LAS HUELLAS DEL DELITO (Original José Vidal Valicourt)
Al besar su hombro izquierdo besaste también un cangrejo tatuado.
Al besar su vientre tenso besaste también un aro de plata y un símbolo hebreo.
Al besar con demora sus pezones besaste también dos pupilas dementes.
A lo largo de su cuerpo descubriste quemaduras de cigarrillo, moratones recientes y la leyenda punk no future.
Tú, a su lado, fuiste un soldado raso que regresaba a su patria con una derrota humillante sobre sus espaldas.
Al besar su frente besaste también una oscura premonición.
Al besar sus labios besaste también el final de la poesía.
LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)
Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.
Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.
Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.
Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.
Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.
Al besar el seu front besares també una obscura premonició.
Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.
LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.
Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.
Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.
Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.
Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.
CUATROCIENTOS GOLPES (Original José Vidal Valicourt)
La ves cruzar el poema, hablando sola en una tarde inusualmente primaveral, abrazada a su cartapacio cubierto de recortes de revistas musicales y cinematográficas. Su felicidad consiste en que sus ojos rasgados de princesa iraní se rasgan aún más. Su cuerpo, confiado a la luz, sonríe. Ella se pierde en las estribaciones del poema, en el margen blanco. El cartapacio es un collage de viejas películas francesas y pianistas de jazz.
La imagen congelada de Antoine Doinel al final de los Cuatrocientos golpes, Catherine Deneuve envilecida en Belle de jour, la mirada poseída de Thelonius Monk. La ves sola, bajo un inmenso paraguas lila, esperando un taxi que nunca llegará. Está bebida y ha llorado más de la cuenta.
La lluvia fina, persistente, apenas perceptible de París. Estás muy alejado de tu apartamento. Alérgico a las líneas rectas, optas por el rodeo, por retardar la llegada a casa. Como si fueses un militar avergonzado por su derrota o un frío estratega que rechazase por principio un ataque frontal. El Sena está tranquilo. Por ello lo temes. Las barcazas negras se balancean sobre unas aguas espectrales. Hay un olor verde. La librería hebrea cerrada a cal y canto.
Te detienes y miras con mansedumbre las aguas aquietadas. Ahora queella ha salido por la puerta trasera del poema, meas contra el Sena y su mitología.
QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)
La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.
La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.
La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.
Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.
QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.
L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.
La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales. Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.
Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.
CONCIENCIA DEL ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)
El cielo herrumbroso, alcoholizado, los calcetines rígidos, el paladar recién asfaltado. Taxis blancos que transportan tu cadáver hasta la periferia, allí donde se disloca el poema. Y, luego, regresar caminando con los ojos clavados en la punta de tus zapatos. La dura tarea de empezar por el principio. El milagro consiste en colocar un pie delante del otro, en ir encadenando pensamientos triviales. Escuchar el rumor, el ronroneo entrañable de tus vísceras, lo único que permanece a salvo de las miradas indiscretas. Elaborar un inventario de los órganos internos.
Por este orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.
Tu calavera riéndose de tu angustia carnal, de la tensión de nervios y tendones. Pensar que el dogma óseo siempre vencerá a los argumentos relativistas de la carne.
CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)
El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.
Per aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.
La teva calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.
CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.
Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.
Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.
Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.
AUSENCIA ( O EL DON DE LA UBICUIDAD) (Original José Vidal Valicourt)
Piensas en ella.
Aunque, la verdad, llevas una temporada que no haces otra cosa que verla en los parques, en las calles abarrotadas, en las puertas de los cines, en las ventanillas fugaces de los autobuses y los taxis, en las cabinas telefónicas, en los paneles que anuncian desodorantes, coches japoneses, ropa interior femenina, en las revistas de viajes exóticos, en las turistas que se agolpan en los museos, en la entrada de los grandes almacenes, en las últimas y malolientes demarcaciones, más allá de los suburbios, allí donde las fábricas derraman su detritus, en las cantinas de los puertos, en algunas putas de la ciudad rota y en el centro desamueblado de tu habitación alquilada.
Te despiertas, sobresaltado por su muerte, y sabes que es mentira, que está aquí desnuda, frágil, inevitablemente ausente, abalanzándose sobre ti, mientras escribes que “piensas en ella.”
L’ABSÈNCIA (O EL DO DE D’UBIQÜITAT) (Versió catalana Rosa Ramos)
Penses amb ella.
