EL AJEDRECISTA (Original de José Vidal Valicourt)
Eres un maestro de la espera. Sabes aguardar con paciencia la llegada de algún rival, de alguna víctima propiciatoria. Melancólico hasta el tedio, vas pasando el rato y, por extensión, la vida entre adversarios incautos, contrincantes que acaban desquiciados ante la parsimonia de la esfinge ( que así es como te llaman los más irónicos).
Éste es un lugar en el que apenas ocurren sucesos dignos de mención.
Aunque te has percatado de la presencia de un individuo que no cesa de observarte.
Tal vez, se trate de algún escritor abatido por su falta de inspiración, que va en busca de algún personaje para su mediocre novela. Eres el hombre idóneo, un híbrido que aúna la tristeza de Fernando Pessoa y el silencio de Maurice Blanchot.
El tiempo de este lugar es tiempo muerto que oscila entre el bostezo sin disimulo y la ocurrencia aislada, entre un movimiento en falso de la dama blanca y la codicia oblicua del alfil negro, y un humo tan compacto como las pesadas y mugrientas cortinas, que le dan al local un leve toque de distinción y nobleza arruinada. Sabes que estás siendo escrito, y eso te conmueve. Cuando suenan las nueve en el reloj de pared, te incorporas para marcharte.
Hay mucha expectación. Los murmullos se apagan, el tintineo de los vasos cesa de golpe. Todos creen que has sido “alguien importante” o, tal vez, “un don nadie con manías de grandeza.” Sabes que tu ausencia dejará un vacío que no podrá ser colmado. Tu silla quedará libre. Como si de pronto hubieras muerto. Los que van llegando son tan sólo borrachos con un aire fúnebre, beodos con mirada bovina que hincarán sus codos en el mostrador y pedirán lo de siempre: un vaso de muerte con hielo.
L’ESCAQUISTA (Versió catalana Rosa Ramos)
Ets un mestre de l’espera. Saps expectar amb paciència l’arribada de qualque rival, de alguna víctima propiciatòria. Melancòlic fins al tedi, vas passant l’estona i, per extensió, la vida entre adversaris incauts, contrincants que acaben descentrats davant la parsimònia de la esfinx (així es com t’anomenen els més irònics).
Aquest és un lloc en el que quasi bé mai succeeixen esdeveniments dignes de menció.
Encara que t’has apercebut de la presència d’un individu que no cessa d’observar-te.
Tal vegada, es tracti d’algun escriptor abatut per la seva falta d’inspiració, que va a la recerca de qualque personatge per la seva mediocre novel·la. Ets l’home idoni, un híbrid que uneix la tristesa de Fernando Pessoa i el silenci de Maurice Blanchot.
El temps d’aquest lloc és temps mort que oscil·la entre el badall sense dissimulació i l’ocurrència aïllada, entre un moviment en fals de la dama blanca i la cobdícia obliqua del alfil negre, i un fum tan compacte com les pesades i llardoses cortines, que li donen al local un lleu toc de distinció i noblesa arruïnada. Saps què estàs essent escrit i això et somou. Quan sonen les nou al rellotge de la paret, t’incorpores per anar-te’n.
Hi ha molta expectació. Els murmuris s’apaguen, la dringadissa dels gots cessa de cop. Tots creuen que has estat “algú important” o , tal vegada, “un ningú amb manies de grandesa”. Saps que la teva absència deixarà un buit que no podrà ésser omplert. La teva cadira quedarà lliure. Com si de cop t’haguessis mort. Els que van arribant son només borratxos amb un aire fúnebre, torrats (o xamats tambien esta el mallorquin engatats) amb mirada bovina que clavaran els seus colzes en el mostrador i demanaran el de sempre: un got de mort amb gel.
