LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXXVIII-XL (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXXVIII (Original Castellano)
Ahora que el poema se despliega
y los pájaros salpican el azul radical
de este cielo.
Ahora que el dios de la embriaguez
empieza a gruñir en nuestras entrañas
y los ojos, de tanto mirar, están huyendo
de sus cuencas,
y no nos basta este instante
que ya va siendo historia, y el horizonte
es un niño tendido que le hace cosquillas
a la aurora.
XXXIX
Y así nos vamos quedando
cada vez más abiertos
a vaivén del poema,
en este trayecto que nos conduce
hacia un espacio en blanco,
página inmensa
en la que inscribiremos
nuestras huellas exiliadas,
lejos del pudridero
en donde se apelmazan
las nostalgias, los lamentos,
tan lejos de los celadores
y de su triste custodia.
XL
Las biografías serán ceniza,
polvo en los museos,
viento en la noche abstracta
de los filósofos,
y los profesionales de la historia
ya no podrán exhibir datos, fechas,
hazañas memorables, exterminios.
La palabra volverá a ser germen,
temblor, apertura y comienzo,
herida y primeros labios, balbuceo
de niña, artefacto de letra y sangre
de luz y nervio, canción de los cuerpos.
XXXVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Ara que el poema es desplega
i els ocells esquitxen el blau radical
d’aquest cel.
Ara que el deu de l’embriaguesa
comença a rondinar en les nostre entranyes
i els ulls, de tant mirar, estan fugint
de les conques,
i no ens basta aquest instant
que ja va essent historia, i l’horitzó
es un nin estès que li fa pessigolles
a l’aurora.
XXXIX
I així ens anem quedant
cada vegada més oberts
al vaivé del poema,
en aquest trajecte que ens condueix
cap a un espai en blanc,
pagina immensa
en la que inscriurem
les nostres petjades exiliades,
lluny del podriment
on s’enganxen les nostàlgies, els laments,
tan lluny dels zeladors
i de la seva trista custodia.
XL
Les biografies seran cendra,
pols en els museus,
vent en la nit abstracta
dels filòsofs,
i els professionals de l’historia
ja no podran exhibir dades, dates,
gestes memorables, exterminis.
La paraula tornarà a ser germen,
tremolor, obertura i començament,
ferida i primers llavis, balbuceig
de nina, artefacte de lletra i sang,
de llum i nervi, cançó dels cossos.
XXXVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Maintenant que le poème se déploie
et les oiseaux éclaboussent le bleu radical
de ce ciel.
Maintenant que le dieu de l’ivresse
commence à râler dans nos entrailles
et les yeux, de regarder autant, sont entrain de fuir
de ses conques, et cet instant
qui continue à être histoire
ne nous suffit plus, et l’horizon
est un enfant allongé qui fait des chatouilles
a l’aurore.
XXXIX
C’est ainsi que nous sommes
de plus en plus ouverts
au va-et-vient du poème,
en ce trajet qui nous conduit
vers un espace en blanc,
page immense
dans laquelle nous inscrirons
nos traces exilées,
loin du pourrissement
là où se feutrent
les nostalgies, les lamentations,
si loin des gardiens
et de sa triste garde.
XL
Les biographies seront cendres,
poussière dans les musées,
vent dans la nuit abstraite
des philosophes,
et les professionnels de l’histoire
ils ne pourront plus exhiber données, dates,
exploits mémorables, exterminations.
La parole reviendra à être germe,
tremblement, ouverture et commencement,
blessure et premières lèvres, balbutiement
de petite fille, engin d’écriture et sang,
lumière et nerf, chanson des corps.