LOS  BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)

Después  de  la  hora  de  rigor  callan  como  dos  enamorados  recientes.

Ella  le  pasa  una  mano  larga  y  morena  por  su  pelo  enredado,  y  él  se deja  hacer  dócil,  amansado  por  una  eyaculación  esférica.

Su  cuerpo  de profesor  anquilosado  se  torna  blando,  desguarnecido  de  teoría.  Ella,  con desparpajo  andaluz,  le  cuenta  que  algunos  clientes  la  llaman  por  teléfono  para  concertar  citas  con  masaje,  burbujas  y  artilugios  de  tortura que  él  se  niega  a  utilizar,  no  por  falta  de  presupuesto  o  coraje,  sino  por  motivos  “mucho  más  nobles.”

Él  le  confiesa  que  su  vida  “ha  sido   interrumpida,  y  que  un  vacío  demoledor  está  ocupando  el  lugar  que  le corresponde  a  la  luz  sensata  del  día.”  Con  un  encantador  despliegue  de haches  aspiradas,  ella  le  susurra  que  le  está  “empezando  a  amar  de veras,  que  no  hay  mentira  en  mis  gemidos,  ni  trampa  ni  cartón  en  mi cuerpo.”

El  profesor  coge  el  maletín  de  cuero  gastado,  abandona  el burdel  envuelto  en  perfumes  falsamente  orientales  y  sale  a  la  noche pringosa  de  una  ciudad  del  sur.  Consulta  el  reloj  pensando  que  es  muy  tarde  o,  tal  vez,  demasiado  pronto  para  impartir  su  última  clase  sobre el  exilio  de  María  Zambrano.

 

ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)

Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.

Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.

El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.

Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.

El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.

LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.

Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.

Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».

Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »

Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.


EL  AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)

Eres  un  maestro  de  la  espera.  Sabes  aguardar  con  paciencia  la llegada  de  algún  rival,  de  alguna  víctima  propiciatoria.  Melancólico  hasta  el  tedio,  vas  pasando  el  rato  y,  por  extensión,  la  vida  entre  adversarios  incautos,  contrincantes  que  acaban  desquiciados  ante  la  parsimonia  de  la esfinge  ( que  así  es  como  te  llaman  los  más  irónicos).

Éste  es  un  lugar  en  el  que  apenas  ocurren  sucesos  dignos  de  mención.

Aunque  te  has  percatado  de  la  presencia  de  un  individuo  que  no  cesa de  observarte.

Tal  vez,  se  trate  de  algún  escritor  abatido  por  su  falta de  inspiración,  que  va  en  busca  de  algún  personaje  para  su  mediocre  novela.  Eres  el  hombre  idóneo,  un  híbrido  que  aúna  la  tristeza  de  Fernando  Pessoa  y  el  silencio  de  Maurice  Blanchot.

El  tiempo  de  este lugar  es  tiempo  muerto  que  oscila  entre  el  bostezo  sin  disimulo  y  la  ocurrencia  aislada,  entre  un  movimiento  en  falso  de  la  dama  blanca  y  la  codicia  oblicua  del  alfil  negro,  y  un  humo  tan  compacto  como  las pesadas  y  mugrientas  cortinas,  que  le  dan  al  local  un  leve  toque  de distinción  y  nobleza  arruinada.  Sabes  que  estás  siendo  escrito,  y  eso te  conmueve.  Cuando  suenan  las  nueve  en  el  reloj  de  pared,  te incorporas  para  marcharte.

Hay  mucha  expectación.  Los  murmullos  se  apagan,  el  tintineo  de  los  vasos  cesa  de  golpe.  Todos  creen  que  has  sido  “alguien  importante”  o,  tal  vez,  “un  don  nadie  con  manías  de  grandeza.”  Sabes  que  tu  ausencia  dejará  un  vacío  que  no  podrá  ser colmado.  Tu  silla  quedará  libre.  Como  si  de  pronto  hubieras muerto. Los  que  van  llegando  son  tan  sólo  borrachos  con  un  aire  fúnebre,  beodos  con  mirada  bovina  que  hincarán  sus  codos  en  el  mostrador y  pedirán  lo  de  siempre:  un  vaso  de  muerte  con  hielo.

L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)

Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).

Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.

Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.

Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.

El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació  i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.

Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.

LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)

Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.

Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.

Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.

Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.

Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.

LA  VISITA (Original José Vidal Valicourt)

 

El  escritor  te  recibió  con  resquemor:  “la  soledad  es  un  hábito  que  crea adicción.”  Éstas  fueron  sus  primeras  y  últimas  palabras.  El  resto  era silencio.  Mucho  silencio.  Llegaste  a  comprender  que  el  escritor  se expresaba  mediante  aforismos  salvajes.  Sin  dejar  de  escrutarte  con  sus  ojos  de  ave  rapaz,  parecía  aguardar  de  tu  parte  alguna  réplica  inteligente.  El  rumor  del  mar  salvaba  aquellos  momentos  de  pesadumbre.

