LAS  HUELLAS  DEL  DELITO (Original José Vidal Valicourt)

Al  besar  su  hombro  izquierdo  besaste  también  un  cangrejo  tatuado.

Al  besar  su  vientre  tenso  besaste  también  un  aro  de  plata  y  un  símbolo hebreo.

Al  besar  con  demora  sus  pezones  besaste  también  dos  pupilas dementes.

A  lo  largo  de  su  cuerpo  descubriste  quemaduras  de  cigarrillo, moratones  recientes  y  la  leyenda  punk  no  future.

Tú,  a  su  lado,  fuiste un  soldado  raso  que  regresaba  a  su  patria  con  una  derrota  humillante sobre  sus  espaldas.

Al  besar  su  frente  besaste  también  una  oscura premonición.

Al  besar  sus  labios  besaste  también  el  final  de  la  poesía.

LES TRACES DEL DELIT (Versió catalana Rosa Ramos)

Al besar la seva espatlla esquerra vares besar també un cranc tatuat.

Al besar el seu ventre tens vares besar també una anella d’argent i un símbol hebreu.

Al besar amb demora els seus mugrons besares també dues pupil·les dements.

Al llarg del seu cos descobrires cremades de cigarreta, morats recents i la llegenda punk no future.

Tu, al seu costat, vares ésser un soldat ras que tornava a la seva pàtria amb una derrota humiliant sobre les esquenes.

Al besar el seu front besares també una obscura premonició.

Al besar els seus llavis besares també el final de la poesia.

LES TRACES DU DELIT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Au moment d’embrasser son épaule gauche t’as embrasse aussi un crabe tatoué.

Au moment d’embrasser son ventre tendu t’as embrasse aussi un anneau d’argent et un symbole hébreux.

Au moment d’embrasser en t’attardant ses mamelons t’as embrasse aussi deux pupilles déments. Tout au long de son corps t’as découvert de brûlures de cigarette, des bleus récents et la légende punk no future.

Toi, a ses cotes, t’as été un simple soldat que revenait à sa patrie avec une défaite humiliante sur les épaules.

Au moment d’embrasser son front t’as embrasse aussi une obscure prémonition. Au moment d’embrasser ses lèvres t’as embrasse aussi la fin de la poésie.

CUATROCIENTOS  GOLPES (Original José Vidal Valicourt)

La  ves  cruzar  el  poema,  hablando  sola  en  una  tarde  inusualmente primaveral,  abrazada  a  su  cartapacio  cubierto  de  recortes  de  revistas musicales  y  cinematográficas.  Su  felicidad  consiste  en  que  sus  ojos rasgados  de  princesa  iraní  se  rasgan  aún  más.  Su  cuerpo,  confiado a  la  luz,  sonríe.  Ella  se  pierde  en  las  estribaciones  del  poema,  en  el margen  blanco.  El  cartapacio  es  un  collage  de  viejas  películas  francesas y  pianistas  de  jazz.

La  imagen  congelada  de  Antoine  Doinel  al  final  de   los  Cuatrocientos  golpes,  Catherine  Deneuve  envilecida  en  Belle  de  jour, la  mirada  poseída  de  Thelonius  Monk.  La  ves  sola,  bajo  un  inmenso  paraguas  lila,  esperando  un  taxi  que  nunca  llegará.  Está  bebida  y  ha llorado  más  de  la  cuenta.

La  lluvia  fina,  persistente,  apenas  perceptible  de  París.  Estás  muy  alejado  de  tu  apartamento.  Alérgico  a  las  líneas rectas,  optas  por  el  rodeo,  por  retardar  la  llegada  a  casa.  Como  si fueses  un  militar  avergonzado  por  su  derrota  o  un  frío  estratega  que rechazase  por  principio  un  ataque  frontal.  El  Sena  está  tranquilo.  Por ello  lo  temes.  Las  barcazas  negras  se  balancean  sobre  unas  aguas espectrales.  Hay  un  olor  verde.  La  librería  hebrea  cerrada  a  cal  y  canto.

Te  detienes  y  miras  con  mansedumbre  las  aguas  aquietadas.  Ahora  queella  ha  salido  por  la  puerta  trasera  del  poema,  meas  contra  el  Sena  y  su  mitología.

QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)

La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.

La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.

La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.

Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.