Encara, que la veritat, duus una temporada que no fas altre cosa que veure-la als parcs, als carrers plens de gent, a les portes dels cinemes, a las finestretes fugaces dels autobusos i dels taxis, a les cabines telefòniques, als panells que anuncien desodorants, cotxes japonesos, roba interior femenina, a les revistes de viatges exòtics, en les turistes que s’apleguen als museus, a la entrada dels grans magatzems, a les darreres i pudentes demarcacions, més enllà dels suburbis, allà on les fabriques vessen els seus detritus, a les cantines dels ports, en algunes putes de la ciutat trencada i en el centre desmoblat de la teva habitació llogada.
Et despertes, sobresaltat per la seva mort, i saps que és mentida, que és aquí nua, fràgil, inevitablement absent, abraonant-se sobre teu, mentre escrius que “penses amb ella”.
ABSÈNCE (OU LE DON DE L’UBICUITÉ) (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu penses à elle.
Encore que, la vérité, tu ne fais autre chose depuis quelque temps que la voire dans les parcs, dans les rues comblés, dans les entrées de cinémas, dans les petites fenêtres fugaces des bus et les taxis, dans le cabines téléphoniques, dans les panneaux qui annoncent déodorants, voitures japonaises, lingerie féminine (ou sous-vêtements), dans les revues de voyages exotiques, dans les touristes qui s’entassent dans les musées, dans l’entrée des grands magasins, dans les dernières et puantes démarcations, plus loin des faubourgs, là ou les usines renversent leur détritus dans les cantines des ports, dans certaines putes de la ville cassé et dans le centre dégarni de ta chambre louée.
Tu t’éveilles, sursauté à cause de sa mort, et tu sais que c’est faux, qu’elle est ici déshabillée, fragile, inévitablement absente, se jetant sur toi, alors que tu écris que « tu penses à elle »
EL ESTRIBILLO DE LA MUERTE (Original José Vidal Valicourt)
No puedes olvidar aquel viaje. En la radio del coche suena una melodía balcánica con acordeón, clarinete y piano. Vuestro vehículo avanza por una avenida arrasada, a cuyos lados unas mujeres vestidas de negro se golpean las caderas, la frente, los pechos.
Ella sube el volumen de la radio. Las emisoras interfieren. Por un instante, perdéis la hermosa y triste melodía. El paisaje consiste en postes derribados, coches desguazados, casas reventadas.
La llanura parece ajena al desastre, una tregua en el centro de la destrucción. Mientras avanzáis por la avenida os invade una repentina sordera. Ella sentencia: “la muerte es dura de oído.”
Os atenaza un dolor ambiguo, entre la ira y el desfallecimiento.
Una canción insolente os arranca de vuestra creciente zozobra. Se trata de un estribillo estúpido, interpretado en un inglés defectuoso. Más tarde regresará la sordera y no os oiréis más durante el resto del trayecto.
Ahora lo comprendes: aquella sordera que ahora recuerdas fue la definición más exacta y atroz del silencio, la descripción más cruel y perfecta. Ella te miró con sus ojos vacíos. Tú la miraste y sólo miraste oscuridad. Una oscuridad cerrada.
EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)
No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.
Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.
La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”
Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.
Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.
Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.
LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.
La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »
Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.
Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais. Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.
Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.
LOS BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)
Después de la hora de rigor callan como dos enamorados recientes.
Ella le pasa una mano larga y morena por su pelo enredado, y él se deja hacer dócil, amansado por una eyaculación esférica.
Su cuerpo de profesor anquilosado se torna blando, desguarnecido de teoría. Ella, con desparpajo andaluz, le cuenta que algunos clientes la llaman por teléfono para concertar citas con masaje, burbujas y artilugios de tortura que él se niega a utilizar, no por falta de presupuesto o coraje, sino por motivos “mucho más nobles.”
Él le confiesa que su vida “ha sido interrumpida, y que un vacío demoledor está ocupando el lugar que le corresponde a la luz sensata del día.” Con un encantador despliegue de haches aspiradas, ella le susurra que le está “empezando a amar de veras, que no hay mentira en mis gemidos, ni trampa ni cartón en mi cuerpo.”
El profesor coge el maletín de cuero gastado, abandona el burdel envuelto en perfumes falsamente orientales y sale a la noche pringosa de una ciudad del sur. Consulta el reloj pensando que es muy tarde o, tal vez, demasiado pronto para impartir su última clase sobre el exilio de María Zambrano.
ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)
Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.
Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.
El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.
Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.
El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.
LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.
Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.
Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».
Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »
Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.
Poesía hebrea- Tal Nitzan Aqui reside la ternura
21 abril 2011
Aquí reside la ternura.
Aun si al corazón, en su mutismo,
se lo tragó la urbe como a piedra;
debes saber: éste es el punto de la ternura.
Dame tu mano en el mundo.
Vi a una madre hablar a su hijo odios,
asolar con palabras,
vi plegarse un edificio hasta el polvo,
cuánto apaciguar.
Cuando se cierra la noche
sobre una nuca que no fue besada
ya no hay remedio:
a todo ahogo,
en cada garganta,
hay una sola cura.
Mira, sencillamente, éste es el punto.
Traducción: Gerardo Lewin
EL AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)
Eres un maestro de la espera. Sabes aguardar con paciencia la llegada de algún rival, de alguna víctima propiciatoria. Melancólico hasta el tedio, vas pasando el rato y, por extensión, la vida entre adversarios incautos, contrincantes que acaban desquiciados ante la parsimonia de la esfinge ( que así es como te llaman los más irónicos).
Éste es un lugar en el que apenas ocurren sucesos dignos de mención.
Aunque te has percatado de la presencia de un individuo que no cesa de observarte.
Tal vez, se trate de algún escritor abatido por su falta de inspiración, que va en busca de algún personaje para su mediocre novela. Eres el hombre idóneo, un híbrido que aúna la tristeza de Fernando Pessoa y el silencio de Maurice Blanchot.
El tiempo de este lugar es tiempo muerto que oscila entre el bostezo sin disimulo y la ocurrencia aislada, entre un movimiento en falso de la dama blanca y la codicia oblicua del alfil negro, y un humo tan compacto como las pesadas y mugrientas cortinas, que le dan al local un leve toque de distinción y nobleza arruinada. Sabes que estás siendo escrito, y eso te conmueve. Cuando suenan las nueve en el reloj de pared, te incorporas para marcharte.
Hay mucha expectación. Los murmullos se apagan, el tintineo de los vasos cesa de golpe. Todos creen que has sido “alguien importante” o, tal vez, “un don nadie con manías de grandeza.” Sabes que tu ausencia dejará un vacío que no podrá ser colmado. Tu silla quedará libre. Como si de pronto hubieras muerto. Los que van llegando son tan sólo borrachos con un aire fúnebre, beodos con mirada bovina que hincarán sus codos en el mostrador y pedirán lo de siempre: un vaso de muerte con hielo.
L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)
Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).
Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.
Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.
Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.
El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.
Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.
LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)
Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.
Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.
Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.
Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.
Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.
LA VISITA (Original José Vidal Valicourt)
El escritor te recibió con resquemor: “la soledad es un hábito que crea adicción.” Éstas fueron sus primeras y últimas palabras. El resto era silencio. Mucho silencio. Llegaste a comprender que el escritor se expresaba mediante aforismos salvajes. Sin dejar de escrutarte con sus ojos de ave rapaz, parecía aguardar de tu parte alguna réplica inteligente. El rumor del mar salvaba aquellos momentos de pesadumbre.
Si tu padre te había hablado de él, el resto de la familia ocultó siempre su existencia. Cualquier tipo de alusión al abuelo era desviada hacia temas más tranquilizadores. A ti, todo aquel halo de misterio que rodeaba al abuelo maldito, en lugar de aplacar tu curiosidad por los casos perdidos, acrecentaba tu atracción por lo extraño. Cuando llegaste al final del tortuoso camino, su casa blanca parecía un espejismo. Él te estaba observando desde el umbral de la puerta. Su rostro implacable contra el sol de poniente. (No sé si has dicho que nombrarlo era lo mismo que mentar al diablo). Abajo, el oleaje era monótono y las rocas refulgían. Para el escritor tú no eras más que un recolector de datos, el nieto que va a la caza de abuelos excéntricos. Luego, bebisteis como dos apestados que se reconocen y se respetan, con la complicidad de un silencio escarpado, con el apoyo de unas pocas palabras agrestes.
Entre místico y siniestro, el abuelo te indicó la puerta. La visita había concluido. Afuera el día estaba gris, neutral como sus ojos. Como el vacío.
LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)
L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.
Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.
Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.
LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance” Ce furent ses premières et dernières paroles. Le reste fut silence. Beaucoup de silence. Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse.
Même si ton père t’avait parlé de lui, le reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.
Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.
Lui t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans la complicité d’un silence abrupte aidés par quelques âpres paroles.
Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.
EL PABELLÓN BLANCO (Original José Vidal Valicourt)
El edificio es ajeno a todo tipo de exhibicionismo arquitectónico.
El interno lo aborrece, pues contraviene todos los preceptos de la estética clásica.
En él se hospedaron personajes ilustres, sobre todo escritores sin obra que se creían leprosos y necesitaban aire puro para sus pulmones devastados.
Es una inmensa mole de muros desconchados, en cuyo interior prosperan las ratas y se inyectan nieve los dementes, un hangar en el que duermen aviones humanos.
No se oye el canto de ningún pájaro. Sus paredes son un fresco de consignas libertarias.
El interior es un desorden de sillas plegables, sofás destripados y calendarios antiguos. Aquí pasas largas horas tratando de imaginar cómo fue este lugar hace medio siglo, cuando los internos salían al jardín a respirar hondo, a robar una brizna de aire al mundo.
Aquí residió aquel poeta húngaro, de cuyo nombre ahora no podrías acordarte. Dicen que murió agarrado a la cancela, cuando se disponía a iniciar uno de sus interminables paseos.
Tras su muerte fueron llegando flores de países lejanos. También llegaron enfermos nuevos, locos vocacionales y falsos tuberculosos que buscaban un paréntesis para sus vidas errantes.
En el interior de esta construcción blanca, de este edificio aséptico, escribes poemas que se acercan al vacío. La maleza, como el desierto, sigue creciendo en sus habitaciones.
EL PAVELLÓ BLANC (Versió catalana Rosa Ramos)
L’edifici es aliè a tota mena d’exhibicionisme arquitectònic.
El intern l’avorreix, perquè contravé a tots els preceptes de l’estètica clàssica.
En ell s’allotjaren personatges il·lustres, sobre tot escriptors sense obra que es creien leprosos i necessitaven aire pur pels seus pulmons devastats.
Es una immensa mola de murs decrèpits, en el seu interior prosperen rates i s’injecten neu els dements, un hangar en el que dormen avions humans.
No se sent el cant de cap ocell. Les seves parets son un fresc de consignes llibertaries. Al seu interior es un desordre de cadires plegable, sofàs estripats i calendaris antics. Aquí passes llargues hores mirant d’imaginar com va ésser aquest lloc fa mig segle, quan els interns sortien al jardí per respirar a fons, a robar un bri d’aire al món.
Aquí residí aquell poeta hongarès, del que ara no podries recordar el nom. Diuen que va morir aferrat a la reixa, quan es disposava a iniciar un dels seus interminables passejos. Desprès de la seva mort arribaren flors de països llunyans. També arribaren nous malalts, bojos vocacionals i falsos tuberculosos que cercaven un parèntesis per les seves vides errants.
Al interior d’aquesta construcció blanca, d’aquest edifici asèptic, escrius poemes que son propers al buit. La brossa, com el desert, segueix creixent a les seves habitacions.
LE PAVILLON BLANC (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le bâtiment est étranger à tout genre d’exhibitionnisme architectonique.
Celui qui y est interné le déteste, car il dément tous les préceptes de l’esthétique classique.
Dans son sein furent hébergés des personnages illustres, surtout des écrivains sans œuvres que se croyaient lépreux et avaient besoin d’air pur pour leurs poumons dévastés.
C’est une immense masse de murs décrépis, derrière lesquels prospèrent les rats et où les déments se shootent à la neige, un hangar où dorment des avions humains.
On n’y entend aucun chant d’oiseau. Ses murs sont une fresque de consignes libertaires. L’intérieur est un désordre de chaises pliantes, de canapés étripes et de vieux calendriers. Ici on passe de longues heures en essayant d’imaginer comment fut ce lieu il y a un un demi-siècle, lorsque les internes sortaient au jardin pour respirer à fond, pour voler un brin d’air au monde.
Ici a résidé ce poète hongrois, dont je ne pourrais me souvenir du nom à présent . On dit qu’il est mort accroché à la grille alors qu’il se disposait à entreprendre l’une de ses interminables promenades.
Après sa mort commencèrent à arriver des fleurs de pays lointains. Arrivèrent aussi de nouveaux malades, fous par vocation et de faux tuberculeux à la recherche d’une parenthèse dans leurs vies errantes.
A l’intérieur de cette construction blanche, de ce bâtiment aseptique, tu écris des poèmes qui te raprochent du néant.
Les broussailles, comme le désert, continuent de croître dans ses chambres.