Si  tu  padre  te  había  hablado  de  él,  el  resto  de  la  familia  ocultó  siempre su  existencia.  Cualquier  tipo  de  alusión  al  abuelo  era  desviada  hacia temas  más  tranquilizadores.  A  ti,  todo  aquel  halo  de  misterio  que rodeaba  al  abuelo  maldito,  en  lugar  de  aplacar  tu  curiosidad  por  los  casos  perdidos,  acrecentaba  tu  atracción  por  lo  extraño.  Cuando  llegaste al  final  del  tortuoso  camino,  su  casa  blanca  parecía  un  espejismo.  Él  te estaba  observando  desde  el  umbral  de  la  puerta.  Su  rostro  implacable contra  el  sol  de  poniente.  (No  sé  si  has  dicho  que  nombrarlo  era  lo  mismo  que  mentar  al  diablo).  Abajo,  el  oleaje  era  monótono  y  las  rocas refulgían.  Para  el  escritor  tú  no  eras  más  que  un  recolector  de  datos, el  nieto  que  va  a  la  caza  de  abuelos  excéntricos.  Luego,  bebisteis  como dos  apestados  que  se  reconocen  y  se  respetan,  con  la  complicidad  de un  silencio  escarpado,  con  el  apoyo  de  unas  pocas  palabras  agrestes. 

Entre  místico  y  siniestro,  el  abuelo  te  indicó  la  puerta.  La  visita  había concluido.  Afuera  el  día  estaba  gris,  neutral  como  sus  ojos.  Como  el  vacío.

LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)

 

L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.

Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol  tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques  refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de  avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.

Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.        

LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

 

L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance”  Ce furent  ses premières et dernières paroles. Le reste  fut silence. Beaucoup de silence.  Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser  de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse. 

Même si ton père t’avait parlé de lui, le  reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire  ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.

Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.

Lui  t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable  contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus   qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans  la complicité d’un silence abrupte  aidés par quelques âpres paroles.

Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a  montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.

EL  PABELLÓN  BLANCO (Original José Vidal Valicourt)

El  edificio  es  ajeno  a  todo  tipo  de  exhibicionismo  arquitectónico.

El  interno  lo  aborrece,  pues  contraviene  todos  los  preceptos  de  la estética  clásica. 

En  él  se  hospedaron  personajes  ilustres,  sobre  todo escritores  sin  obra  que  se  creían  leprosos  y  necesitaban  aire  puro  para  sus  pulmones  devastados. 

Es  una  inmensa  mole  de  muros desconchados,  en  cuyo  interior  prosperan  las  ratas  y  se  inyectan  nieve los  dementes,  un  hangar  en  el  que  duermen  aviones  humanos. 

No  se oye  el  canto  de  ningún  pájaro.  Sus  paredes  son  un  fresco  de  consignas libertarias. 

El  interior  es  un  desorden  de  sillas  plegables,  sofás destripados  y  calendarios  antiguos.  Aquí  pasas  largas  horas  tratando  de imaginar  cómo  fue  este  lugar  hace  medio  siglo,  cuando  los  internos salían  al  jardín  a  respirar  hondo,  a  robar  una  brizna  de  aire  al  mundo.

Aquí  residió  aquel  poeta  húngaro,  de  cuyo  nombre  ahora  no  podrías acordarte.  Dicen  que  murió  agarrado  a  la  cancela,  cuando  se  disponía a  iniciar  uno  de  sus  interminables  paseos. 

Tras  su  muerte  fueron llegando  flores  de  países  lejanos.  También  llegaron  enfermos  nuevos,  locos  vocacionales  y  falsos  tuberculosos  que  buscaban  un  paréntesis para  sus  vidas  errantes. 

En  el  interior  de  esta  construcción  blanca,  de este  edificio  aséptico,  escribes  poemas  que  se  acercan  al  vacío.  La  maleza,  como  el  desierto,  sigue  creciendo  en  sus  habitaciones.

 

EL PAVELLÓ BLANC (Versió catalana Rosa Ramos)

L’edifici es aliè a tota mena d’exhibicionisme arquitectònic.

El intern l’avorreix, perquè contravé a tots els preceptes de l’estètica clàssica.

En ell s’allotjaren personatges il·lustres, sobre tot escriptors sense obra que es creien leprosos i necessitaven aire pur pels seus pulmons devastats.

