LOS BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)
Después de la hora de rigor callan como dos enamorados recientes.
Ella le pasa una mano larga y morena por su pelo enredado, y él se deja hacer dócil, amansado por una eyaculación esférica.
Su cuerpo de profesor anquilosado se torna blando, desguarnecido de teoría. Ella, con desparpajo andaluz, le cuenta que algunos clientes la llaman por teléfono para concertar citas con masaje, burbujas y artilugios de tortura que él se niega a utilizar, no por falta de presupuesto o coraje, sino por motivos “mucho más nobles.”
Él le confiesa que su vida “ha sido interrumpida, y que un vacío demoledor está ocupando el lugar que le corresponde a la luz sensata del día.” Con un encantador despliegue de haches aspiradas, ella le susurra que le está “empezando a amar de veras, que no hay mentira en mis gemidos, ni trampa ni cartón en mi cuerpo.”
El profesor coge el maletín de cuero gastado, abandona el burdel envuelto en perfumes falsamente orientales y sale a la noche pringosa de una ciudad del sur. Consulta el reloj pensando que es muy tarde o, tal vez, demasiado pronto para impartir su última clase sobre el exilio de María Zambrano.
ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)
Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.
Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.
El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.
Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.
El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.
LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.
Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.
Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».
Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »
Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.
EL AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)
Eres un maestro de la espera. Sabes aguardar con paciencia la llegada de algún rival, de alguna víctima propiciatoria. Melancólico hasta el tedio, vas pasando el rato y, por extensión, la vida entre adversarios incautos, contrincantes que acaban desquiciados ante la parsimonia de la esfinge ( que así es como te llaman los más irónicos).
Éste es un lugar en el que apenas ocurren sucesos dignos de mención.
Aunque te has percatado de la presencia de un individuo que no cesa de observarte.
Tal vez, se trate de algún escritor abatido por su falta de inspiración, que va en busca de algún personaje para su mediocre novela. Eres el hombre idóneo, un híbrido que aúna la tristeza de Fernando Pessoa y el silencio de Maurice Blanchot.
El tiempo de este lugar es tiempo muerto que oscila entre el bostezo sin disimulo y la ocurrencia aislada, entre un movimiento en falso de la dama blanca y la codicia oblicua del alfil negro, y un humo tan compacto como las pesadas y mugrientas cortinas, que le dan al local un leve toque de distinción y nobleza arruinada. Sabes que estás siendo escrito, y eso te conmueve. Cuando suenan las nueve en el reloj de pared, te incorporas para marcharte.
Hay mucha expectación. Los murmullos se apagan, el tintineo de los vasos cesa de golpe. Todos creen que has sido “alguien importante” o, tal vez, “un don nadie con manías de grandeza.” Sabes que tu ausencia dejará un vacío que no podrá ser colmado. Tu silla quedará libre. Como si de pronto hubieras muerto. Los que van llegando son tan sólo borrachos con un aire fúnebre, beodos con mirada bovina que hincarán sus codos en el mostrador y pedirán lo de siempre: un vaso de muerte con hielo.
L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)
Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).
Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.
Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.
Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.
El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.
Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.
LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)
Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.
Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.
Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.
Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.
Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.
LA VISITA (Original José Vidal Valicourt)
El escritor te recibió con resquemor: “la soledad es un hábito que crea adicción.” Éstas fueron sus primeras y últimas palabras. El resto era silencio. Mucho silencio. Llegaste a comprender que el escritor se expresaba mediante aforismos salvajes. Sin dejar de escrutarte con sus ojos de ave rapaz, parecía aguardar de tu parte alguna réplica inteligente. El rumor del mar salvaba aquellos momentos de pesadumbre.
