ESPINAYFLOR WRITINGS

CUATROCIENTOS  GOLPES (Original José Vidal Valicourt)

La  ves  cruzar  el  poema,  hablando  sola  en  una  tarde  inusualmente primaveral,  abrazada  a  su  cartapacio  cubierto  de  recortes  de  revistas musicales  y  cinematográficas.  Su  felicidad  consiste  en  que  sus  ojos rasgados  de  princesa  iraní  se  rasgan  aún  más.  Su  cuerpo,  confiado a  la  luz,  sonríe.  Ella  se  pierde  en  las  estribaciones  del  poema,  en  el margen  blanco.  El  cartapacio  es  un  collage  de  viejas  películas  francesas y  pianistas  de  jazz.

La  imagen  congelada  de  Antoine  Doinel  al  final  de   los  Cuatrocientos  golpes,  Catherine  Deneuve  envilecida  en  Belle  de  jour, la  mirada  poseída  de  Thelonius  Monk.  La  ves  sola,  bajo  un  inmenso  paraguas  lila,  esperando  un  taxi  que  nunca  llegará.  Está  bebida  y  ha llorado  más  de  la  cuenta.

La  lluvia  fina,  persistente,  apenas  perceptible  de  París.  Estás  muy  alejado  de  tu  apartamento.  Alérgico  a  las  líneas rectas,  optas  por  el  rodeo,  por  retardar  la  llegada  a  casa.  Como  si fueses  un  militar  avergonzado  por  su  derrota  o  un  frío  estratega  que rechazase  por  principio  un  ataque  frontal.  El  Sena  está  tranquilo.  Por ello  lo  temes.  Las  barcazas  negras  se  balancean  sobre  unas  aguas espectrales.  Hay  un  olor  verde.  La  librería  hebrea  cerrada  a  cal  y  canto.

Te  detienes  y  miras  con  mansedumbre  las  aguas  aquietadas.  Ahora  queella  ha  salido  por  la  puerta  trasera  del  poema,  meas  contra  el  Sena  y  su  mitología.

QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)

La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.

La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.

La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.

Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.

QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.

L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.

La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales.   Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.

Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.