Es una immensa mola de murs decrèpits, en el seu interior prosperen rates i s’injecten neu els dements, un hangar en el  que dormen avions humans.

No se sent el cant de cap ocell. Les seves parets son un fresc de consignes llibertaries. Al seu interior es un desordre de cadires plegable, sofàs estripats i calendaris antics. Aquí passes llargues hores mirant d’imaginar com va ésser aquest lloc fa mig segle, quan els interns sortien al jardí per respirar a fons, a robar un bri d’aire al món.

Aquí residí aquell poeta hongarès, del que ara no podries recordar el nom. Diuen que va morir aferrat a la reixa, quan es disposava a iniciar un dels seus interminables passejos. Desprès de la seva mort arribaren flors de països llunyans. També arribaren nous malalts, bojos vocacionals i falsos tuberculosos que cercaven un parèntesis per les seves vides errants.

Al interior d’aquesta construcció blanca, d’aquest edifici asèptic, escrius poemes que son propers al buit. La brossa, com el desert, segueix creixent a les seves habitacions.

LE PAVILLON BLANC (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le bâtiment est étranger à tout genre d’exhibitionnisme architectonique.

Celui qui y est interné le déteste, car il dément tous les préceptes de l’esthétique classique.

Dans son sein furent hébergés des personnages illustres, surtout des écrivains sans œuvres que se croyaient lépreux et avaient besoin d’air pur pour leurs  poumons dévastés.

C’est une immense masse de murs décrépis, derrière lesquels prospèrent  les rats et où les déments  se  shootent  à  la neige, un hangar où  dorment des avions humains.

On n’y entend aucun chant d’oiseau. Ses murs sont une fresque de consignes libertaires. L’intérieur est un désordre de chaises pliantes,  de canapés étripes et de vieux  calendriers. Ici on passe  de longues heures en essayant d’imaginer comment fut ce lieu il y  a un  un demi-siècle, lorsque les internes sortaient au jardin pour respirer à fond, pour voler un brin d’air au monde.

 Ici a résidé ce poète hongrois, dont je ne pourrais me souvenir du nom  à présent . On dit qu’il est mort accroché à la grille  alors qu’il se disposait à entreprendre  l’une de ses  interminables  promenades.

Après sa mort commencèrent à arriver des fleurs de pays lointains.  Arrivèrent aussi  de nouveaux malades, fous par vocation et de faux tuberculeux à la recherche d’une parenthèse dans leurs vies errantes.

A l’intérieur de cette construction blanche, de ce bâtiment aseptique,  tu écris des poèmes qui te raprochent du néant.

Les broussailles, comme le désert, continuent de croître dans ses chambres.

EL  DIARIO (Original José Vidal Valicourt)

Releyendo tu diario has regresado a la plaza de Clichy. Sabes que allí inició Bardamu su viaje hacia el fin de la noche. Ahora te ves solo, pisando los adoquines recién regados, encogido en tu abrigo y con el pelo en desorden completo -metáfora cruel de tu cerebro- en busca de un café para resguardarte del frío.
Inmerso en la lectura de aquellos días grises de noviembre, estás sintiendo un dolor agudo en las manos, como si aquel frío regresara ahora con mucha más virulencia. Este hombre del diario -que dice llamarse como tú te llamas- suele quedarse paralizado en medio de la plaza sin saber a dónde dirigir sus pasos, su mirada.

Ha caminado la ciudad hasta agotarla. Sus piernas están temblando. Su rostro está invadido por una maleza negra y su piel ha adquirido un tono verdoso. Mientras vas avanzando a través de este territorio escrito, te has topado con un hombre cuyo semblante te obliga a retroceder.

Pero no puedes esquivarlo. Sus ojos parecen haber vuelto de un mundo sin habitantes.

Tanta es su ausencia. Lees lo siguiente: “espero una colisión que destruya lo más querido, rechazo los viejos poemas, los restos del naufragio.” Este hombre -que insiste en llamarse como tú te llamas- nunca ha superado los umbrales de las puertas. Su verbo preferido es declinar. Te recuerdas dando vueltas alrededor de la plaza, frecuentando los antros más abyectos, sumergiéndote en un encanallamiento ficticio,  pero no por ello menos suicida.
Estas notas -escritas con letra diminuta- están lastradas de lluvia, café aguado y mujeres pálidas que abrazaste en cuartos húmedos. Sigues leyendo, aunque sólo sea para tocar fondo: “el placer que causa la descomposición, la ciénaga y, a pesar de todo, esta nostalgia de la exactitud, de lo No importa cuan mal van las cosas, tienes que seguir viviendo, incluso si te matapreciso: la clavícula de Ivonne, las caderas anémicas de Michelle. Huesos femeninos que buscan a toda costa salirse de la piel.” Y aquellas clases de español en los distritos últimos de París, allí donde el Sena arroja toda su inmundicia, allí donde el río se vuelve innoble, rastrero. Y tu torvo hermetismo ante la desnudez vidriosa de Claire, alumna amorosa y falaz. Y el regreso a Clichy, meditando sobre las andanzas de Bardamu a punto de alistarse en el ejército. Y luego, torcer hacia una calle sin nombre y detenerte en una brasserie para tomar un café junto a una anciana desdentada.