Si tu padre te había hablado de él, el resto de la familia ocultó siempre su existencia. Cualquier tipo de alusión al abuelo era desviada hacia temas más tranquilizadores. A ti, todo aquel halo de misterio que rodeaba al abuelo maldito, en lugar de aplacar tu curiosidad por los casos perdidos, acrecentaba tu atracción por lo extraño. Cuando llegaste al final del tortuoso camino, su casa blanca parecía un espejismo. Él te estaba observando desde el umbral de la puerta. Su rostro implacable contra el sol de poniente. (No sé si has dicho que nombrarlo era lo mismo que mentar al diablo). Abajo, el oleaje era monótono y las rocas refulgían. Para el escritor tú no eras más que un recolector de datos, el nieto que va a la caza de abuelos excéntricos. Luego, bebisteis como dos apestados que se reconocen y se respetan, con la complicidad de un silencio escarpado, con el apoyo de unas pocas palabras agrestes.
Entre místico y siniestro, el abuelo te indicó la puerta. La visita había concluido. Afuera el día estaba gris, neutral como sus ojos. Como el vacío.
LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)
L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.
Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.
Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.
LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance” Ce furent ses premières et dernières paroles. Le reste fut silence. Beaucoup de silence. Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse.
Même si ton père t’avait parlé de lui, le reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.
Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.
Lui t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans la complicité d’un silence abrupte aidés par quelques âpres paroles.
Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.
EL PABELLÓN BLANCO (Original José Vidal Valicourt)
El edificio es ajeno a todo tipo de exhibicionismo arquitectónico.
El interno lo aborrece, pues contraviene todos los preceptos de la estética clásica.
En él se hospedaron personajes ilustres, sobre todo escritores sin obra que se creían leprosos y necesitaban aire puro para sus pulmones devastados.
Es una inmensa mole de muros desconchados, en cuyo interior prosperan las ratas y se inyectan nieve los dementes, un hangar en el que duermen aviones humanos.
No se oye el canto de ningún pájaro. Sus paredes son un fresco de consignas libertarias.
El interior es un desorden de sillas plegables, sofás destripados y calendarios antiguos. Aquí pasas largas horas tratando de imaginar cómo fue este lugar hace medio siglo, cuando los internos salían al jardín a respirar hondo, a robar una brizna de aire al mundo.
Aquí residió aquel poeta húngaro, de cuyo nombre ahora no podrías acordarte. Dicen que murió agarrado a la cancela, cuando se disponía a iniciar uno de sus interminables paseos.
Tras su muerte fueron llegando flores de países lejanos. También llegaron enfermos nuevos, locos vocacionales y falsos tuberculosos que buscaban un paréntesis para sus vidas errantes.
En el interior de esta construcción blanca, de este edificio aséptico, escribes poemas que se acercan al vacío. La maleza, como el desierto, sigue creciendo en sus habitaciones.
EL PAVELLÓ BLANC (Versió catalana Rosa Ramos)
L’edifici es aliè a tota mena d’exhibicionisme arquitectònic.
El intern l’avorreix, perquè contravé a tots els preceptes de l’estètica clàssica.
En ell s’allotjaren personatges il·lustres, sobre tot escriptors sense obra que es creien leprosos i necessitaven aire pur pels seus pulmons devastats.
Es una immensa mola de murs decrèpits, en el seu interior prosperen rates i s’injecten neu els dements, un hangar en el que dormen avions humans.
No se sent el cant de cap ocell. Les seves parets son un fresc de consignes llibertaries. Al seu interior es un desordre de cadires plegable, sofàs estripats i calendaris antics. Aquí passes llargues hores mirant d’imaginar com va ésser aquest lloc fa mig segle, quan els interns sortien al jardí per respirar a fons, a robar un bri d’aire al món.
Aquí residí aquell poeta hongarès, del que ara no podries recordar el nom. Diuen que va morir aferrat a la reixa, quan es disposava a iniciar un dels seus interminables passejos. Desprès de la seva mort arribaren flors de països llunyans. També arribaren nous malalts, bojos vocacionals i falsos tuberculosos que cercaven un parèntesis per les seves vides errants.
