ESPINAYFLOR WRITINGS

NOMÉS ES VEUEN LES OMBRES (Conte publicat a Veu de Sóller Nº 1183 del 6 de Gener del 2012)

Hi ha persones que necessiten veure per creure, d’altres sentir per creure i altres com Haià Ashkenazí, estan tan carregades d’historia que no necessiten rés. L’única cosa que motiva la seva existència es la constant recerca d’allo que creuen, sense haver-ho vist mai.

Haià era la veina de Samuel i Ruth Cohen, sense ser familia, estaven units per un fort vincle identitari i afectiu. Li hauria agradat ser mare, però això no havia estat possible. Així que per compensar ajudava als pares Cohen quan estaven ocupats en el seu negoci, cuidant els seus dos fills, la Abigaïl i en David. Durant les tardes estiu i hivern cercava maneres de entretenir-los a la vall de Versaint- sur- Oise, el poblet francès on vivien.

A dalt de la colina d’aquest poble de la campinya francesa on vivien s’imposava el castell del noble Compte de Saint-Ker. Qui a pesar de ser ampliament apreciat pels vilatans sempre guardava les distancies. Haià sempre havia pensat que seria interessant intimar amb ell, el seu castell segurament guardava quantitat d’histories que sens dubte haurien entretingut els nens una bona estona.
Però aquell noble senyor semblava poc disposat a parlar amb la plebe i encara menys rebre a uns nins inquiets i entremeliats, que probablement tocarien totes les seves pertinences, si els deixava entrar en la seva proprietat.

Una tarda, Haià decidà dur-los a fer una volta vora al castell. Tots tres començaren a caminar junts vers aquell màgic indret, els nins per suposat explicant tota mena d’histories plenes d’inventiva fins que David s’arrenca a correr com cavall desbocat. Haià sorpresa per la precipitada cursa s’arrecar a correr darrera junt amb Abigail fins que el nin és va cansar.
David s’atura mirà al terra i li sembla veure una moneda brillant, va començar a gratar el terra i amb les mans brutes va extreure un munt de monedes de totes menes, monedes antigues i monedes modernes de diferents paisos.

Tots tres varen quedar bocabadats amb la trovalla, Haià va reconneixer entre les monedes un Lluis d’or i els va dir que aquesta moneda no era una moneda qualsevol. Tornaren a casa, prepararen un bon berenar i els explica que Lluis XIII va ser un rey de França, durant el seu regnat s’utilitzaren unes monedes anomenades Ecus, però que aquest rei va voler inventar una moneda que dugues el seu nom i que fos d’or, com treure els ecus de cop hauria fet un transvals de tota la economia del pais va decidir que durant un temps convisquessin les dues i que el Lluis d’or tindria sempre més valor que les altres.
Aquelles monedes eren només l’ombra d’una gran historia.
En arribar a casa al vespre els pares Cohen, els nins tot excitats els contaren la troballa i la historia de les monedes.
Cap va dormir plàcidament aquella nit, pensant com havien anat a parar allà aquelles monedes. Els dos germans varen decidir que segur que el Compte del castell en devia saber alguna cosa.
L’endemà matí els nins s’aproparen del castell disposats a fer preguntes.

Tocaren amb força i una veu que els va semblar de dona gran, els va demanar que volien. Els nins varen dir que volien parlar amb el senyor de la casa. La senyora va dir-los que esperessin un moment.

Jacques-Henry de Saint-Ker, els va deixar entrar amb la voluntat de escoltar-los. Li explicaren que havien trobat i li demanaren si sabia d’on podien venir aquelles monedes.
El compte una mica molest, els va dir que s’ho soposava però que no volia parlar amb nins del que havia passat, llavors ells van demanar-li si els ho dirien si anaven amb una persona gran.
Ell els va dir que només explicaria la historia a una persona gran de la seva comunitat però no als nens.

Això els va decepcionar una mica però també els va intrigar encara més. Tornaren a casa i explicaren a la Haià el que havia passat. Ella va decidir doncs acompanyar-los la pròxima vegada.

Passaren un parell de dies quan varen tornar-hi, el senyor de Saint-Ker, és va pertorbar una mica en veure a la Haià, però els va deixar entrar i els va contar l’historia :
« La meva familia que sembla exemplar per la gent del poble no ho és. Jo quasi bé no surto, per què tinc vergonya de persones com vosaltres. Sou jueus i a casa meva varen col·laborar amb els nazis, jo no vull fer mal a ningú, però la gent de la meva familia durant segles han robat als altres, jo havia sentit dir que un avant-passat meu havia amagat un trésor de monedes robades prop del nostre castell, però ningú sabia fins ara on podia estar. Vosaltres sembla que en heu trobat una part, tal vegada tinguem que fer més recerca per veure que més hi ha »

Varen quedar blancs, la curiositat els haviat dut a la boca del llop, varen pensar. Tot i així, Haià demanà al senyor que pensava fer amb el trésor si es que trésor hi havia. El senyor els va dir què ell ja era vell i que no tenia necessitat de rés que si ells sabien que s’en podia fer que fos d’utilitat que els deixava decidir.

En aquell moment s’adonaren que aquest era el vertader principi de la historia i que per primera vegada a la seva vida, serien ells els vertaders protagonistes, que la podrien escriure i no només escoltar-la, com una llunyana llegenda. A Haià aquest gir de la situació no la va sorprendre, ella sabia que havia de passar, un dia o altre tot el que es perd torna.