Y tantas cosas, para después admitir tu sequedad poética, tu encefalograma plano, tu instinto de oruga.

Reconocer que escribir en primera persona ha sido uno de los errores más graves que has cometido en esta vida, entre eremítica y licenciosa.

En esta vida que no es tuya, sino de este intruso que merodea por estás páginas. Es hora de cerrar el cuaderno -con sus anillas y sus hojas cuadriculadas, repleto de tachaduras y de anotaciones en los márgenes- y empezar a vivir como lo que en verdad eres: un desconocido.

EL DIARI (Versió Catalana Rosa Ramos)

Rellegint el teu diari has tornat a la plaça Clichy. Saps que allà inicià Bardamu el seu viatge fins el final de la nit. Ara et veus tot sol, trepitjant les llambordes acabades de regar, encongit  en el teu abric i amb el cabell en complet desordre- metàfora cruel del teu cervell- a la recerca d’un cafè per arrecerar-te del fred. Immers a la lectura d’aquells dies grisos de novembre, estàs sentint un dolor agut a les mans, com si aquell fred retornes ara amb molta més virulència. Aquest home del diari- que diu anomenar-se com tu t’anomenes- sol quedar-se paralitzat en mig de la plaça sense saber a on dirigir les seves passes, la seva mirada.

Ha caminat la ciutat fins a esgotar-la. Les seves cames estan tremolant. El seu rostre esta envaït per una brossa negre i la seva pell a adquirit un to verdós. Mentre vas avançant a traves d’aquest territori escrit, t’has topat amb un home del qual el rostre t’obliga a retrocedir.

Però no pots esquivar-lo. Els seus ulls semblen haver tornat d’un món sense habitants.

Tanta es la seva absència. Llegeixes el següent: “espero una col·lisió que destrueixi el més estimat, refuso els vells poemes, els restes del naufragi” Aquest home- que insisteix a anomenar-se com tu t’anomenes- mai ha superat els llindars de les portes. Et recordes donant voltes al voltant de la plaça, freqüentant els antres més abjectes, submergint-te en un emmurriament fictici, però no per això menys suïcida.

Aquestes notes- escrites amb lletra diminuta- estan llastrades de pluja, cafè aigualit i dones pàl·lides  que vares abraçar en habitacions humides. Segueixes llegint, encara que només sigui per tocar fons: “el plaer que causa la descomposició, el aiguamoll i, a pesar de tot, aquesta nostàlgia de l’exactitud, del què és precís: la clavícula de Yvonne, els malucs anèmics de Michelle. Ossos femenins que cerquen a tot preu sortir de la pell” I aquelles classes d’espanyol en els districtes últims de París, allà on el Sena foragita tota la seva immundícia, allà on el riu es torna innoble, vil. I el teu hermetisme atroç davant la nuditat vidriosa de Claire, alumna amorosa i fal·laç. I el retorn a Clichy, meditant sobre les escapades de Bardamu a punt de allistar-se al exèrcit. I desprès, girar cap un carrer sense nom i aturar-se en una braseria per prendre un cafè tocant a una anciana desdentada.

I tantes coses, per desprès admetre la teva sequedat poètica, el teu encefalograma pla, el teu instint de poruga.

Reconèixer que escriure en primera persona ha estat un del errors més greus què has comès en aquesta vida, entre eremítica i llicenciosa.

En aquesta vida que no es teva, sinó d’aquest intrús que ronda per aquestes pagines.  Es hora de tancar aquest quadern- amb les seves anelles i les seves fulls quadriculades, replet de gargots i de anotacions en els marges – i començar a viure com el que de veritat ets: un desconegut.

LE JOURNAL (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

En relisant ton journal t’es retourné à  place Clichy. Tu sais que c’est  là-bas que Bardamu entrepris son voyage  vers le bout  de la nuit. Maintenant tu te vois tout seul, marchant sur les pavés fraichement arrosés, blotti dans ton manteau et avec les cheveux  complètement en bataille – métaphore cruelle de ton cerveau- à la recherche d’un café pour t’abriter du froid.

