LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXIV-XXXV (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXXIV (Original Castellano)
Desde el margen abrasado
contemplamos las fábricas
de la culpa, los templos
derruidos de la humillación.
Nos sabemos implicados
en esta vorágine,
en este menoscabo
de las estructuras,
en esta honda mutilación
de las certezas y las prescripciones.
Beso tu intersticio, tu centro disuelto.
XXXV
Divisamos el mar encendido,
su calma radiante.
Hemos alcanzado el punto
de partida, llegando a ser
lo que siempre hemos sido,
voces y cuerpos que escriben
sobre la piel ya escrita del mundo
su enrancia sin dominio,
el texto común y anónimo
de los que supieron olvidarse
de sí mismos,
que tuvieron la delicadeza
de aniquilarse sin dejar rastro
y que leyeron con ojos limpios
los signos que el azar escribe.
XXXIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Des del marge abrasat
contemplem les fabriques
de la culpa, els temples
derruïts de l’humiliació.
Ens sabem implicats
dins aquest xuclador,
aquest menyspreu
de les estructures,
dins aquesta pregona mutilació
de les certeses i les prescripcions.
Beso el teu interstici, el teu centre dissolt.
XXXV
Albirem el mar encès,
la seva calma radiant.
Hem atès el punt
de partida, arribant a ser
el que sempre hem estat,
veus i cossos que escriuen
damunt la pell ja escrita del mon
la seva erràtica sense domini,
el text comú i anònim
dels que saberen oblidar-se
de si mateixos,
que tingueren la delicadesa
d’aniquilar-se sense deixar rastre
i que llegiren amb ulls nets
els signes que l’atzar escriu.
XXXIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Depuis la marge brûlante
nous contemplons les usines
de la faute, les temples
démolis de l’humiliation.
Nous nous savons impliques
dans ce tourbillon,
dans cet amoindrissement des structures,
dans cette profonde mutilation
des certitudes et les prescriptions.
J’embrasse ton interstice, ton centre dissout.
XXXV
Apercevons la mer enflammé,
son calme radiant.
Nous avons atteint le point
de départ, en allant jusqu’à être
ce que nous avons toujours étés,
des voix et des corps qui écrivent
sur la peau déjà écrite du monde
son vagabondage sans domaine,
le texte commun et anonyme
de ceux qui ont su s’oublier,
qui ont eu la délicatesse
de s’anéantir sans laisser des traces
et qui ont lu avec des yeux propres
les signes que le hasard écrit.