LE JOUEUR D’ECHECS (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Tu es un maître de l’attente. Tu sais attendre avec patience l’arrivée de quelque rivale, de quelque victime propitiatoire. Mélancolique jusqu’à l’ennui, tu fais passer le temps, et par extension, la vie entre adversaires naïfs, concurrents que finissent désaxes devant la parcimonie de l’sphinx (c’est comme cela qui t’appellent les plus ironiques)
Ici c’est un endroit dans lequel rarement se produisent événements dignes de mention.
Encore que tu te sois aperçu de la présence d’un individu qui ne cesse pas de t’observer.
Peut-être s’agit-il d’un écrivain abattu par son manque d’inspiration qui va à la recherche d’un personnage pour son roman médiocre.Tu es l’homme idéal, un hybride qui associe la tristesse de Fernando Pessoa et le silence de Maurice Blanchot.
Le temps de cet endroit est temps mort qui oscille entre le bâillement sans discrétion et la saillie isolé, entre un mouvement en faux de la dame blanche et la convoitise du fou noir, et une fumé si compacte comme les lourds et crasseux rideaux, qui donne à la pièce une légère touche de distinction et noblesse ruiné. Tu sais que t’es en train d’être écrit, et cela te touche. Quand neuf heures sonnent dans la pendule, tu te redresses pour t’en aller.
Il y a beaucoup d’expectation, les murmures s’éteignent, le tintement des verres finit d’un coup. Tout le monde croit que t’as été « quelqu’un d’important » ou, peut-être « un rien du tout avec des folies de grandeur » Tu sais que ton absence laissera un vide que ne pourra pas être comblé. Ta chaise restera vide comme si d’un coup t’avais mort. Ceux qui continuent d’arriver son seulement des ivrognes avec un air funèbre, soûlards avec un regard bovin qui planterons ses coudes sur le comptoir et demanderont comme d’habitude : un verre de mort avec des glaçons.
La Ciudad Sumergida de José Carlos LLop
4 abril 2011
Feia molt temps que no llegia un llibre que m’estires tant, com la falsa crònica de Palma de José Carlos Llop, i dic falsa no per què no pensi que els seus records siguin verídics, si no per què la veritat absoluta de les ciutats no pot existir en tant que cada humà la sent d’una manera diferent.
El que si puc dir, i no és critica literària, jo no en sé de criticar les coses que m’agraden, és que ja no tornaré a veure mai més Palma de la mateixa manera.
El primer record que tinc de Palma és un col·legi què és situava al final de Passeig de Mallorca tenia segons el meu record una tanca metàl·lica, i el pati era tot gris, quan el vaig veure vaig pensar que semblava una presó, però evidentment no ho era, per què hi havia nins jugant a la pilota. Era l’any 1996.
Les meves excursions a Ciutat, com solen dir els que no son d’allà, sempre han estat com observadora i excursionista. Gran part de la seva historia submergida m’era totalment desconeguda, encara que en havia llegit qualque episodi per aquí o per allà.
Palma en particular i Mallorca en general, tenen aquest encant natural de ser misterioses i sempre en descobreixes de noves així hi caminis cada dia pels carrers i parlis amb la seva gent.
També és cert que parla de capítols que jo no puc recordar pel simple fet de no ser-hi i de ni tan sols haver nascut encara. Tot i així, aquesta lectura m’ha deixat com estomacada, és à dir com si m’haguessin donat un cop de puny al estomac. Sé que tardaré estona en digerir-la. Ha despertat en mi molts dubtes i sentiments que ara em superen. No tan pel que diu, ni com ho diu, si no en l’efecte que les seves paraules provoquen en mi que en he estat lectora.
M’he demanat si jo podria escriure un llibre així sobre la ciutat on vaig néixer Figueres, i certament puc respondre’m a mi mateixa amb una negativa. Sóc massa nòmada tan física com culturalment com per poder ser observadora d’una única ciutat i menys encara fer-la el centre del meu món. En tot cas en hauria d’inventar una que no té cap fonament físic o utilitzar-ne una de ben cosmopolita com Nova York, Londres o París.
