LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXIV-XXXV (Traducciones al catalán y al francés)

24 diciembre 2010


XXXIV (Original Castellano)

Desde el margen abrasado

contemplamos las fábricas

de la culpa, los templos

derruidos de la humillación.

Nos sabemos implicados

en esta vorágine,

en este menoscabo

de las estructuras,

en esta honda mutilación

de las certezas y las prescripciones.

Beso tu intersticio, tu centro disuelto.

XXXV

Divisamos el mar encendido,

su calma radiante.

Hemos alcanzado el punto

de partida, llegando a ser

lo que siempre hemos sido,

voces y cuerpos que escriben

sobre la piel ya escrita del mundo

su enrancia sin dominio,

el texto común y anónimo

de los que supieron olvidarse

de sí mismos,

que tuvieron la delicadeza

de aniquilarse sin dejar rastro

y que leyeron con ojos limpios

los signos que el azar escribe.

XXXIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)

Des del marge abrasat

contemplem les fabriques

de la culpa, els temples

derruïts de l’humiliació.

Ens sabem implicats

dins aquest xuclador,

aquest menyspreu

de les estructures,

dins aquesta pregona mutilació

de les certeses i les prescripcions.

Beso el teu interstici, el teu centre dissolt.

XXXV

Albirem el mar encès,

la seva calma radiant.

Hem atès el punt

de partida, arribant a ser

el que sempre hem estat,

veus i cossos que escriuen

damunt la pell ja escrita del mon

la seva erràtica sense domini,

el text comú i anònim

dels que saberen oblidar-se

de si mateixos,

que tingueren la delicadesa

d’aniquilar-se sense deixar rastre

i que llegiren amb ulls nets

els signes que l’atzar escriu.

XXXIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Depuis la marge brûlante

nous contemplons les usines

de la faute, les temples

démolis de l’humiliation.

Nous nous savons impliques

dans ce tourbillon,

dans cet amoindrissement des structures,

dans cette profonde mutilation

des certitudes et les prescriptions.

J’embrasse ton interstice, ton centre dissout.

XXXV

Apercevons la mer enflammé,

son calme radiant.

Nous avons atteint le point

de départ, en allant jusqu’à être

ce que nous avons toujours étés,

des voix et des corps qui écrivent

sur la peau déjà écrite du monde

son vagabondage sans domaine,

le texte commun et anonyme

de ceux qui ont su s’oublier,

qui ont eu la délicatesse

de s’anéantir sans laisser des traces

et qui ont lu avec des yeux propres

les signes que le hasard écrit.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s