EL RELATO IMPOSIBLE (Original José Vidal Valicourt)
Ella se asoma a la esquina de la página. Su figura, diminuta, avanza hacia ti. Pronto la verás de cerca, maquillada como una actriz japonesa, ofreciéndote su cuerpo pálido. Antes de que sea demasiado tarde, tendrás que apurarte para dar término a este relato. En los márgenes del texto murmuran unos personajes que solicitan su entrada, su derecho a intervenir en la trama. Tratas de convencerles de que ya no existe trama alguna, de que la narración ya no pertenece al tiempo usual de la escritura.
El presente, les dices, es sólo una acumulación de espacios soñados y tiempos que agonizan para organizarse de otro modo.
Hay un compás de espera. Ella, sin dejar de bostezar y con una lentitud que te excita, se deshace de su kimono blanco. Estás paralizado entre lo que ya no puede ser y lo que ya ha sido. Navegas el relato. Ella se aproxima a su centro neurálgico para hacerlo añicos, para instaurar en el interior del texto la mecánica del desastre.
EL RELAT IMPOSSIBLE (Versió catalana Rosa Ramos)
Ella s’aboca a la cantonada del pàgina. La seva figura, diminuta, avança vers tu.
Aviat la veuràs de prop, maquillada com una actriu japonesa, oferint-te el seu cos pàl·lid. Abans que sigui massa tard, tindràs que frissar per donar per acabat aquest relat.
En els marges del text murmuren uns personatges que sol·liciten la seva entrada, el seu dret a intervenir a la trama. Tractes de convèncer-los de que ja no existeix cap trama, de que la narració ja no pertany al temps usual de l’escriptura.
El present, els dius, és només una acumulació d’espais somiats i temps que agonitzen per organitzar-se d’una altre manera.
Hi ha un compàs d’espera. Ella, sense deixar de badallar i amb una lentitud que t’excita, és desfà del seu kimono blanc. Estàs paralitzat entre el que ja no pot ser i el que ja ha estat. Navegues el relat. Ella s’aproxima al seu centre neuràlgic per fer-lo miques, per instaurar al interior del text la mecànica del desastre.
LE RÉCIT IMPOSSIBLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Elle se penche dans le coin de la page. Sa figure, minuscule, avance vers toi.
Bientôt tu la verras plus près, maquillée comme une actrice japonaise, en te offrant son corps pale. Avant qu’il soit trop tard, il te faudra te hâter pour mener à bien ce récit.
Dans les marges du texte murmurent des personnages qui sollicitent leur entrée, son droit à intervenir dans la trame. Tu essaies de les convaincre que il n’existe pas de trame, que la narration n’appartient plus déjà au temps habituel de l’écriture.
Le présent, tu leur dit, est seulement une accumulation d’espaces rêvés et des temps qui agonisent pour s’organiser d’une autre façon.
Il y à un une mesure d’attente. Elle, sans arrêter de bailler et avec une lenteur qui t’excite, se défait de son kimono blanc. Tu es paralysé entre ce qui ne peut plus être et puis ce qui a déjà été. Tu navigues dans le récit. Elle s’approche à son centre névrotique pour l’émietter, pour instaurer au intérieur du texte la mécanique du désastre.
SEIS BAGATELAS PARA UN CUARTETO DE CUERDA
(Original José Vidal Valicourt)
La caravana mortuoria bajo el sol del cementerio. Los amplios frigoríficos cerrados al vacío. Silencios demorados de Anton Webern.
El largo, interminable padrenuestro. Duele meter el contrabajo en la fosa común. El rascado de palas y espátulas, la tenaz percusión del pico y la ronca blasfemia de los albañiles bajo el sol atronador del mediodía.
Pensamos en el fuego: un contrabajo incendiado es siempre más digno que un contrabajo sepultado. Las cigarras no han faltado a la cita.