Tampoc podria descriure’n la seva gent, no els conec ni de lluny ni de prop, sempre he viscut a distancia de tot allò que brilla i fa soroll, m’atabala. I la gent que conec no és la mena de gent que li agrada ser retratada en un llibre. Però ell que juga amb records seus, records no viscuts i records d’altres, fa un melting-pot amb el que si puc identificar-me. No se si a tots els seus lectors els semblarà el mateix, el que si puc és recomanar-ne la lectura.
17/03/2011 DIA DE LA POESIA CATALANA A INTERNET
17 marzo 2011
CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
…entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.
I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.
Màrius Torres
NOVEDAD LITERARIA
27 enero 2011
Hace unos años atrás nos aventuramos con algunos amigos a crear el Club Dante, un club de literatura y poesía, del que nació este libro que ha tenido un embarazo casi tan largo como el de un elefante, pero al final y después de mucho batallar nació. Está escrito en PROSIA es decir fusiona poesía y prosa.
La prosa a cargo de Julián Miranda, la poesia a cargo de: Noemi Trujillo Giacomelli, una servidora Rosa Ramos i Frigola, Rosa Maria Prat, Puri Martins, Alberto Villén Pinilla, Gema Moraleja Paz, Luis Luna, Dina Luz Pardo Olaya, Aldo Arcerito, Mercedes Gil y Ana Mª Rodriguez.
El prólogo está escrito por el alcalde de la ciudad de Figueres, SANTI VILA I VICENTE, al que agradecemos su excelente participación en este arriesgado y largo proyecto.
SINOPSIS: El Club Dante reúne a un grupo dispar de personajes, cada cual con sus temores y sus anhelos, estos se ven involucrados por los azares de la existencia en la persecución de una joven artista americana, los poetas usarán su arte para ayudarla y demostrarán al mundo el poder de la poesía en acción solidaria.
PARA RECIBIR UN EJEMPLAR: http://librosbajodemanda.elcorteingles.es/EL-CLUB-DANTE-Y-SU-MISION-ESTELAR-JULIAN-MIRANDA-PARNASS-EDICIONES-LibroEbook-9788415007401.html
POLS VOLCÀNICA
5 mayo 2010
No deixa de sorprendre la quantitat de descoordinació i trasbalsament que pot crear un núvol de pols volcànica. Però hauríem d’estar acostumats, al cap i a la fi, les altes esferes no deixen de tirar-nos pols màgica als ulls i embriagar-nos amb discursos bonics, però sovint molt llunyans de la realitat quotidiana.
Una mena de descoordinació permanent entre la terra i els cels.
Mentre el caos ens persegueix, nosaltres li correm al davant, és a dir, que abans que arribi, ja estam creant situacions que el criden en veu alta.
Darrerament hem vist com per tot el territori català s’està demanant el parer dels ciutadans sobre una possible independència de l’estat Espanyol.
Fent un exercici d’imaginació, podríem mirar d’imaginar-nos que efectivament un dia aquesta fos real. Suposem doncs que ja som lliures i l’etapa de transició està en desenvolupament. Doncs ara comencen els problemes de veritat.
És a dir, cream una nacionalitat catalana i demanam a tot el que viu al territori català que triï la seva nacionalitat. Suposem que una gran part de la població que viu aquí, els immigrants d’altres països com la veïna Espanya, no volen canviar la seva nacionalitat i els feim un document de residència amb vigència, posem per cas, de deu anys.
I és clar, com sol passar amb els residents estrangers, no tenen els mateixos drets d’un autòcton. Però amb la diferència que potser hagin treballat en aquesta terra, molt probablement molt més anys que els que pugui tenir el més jove dels nous legisladors què tal vegada si és autòcton.
Al final dels deu anys que els hem donat, no els volem renovar, perquè la població ha augmentat i no hi ha prou feina per tothom, i els deim que no es poden quedar que han de tornar a la seva terra. Però resulta que tenen aquí els fills i els nets.
