ESPINAYFLOR WRITINGS

LA  VISITA (Original José Vidal Valicourt)

El  escritor  te  recibió  con  resquemor:  “la  soledad  es  un  hábito  que  crea adicción.”  Éstas  fueron  sus  primeras  y  últimas  palabras.  El  resto  era silencio.  Mucho  silencio.  Llegaste  a  comprender  que  el  escritor  se expresaba  mediante  aforismos  salvajes.  Sin  dejar  de  escrutarte  con  sus  ojos  de  ave  rapaz,  parecía  aguardar  de  tu  parte  alguna  réplica  inteligente.  El  rumor  del  mar  salvaba  aquellos  momentos  de  pesadumbre.

Si  tu  padre  te  había  hablado  de  él,  el  resto  de  la  familia  ocultó  siempre su  existencia.  Cualquier  tipo  de  alusión  al  abuelo  era  desviada  hacia temas  más  tranquilizadores.  A  ti,  todo  aquel  halo  de  misterio  que rodeaba  al  abuelo  maldito,  en  lugar  de  aplacar  tu  curiosidad  por  los  casos  perdidos,  acrecentaba  tu  atracción  por  lo  extraño.  Cuando  llegaste al  final  del  tortuoso  camino,  su  casa  blanca  parecía  un  espejismo.  Él  te estaba  observando  desde  el  umbral  de  la  puerta.  Su  rostro  implacable contra  el  sol  de  poniente.  (No  sé  si  has  dicho  que  nombrarlo  era  lo  mismo  que  mentar  al  diablo).  Abajo,  el  oleaje  era  monótono  y  las  rocas refulgían.  Para  el  escritor  tú  no  eras  más  que  un  recolector  de  datos, el  nieto  que  va  a  la  caza  de  abuelos  excéntricos.  Luego,  bebisteis  como dos  apestados  que  se  reconocen  y  se  respetan,  con  la  complicidad  de un  silencio  escarpado,  con  el  apoyo  de  unas  pocas  palabras  agrestes. 

Entre  místico  y  siniestro,  el  abuelo  te  indicó  la  puerta.  La  visita  había concluido.  Afuera  el  día  estaba  gris,  neutral  como  sus  ojos.  Como  el  vacío.

LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)

L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.

Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol  tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques  refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de  avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.

Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.        

LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance”  Ce furent  ses premières et dernières paroles. Le reste  fut silence. Beaucoup de silence.  Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser  de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse. 

Même si ton père t’avait parlé de lui, le  reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire  ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.

Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.

Lui  t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable  contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus   qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans  la complicité d’un silence abrupte  aidés par quelques âpres paroles.

Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a  montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.