QUATRE –CENTS COUPS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu la vois croiser ce poème, parlant toute seule un après-midi inhabituellement printanier, accrochée a son cartable couvert de découpages de revues musicales et cinématographiques. Son bonheur consistant en que ses yeux en amande de princesse iranienne soient encore plus amandés. Son corps, confié à la lumière, sourit. Elle se perd dans le contrefort du poème, dans la marge blanche. Le cartable est un collage des vieux films français et pianistes de jazz.

L’image congelée d’Antoine Doinel a la fin des Quatre-Cents Coups de Catherine Deneuve avilie en Belle du Jour, le regard possédé de Thelonius Monk. Tu la vois seule, sous un immense parapluie violet, attendant un taxi qui n’arrivera jamais. Elle a bu et elle a pleure plus qu’il le fallait.

La pluie fine, persistante, à peine perceptible a Paris. Tu es éloigné de ton appartement. Allergique aux lignes droites, optes pour le détour, pour retarder la arrivée à la maison. Comme si t’étais un militaire honteux à cause de sa défaite ou un froid stratège qui refuse par principe un attaque frontal.La Seineest calme. Pour cela tu la crains. Les péniches se ballottent sur les eaux spectrales.   Il y à une odeur verte. La librairie hébraïque est fermée à double tour.

Tu t’arrêtes et regardes avec docilité les eaux apaisées. Maintenant que elle est sortie par la porte arrière du poème, tu pises contrela Seine et sa mythologie.


CONCIENCIA  DEL  ESQUELETO (Original José Vidal Valicourt)

El  cielo  herrumbroso,  alcoholizado,  los  calcetines  rígidos,  el  paladar recién  asfaltado.  Taxis  blancos  que  transportan  tu  cadáver  hasta  la periferia,  allí  donde  se  disloca  el  poema.  Y,  luego,  regresar  caminando con  los  ojos  clavados  en  la  punta  de  tus  zapatos.  La  dura  tarea  de empezar  por  el  principio.  El  milagro  consiste  en  colocar  un  pie  delante del  otro,  en  ir  encadenando  pensamientos  triviales.  Escuchar  el  rumor, el  ronroneo  entrañable  de  tus  vísceras,  lo  único  que  permanece  a  salvo de  las  miradas  indiscretas.  Elaborar  un  inventario  de  los  órganos  internos.

Por  este  orden: páncreasbazoriñoneshígadopulmonesintestinos-vejigacorazón.

Tu  calavera  riéndose  de  tu  angustia  carnal,  de  la  tensión de  nervios  y  tendones.  Pensar  que  el  dogma  óseo  siempre  vencerá  a los  argumentos  relativistas  de  la  carne.

CONSCIÈNCIA DEL ESQUELET (Versió Catalana- Rosa Ramos)

El cel oxidat, alcoholitzat, els mitjons rígids, el paladar recent asfaltat. Taxis blancs que transporten el teu cadàver fins la perifèria, allà on es disloca el poema. I, desprès, tornar caminant amb els ulls clavats a la punta de les teves sabates. La dura tasca de començar pel principi. El miracle consisteix en col·locar un peu davant de els altres, en anar encadenant els pensaments trivials. Escoltar el rumor, el ronc entranyable de les teves visceres, l’únic que roman fora de perill de les mirades indiscretes. Elaborar un inventari dels òrgans interns.

Per  aquest ordre: pàncreesmelsaronyonsfetgepulmonsintestíbufetacor.

La teva  calavera se’n riu de la teva angoixa carnal, de la tensió de nervis i tendons. Pensar que el dogma ossi sempre vencerà als arguments relativistes de la carn.

CONSCIENCE DU SQUELETTE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le ciel rouillé, alcoolisé, les chaussettes rigides, le palais qui viens d’être bitumé.

Taxis blancs qui transportent ton cadavre jusqu’à la périphérie, là ou est disloque le poème. Et, après, revenir en marchant avec les yeux clues à la pointe de tes chaussures. La dure tâche de commencer au début. Le miracle consiste en placer un pied devant l’autre, en enchaîner des pensées triviales. Ecouter la rumeur, le cher ronronnement de tes viscères, l’unique qui se maintiens sauf loin des regards indiscrets. Elaborer un inventaire des organes internes.

Dans cet ordre : pancréasratereinsfoiepoumonsintestinsvessiecoeur.