I els deim que s’han de fer per força catalans per estar amb la seva família, i ells no ho entenen, varen arribar com espanyols i no entenen perquè han de canviar de nacionalitat si no s’han mogut ni un centímetre. I segueixo amb els supòsits, els que escrivim columnes de vegades hem de fer d’advocat del diable, per crear reflexió, imaginem doncs que algú decideix efectivament canviar la nacionalitat, perquè viu aquí i li sembla normal haver d’adaptar-se.
Quins requisits els hi demanarà el nou país del que no s’han mogut? Si s’ha de tramitar paperassa en català, qui pagarà els traductors quan les partides de naixement i similars venguin en llengua castellana? Hem de reconèixer que ser bilingües a nivell de les administracions, per ara és molt més una avantatja que un inconvenient. Hem pensat quin daltabaix pot crear a les famílies mixtes tenir que triar una o altra nacionalitat? Què tal vegada els estam creant un problema que no els feia cap falta? Són preguntes que neixen d’una imaginació impertinent, tampoc se les han d’escoltar, ni llegir, si no els ve de gust
I MENTRES TANT…
19 febrero 2010
Mentre a Figueres una multitud innocent gaudia del concert de Ella Baila Sola (EBS, pels íntims de la banda), fa uns dies enrere, servidora estava a l’altre costat de la frontera en un cinema de la ciutat de Perpinyà veient el darrer film del grandíssim Gérard Depardieu, al que no m’agrada escoltar en cap més llengua que no sigui la seva pròpia. No me vull ni imaginar com seria “L’Altre Dumas” en la seva interpretació en català.
El tema és que entrar a França ja em va costar quasi bé una hora, per què havia d’anar a buscar uns amics just a l’altre banda del Portús, i per tant travessar aquesta cosa estranya a la que anomenem poble, va fer que resultés tota una proesa amb seriosos dubtes d’aconseguir-ho. Vaig sospitar que alguna cosa poc comú devia passar, i no, eren només compradors compulsius endiumenjats. A la volta del meu periple cinematogràfic, al més pur estil de la època franquista on aquí no es podien veure certes pel•lícules, m’atura un guàrdia civil, per demanar-me de on venia.
Vaig pensar què eren masses casualitats per un sol dia, i un pensament inhòspit creuà sense que jo li demanes rés, el meu esperit. Tal vegada, cerquen algú perillós. Uns dies desprès aprenc, per la premsa, que a la estació de Port-bou es va detenir a un etarra. Així mentre alguns pensàvem en entretenir una mica la nostra tarda de diumenge, d’altres amb idees menys simpàtiques pensaven en venir a instal•lar-se a casa nostre, i nosaltres sense assabentar-nos.
I com si rés, els polítics, ens anuncien que volien convertir Catalunya en la seva nova reraguarda logística. A tot això com estem tan pendents de temes més propers com la picabaralla dels nens de l’Ajuntament, doncs la noticia passa desapercebuda o ofegada per no fer tanta por. Però reversos del destí, dos persones més son detingudes i ja comença a pujar-nos la puça a l’orella. I comencem a fer preguntes indiscretes en veu alta. Si Mallorca va ser blanc, l’estiu passat del atac dels terroristes, què s’està fent per què no passi el mateix a la Costa Brava?
Víctimes de tercera clase
25 enero 2010
Diuen els diccionaris que el victimisme es la tendència a considerar una persona a sí mateixa víctima o fer-se passar per tal quan no és el cas. O quan d’un mal que escau per atzar en un nombre considerable de persones, i és pres com un mal personalitzat, com si hi hagués alguna mena de complot universal en contra del que es considera víctima. (En relació a la definició del victima veieu la nota sota l’article)
Malauradament, també existeix el contrari, persones que són víctimes però no són considerades com a tals, sense que existeixi cap paraula que pugui definir aquest fet. Una paraula que podríem inventar per definir-los seria “Des-victimitzats”, i com a definició serien les persones que no tenen dret a ser considerades víctimes a pesar de ser-ho.
