el estropicio

de esta luz que es la restauración del caos

en el poema.

XXVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No oblidis mai

què en l’estesa fètida

dels solars de pols

i rostoll ens immobilitzem

com bèsties meditatives.

XXIX

I l’oli i la suor

que duguem dels suburbis,

i els peus que en aquesta solitud

se’ns tornen freds, i els mugrons

que imiten la mirada fanàtica

dels presoners, i la teva bata blanca

d’hospital excèntric, i la meva veu

de metal·lúrgia, i aquesta llum interminable

que va llepant la brossa

i que ens serveix de consol, i els teus ulls

que es queden penjats en el buit,

i la nostra fúria d’orificis,

i les nostres llàgrimes de riure,

i la teva tendre gimnàstica de mitja nit,

i la teva puntual insolació, i la trencadissa

d’aquesta llum que és restauració del caos

al poema.

XXVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

N’oublies jamais

que dans l’étendue fétidité

des terrains de poussière

et chaume nous nous immobilisons

comme des bêtes méditatives.

XXIX

Et l’huile et la sueur

que nous portons des banlieues,

et les pieds que dans cette solitude

deviennent froids, et tes mamelons

qu’imitent le regard fanatique

des prisonniers, et ta blouse blanche

d’hôpital excentrique, et ma voix

de métallurgie, et cette lumière interminable

qui continue léchant les détritus

et qui nous sert de consolation, et tes yeux

quand ils restent pendus au vide,

et notre furie d’orifices,

et nos larmes de rire,

et ta tendre gymnastique de minuit,

et ta ponctuelle insolation, et le bousillage

de cette lumière qui est la restauration du chaos

dans le poème.