Ta tête de mort se moque de ton angoisse charnelle, de la tension des nerfs et des tendons. Pense que le dogme osseux vaincra toujours aux arguments relativistes de la chair.

AUSENCIA  ( O  EL  DON  DE  LA  UBICUIDAD) (Original José Vidal Valicourt)

Piensas  en  ella.

Aunque,  la  verdad,  llevas  una  temporada  que  no  haces otra  cosa  que  verla  en  los  parques,  en  las  calles  abarrotadas,  en  las puertas  de  los  cines,  en  las  ventanillas  fugaces  de  los  autobuses  y  los taxis,  en  las  cabinas  telefónicas,  en  los  paneles  que  anuncian  desodorantes,  coches  japoneses,  ropa  interior  femenina,  en  las  revistas  de  viajes  exóticos,  en  las  turistas  que  se  agolpan  en  los  museos,  en  la entrada  de  los  grandes  almacenes,  en  las  últimas  y  malolientes  demarcaciones,  más  allá  de  los  suburbios,  allí  donde  las  fábricas  derraman  su  detritus,  en  las  cantinas  de  los  puertos,  en  algunas  putas  de  la  ciudad  rota  y  en  el  centro  desamueblado  de  tu  habitación  alquilada.

Te  despiertas,  sobresaltado  por  su  muerte,  y  sabes  que  es mentira,  que  está  aquí  desnuda,  frágil,  inevitablemente  ausente, abalanzándose  sobre  ti,  mientras  escribes  que  “piensas  en  ella.”

 

L’ABSÈNCIA (O EL DO DE D’UBIQÜITAT) (Versió catalana Rosa Ramos)

Penses amb ella.

Encara, que la veritat, duus una temporada que no fas altre cosa que veure-la als parcs, als carrers plens de gent, a les portes dels cinemes, a las finestretes fugaces dels autobusos i dels taxis, a les cabines telefòniques, als panells que anuncien desodorants, cotxes japonesos, roba interior femenina, a les revistes de viatges exòtics, en les turistes que s’apleguen als museus, a la entrada dels grans magatzems, a les darreres i pudentes demarcacions, més enllà dels suburbis, allà on les fabriques vessen els seus detritus, a les cantines dels ports, en algunes putes de la ciutat trencada i en el centre desmoblat de la teva habitació llogada.

Et despertes, sobresaltat per la seva mort, i saps que és mentida, que és aquí nua, fràgil, inevitablement absent, abraonant-se sobre teu, mentre escrius que “penses amb ella”.

ABSÈNCE (OU LE DON DE L’UBICUITÉ) (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu penses à elle.

Encore que, la vérité, tu ne fais autre chose depuis quelque temps que la voire dans les parcs, dans les rues comblés, dans les entrées de cinémas, dans les petites fenêtres fugaces des bus et les taxis, dans le cabines téléphoniques, dans les panneaux qui annoncent déodorants, voitures japonaises, lingerie féminine (ou sous-vêtements), dans les revues de voyages exotiques, dans les touristes qui s’entassent dans les musées, dans l’entrée des grands magasins, dans les dernières et puantes démarcations, plus loin des faubourgs, là ou les usines renversent leur détritus dans les cantines des ports, dans certaines putes de la ville cassé et dans le centre dégarni de ta chambre louée.

Tu t’éveilles, sursauté à cause de sa mort, et tu sais que c’est faux, qu’elle est ici déshabillée, fragile, inévitablement absente, se jetant sur toi, alors que tu écris que « tu penses à elle »

EL  ESTRIBILLO  DE  LA  MUERTE  (Original José Vidal Valicourt)

No  puedes  olvidar  aquel  viaje.  En  la  radio  del  coche  suena  una  melodía balcánica  con  acordeón,  clarinete  y  piano.  Vuestro  vehículo  avanza  por una  avenida  arrasada,  a  cuyos  lados  unas  mujeres  vestidas  de  negro  se golpean  las  caderas,  la  frente,  los  pechos.

Ella  sube  el  volumen  de  la radio.  Las  emisoras  interfieren.  Por  un  instante,  perdéis  la  hermosa  y triste  melodía.  El  paisaje  consiste  en  postes  derribados,  coches desguazados,  casas  reventadas.

