LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt VIII (Traducción al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
VIII (Original Castellano)
Escribiéndote soy luz y abismo,
grabación del silencio en el fondo
viscoso de la noche.
Escribiéndote me hago cómplice
de tus alientos.
Escribiéndote encaro
lo que no tiene rostro.
Imagen corroída que convoca
un viraje exhausto, un fundido
en negro.
En un jadeo cósmico, el verbo
ser copula con la nada.
VIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Escrivint-te soc llum i abisme,
gravació del silenci en el fons
viscós de la nit.
Escrivint-te em faig còmplice
dels teus ales.
Escrivint-te encaro
el que no te rostre.
Imatge corroïda que convoca
Un viratge exhaust, un fos
en negre.
En un panteix còsmic, el verb
copula amb el no-res.
VIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
En t’écrivant je suis lumière et abîme,
gravure du silence dans le fond
visqueux de la nuit.
En t’écrivant je me fais complice
de ton haleine.
En t’écrivant j’affronte ce qui n’a pas de visage.
Image rongée qui convoque
un virage épuisé, un black-out.
Dans un halètement cosmique, le verbe
être copule avec le néant.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt VII (Traducción al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
VII (Original Castellano)
Contabilidad exacta de las gotas
que conforman la ola.
Espuma y efervescencia.
Preámbulo de una nueva colisión.
Esplendor del tímpano.
Percusión mineral que quiebra
el discurso analítico, de la razón
moribunda.
Catarata.
Espacio conmovido.
Lágrima con vocación de absoluto.
Ojo desmesurado, fijado en el boquete
que deja el sol tras su magnífica catástrofe.
VII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Comptabilitat exacte de les gotes
que conformen l’ona.
Escuma i efervescència.
Preàmbul d’una nova col·lisió.
Esplendor del timpà.
Percussió mineral que esqueixa
el discurs analític, de la raó
moribunda.
Cataracta.
Espai commogut.
Llàgrima amb vocació d’absolut.
Ull desmesurat, fixat en el trenc
que deixa el sol rera la seva magnífica catàstrofe.
VII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Comptabilité exacte des gouttes
qui conforment la vague.
Mousse et effervescence.
Préambule d’une nouvelle collision.
Splendeur des tympans.
Percussion minérale qui casse
le discours analytique, de la raison
moribonde.
Cataracte.
Espace ému.
Larme à vocation d’absolu.
Œil démesuré, fixé dans la percée
qui laisse le soleil après sa magnifique catastrophe.
VI (Original Castellano)
En el fragor múltiple
De la luz mueren
Todos mis olvidos,
todas mis distancias,
todos los nombres
que alguna vez pedí
prestados.
Tu carne extraviada
sobre mis huesos vacíos.
Trallazo del mediodía.
VI (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Dins el fragor múltiple
de la llum moren
tots els meus oblits,
totes les meves distancies,
tots els noms
que alguna vegada vaig
emprestar.
La teva carn extraviada
sobre els meus óssos buits.
Trallada del migdia.
VI (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Dans le fracas multiple
de la lumière meurent
touts mes oublis,
toutes mes distances,
touts les noms
que quelque fois
j’ai emprunté.
Ta chair égaré
sur mes os vides.
Claquement du midi.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt V- (Traducciones al catalán y al francés)
22 diciembre 2010
V (Original Castellano)
Trazo delictivo, arañazo
en tu piel blanca.
Turbación y torbellino.
colisión del metal
que provoca mil atmósferas
de incertidumbre.
curva que no cesa.
Excremento cósmico
hecho fosfatina.
Bifurcación.
Derrame del caudal: gozo.
Desfiguración del centro.
Fractura del texto.
Periplo y peripecia,
pericardio y perífrasis.
Excentricidad de la memoria
V (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Traç delictiu, esquinçada
a la teva pell blanca.
Torbació i turbulència.
Col·lisió del metall
que provoca mil atmosferes
d’incertitud.
Corba que no cessa.
Excrement còsmic
Fet fosfat.
Bifurcació.
Vessament del cabdal: joia.
Desfiguració del centre.
Fractura del text.
Periple i peripècia,
Pericardi i perífrasi.
Excentricitat de la memòria.
V (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Trait délictueux, griffure
sur ta peau blanche.
Trouble et tourbillon.
Collision du métal
qui provoque mille atmosphères
d’incertitude.
Tournant sans fin.
Excrément cosmique
phosphaté.
Bifurcation.
Écoulement du débit : Joie.
Défiguration du centre.
Fracture du texte.
Périple et péripétie,
péricarde et périphrase.
Excentricité de la mémoire.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt IV (Traducciones al catalán y al francés)
22 diciembre 2010
IV (Original Castellano)
Trayectoria ondulante
del estribillo.