Plongé dans la lecture de ces jours gris de novembre, tu sens une douleur aigue dans les mains, comme si ce froid revenait maintenant avec beaucoup plus de virulence. Cet homme au  journal- qui dit s’appeler comme toi tu t’appelles- qui d’habitude reste paralysé au beau milieu de la place sans savoir où diriger ses pas, son regard. Il a parcouru la ville jusqu’à l’épuiser. Ses jambes  tremblent. Son visage est envahi  par une  broussaille noire et sa peau a acquis un ton vérdâtre. Tandis que tu continues d’avancer à travers ce territoire écrit, tu as rencontré  un homme dont le visage t’oblige à  reculer.

Mais tu ne peux pas l’esquiver. Ses yeux semblent  être  revenus d’un monde sans habitant.

Si grande est son absence. Tu lis ce qui suit  «j’attends q’une collision qui détruise ce qui m’est le plus cher , je refuse les vieux poèmes, les restes du naufrage »

Cet homme- qui s’obstine à  s’appeler comme toi tu t’appelles-  n’a jamais dépassé le seuil des portes  . Son verbe préfèré c’est décliner.  Tu te revois  te promenant  autour de la place, fréquentant les antres les plus abjects, te submergeant dans un encanaillement fictif  mais pas moins suicidaire pour autant.

Ces notes-  à l’écriture en pattes de mouche- sont lourdes  de pluie, de café noyé   et  de femmes pales que tu as embrassées dans des chambres humides.Tu continues de lire,  même si ce n’est que pour  toucher le fond :

«Le plaisir  cause de  décomposition ,  de marécage et, malgré tout, cette nostalgie de l’exactitude, de la précision  : la clavicule d’Yvonne, les hanches anémiques de Michelle. Os féminins qui cherchent  désespérément à sortir de la peau »

Et ces cours d’espagnol dans les  arrondissements limitrophes  de Paris, là où la Seine déverse  touts ses détritus, là où le fleuve devient ignoble, vil. Et ton  hermétisme torve devant la nudité vitreuse de Claire, élève   affectueuse et fallacieuse.

Et le retour  à Clichy, méditant sur les escapades de Bardamu  sur le point de s’enrôler dans l’armée. Et puis après,   tourner dans une rue sans nom, et t’arrêter dans une brasserie pour prendre un café à côté d’une vielle dame édentée.

Et tant d’autres choses, pour après admettre ta sécheresse poétique, ton encéphalogramme plat, ton instinct de chenille.

Reconnaître qu’ écrire  à la première personne   a été une des erreurs les plus graves que tu  aies commises  en  cette vie, entre érémitique et  licencieuse.

Dans cette vie que n’est pas la tienne, mais celle de cet intrus qui rôde dans ces pages. C’est l’heure de fermer ce cahier- avec ses anneaux et ses feuilles quadrillées, rempli de  ratures et  d’annotations dans les marges- et de commencer  à vivre comme ce que tu est vraiment : un méconnu.

Del libro ZONA DE NADIE

 

ÚLTIMA  ESTACIÓN: PORT  BOU (Original Castellano)

No  puedes  dejar  de  imaginarla:  ella  detenida  en  otra  ciudad ante  un  escaparate  de  lencería.  Y  tú,  bebiéndote  las  heces de  la  poesía.  No  puedes  dejar  de  imaginarla:  ella  crispada en  su  mutismo,  temblando  en  busca  de  una  pastilla  que  postergue el  suicidio.  Espejos  que  la  desdoblan,  que  le  transfiguran  el  rostro.

Ella  repitiendo  hasta  el  desvarío:  “hay  que  hacer  algo  con  este  niño, sólo  dibuja  trenes  incendiados.”  Ella  mirando  la  cartulina  arrancada de  cuajo.  El  tren,  pero  también  una  palabra  que  se  le  hiela  en  los labios:  fuga:  su  palabra  favorita  escrita  en  tinta  negra  sobre  un  fondo en  llamas.  Como  quien  deja  una  nota  bajo  la  luz  decrépita  de  un quinqué.  No  puedes  dejar  de  imaginarla,  mientras  buscas  en  tus archivos  los  papeles  sobre  los  últimos  días  de  Walter  Benjamin. 

Coges  trenes  al  vuelo  sin  saber  a  dónde  se  dirigen.  El  revisor  te  está  exigiendo  un  billete  que  nunca  has  tenido.  Y  tú,  hurgando en  el  bolsillo  interior  de  tu  chaqueta  raída.  No  puedes  dejar  de imaginarla.  Estás  entrando  en  zona  de  nadie.  Alejado  de  los  puntos de  partida  y  de  los  destinos,  sólo  pides  a  los  trenes  que  ignoren las  estaciones.  De  niño  siempre  soñaste  con  un  billete  de  ida  eterno.

