ARRIBA LA PRIMAVERA – LE PRINTEMPS ARRIVE
5 mayo 2011
S’acaba l’hivern.
El nou cicle s’enceta anualment sense sorpresa.
Còmplices del sol, i les plantes creixents
els protocarionts fotosintetitzadors
la clorofil·la desperten, reverdint el marriment.
Vegetació que viu desvergonyida,
vers la llum a ple rendiment.
Acomiaden al marró malenconiós.
Cloroplast sense malícia.
i la seva obscura tristesa,
se’n tornen a no sé on,
fins la pròxima ombrívola decadència.
Innocent clorosi desarmada, sense llum, pigments desvestits.
Oblidem la fulla caiguda, d’hiverns pansits.
A les neures i sentiments descolorits, fem abatuda.
No hi ha altre camí, es un atzucac sense sortida.
El nou cicle s’enceta anualment sense sorpresa.
S’acaba l’hivern.
Rosa Ramos 2008 del Poemari «Biofotogènesi Poètica»
Le printemps arrive.
L’hiver s’achève.
Le nouveau cycle commence
chaque année, sans surprise.
Complices du soleil et
des plantes qui poussent
les Caroténoïdes photosynthétiques
la chlorophylle éveillent,
et reverdissant la mélancolie.
La végétation revit
sans honte,
vers la lumière à pleine capacité.
Ils reconduisent le gris mélancolique,
le chloroplaste sans malice et sa tristesse sombre,
qui repartent je ne sais ou,
jusqu’à la suivante décomposition ombragée.
Chlorose innocent désarmé,
sans lumière, pigments déshabillés.
Oubliez les feuilles flétries et tombés des hivers.
Les névroses et les sentiments décolorés,
nous les avons abattus.
Il n’y à pas d’autre voie, c’est une impasse.
Le nouveau cycle recommence
chaque année, sans surprise.
L’Hiver se termine.
Traduction française- Sarah Ben Barouch- 2011
APOGEO DEL MEDIODÍA (Original José Vidal Valicourt)
Tan sólo quedan los desperdicios de una biografía. Aquel resquicio de luz desembocaba sin remedio en la noche. En una noche que no era un mero paréntesis del día, un simple descanso de las horas lectivas, sino que pertenecía a la lógica del vacío, al umbral infinito que anuncia la destrucción de las certezas. Por vez primera sentiste cómo la escritura, tu vida, se desangraba en el centro asesino de aquel mediodía. Tan sólo te quedaba la dudosa complicidad de los espejos en aquella habitación sin sombras.
Desnudo y vulnerable, esperabas la llegada de algún testigo que certificara tu soledad. Alguien que pronunciase, sin pompa, la sentencia: “estás solo en el mundo.” Ella, que desapareció por un intersticio de tu escritura, te espera ahora a la salida de este poema.
APOGEU DEL MIGDIA (Versió catalana Rosa Ramos)
Només queden les deixalles d’una biografia. Aquella resquícia de llum desbocada sense remei a la nit. En una nit que no era una mera parèntesi del dia, un simple descans de les hores lectives, sinó que pertanyia a la lògica del buit, al llindar infinit que anuncia la destrucció de les certeses. Per primera vegada sentires com l’escriptura, la teva vida, es dessagnava en el centre assassí del migdia. Tan sols et quedava la dubtosa complicitat dels espills en aquella habitació sense ombres.
Nu i vulnerable, esperaves l’arribada d’un testimoni que certifiques la teva solitud. Algú que pronuncies, sense pompes, la sentencia: “estàs tot sol en aquest món”. Ella que desaparegué en un interstici de la teva escriptura, t’espera ara a la sortida d’aquest poema.
APOGÉE DU MIDI (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Seulement restent les gaspillages d’une biographie. Cette lueur de lumière débouche sans remède dans la nuit. Dans une nuit qui n’était pas une simple parenthèse du jour, un simple repos des heures scolaires, mais qui appartenait a la logique du vide, au seuil infinie qui annonce la destruction des certitudes. Pour la première fois tu as senti comment l’écriture, ta vie, se saignait dans le centre assassin de ce midi. Seulement te restait la douteuse complicité des miroirs dans cette chambre sans ombres.
Nu et vulnérable, t’attendais l’arrivée d’un témoin qui certifie ta solitude. Quelqu’un qui prononce, sans pompes, la sentence : « tu es tout seul dans le monde ». Elle, qui avait disparut dans une fente de ton écriture, t’attends maintenant à la sortie de ce poème.