La  llanura  parece  ajena  al  desastre,  una tregua  en  el  centro  de  la  destrucción.  Mientras  avanzáis  por  la  avenida os  invade  una  repentina  sordera.  Ella  sentencia:  “la  muerte  es  dura  de  oído.”

Os  atenaza  un  dolor  ambiguo,  entre  la  ira  y  el  desfallecimiento.

Una  canción  insolente  os  arranca  de  vuestra  creciente  zozobra.  Se  trata de  un  estribillo  estúpido,  interpretado  en  un  inglés  defectuoso.  Más  tarde regresará  la  sordera  y  no  os  oiréis  más  durante  el  resto  del  trayecto.

Ahora  lo  comprendes:  aquella  sordera  que  ahora  recuerdas  fue  la definición  más  exacta  y  atroz  del  silencio,  la  descripción  más  cruel  y perfecta.  Ella  te  miró  con  sus  ojos  vacíos.  Tú  la  miraste  y  sólo  miraste oscuridad.  Una  oscuridad  cerrada.

EL REFRANY DE LA MORT (Versió Catalana- Rosa Ramos)

No pots oblidar aquell viatge. A la radio del cotxe sona una melodia balcànica amb acordió, clarinet i piano. El vostre vehicle avança per una avinguda arrasada, als bords unes dones vestides de negre es colpegen els malucs, el front, els pits.

Ella puja el volum de la radio. Les emissores interfereixen. Per un instant, perdeu la bonica i trista melodia. El paisatge consisteix en pals tombats, cotxes desballestats, cases rebentades.

La plana sembla aliena al desastre, una treva en el centre de la destrucció. Mentre avanceu per l’avinguda us envaeix una sobtada sordesa. Ella sentencia: “la mort es dura d’oïda”

Us tenalla un dolor ambigu, entre la ira i el defalliment.

Una cançó insolent us arrenca de la vostra creixent angúnia. Es tracta d’un refrany estúpid, interpretat en un angles defectuós. Mes tard tornarà la sordesa i no us sentireu més durant la resta del trajecte.

Ara ho entens: aquella sordesa que ara recordes fou la definició més exacta i atroç del silenci, la descripció més cruel i perfecte. Ella et mira amb els seus ulls buits. Tu la vares mirar i només vares veure obscuritat. Una obscuritat tancada.

 

 

LE REFRAIN DE LA MORT (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu ne peux pas oublier ce voyage. A la radio de la voiture une mélodie balkanique sonne avec accordéon, clarinette et piano. Votre véhicule avance dans l’avenue ravagée, sur les cotés des femmes habilles en noir se frappent les hanches, le front, les poitrines. Elle lève le volume de la radio. Les chaînes sont brouilles. Par un instant, vous avez perdu la belle et triste mélodie. Le paysage consiste en poteaux démolis, voitures à la casse, maisons explosées.

La plaine semble extérieure au désastre, une trêve dans le centre de la destruction. Alors que vous avancez dans l’avenue vous envahi une soudaine surdité. Elle juge : « La mort est dure d’ouie »

Vous tourmente une douleur ambiguë, entre la colère et la défaillance.

Une chanson insolente vous arrache de votre croissante angoisse. Il s’agit d’un refrain stupide, interprété en un mauvais anglais.  Plus tard reviendra la surdité et vous ne vous entendrez plus pendant le restant du trajet.

Maintenant tu le comprends : Cette surdité de laquelle maintenant tu te souviens fut la définition plus exacte et atroce du silence, la description la plus cruelle et parfaite. Elle te regarda avec ses yeux vides. Tu l’as regardé et t’as seulement vu obscurité. Une obscurité fermée.

LOS  BIENAVENTURADOS (Original José Vidal Valicourt)

Después  de  la  hora  de  rigor  callan  como  dos  enamorados  recientes.

Ella  le  pasa  una  mano  larga  y  morena  por  su  pelo  enredado,  y  él  se deja  hacer  dócil,  amansado  por  una  eyaculación  esférica.

Su  cuerpo  de profesor  anquilosado  se  torna  blando,  desguarnecido  de  teoría.  Ella,  con desparpajo  andaluz,  le  cuenta  que  algunos  clientes  la  llaman  por  teléfono  para  concertar  citas  con  masaje,  burbujas  y  artilugios  de  tortura que  él  se  niega  a  utilizar,  no  por  falta  de  presupuesto  o  coraje,  sino  por  motivos  “mucho  más  nobles.”