En  las  habitaciones  de  los  hoteles  has  logrado  ser  tú  mismo:  un  hombre provisional.  

No  puedes  dejar  de  imaginarla: ella  esperándote  en  el andén.  Te  ha  confesado  que  no  se  acuerda  de  tu  rostro,  sólo  de  tu ojos  tristes  y  fanáticos  (dile  que  tenga  cuidado  con  los  adjetivos,  suelen  fulminarte).  Tu  rostro  es  neutro,  como  deberían  de  ser  todos los  rostros.  Tu  rostro  no  hace  daño  a  nadie.  

No  puedes  dejar  de imaginarla.  Acuérdate  de  Port  Bou: teníais  hambre,  sueño  y  deseo.  Allí  os  perdisteis.  Todo  fue  demasiado  bello  como  para  fijar  aquel relámpago.  

No  puedes  dejar  de  imaginarla:  un  tren  a  tumba  abierta precipitándose  al  abismo,  a  la  marea  negra  de  esta  noche  sin  límite.

El  tren  incendiado  del  niño:  no  puedes  quitártelo  de  la  cabeza.  La  chimenea  vomitando  un  chorro  de  humo  y  los  indios  aullando  a  lomos de  sus  caballos.  Te  concentras  en  la  escritura,  que  es  otro  tren  loco, otro  caballo  desbocado,  sin  dejar  de  observar  a  los  pasajeros:  nueve seres  humanos  que  comparten  el  mismo  vagón,  que  se  miran  o  se  ignoran,  que  leen  o  duermen,  que  contemplan  absortos  el  paisaje  de esta  región  que  desconoces.  Que  escriben.  Te  has  dejado  atrás, entregado  a  una  penosa  reconstrucción  de  tus  fragmentos.  El  esfuerzo  es  inútil.  Este  tren  es  tu  particular  línea  de  fuga,  y  a  ella  te  sometes.

 Despojado  del  lastre  de  la  identidad,  ya  no  eres  nadie,  sólo  ese  que ya  no  está  y  que  siempre  está  por  llegar.  Te  confundes  con  la  velocidad.  La  escritura  va  ganando  en  precisión.  Tu  caligrafía  es  serena, fluida  como  un  río  que  imperturbable  va  siguiendo  su  curso.  Velocidad

constante  de  la  escritura  multiplicada  por  la  velocidad  discontinua  del  tren  siempre  da  un  resultado  óptimo:  un  cero  o  conjunto  vacío  liberador.

 Ya  no  puedes  acordarte  de  su  rostro.  Por  fin  has  logrado  la  deformación  absoluta  de  sus  rasgos.  Y  ahora  la  soledad  como  un  interminable desierto  para  seguir  pensando.  Para  continuar  escribiendo  este  poema que  linda  con  la  ausencia.  Los  desagües  de  la  memoria  trabajan  a jornada  completa.  No  puedes  dejar  de  imaginarla.  Pero  su  rostro  ya no  es  su  rostro,  sino  una  amalgama  de  rostros  que  has  ido  incorporando  en  el  viaje.  La  memoria  también  comete  sus  homicidios. 

Ahora  eres  un  hombre  que  espera  un  tren,  que  se  regocija  mirando  el  panel  de  los  horarios,  las  posibles  combinaciones  de  la  fuga,  que  se emociona  con  estas  soledades  que  se  abrazan  y  se  despiden. 

Recuérdalo:  Walter  Benjamín  entre  la  espada  y  la  pared,  entre  los  nazis y  la  policía  franquista,  entre  la  morfina  y  la  salvación  perentoria  de  sus manuscritos.  

Sabes  que  este  viaje  tiene  un  final,  y  que  este  final  tiene un  nombre:  Nada.  Pero  también  sabes  que  todo  final  convoca  un  inicio, y  que  el  resto  de  tu  vida  consistirá  en  coger  al  vuelo  trenes  quiméricos.

 Asume  tu  condición  fugitiva.  Te  mirarás  por  enésima  vez  en  el  espejo roto  de  algún  hotel  y  verás  a  un  hombre  de  espaldas.  Las  espaldas  de  un  hombre  que  espera.  Ella  será  tan  sólo  un  papel  en  blanco  o  el negativo  de  una  fotografía  abrasada  o  como  este  túnel  que  dura  más de  la  cuenta  o  quizá  eres  tú  que  estás  entrando  en  la  ceguera.

Del llibre ZONA DE NINGÚ

 

DARRERA ESTACIÓ: PORT BOU (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No pots estar-te d’imaginar-la: Ella aturada en una altre ciutat davant un aparador de llenceria. I tu, bevent el pòsit de la poesia.