Posem un exemple ben precís. El dia 27 de gener es va designar a l’Assemblea General de les Nacions Unides com la data internacional de commemoració anual en memòria de les víctimes de l’Holocaust. En qualsevol llibre d’Història aprendrem que aproximadament sis milions de jueus moriren en els camps d’extermini, en alguns llibres també ens explicaran que els col.lectius dels gitanos, els malalts mentals, els republicans espanyols o els homosexuals també varen morir en aquests camps. Uns varen morir pel que eren, altres pel que feren.
Sabrem inclòs que s’utilitzà un sistema de marcatge de les víctimes, triangles grocs pels jueus és la més coneguda; triangles blaus pels republicans, per agafar només un parell d’exemples. Però encara que sembli increïble i com per atzar els Bibelforschers (terme alemany que vol dir Estudiants de la Bíblia), els triangles porpra (lila, o violeta) no s’anomena fàcilment de boca dels professors d’història.
Tal vegada per què aquests Estudiants de la Bíblia, són els coneguts actualment com Testimonis de Jehovà. Sembla que si se’ls ignora, no existeixen, és com un sistema rudimentari d’autodefensa. També es diu que el silenci és complaença. Dit altrament, si els Testimonis de Jehovà morien és perquè s’ho mereixien, doncs per aquesta regla de tres, no tenen dret a ser víctimes. I en aquest punt de la columna algú em retraurà allò de les transfusions de sang, i llavors no em quedarà més remei que dir-li què segons la llei del nostre país, qualsevol ciutadà té dret a triar els tractaments mèdics més adients a la seva persona, i això no el fa un criminal. Ni encara menys el immunitza a ser víctima d’altres coses que no tenguin res a veure amb la malaltia que l’ha dut a fer aquesta tria.
Perquè avui per avui inclòs els criminals més assassins que pertanyen a organitzacions terroristes, segons la nostra llei, no són condemnats a mort.
Jo el que vull pretendre amb aquesta columna és sollevar una qüestió i és la següent: És justa la des-victimització per prejudicis?
La resposta que se m’acut és recomanar la lectura del llibre “Los Bibelforschers y el Nazismo- Los Olvidados de la historia” dels periodistes Sylvie Grafftard y Léo Tristan. Aquesta lectura em sembla que hauria de ser obligada si més no pels professors d’història, ja que aquesta té la feixuga tendència a la repetició.
* NOTA:
Desprès de publicar aquesta columna el 22/01/2010 (http://www.saveu.cat/art_entrevista.php?identr=828) vaig rebre el correu del Sr. Miquel Quetglas Morey-Diplomat en Criminologia i Llicenciat en Dret (Especialista en Ciencies Polítiques i Administracions públiques) que vull compartir per que el trobo molt interessant, en el que em precisa que: qualsevol manual de victimologia deixa clar el concepte victima, victimisme, des de el punt d’estudi de victima, victimari i victidogmàtica, existeix una victima individual i també unes victimes en masa, el cas del corralito a l’Argentina, els damnificats d’Haití, però aquestes persones son victimes no fan victimisme. També precisa que els victimolegcs de l’escola globalitzadora consideren les victimes en sentit ample, en contra de la teoria europeísta que sols consideren victimes les victimes del delicte, i ell pertany a l’escola de Elias Neuman, considerat un dels millors victimolegs del món.
2009- NOU PERIODISME
29 diciembre 2009
A aquestes alçades del any, ja els puc fer dir que 2009 ha estat un any molt productiu socialment parlant. Facebook, i les altres xarxes socials no serveixen només per “tenir contactes”, com si pel fet de tenir noms en una llista tingues alguna utilitat. Hi ha gent que hi fa negoci, i que promociona idees, els fa amb molta més llibertat què les vies tradicionals. Aquells que utilitzen les darreres tecnologies sempre caminen un pas més endavant que els que no saben fer-les servir.