Él  le  confiesa  que  su  vida  “ha  sido   interrumpida,  y  que  un  vacío  demoledor  está  ocupando  el  lugar  que  le corresponde  a  la  luz  sensata  del  día.”  Con  un  encantador  despliegue  de haches  aspiradas,  ella  le  susurra  que  le  está  “empezando  a  amar  de veras,  que  no  hay  mentira  en  mis  gemidos,  ni  trampa  ni  cartón  en  mi cuerpo.”

El  profesor  coge  el  maletín  de  cuero  gastado,  abandona  el burdel  envuelto  en  perfumes  falsamente  orientales  y  sale  a  la  noche pringosa  de  una  ciudad  del  sur.  Consulta  el  reloj  pensando  que  es  muy  tarde  o,  tal  vez,  demasiado  pronto  para  impartir  su  última  clase  sobre el  exilio  de  María  Zambrano.

 

ELS BENAVENTURATS (Versió catalana Rosa Ramos)

Desprès de l’hora de rigor callen com dos nous enamorats.

Ella li passa una mà llarga i morena pel seu cabell enredat, i ell es deixa fer dòcil, amansat per una ejaculació esfèrica.

El seu cos de professor anquilosat se torna moll, desguarnit de teoria. Ella amb desimboltura andalusa, li explica que alguns clients la criden per telèfon per concertar cites amb massatge, bombolles i artefactes de tortura que ell és nega a utilitzar, no per manca de pressupost o coratge, sinó per motius “molt més nobles”.

Ell li confessa que la seva vida “ a estat interrompuda, i que un buit demolidor està ocupant el lloc que li correspon a la llum sensata del dia”. Amb un encantador desplegament de hacs aspirades, ella li remoreja que el està “començant a estimar de veritat que no hi ha mentida en els meus gemecs, ni trampa ni cartró en el meu cos”.

El professor agafa el maletí de cuir gastat, abandona el bordell embolcallat en perfums falsament orientals i surt a la nit llefiscosa de una ciutat del sud. Consulta el rellotge pensant que es massa tard o, tal vegada massa prest per impartir la seva darrera classe sobre l’exili de María Zambrano.

LES BIENHEUREUX (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Après l’heure de rigueur ils se taisent comme un couple de nouveaux amants.

Elle lui passe une main brune et longue main sur ses cheveux emmêles, et lui se laisse faire docile, apprivoisé par une éjaculation sphérique.

Son corps de professeur sclérosé devient mou, dégarni de théorie. Elle, avec désinvolture andalouse, lui raconte que certains clients l’appellent au téléphone pour concerter des rendez-vous avec massage, bulles et engins de torture que lui ne veut pas utiliser, no par manque de budget ou courage, mais pour des raisons « beaucoup plus nobles ».

Il confesse que sa vie « a été interrompu, et que un vide démolissant est en train d’occuper la place que lui correspond a la raisonnable lumière du jour » Avec un charmant déploiement de H aspirées, elle lui chouchoute qu’elle a commencé a l’aimer franchement, « que il n’y à pas de mensonge dans mes gémissements, ni piège ou tricherie dans mon corps »

Le professeur prends son attaché-case de cuir use, abandonne le bordel enveloppe de faux parfums orientales et il sort vers la poisseuse nuit d’une ville du sud. Jette un coup d’œil a sa montre pensant qu’il est trop tard ou peut-être trop tôt pour impartir son dernier cours sur l’exile de Maria Zambrano.


Aquí reside la ternura.
Aun si al corazón, en su mutismo,
se lo tragó la urbe como a piedra;
debes saber: éste es el punto de la ternura.

Dame tu mano en el mundo.

Vi a una madre hablar a su hijo odios,
asolar con palabras,
vi plegarse un edificio hasta el polvo,

con lentitud, un piso dentro de otro.Cuánto debemos apiadarnos,
cuánto apaciguar.

Cuando se cierra la noche
sobre una nuca que no fue besada
ya no hay remedio:
a todo ahogo,
en cada garganta,
hay una sola cura.

Mira, sencillamente, éste es el punto.