Al interior d’aquesta construcció blanca, d’aquest edifici asèptic, escrius poemes que son propers al buit. La brossa, com el desert, segueix creixent a les seves habitacions.
LE PAVILLON BLANC (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le bâtiment est étranger à tout genre d’exhibitionnisme architectonique.
Celui qui y est interné le déteste, car il dément tous les préceptes de l’esthétique classique.
Dans son sein furent hébergés des personnages illustres, surtout des écrivains sans œuvres que se croyaient lépreux et avaient besoin d’air pur pour leurs poumons dévastés.
C’est une immense masse de murs décrépis, derrière lesquels prospèrent les rats et où les déments se shootent à la neige, un hangar où dorment des avions humains.
On n’y entend aucun chant d’oiseau. Ses murs sont une fresque de consignes libertaires. L’intérieur est un désordre de chaises pliantes, de canapés étripes et de vieux calendriers. Ici on passe de longues heures en essayant d’imaginer comment fut ce lieu il y a un un demi-siècle, lorsque les internes sortaient au jardin pour respirer à fond, pour voler un brin d’air au monde.
Ici a résidé ce poète hongrois, dont je ne pourrais me souvenir du nom à présent . On dit qu’il est mort accroché à la grille alors qu’il se disposait à entreprendre l’une de ses interminables promenades.
Après sa mort commencèrent à arriver des fleurs de pays lointains. Arrivèrent aussi de nouveaux malades, fous par vocation et de faux tuberculeux à la recherche d’une parenthèse dans leurs vies errantes.
A l’intérieur de cette construction blanche, de ce bâtiment aseptique, tu écris des poèmes qui te raprochent du néant.
Les broussailles, comme le désert, continuent de croître dans ses chambres.
Del libro ZONA DE NADIE
ÚLTIMA ESTACIÓN: PORT BOU (Original Castellano)
No puedes dejar de imaginarla: ella detenida en otra ciudad ante un escaparate de lencería. Y tú, bebiéndote las heces de la poesía. No puedes dejar de imaginarla: ella crispada en su mutismo, temblando en busca de una pastilla que postergue el suicidio. Espejos que la desdoblan, que le transfiguran el rostro.
Ella repitiendo hasta el desvarío: “hay que hacer algo con este niño, sólo dibuja trenes incendiados.” Ella mirando la cartulina arrancada de cuajo. El tren, pero también una palabra que se le hiela en los labios: fuga: su palabra favorita escrita en tinta negra sobre un fondo en llamas. Como quien deja una nota bajo la luz decrépita de un quinqué. No puedes dejar de imaginarla, mientras buscas en tus archivos los papeles sobre los últimos días de Walter Benjamin.
Coges trenes al vuelo sin saber a dónde se dirigen. El revisor te está exigiendo un billete que nunca has tenido. Y tú, hurgando en el bolsillo interior de tu chaqueta raída. No puedes dejar de imaginarla. Estás entrando en zona de nadie. Alejado de los puntos de partida y de los destinos, sólo pides a los trenes que ignoren las estaciones. De niño siempre soñaste con un billete de ida eterno.
En las habitaciones de los hoteles has logrado ser tú mismo: un hombre provisional.
No puedes dejar de imaginarla: ella esperándote en el andén. Te ha confesado que no se acuerda de tu rostro, sólo de tu ojos tristes y fanáticos (dile que tenga cuidado con los adjetivos, suelen fulminarte). Tu rostro es neutro, como deberían de ser todos los rostros. Tu rostro no hace daño a nadie.
No puedes dejar de imaginarla. Acuérdate de Port Bou: teníais hambre, sueño y deseo. Allí os perdisteis. Todo fue demasiado bello como para fijar aquel relámpago.
No puedes dejar de imaginarla: un tren a tumba abierta precipitándose al abismo, a la marea negra de esta noche sin límite.