No pots estar-te d’imaginar-la: ella crispada en el seu mutisme, tremolant a la recerca d’una pastilla que posposi el suïcidi. Miralls que la desdobleguen, que li transfiguren el rostre.

Ella repeteix fins a desvariejar: “S’ha de fer alguna cosa amb aquest nen, només dibuixa trens incendiats”.

Ella mirant la cartolina arrancada d’arrel. El tren, però també la seva paraula preferida escrita amb tinta negra sobre un fons en flames.

Com qui deixa una nota sota la llum decrèpita d’un quinqué. No pots estar-te d’imaginar-la, mentre cerques en els teus arxius els papers dels darrers dies de Walter Benjamin.

Agafes trens al vol sense saber a on es dirigeixen. El revisor t’està exigint un bitllet que mai has tingut. I tu, furgant la butxaca interior de la teva jaqueta gastada. No pots estar-te d’imaginar-la. Estàs entrant en zona de ningú. Allunyat dels punts de partida i destí, només demanes als trens que ignorin les estacions. Infant sempre vares somiar amb un bitllet d’anada etern.

A les habitacions dels hotels has aconseguit ésser tu mateix: un home provisional. No pots estar-te d’imaginar-la: ella esperant-te a l’andana. T’ha confessat que no se’n recorda del teu rostre, només dels teus ulls trists i fanàtics (digues-l’hi que tingui cura dels adjectius, solen fulminar-te) El teu rostre és neutre, com ho haurien de ser tots. El teu rostre no fa mal a ningú. No pots estar-te d’imaginar-la. Recordat de Port Bou: teníeu gana, son i desig.

Allà us vareu perdre. Tot va ser massa bonic com per fixar aquell llamp. No pots estar-te d’imaginar-la: un tren amb la tomba oberta precipitant-se vers l’abisme, a la marea negre de aquest nit sense límit.

El tren incendiat del nen: no pots treure-te’l del cap. La xemeneia vomitant un raig de fum i els indis udolant a llom dels seus cavalls. Et concentres en l’escriptura, que és un altre tren boig, un altre cavall desbocat, sense deixar d’observar els passatgers: nou éssers humans que comparteixen el mateix vagó, que se miren o s’ignoren, que llegeixen o dormen,  que contemplen absorts el paisatge d’aquesta regió que desconeixes. Que escriuen. T’has deixat darrera, entregat a una penosa reconstrucció dels teus fragments. L’esforç es inútil. Aquest tren és la teva particular línia de fuga, i a ella et sotmets.

Despullat del llast de d’identitat, ja no ets ningú, només aquell que ja no hi és i que sempre està per arribar. Et confons amb la velocitat. L’escriptura va guanyant en precisió. La teva cal·ligrafia es serena, fluida com un riu que impertorbable va seguint el seu curs.

Velocitat constant de l’escriptura multiplicada per la velocitat discontinua del tren sempre dona un resultat optima: un cero o un conjunt buit alliberador.

Ja no pots recordar-te del seu rostre. Per fi has aconseguit la deformació absoluta dels seus trets.  I ara la soledat com un interminable desert per seguir pensant. Per continuar escrivint aquest poema que limita amb la absència. Els desaigües de  la memòria treballen a jornada completa. No pots estar-te d’imaginar-la. Però el seu rostre ja no es el seu rostre, sinó una amalgama de rostres que has anat incorporant en el viatge. La memòria també comet els seus homicidis.

 Ara ets un home que espera un tren, i que frueix mirant el panell dels horaris, les possibles combinacions de la fuga, que s’emociona amb aquestes soledats que s’abracen i s’acomiaden.

Recorda-ho: Walter Benjamí entre l’espasa i la paret, entre els nazis i la policia franquista, entre la morfina y la salvació peremptòria dels seus manuscrits. Saps que aquest viatge té un final, i que aquest final té un nom: Res. Però també saps que tot final convoca un inici, i que la resta de la teva vida consistirà en agafar al vol trens quimèrics.

Assumeixes la teva condició fugitiva. Et miraràs per enèsima vegada al mirall trencat d’algun hotel i veuràs un home d’esquenes.

Les esquenes d’un home que espera. Ella serà tan sols un paper en blanc o un negatiu d’una fotografia abrasada o com aquest túnel que dura més del que caldria o potser ets tu que estàs entrant a la ceguesa.

Appartiens au livre NO MAN’S LAND

  

DERNIÈRE GARE: PORT BOU (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu ne peux pas arrêter de l’imaginer: elle, retenue dans une autre ville, face à une vitrine de lingerie. Et toi,  buvant les excréments de la poésie.