Traducción: Gerardo Lewin

EL  AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)

Eres  un  maestro  de  la  espera.  Sabes  aguardar  con  paciencia  la llegada  de  algún  rival,  de  alguna  víctima  propiciatoria.  Melancólico  hasta  el  tedio,  vas  pasando  el  rato  y,  por  extensión,  la  vida  entre  adversarios  incautos,  contrincantes  que  acaban  desquiciados  ante  la  parsimonia  de  la esfinge  ( que  así  es  como  te  llaman  los  más  irónicos).

Éste  es  un  lugar  en  el  que  apenas  ocurren  sucesos  dignos  de  mención.

Aunque  te  has  percatado  de  la  presencia  de  un  individuo  que  no  cesa de  observarte.

Tal  vez,  se  trate  de  algún  escritor  abatido  por  su  falta de  inspiración,  que  va  en  busca  de  algún  personaje  para  su  mediocre  novela.  Eres  el  hombre  idóneo,  un  híbrido  que  aúna  la  tristeza  de  Fernando  Pessoa  y  el  silencio  de  Maurice  Blanchot.

El  tiempo  de  este lugar  es  tiempo  muerto  que  oscila  entre  el  bostezo  sin  disimulo  y  la  ocurrencia  aislada,  entre  un  movimiento  en  falso  de  la  dama  blanca  y  la  codicia  oblicua  del  alfil  negro,  y  un  humo  tan  compacto  como  las pesadas  y  mugrientas  cortinas,  que  le  dan  al  local  un  leve  toque  de distinción  y  nobleza  arruinada.  Sabes  que  estás  siendo  escrito,  y  eso te  conmueve.  Cuando  suenan  las  nueve  en  el  reloj  de  pared,  te incorporas  para  marcharte.

Hay  mucha  expectación.  Los  murmullos  se  apagan,  el  tintineo  de  los  vasos  cesa  de  golpe.  Todos  creen  que  has  sido  “alguien  importante”  o,  tal  vez,  “un  don  nadie  con  manías  de  grandeza.”  Sabes  que  tu  ausencia  dejará  un  vacío  que  no  podrá  ser colmado.  Tu  silla  quedará  libre.  Como  si  de  pronto  hubieras muerto. Los  que  van  llegando  son  tan  sólo  borrachos  con  un  aire  fúnebre,  beodos  con  mirada  bovina  que  hincarán  sus  codos  en  el  mostrador y  pedirán  lo  de  siempre:  un  vaso  de  muerte  con  hielo.

L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)

Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).

Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.

Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.

Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.

El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació  i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.

Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.

LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)

Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.

Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.

Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.

Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.

Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.

LA  VISITA (Original José Vidal Valicourt)

 

El  escritor  te  recibió  con  resquemor:  “la  soledad  es  un  hábito  que  crea adicción.”  Éstas  fueron  sus  primeras  y  últimas  palabras.  El  resto  era silencio.  Mucho  silencio.  Llegaste  a  comprender  que  el  escritor  se expresaba  mediante  aforismos  salvajes.  Sin  dejar  de  escrutarte  con  sus  ojos  de  ave  rapaz,  parecía  aguardar  de  tu  parte  alguna  réplica  inteligente.  El  rumor  del  mar  salvaba  aquellos  momentos  de  pesadumbre.

Si  tu  padre  te  había  hablado  de  él,  el  resto  de  la  familia  ocultó  siempre su  existencia.  Cualquier  tipo  de  alusión  al  abuelo  era  desviada  hacia temas  más  tranquilizadores.  A  ti,  todo  aquel  halo  de  misterio  que rodeaba  al  abuelo  maldito,  en  lugar  de  aplacar  tu  curiosidad  por  los  casos  perdidos,  acrecentaba  tu  atracción  por  lo  extraño.  Cuando  llegaste al  final  del  tortuoso  camino,  su  casa  blanca  parecía  un  espejismo.  Él  te estaba  observando  desde  el  umbral  de  la  puerta.  Su  rostro  implacable contra  el  sol  de  poniente.  (No  sé  si  has  dicho  que  nombrarlo  era  lo  mismo  que  mentar  al  diablo).  Abajo,  el  oleaje  era  monótono  y  las  rocas refulgían.  Para  el  escritor  tú  no  eras  más  que  un  recolector  de  datos, el  nieto  que  va  a  la  caza  de  abuelos  excéntricos.  Luego,  bebisteis  como dos  apestados  que  se  reconocen  y  se  respetan,  con  la  complicidad  de un  silencio  escarpado,  con  el  apoyo  de  unas  pocas  palabras  agrestes. 