Canción de los cuerpos
que inyecta desorden
en el espacio.
Desgarro y hendidura.
Hueco que convoca
vértigos innumerables.
Encuentro con la luz
o caída en el abismo.
Fuego de la palabra
escrita en la pared vacía.
IV (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Trajectòria ondulant
de la tornada
cançó dels cossos
que injecta desordre
en l’espai.
Estrip i escletxa.
Cavitat que convoca
vertígens innombrables.
Trobada amb la llum
o caiguda a l’abisme.
Foc de la paraula
escrita a la paret buida.
IV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Trajectoire ondulante
du refrain.
Chanson des corps
qui injecte désordre
dans l’espace.
Déchirure et fissure.
Creux qui convoque
vertiges innombrables.
Rencontre avec la lumière
ou chute dans l’abîme.
Feu de la parole
écrite dans le mur vide.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt- III (Traducción al catalán y al francés)
22 diciembre 2010
III (Original castellano)
Escuchamos el argumento
del pájaro encogido
en su nido, el quebranto
minucioso de las frutas
que, como muchachas libres
o tiernos cataclismos, esparcen
en el aire recién estrenado
su clamor de navío.
III (Versió catalana-Rosa Ramos)
Escoltem l’argument
de l’ocell encongit
al seu niu, el esqueix
minuciós de les fruites
que, com mosses lliures
o tendres cataclismes, escampen
a l’aire recent estrenat
el seu clam de navili.
III
III (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Nous écoutons l’argument
de l’oiseau
blotti dans son nid, la déchirure minutieuse des fruits
qui, comme de jeunes filles libres
ou tendres cataclysmes, éparpillent
dans l’air nouveau-né
sa clameur de navire.
LA MAISON DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt II (Traducción al catalán y al francés)
22 diciembre 2010
II (Original castellano)
Somos los huéspedes de la noche,
las luces errantes que movilizan
sueños.
Los inquilinos del frío
que un día se olvidaron de pagar
la factura de la nieve.
II (Versió Catalana-Rosa Ramos)
Som hostes de la nit,
les llums errants que mobilitzen
somnis.
Els inquilins del fred
que un dia oblidaren pagar
la factura de la neu.
II (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Nous sommes hôtes de la nuit,
lumières errantes qui mobilisent les rêves.
Des locataires du froid
qui un jour ont oublié de payer
la facture de la neige.
El Pensador i la Esquizofrènia
19 noviembre 2009
Presentaciones del libro "El hombre que vio caer a Deleuze"
La setmana passada a Mallorca, vaig comprar el nou llibre de Vidal Valicourt. Del que el 26 de Novembre se’n farà una presentació a Barcelona.
“El hombre que vio caer a Deleuze”, el darrer relat curt que dona títol al llibre. Recentment guardonat amb el premi Món, a Mallorca. Un llibre de relats curts que tracta en diferents mesures les malalties mentals. Des una greu esquizofrènia a una depressió. L’últim relat per exemple tracta sobre el professor i filòsof francès Gilles Deleuze.
El llegeixo. Em deixa el cos fet miques. No sé com interpretar la capacitat què té de ficar-se dins la pell de persones que pateixen aquests tipus de malalties mentals.
Què Josep Vidal és un home solitari i taciturn, que s’identifica amb Pessoa i altres foscos personatges de la literatura, ens resultava evident en els seus llibres anteriors.
Però la seva immersió dins el món mental dels malalts d’esquizofrènia i altres alteracions neuronals, dona calfreds.
Es un llibre desproveït de la poesia a la que ens té habituats. Ens sorprèn, d’una entranya manera. Toca la part més fosca del complexa neuronal. Tal vegada és això el que ens ensulsia. La por que fa pensar que faríem si el nostre cervell deixes de funcionar-nos com tenim costum. Si un dia alguna de les connexions neuronals és descol·loqués i deixéssim de funcionar de manera coherent fins al punt de fer mal a algú. I sobre tot, la de no saber en quin moment un ser humà pot passar de raonar lògicament a deixar de fer-ho. I com detectar el principi d’aquest horror.
Dona peu a d’altres reflexions més intenses, com saber si la dolenteria, neix d’una malaltia mental i fins a quin punt és pot tenir domini sobre ella, a no ser amb medicació adequada.
Els personatges desenvolupen una lògica que els es pròpia. En el seu caos, tot té sentit. En canvi, fora del seu cap, la percepció és ben diferent. Si més no la del lector, què es sent esgarrifat, només en pensar que alguna de les seqüències que se’ns presenten poguessin ser reals. Un llibre xocant què s’ha de llegir, per prendre consciència de la serietat que implica ser un ésser pensant.
ESPINAYFLOR WRITINGS 