Todos lloramos detrás de nuestras gafas negras. Es un llanto callado y sin ojos. El cementerio nos recuerda a una ciudad norteafricana.
Pensamos en túneles que conectan con míseros descampados, con solares propicios al crimen. Cuánta piedra para la siesta eterna, cuánta montaña convertida en lápida. Aparecen por fin las cuerdas que sostendrán al cadáver en su descenso. “Pero el contrabajo es tan grande. Habrá que astillarlo.” Y así, hacha en mano, procedes al desbaste. El lamento de la madera es inenarrable. Suena Anton Webern distorsionado. Sobre los añicos del instrumento, depositas el arco.
Luego, sin decir palabra, la comitiva se va dispersando. Hay pésames distantes, llantos reprimidos y alguna que otra reverencia. El sol muerde.
El luto, como una mancha de miedo, avanza en sigilo por la explanada.
SIS BAGATEL·LES PER UN QUARTET DE CORDA
(Versió catalana Rosa Ramos)
La caravana mortuòria sota el sol del cementiri. Els amplis frigorífics tancats al buit. Silencis demorats de Anton Webern.
El llarg, interminable parenostre. Ficar el contrabaix a la fossa comú fa mal.
El fregat de pales i espàtules, la tenaç percussió del pic i la ronca blasfèmia dels paletes sota el sol tronador del migdia.
Pensem en el foc: un contrabaix incendiat és sempre més digne que un contrabaix sepultat.
Les cigales no han faltat a la cita. Tots plorem darrera les nostres ulleres negres. Es un plor callat i sense ulls. El cementiri ens recorda a una ciutat nord africana.
Pensem en els túnels que connecten amb mísers descampats, amb solars propicis al crim. Quanta pedra per la migdiada eterna, quanta muntanya convertida en làpida.
Apareixen per fi les cordes que sostindran al cadàver en el seu descens.
“Però el contrabaix és tan gran. L’haurem d’estellar.” I així, destral a la mà, procedeixes al desbast. El lament de la fusta és inenarrable. Sona Anton Webern distorsionat. Sobre el instrument esmicolat, diposites l’arc.
Desprès, sense dir una paraula, la comitiva és va dispersant. Hi ha condols distants, plors reprimits i alguna que altre reverencia. El sol mossega.
El dol, com una taca de por, avança sigil·losament per l’esplanada.
SIX BAGATELLES POUR UN QUATUOR À CORDES
(Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
La caravane mortuaire sous le soleil du cimentière. Les larges morgues fermés au vide. Silences différés d’Anton Webern.
Le long, interminable Nôtre Père. Mettre la contrebasse dans la fosse commune est douloureux.
Le frôlement des pales et spatules, la tenace percussion du pic et le blasphème rauque des maçons sous le soleil assourdissant du midi.
Nous pensons au feu. Une contrebasse incendiée est toujours plus digne qu’une contrebasse ensevelie.
Les cigales n’ont pas manqué le rendez-vous. Nous tous nous pleurions derrière nos lunettes noires. C’est un pleur silencieux et sans yeux le cimentière nous rappelle une ville nord africaine.
Nous pensions à des tunnels qui se rallient avec des terrains découverts miséreux, avec un terrain vague propice au crime. Quand bien pierres pour une sieste éternelle, quand bien de montagnes transformées en pierres tombales.
Apparaissent en fin les cordes qui soutiendrant le cadavre dans sa descente. « Mais la contrebasse est si grande. Il va falloir la briser » Et comme ça, hache à la main, tu procèdes au dégrossissement. Les lamentations du bois sont innombrables. Anton Weber se fait entendre dénaturé. Sur les miettes de l’instrument, tu déposes l’archet.
Puis, sans dire un mot, le cortège se disperse. Il y à des condoléances distantes, pleurs refoulés et quelques révérences. Le soleil mord.
Le deuil, comme une tâche de peur, avance discrètement sur l’esplanade.