Entre  místico  y  siniestro,  el  abuelo  te  indicó  la  puerta.  La  visita  había concluido.  Afuera  el  día  estaba  gris,  neutral  como  sus  ojos.  Como  el  vacío.

LA VISITA (Versió catalana Rosa Ramos)

 

L’escriptor et va rebre amb amargor: “la soledat es un hàbit que crea addicció” Aquestes foren les seves primeres i darreres paraules. El resta fou silenci. Molt de silenci. Vares entendre que l’escriptor s’expressava mitjançant aforismes salvatges. Sense deixar d’escrutar-te amb els seus ulls de rapaç, semblava esperar de part teva alguna replica intel·ligent. La remor del mar salvava aquells moments de recança.

Si el teu pare t’havia parlat de ell, la resta de la família va ocultar sempre la seva existència. Qualsevol  tipus de al·lusió al avi era desviada cap altres temes més tranquil·litzadors. A tu, tot aquell halo de misteri que rodejava al avi maldit, en lloc de aplacar la teva curiositat pels casos perduts, acreixia la teva atracció pel estrany. Quan arribares al final del camí tortuós, la seva casa blanca semblava un miratge. Ell t’estava observant des de el llindar de la porta. El seu rostre implacable contra el sol de ponent. (No sé si ho has dit anomenar-lo era el mateix que anomenar al diable). A baix, l’onatge era monòton i les roques  refulgien. Per l’escriptor tu no eres més que un recol·lector de dades, el net que va a la cassa de  avis excèntrics. Desprès, vareu beure com dos empudegadors que es reconeixen i es respecten, amb la complicitat de un silenci escarpat, amb el recolzament d’unes poques paraules agrestes.

Entre místic i sinistre, l’avi et va indicar la porta. La visita havia conclòs. Fora el dia era gris, neutral com els seus ulls. Com el buit.        

LA VISITE (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

 

L’écrivain te reçut avec amertume: “La solitude est une habitude qui crée une dépendance”  Ce furent  ses premières et dernières paroles. Le reste  fut silence. Beaucoup de silence.  Tu finis par comprendre que l’écrivain s’exprimait par aphorismes sauvages. Sans cesser  de te scruter avec ses yeux d’oiseau de proie, il semblait attendre de ta part quelque réplique intelligente. La rumeur de la mer sauvait ces moments là de la lourde tristesse. 

Même si ton père t’avait parlé de lui, le  reste de la famille avait toujours caché son existence. N’importe quelle allusion au grand-père était détournée vers des sujets plus apaisants. Tout ce halo de mystère qui entourait le grand-père maudit, au lieu de satisfaire  ta curiosité pour les causes perdues, augmentait ton attrait vers l’étrange.

Quand tu arrivas à la fin du chemin tortueux, sa maison blanche paressait un mirage.

Lui  t’observait depuis le seuil de sa porte. Son visage implacable  contre le soleil couchant. (Je ne sais si tu as dit que prononcer son nom c’était comme nommer le diable) Au-dessous, la houle était monotone et les roches reluisaient. Pour l’écrivain tu n’étais rien de plus   qu’un collecteur de données, le petit-fils qui va à la chasse de grands-parents excentriques. Ensuite, vous avez bu comme deux pestiférés qui se reconnaissent et se respectent, dans  la complicité d’un silence abrupte  aidés par quelques âpres paroles.

Entre mystique et sinistre, le grand-père t’a  montré la porte. La visite était terminée . Dehors le jour était gris, neutre comme ses yeux. Comme le vide.

EL  PABELLÓN  BLANCO (Original José Vidal Valicourt)

El  edificio  es  ajeno  a  todo  tipo  de  exhibicionismo  arquitectónico.

El  interno  lo  aborrece,  pues  contraviene  todos  los  preceptos  de  la estética  clásica. 

En  él  se  hospedaron  personajes  ilustres,  sobre  todo escritores  sin  obra  que  se  creían  leprosos  y  necesitaban  aire  puro  para  sus  pulmones  devastados. 

Es  una  inmensa  mole  de  muros desconchados,  en  cuyo  interior  prosperan  las  ratas  y  se  inyectan  nieve los  dementes,  un  hangar  en  el  que  duermen  aviones  humanos. 