Entendre que la maquinaria sempre estarà a servei del cervell humà i no el home esclau de la màquina, és el primer pas per aprendre a treure profit de les eines que tenim a mà. I mentre més restrictiva és una fita, més mitjans per obviar la prohibició s’inventen.
El cas més evident tal vegada sigui la campanya electoral de Obama, o les darreres convocatòries a manifestacions que han utilitzat aquestes xarxes socials com mitjà de vehicular informació a països on la llibertat de premsa s’escarneix. Però això ja fa anys ho va vaticinar Juli Verne a “La jornada de un periodista americano en el 2889” segons el relat de ficció el diari del futur s’anomenaria Earth Herald. Utilitzaria tots els mitjans disponibles per comunicar les noticies, tindria reporters astronòmics que donarien les noticies del mon estel•lar. Segurament per què les noticies terrestres, ja no deuen interessar prou als terrícoles del futur, que ja han devastat tot el que tenien a l’abast, si més no aquesta és la meva interpretació. Ell assegurava la mort dels diaris escrits, això és un auguri al que tots els que ens dediquem a l’escriptura no ens volem sotmetre, però qui sap si un dia els poetes, escriptors, traductors i altres espècimens dedicats a la escriptura, només seran considerats artistes artesans en vies d’extinció.
També un periodista molt menys fantasiós i més pragmàtic, l’americà Tom Wolfe anomenat pare del nou periodisme i l’últim dandi, advoca per un periodisme, més proper a les noves tecnologies, menys tradicional, i sempre innovador. Quan ja tinguem esgotades totes les vies terrestres, és cap al cel que ens haurem de tornar, periodistes inclòs?
NI CRIDAR, NI PICAR
22 diciembre 2009
Fa un parell de dies vaig acceptar l’únic regal digne de ser ressenyat. Una nina de poc més de set anys em va fer un dibuix ple de coloraines en el que hi havia escrit ben gros “No gritar, no pegar”. A més em va donar les instruccions d’utilització, em digué: “Això ho has de posar a la porta de la teva habitació, per que ningú et molesti”
Si enlloc de ser una nina, hagués estat un adult, li hauria contestat irònicament que no hi havia cap perill que jo deixes entrar ningú a la meva habitació amb aquestes cruels intencions. Però vaig callar, fent un esforç sobrehumà i li vaig donar una besada, que era el que és mereixia.
Sé que no és una nina maltractada, però si és una nina conscient dels mals que corroent les altres dones i els altres nins.
Els infants, vaig pensar, tenen molt més clar el què és just i el que no ho és, que molts adults que pateixen de síndrome de Estocolm, i es deixen estovar i entabanar. I a damunt, troben que es normal.
Jo al No gritar, no pegar de la nina, afegiria no menysprear, que també és una manera de maltractar algú. No voler reconèixer el seu valor real, com si fos un atemptat donar una alabança.
Les dades indiquen que entre un 35 i un 40 % de les dones pateixen algun tipus de maltractaments, físics o psicològics. Aquest any, segons les darreres dades a les que tinc accés a l’hora d’escriure aquesta columna, hi hagut 70 casos al país de morts violentes contra les dones, setanta casos de massa.
Quants parricidis dins les llars hi ha hagut aquest any que s’acaba? No ho sabem, en tot cas els casos ressenyats a la pàgina web Redfeminista. org, son de només tres. No m’ho crec. Vull dir les dades no s’esplaien amb tanta facilitat, quan es tracta dels infants en dificultat, potser per què és queixen menys, son més soferts. I menys propensos a explicar el que els passa.
També és que els adults, tenim una vida massa agitada com per escoltar “les penes de cor” dels més petits. O ens sembla, tal vegada, que com son petits, els seus problemes també son petits, i no els donem la importància que en realitat poden arribar a tenir.
Però les problemàtiques dels més joves no son de joguina. Ells, si més no, ho tenen molt clar.
ESPINAYFLOR WRITINGS 