El tren incendiado del niño: no puedes quitártelo de la cabeza. La chimenea vomitando un chorro de humo y los indios aullando a lomos de sus caballos. Te concentras en la escritura, que es otro tren loco, otro caballo desbocado, sin dejar de observar a los pasajeros: nueve seres humanos que comparten el mismo vagón, que se miran o se ignoran, que leen o duermen, que contemplan absortos el paisaje de esta región que desconoces. Que escriben. Te has dejado atrás, entregado a una penosa reconstrucción de tus fragmentos. El esfuerzo es inútil. Este tren es tu particular línea de fuga, y a ella te sometes.
Despojado del lastre de la identidad, ya no eres nadie, sólo ese que ya no está y que siempre está por llegar. Te confundes con la velocidad. La escritura va ganando en precisión. Tu caligrafía es serena, fluida como un río que imperturbable va siguiendo su curso. Velocidad
constante de la escritura multiplicada por la velocidad discontinua del tren siempre da un resultado óptimo: un cero o conjunto vacío liberador.
Ya no puedes acordarte de su rostro. Por fin has logrado la deformación absoluta de sus rasgos. Y ahora la soledad como un interminable desierto para seguir pensando. Para continuar escribiendo este poema que linda con la ausencia. Los desagües de la memoria trabajan a jornada completa. No puedes dejar de imaginarla. Pero su rostro ya no es su rostro, sino una amalgama de rostros que has ido incorporando en el viaje. La memoria también comete sus homicidios.
Ahora eres un hombre que espera un tren, que se regocija mirando el panel de los horarios, las posibles combinaciones de la fuga, que se emociona con estas soledades que se abrazan y se despiden.
Recuérdalo: Walter Benjamín entre la espada y la pared, entre los nazis y la policía franquista, entre la morfina y la salvación perentoria de sus manuscritos.
Sabes que este viaje tiene un final, y que este final tiene un nombre: Nada. Pero también sabes que todo final convoca un inicio, y que el resto de tu vida consistirá en coger al vuelo trenes quiméricos.
Asume tu condición fugitiva. Te mirarás por enésima vez en el espejo roto de algún hotel y verás a un hombre de espaldas. Las espaldas de un hombre que espera. Ella será tan sólo un papel en blanco o el negativo de una fotografía abrasada o como este túnel que dura más de la cuenta o quizá eres tú que estás entrando en la ceguera.
Del llibre ZONA DE NINGÚ
DARRERA ESTACIÓ: PORT BOU (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No pots estar-te d’imaginar-la: Ella aturada en una altre ciutat davant un aparador de llenceria. I tu, bevent el pòsit de la poesia.
No pots estar-te d’imaginar-la: ella crispada en el seu mutisme, tremolant a la recerca d’una pastilla que posposi el suïcidi. Miralls que la desdobleguen, que li transfiguren el rostre.
Ella repeteix fins a desvariejar: «S’ha de fer alguna cosa amb aquest nen, només dibuixa trens incendiats».
Ella mirant la cartolina arrancada d’arrel. El tren, però també la seva paraula preferida escrita amb tinta negra sobre un fons en flames.
Com qui deixa una nota sota la llum decrèpita d’un quinqué. No pots estar-te d’imaginar-la, mentre cerques en els teus arxius els papers dels darrers dies de Walter Benjamin.
Agafes trens al vol sense saber a on es dirigeixen. El revisor t’està exigint un bitllet que mai has tingut. I tu, furgant la butxaca interior de la teva jaqueta gastada. No pots estar-te d’imaginar-la. Estàs entrant en zona de ningú. Allunyat dels punts de partida i destí, només demanes als trens que ignorin les estacions. Infant sempre vares somiar amb un bitllet d’anada etern.
A les habitacions dels hotels has aconseguit ésser tu mateix: un home provisional. No pots estar-te d’imaginar-la: ella esperant-te a l’andana. T’ha confessat que no se’n recorda del teu rostre, només dels teus ulls trists i fanàtics (digues-l’hi que tingui cura dels adjectius, solen fulminar-te) El teu rostre és neutre, com ho haurien de ser tots. El teu rostre no fa mal a ningú. No pots estar-te d’imaginar-la. Recordat de Port Bou: teníeu gana, son i desig.