No  se oye  el  canto  de  ningún  pájaro.  Sus  paredes  son  un  fresco  de  consignas libertarias. 

El  interior  es  un  desorden  de  sillas  plegables,  sofás destripados  y  calendarios  antiguos.  Aquí  pasas  largas  horas  tratando  de imaginar  cómo  fue  este  lugar  hace  medio  siglo,  cuando  los  internos salían  al  jardín  a  respirar  hondo,  a  robar  una  brizna  de  aire  al  mundo.

Aquí  residió  aquel  poeta  húngaro,  de  cuyo  nombre  ahora  no  podrías acordarte.  Dicen  que  murió  agarrado  a  la  cancela,  cuando  se  disponía a  iniciar  uno  de  sus  interminables  paseos. 

Tras  su  muerte  fueron llegando  flores  de  países  lejanos.  También  llegaron  enfermos  nuevos,  locos  vocacionales  y  falsos  tuberculosos  que  buscaban  un  paréntesis para  sus  vidas  errantes. 

En  el  interior  de  esta  construcción  blanca,  de este  edificio  aséptico,  escribes  poemas  que  se  acercan  al  vacío.  La  maleza,  como  el  desierto,  sigue  creciendo  en  sus  habitaciones.

 

EL PAVELLÓ BLANC (Versió catalana Rosa Ramos)

L’edifici es aliè a tota mena d’exhibicionisme arquitectònic.

El intern l’avorreix, perquè contravé a tots els preceptes de l’estètica clàssica.

En ell s’allotjaren personatges il·lustres, sobre tot escriptors sense obra que es creien leprosos i necessitaven aire pur pels seus pulmons devastats.

Es una immensa mola de murs decrèpits, en el seu interior prosperen rates i s’injecten neu els dements, un hangar en el  que dormen avions humans.

No se sent el cant de cap ocell. Les seves parets son un fresc de consignes llibertaries. Al seu interior es un desordre de cadires plegable, sofàs estripats i calendaris antics. Aquí passes llargues hores mirant d’imaginar com va ésser aquest lloc fa mig segle, quan els interns sortien al jardí per respirar a fons, a robar un bri d’aire al món.

Aquí residí aquell poeta hongarès, del que ara no podries recordar el nom. Diuen que va morir aferrat a la reixa, quan es disposava a iniciar un dels seus interminables passejos. Desprès de la seva mort arribaren flors de països llunyans. També arribaren nous malalts, bojos vocacionals i falsos tuberculosos que cercaven un parèntesis per les seves vides errants.

Al interior d’aquesta construcció blanca, d’aquest edifici asèptic, escrius poemes que son propers al buit. La brossa, com el desert, segueix creixent a les seves habitacions.

LE PAVILLON BLANC (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Le bâtiment est étranger à tout genre d’exhibitionnisme architectonique.

Celui qui y est interné le déteste, car il dément tous les préceptes de l’esthétique classique.

Dans son sein furent hébergés des personnages illustres, surtout des écrivains sans œuvres que se croyaient lépreux et avaient besoin d’air pur pour leurs  poumons dévastés.

C’est une immense masse de murs décrépis, derrière lesquels prospèrent  les rats et où les déments  se  shootent  à  la neige, un hangar où  dorment des avions humains.

On n’y entend aucun chant d’oiseau. Ses murs sont une fresque de consignes libertaires. L’intérieur est un désordre de chaises pliantes,  de canapés étripes et de vieux  calendriers. Ici on passe  de longues heures en essayant d’imaginer comment fut ce lieu il y  a un  un demi-siècle, lorsque les internes sortaient au jardin pour respirer à fond, pour voler un brin d’air au monde.

 Ici a résidé ce poète hongrois, dont je ne pourrais me souvenir du nom  à présent . On dit qu’il est mort accroché à la grille  alors qu’il se disposait à entreprendre  l’une de ses  interminables  promenades.

Après sa mort commencèrent à arriver des fleurs de pays lointains.  Arrivèrent aussi  de nouveaux malades, fous par vocation et de faux tuberculeux à la recherche d’une parenthèse dans leurs vies errantes.

A l’intérieur de cette construction blanche, de ce bâtiment aseptique,  tu écris des poèmes qui te raprochent du néant.

Les broussailles, comme le désert, continuent de croître dans ses chambres.