XX (Original Castellano)

El primer beso supone un labio

de metal, una moneda de humedad,

la fuga de un pájaro preso.

Lugar del tanteo que no es búsqueda,

sino movimiento natural del poema,

que muestra su fondo, su vocación

de violencia.

XXI

Tu boca va trabándose

como una fruta compleja,

aberración tan dulce,

para darme a cambio

la apariencia de una simplicidad

demoledora.

Tu boca busca concretarse

en una esfera de música

o en un hueco de silencio.

Entreabre sus ranuras, brota.

Cuando al fin logre besarme,

al provincia reanudará

sus vientos pendientes.

XX (Versió Catalana- Rosa Ramos)

La primera besada suposa un llavi

De metall, una moneda d’humitat,

La fuga d’un ocell presoner.

Lloc de tempteig què no es recerca,

sinó moviment natural del poema,

que mostra el seu fons, la seva vocació

de violència.

XXI

La teva boca es va travant

com una fruita complexa,

aberració tan dolça.

Per donar-me a canvi

l’aparença d’una simplicitat

enderrocadora.

La teva boca cerca concretar-se

En una esfera de musica

o un esvoranc de silenci.

Entreobre les seves ranures, brota.

Quan a la fi aconsegueix besar-me,

la província recomençarà

els seus vents pendents.

XX (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le premier baiser suppose une lèvre

de métal, une pièce de monnaie d’humidité,

la fugue d’un oiseau prisonnier.

Endroit du sondage qui n’est pas recherche,

mais mouvement naturel du poème,

qui montre son fond, sa vocation

de violence.

XXI

Ta bouche s’entrave

comme un fruit complexe,

aberration si douce,

pour me donner en échange

l’apparence d’une simplicité

dévastatrice.

Ta bouche cherche à se concrétiser

en une sphère de musique

ou dans un creux de silence. 

Entrouvre ses rainures, jailli.

Quant en fin réussisse à m’embrasser,

la province renouera

ses vents en suspens.

XVIII (Original Castellano)

La garganta astillada del gallo

ha roto el alba en mil pedazos,

y el poema por escribir es

una trepidación que domina

esta morada, este acogedor ceñimiento,

mientras tú sueñas y tus uñas pelean

en mis venas, y yo espero tu despertar,

tu nacimiento diario, tu mirada recién lavada

por los ríos de la noche,

esa palabra inicial que pronuncias

con la dicción de al lava.

La venida del día la aceptaremos

como un descuido de la oscuridad.

Será un paréntesis de luz

en el que la heridas hablarán de corrido.

XIX

Las huellas de tus dedos

en el cuchillo

que utilizo para pelar la fruta,

la marca de tus labios

en la cucharilla promiscua

de los yogures,

el barro de tus ojos merodeando

los rincones degollados de la casa,

la espuma de la leche

rebosando sobre el fuego azul

de los fogones.

El hervor continuo de los amaneceres,

el rumor y los signos

de todas tus ausencias.

XVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)

La gargamella estellada del gall

a trencat l’alba en mil bocins,

i el poema per escriure es

una trepidació que domina

aquest estatge, aquest acollidor cenyiment,

mentre tu somies i les teves ungles es barallen

a les meves venes i jo espero el teu despertar,

el teu naixement diari, la teva mirada recent rentada

pels rius de la nit,

aquesta paraula inicial que pronuncies

amb la dicció de la lava.

La vinguda del dia l’acceptarem

Con un descuit de l’obscuritat.

Serà un parèntesi de llum

en el que les ferides parlaran amb fluïdesa.

XIX

Les empremtes dels teus dits

en el ganivet

que utilitzo per pelar la fruita,

la marca dels teus llavis

en la cullereta promíscua

dels iogurts,

el fang dels teus ulls vagabundejant

els racons degollats de la casa,

la escuma de la llet

vessant-se damunt el foc blau

dels fogons.

El bull continuat de les albades,

el rumor i els signes

de totes les  teves absències.

XVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

La gorge écaillée du coq

a cassé l’aube en mille morceaux,

et le poème à écrire est

une vibration qui domine

cette demeure, cette accueillante étreinte,

pendant que tu rêves et tes ongles luttent

dans mes veines, que moi j’attends ton réveil,

ta naissance journalière, ton regard de suite lavé

par les fleuves de la nuit,

cette parole première que tu prononces

avec la diction de la lave.

La venue du jour nous l’accepterons

comme une négligence de l’obscurité.

Ça sera une parenthèse de lumière

dans laquelle les blessures parleront avec aisance.

XIX

Les empreintes de tes doigts

dans le couteau

que j’utilise pour peler les fruits,

la marque de tes lèvres

dans la petite cuillère licencieuse

des yaourts,

la boue de tes yeux qui rôdent 

aux coins égorges de la maison,

la mousse du lait

débordant sur le feu bleu

des fourneaux.

L’ébullition continu des petits matins,

la rumeur et le signes

de toutes tes absences.

XVI (Original Castellano)

La casa, geometría de luz activa.

La respiración humilde de tu sueño.

Tumulto del silencio.

La casa está hecha de sal y de hiedras

perfectamente articuladas.

Sombras depuradas acogen tus miedos.

Se abre un ojo vigilante en el centro

del día.

Eres la tensión del ojo que celebra

el chasquear de los pinos, el cuarzo

que es cimiento natural de esta morada.

La excavación ha sido fructífera.

Para escribir este poema he vaciado mi prosa.

XVII

Todo es conjetura ebria

en la sobriedad de estas palabras,

y hasta el eco dimite de su manía

reiterativa para darnos una réplica

desconcertante, y los relojes

desisten de sus tiempos clausurados,

de su asfixia circular, y el poema

se retira, se deja caer, se desplaza

hacia lo inmundo,

entre mi presencia líquida

y tu ausencia coagulada,

allí donde la suerte empieza

a repartirse como un don

que nadie puede recibir

sin jugarse la vida.

XVI (Versió Catalana- Rosa Ramos)

 

La casa, geometria de la llum activa.

La respiració humil del teu somni.

Tumult del silenci.

La casa esta feta de sal i de heures

perfectament articulades.

Ombres depurades acullen les teves pors.

S’obre un ull vigilant en el centre

del dia.

Ets la tensió del ull que celebra

l’esclafit dels pins, el quars

que és ciment natural d’aquest estatge.

L’excavació ha estat fructífera.

Per escriure aquest poema he buidat la meva prosa.

XVII

Tot és conjectura èbria

en la sobrietat d’aquestes paraules,

Fins i tot l’eco dimiteix de la seva dèria

reiterativa per donar-nos una replica

desconcertant, i els rellotges

desisteixen dels seus temps clausurats,

de la seva asfixia circular, i el poema

es retira, es deixa caure, es desplaça

cap a l’immund,

entre la meva presencia liquida

i la teva absència coagulada,

allà on la sort comença

a repartir-se com un do

que ningú pot rebre

sense jugar-s’hi la vida.

XVI (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)

La maison, géométrie de la lumière active.

La respiration humble de ton sommeil.

Tumulte du silence.

La maison est faite de sel et de lierres

parfaitement articulés.

Ombres dépures accueillent tes peurs.

Un œil s’ouvre vigilant dans le centre

de la journée.

Tu es la tension de l’œil qui fête

le craquement des pins, le quartz

qui es ciment naturel de cette demeure.

 L’excavation à été fructueuse.

 Pour écrire ce poème j’ai vidé ma prose.

XVII

Tout est conjecture ivre

dans la sobriété de ces paroles,

et même l’écho démissionne de sa manie

réitérative pour nous donner une réplique

déconcertante, et les horloges

désistent aux temps clôturés,

de leur asphyxie circulaire, et le poème

se retire, se laisse tomber, se déplace

vers l’immonde,

entre ma présence liquide

et ton absence coagulé,

là ou la chance commence

à se distribuer comme un don

que personne peut recevoir

sans s’y jouer la vie.