Allà us vareu perdre. Tot va ser massa bonic com per fixar aquell llamp. No pots estar-te d’imaginar-la: un tren amb la tomba oberta precipitant-se vers l’abisme, a la marea negre de aquest nit sense límit.
El tren incendiat del nen: no pots treure-te’l del cap. La xemeneia vomitant un raig de fum i els indis udolant a llom dels seus cavalls. Et concentres en l’escriptura, que és un altre tren boig, un altre cavall desbocat, sense deixar d’observar els passatgers: nou éssers humans que comparteixen el mateix vagó, que se miren o s’ignoren, que llegeixen o dormen, que contemplen absorts el paisatge d’aquesta regió que desconeixes. Que escriuen. T’has deixat darrera, entregat a una penosa reconstrucció dels teus fragments. L’esforç es inútil. Aquest tren és la teva particular línia de fuga, i a ella et sotmets.
Despullat del llast de d’identitat, ja no ets ningú, només aquell que ja no hi és i que sempre està per arribar. Et confons amb la velocitat. L’escriptura va guanyant en precisió. La teva cal·ligrafia es serena, fluida com un riu que impertorbable va seguint el seu curs.
Velocitat constant de l’escriptura multiplicada per la velocitat discontinua del tren sempre dona un resultat optima: un cero o un conjunt buit alliberador.
Ja no pots recordar-te del seu rostre. Per fi has aconseguit la deformació absoluta dels seus trets. I ara la soledat com un interminable desert per seguir pensant. Per continuar escrivint aquest poema que limita amb la absència. Els desaigües de la memòria treballen a jornada completa. No pots estar-te d’imaginar-la. Però el seu rostre ja no es el seu rostre, sinó una amalgama de rostres que has anat incorporant en el viatge. La memòria també comet els seus homicidis.
Ara ets un home que espera un tren, i que frueix mirant el panell dels horaris, les possibles combinacions de la fuga, que s’emociona amb aquestes soledats que s’abracen i s’acomiaden.
Recorda-ho: Walter Benjamí entre l’espasa i la paret, entre els nazis i la policia franquista, entre la morfina y la salvació peremptòria dels seus manuscrits. Saps que aquest viatge té un final, i que aquest final té un nom: Res. Però també saps que tot final convoca un inici, i que la resta de la teva vida consistirà en agafar al vol trens quimèrics.
Assumeixes la teva condició fugitiva. Et miraràs per enèsima vegada al mirall trencat d’algun hotel i veuràs un home d’esquenes.
Les esquenes d’un home que espera. Ella serà tan sols un paper en blanc o un negatiu d’una fotografia abrasada o com aquest túnel que dura més del que caldria o potser ets tu que estàs entrant a la ceguesa.
Appartiens au livre NO MAN’S LAND
DERNIÈRE GARE: PORT BOU (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu ne peux pas arrêter de l’imaginer: elle, retenue dans une autre ville, face à une vitrine de lingerie. Et toi, buvant les excréments de la poésie.
Tu ne peux pas arrêter de l’imaginer: elle, crispée dans son mutisme, tremblant à la recherche d’une pilule qui ajourne le suicide. Les Miroirs qui la dédoublent, qui transfigurent son visage.
Elle, répétant jusqu’au délire : « Il faut faire quelque chose avec cet enfant, il ne dessine que des trains incendiés ». Elle regardant le bristol complètement arraché.
Le train, mais aussi une parole qui se gèle sur ses lèvres: fuite: sa parole préféré écrite à l’encre noire sur un fond embrasé. Comme qui laisse une note sous la lumière décrépie d’une lanterne Tu ne peux cesser de l’imaginer, tandis que tu cherches dans tes archives les notes sur les derniers jours de Walter Benjamin.