Tu ne peux pas arrêter de l’imaginer: elle, crispée dans son mutisme, tremblant à la recherche d’une pilule qui ajourne le suicide. Les Miroirs qui la dédoublent, qui  transfigurent son  visage.

Elle, répétant jusqu’au délire : « Il faut faire quelque chose avec cet enfant, il ne dessine que des trains incendiés ». Elle regardant le bristol complètement arraché.

Le train, mais aussi une parole qui se gèle sur ses lèvres: fuite: sa parole préféré écrite à l’encre noire sur un fond embrasé. Comme qui laisse une note sous la lumière décrépie d’une lanterne Tu ne peux cesser de  l’imaginer, tandis que tu cherches dans tes archives les notes sur les derniers jours de Walter Benjamin.

Tu prends des trains au vol sans savoir où ils  vont Le contrôleur t’exige un  billet que tu n’as jamais eu. Et toi, tu fouilles la poche intérieure de ta veste râpée.

Tu ne peux cesser de l’imaginer. Tu  rentres  dans un  no man’s land. Eloigné des points de départ et d’arrivée, tu demandes seulement aux trains d’ignorer les gares. Enfant tu as toujours rêvé d’un  billet pour un éternel aller.

Dans les chambres d’hôtel tu as réussi à être toi-même: un homme-provisoire.

Tu ne peux  cesser de l’imaginer : elle t’attendant sur le quai. Elle t’a confessé qu’elle ne se souvient pas de ton visage, seulement de tes yeux tristes et fanatiques (dis-lui qu’elle fasse attention aux adjectifs, ils te foudroient).

Ton visage es neutre, comme devraient l’être tous les visages. Il ne fait de mal. Tu ne peux cesser de l’imaginer. Souviens-toi de Port Bou : Vous aviez faim, sommeil, désir. Là-bas, vous vous êtes perdus. Tout fut  trop beau pour retenir

cet éclair.

Tu ne peux  cesser de l’imaginer : un train à tombeau ouvert  se précipitant  vers l’abîme,  vers   la marée noire de cette nuit sans fond. Le train incendié du petit garçon: Tu ne peux pas te l’enlever de la tête. La cheminée vomissant un jet de fumée et les indiens hurlant  à cheval. Tu te concentres sur l’écriture, qui est un autre train fou, un autre cheval emballé, sans t’arrêter d’observer  les passagers : neuf êtres humains qui partagent le même wagon, qui se regardent où qui s’ignorent, qui lisent où qui dorment, qui contemplent absorbés, le paysage de cette région que tu ne connais pas. Qui écrivent. Tu t’es abandonné, livré à une douloureuse  reconstruction de tes fragments. L’effort est inutile. Ce train est ta ligne  d’évasion privée,  et tu lui es soumis.

Dépouillé du poids de l’identité, déjà tu n’es plus personne, seulement celui qui n’est plus là, et celui qui doit sans cesse arriver.  T’es confondu avec la vitesse. L’écriture gagne en précision. Ta calligraphie est sereine, fluide comme un fleuve imperturbable qui suit son cours. Vitesse constante de l’écriture multipliée par la vitesse discontinue du train  donne toujours un résultat optimal : un zéro ou un ensemble vide libérateur. 

Déjà tu ne peux plus te souvenir de son visage. Enfin tu as réussi la déformation absolue de ses traits. Et maintenant la solitude comme un interminable désert pour continuer à penser.  Pour continuer à écrire ce poème contigu à l’absence. Les égouts de la mémoire travaillent à temps complet.  Tu ne peux  cesser de l’imaginer. Mais son visage, n’est plus son visage, mais un amalgame de visages que tu as incorporé pendant le voyage. La mémoire aussi commet ses homicides.

Maintenant tu es un homme qui attend un train, et qui se réjouit de  consulter les panneaux horaires, les possibles combinaisons de la fuite, qui  s’émeut  de ces solitudes qui s’embrassent et se disent adieu.

Souviens-toi : Walter Benjamin entre deux feux, entre les nazis et la police franquiste, entre la morphine et le sauvetage  péremptoire de ses manuscrits.

Tu sais que ce voyage a une fin, et que cette fin  a un nom : Néant. Mais tu sais aussi que toute fin appelle un commencement et que le restant de ta vie va consister à  attraper au vol des trains chimériques. Assume ta condition de fugueur. Tu te regarderas pour la énième fois dans le miroir cassé de n’importe quel hôtel et tu verras un homme de dos. Le dos d’un homme qui attend. Elle sera seulement une feuille vierge ou le négatif d’une photographie consumée ou comme ce tunnel plus long que prévu  ou peut-être est-ce toi  qui  deviens aveugle.