Para comprar el original: http://www.agapea.com/libros/ZONA-DE-NADIE-isbn-8488956800-i.htm
EL IDILIO (Original José Vidal Valicourt)
La escritura se desliza por su cuerpo. El poema, al principio reticente, te embarca en una aventura de la que te costará salir. Levantas los ojos del poema haciéndose, y ves la farmacia parpadeante. El eterno dilema: remedio o veneno. La noche es un amontonamiento de proyectos que se van poco a poco diluyendo. La escritura se detiene ante una aduana remota, una frontera apenas visible. “No tengo nada que declarar”, balbuceas. Traspasas el umbral con las manos vacías.
Sospechan de ti. Ella vuelve a deambular por el poema. Lo va deformando. Tú querías introducir un silencio en la escritura, un hueco por donde pudieses escaparte sin ser percibido. Pero estás haciendo demasiado ruido, y ella persiste en adueñarse de los adjetivos y de los nombres propios. Por un instante, piensas que estás acabado, quesería mucho mejor solventar el problema con un verso fuera de tono.
Desde el interior del poema se elevan lamentos, desgarraduras, una sinfonía de gatos locos o de violines en celo. Ahora suspiras por un sistema cartesiano que limpie de residuos esta olla de grillos, esta polifonía histérica para imponer una sola voz. Ella se insinúa de nuevo, pálida como una monja o como una geisha (eso ya no lo sabes, eso ya no estás en condiciones de saberlo). El poema encalla. No hay más palabras que acudan en tu auxilio. Escribes, pero sólo estás empezando a morir.
EL IDIL·LI (Versió catalana Rosa Ramos)
L’escriptura llisca pel seu cos. El poema, al principi reticent, t’embarca en una aventura de la que et costarà sortir. Aixeques els ulls del poema fent-se, i veus la farmàcia parpellejant. L’etern dilema: remei o verí. La nit és un apilonament de projectes que es van diluint poc a poc. L’escriptura és deté davant una duana remota, una frontera quasi bé invisible. “No tinc rés per declarar”, balbuceges. Traspasses el llindar amb les mans buides.
Sospiten de tu. Ella torna a deambular pel poema. El va deformant. Tu volies introduir un silenci dins l’escriptura un forat pel que poguessis escapar-te sense ésser apercebut.
Però estàs fent massa soroll, i ella persisteix en apoderar-se dels adjectius i dels noms propis. Per un instant, penses que estàs acabat, que seria molt millor liquidar el problema amb un vers fora de to.
Des del interior del poema se solleven laments, esquinços, una simfonia de moixos esbojarrats o de violins en cel. Ara sospires per un sistema cartesià que netegi de residus aquesta olla de grills, aquesta polifonia histèrica per imposar una sola veu. Ella s’insinua una altre vegada, pàl·lida com una monja o una geisha (això ja no ho saps, això ja no estàs en condicions de saber-ho) El poema encalla. No hi ha més paraules que corrin al teu auxili. Escrius, però només estàs començant a morir.
L’IDYLLE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
L’écriture se glisse par son corps. Le poème, au début réticent, t’embarque dans une aventure dans laquelle en sortir va te coûter. Tu lèves les yeux du poème ce faisant, et tu vois la pharmacie cillant. Le éternel dilemme: remède ou venin. La nuit est un empilement de projets qui petit à petit se diluent. L’écriture se stoppe devant une douane lointaine, une frontière à peine visible. « Je n’ai rien à déclarer », tu gazouilles.
Tu franchises le seuil avec les mains vides.
Ils te soupçonnent. Elle revient pour déambuler de par le poème. Elle le déforme. Tu voulais introduire un silence dans l’écriture, un fossé où tu puisses t’échapper sens être remarqué. Mais tu fais trop de bruit, et elle persiste en s’approprier des adjectifs et des noms propres. Pour un instant, tu penses que tu es fini, qu’il serait mieux venir à bout du problème avec un vers hors du ton.
Depuis l’intérieur du poème s’élèvent des lamentations, déchirures, une symphonie de chats fous ou des violons en rut. Maintenant tu soupires à cause d’un système cartésien que nettoie de résidus cette cour du roi Pètaud, cette polyphonie hystérique pour imposer une seule voix. Elle se insinue a nouveau, pale comme une bonne sœur ou une geisha (cela tu ne le sais déjà pas, cela tu n’est plus en conditions de le savoir)
Le poème échoue. Il n’y à plus de paroles qui viennent à l’aide. Tu écris, mais seulement tu commences à mourir.