Tu prends des trains au vol sans savoir où ils vont Le contrôleur t’exige un billet que tu n’as jamais eu. Et toi, tu fouilles la poche intérieure de ta veste râpée.
Tu ne peux cesser de l’imaginer. Tu rentres dans un no man’s land. Eloigné des points de départ et d’arrivée, tu demandes seulement aux trains d’ignorer les gares. Enfant tu as toujours rêvé d’un billet pour un éternel aller.
Dans les chambres d’hôtel tu as réussi à être toi-même: un homme-provisoire.
Tu ne peux cesser de l’imaginer : elle t’attendant sur le quai. Elle t’a confessé qu’elle ne se souvient pas de ton visage, seulement de tes yeux tristes et fanatiques (dis-lui qu’elle fasse attention aux adjectifs, ils te foudroient).
Ton visage es neutre, comme devraient l’être tous les visages. Il ne fait de mal. Tu ne peux cesser de l’imaginer. Souviens-toi de Port Bou : Vous aviez faim, sommeil, désir. Là-bas, vous vous êtes perdus. Tout fut trop beau pour retenir
cet éclair.
Tu ne peux cesser de l’imaginer : un train à tombeau ouvert se précipitant vers l’abîme, vers la marée noire de cette nuit sans fond. Le train incendié du petit garçon: Tu ne peux pas te l’enlever de la tête. La cheminée vomissant un jet de fumée et les indiens hurlant à cheval. Tu te concentres sur l’écriture, qui est un autre train fou, un autre cheval emballé, sans t’arrêter d’observer les passagers : neuf êtres humains qui partagent le même wagon, qui se regardent où qui s’ignorent, qui lisent où qui dorment, qui contemplent absorbés, le paysage de cette région que tu ne connais pas. Qui écrivent. Tu t’es abandonné, livré à une douloureuse reconstruction de tes fragments. L’effort est inutile. Ce train est ta ligne d’évasion privée, et tu lui es soumis.
Dépouillé du poids de l’identité, déjà tu n’es plus personne, seulement celui qui n’est plus là, et celui qui doit sans cesse arriver. T’es confondu avec la vitesse. L’écriture gagne en précision. Ta calligraphie est sereine, fluide comme un fleuve imperturbable qui suit son cours. Vitesse constante de l’écriture multipliée par la vitesse discontinue du train donne toujours un résultat optimal : un zéro ou un ensemble vide libérateur.
Déjà tu ne peux plus te souvenir de son visage. Enfin tu as réussi la déformation absolue de ses traits. Et maintenant la solitude comme un interminable désert pour continuer à penser. Pour continuer à écrire ce poème contigu à l’absence. Les égouts de la mémoire travaillent à temps complet. Tu ne peux cesser de l’imaginer. Mais son visage, n’est plus son visage, mais un amalgame de visages que tu as incorporé pendant le voyage. La mémoire aussi commet ses homicides.
Maintenant tu es un homme qui attend un train, et qui se réjouit de consulter les panneaux horaires, les possibles combinaisons de la fuite, qui s’émeut de ces solitudes qui s’embrassent et se disent adieu.
Souviens-toi : Walter Benjamin entre deux feux, entre les nazis et la police franquiste, entre la morphine et le sauvetage péremptoire de ses manuscrits.
Tu sais que ce voyage a une fin, et que cette fin a un nom : Néant. Mais tu sais aussi que toute fin appelle un commencement et que le restant de ta vie va consister à attraper au vol des trains chimériques. Assume ta condition de fugueur. Tu te regarderas pour la énième fois dans le miroir cassé de n’importe quel hôtel et tu verras un homme de dos. Le dos d’un homme qui attend. Elle sera seulement une feuille vierge ou le négatif d’une photographie consumée ou comme ce tunnel plus long que prévu ou peut-être est-ce toi qui deviens aveugle.