Mi Infancia (Original Mois Benarroch)
Es la portera gritando a su hijo
¡Juanito que mala condición tienes!
y el pobre, cojo, escapándose de sus palos.
Sol que nos cuidaba, en la judería
gritando «Ua ya miri y miri y miri pero
como esto no miri,» mi hermano y yo
enloqueciéndola de travesuras
Los bocadillos de salchichón que preparaba
mi abuela los viernes y sábados y que nunca
eran suficiente para nuestro hambre
todos echándonos sobre ellos.
La jefatura en frente de casa, el monte
en frente en el que se acaba la cordillera
del Rif, el Mediterráneo frío cerca del atlántico.
La palabra Carcamal.
El club, mi primo y yo en medio de una fiesta
con cuarenta chicas y sin chicos yo metiendo manos
a todas sin discriminación.
Mi infancia se acabó en un momento claro y clave
a los doce años cuando me arrancaron de mi ciudad en
busca de un sueño dos veces milenarios.
Sueños que en pesadillas vuelven.
Y pregunto ¿Qué es una calle sin esquina?
¿Qué un sol sin ojos? ¿Un Gallo sin amanecer?
Bienaventurado el hombre
que nace y muere en la misma calle
que nunca de su ciudad sale y
comparar no sabe.
Mon Enfance (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
C’est la gardienne qui crie sur son fils
¡Juanito tu as vraiment une mauvaise configuration!
et le pauvre, boiteux, fuyant de ses coups.
Sol qui s’occupait de nous, dans le quartier juif
criant «Ua ya miri y miri y miri mais
comme ça no miri,» mon frère et moi
la rendant folle de nos mauvais tours.
Les sandwiches au saucisson que ma grand-mère
préparait les vendredis et les samedis que jamais
étaient suffisants à notre famine
on se jetait sur eux, nous tous.
La préfecture devant la maison,
la montagne devant, là ou fini la chaîne
du Rif, la froide Méditerranée prés de l’atlantique.
La parole Carcamal. (*)
Le club, mon cousin et moi-même dans une fête
avec quarante filles et sans garçons et moi en les touchant
toutes sans discrimination.
Mon enfance c’est fini dans un instant très clair et précis
Quand aux douze ans m’ont arraché de ma vile
A la recherche d’un rêve deux fois millénaires.
Rêves que deviennent cauchemars.
Et je demande, C’est quoi une rue sans coins?
C’est quoi un soleil sans yeux?
Un coq sans lever du jour?
Bienheureux l’homme
qui peut naître et mourir dans la même rue
que ne sort jamais de sa ville et
ne sait pas comparer.
(*) Ce mot laissé dans le poème sans traduction veut dire : « Vieux Croulant »
POESIA DE LAS BUENAS NOCHES
11 julio 2011
Poesía del crépusculo y de las buenas noches
El sol se pone ante mis ojos vespertinos,
el cuerpo se dirige
lentamente hacía la noche
que madruga un día antes de su muerte,
¿la veré yo?
¿Vencerá mi fatiga la batalla del sueño?
Cualquier intento de respuesta
me lleva arrastras al descanso
y esos ojos que vieron ponerse el sol,
ya no resistirán el peso
de tanta observación diaria
de letras, simbolos y números,
todos ellos tan cotidianos
que a mis párpados convierten en losas de cementerio.
Representaciones de lo que llamamos
vulgarmente vida.
No me esperes noche, no me esperes
antes que llegues, yo me habré ido.
Tal vez mi cuerpo siga en pie,
pero yo me habré ido.
Allá dónde el sol se esconde.
Allá a dónde nace el arco-iris.
Y las carencias de la vida
se hacen sueño bendito.
Pues no puede mi alma inquieta contener
toda la oscuridad del universo,
sino que entre Andromeda y Casiopea
seguirá buscando exhausta
luces de colores,
sabiendo que en algún lugar del mundo
con una gran lupa desveladora
alguien tan agotado como yo,
trata de encontrar la misma ruta
hacia el reposo,
mientras sus propios ojos
enrojecidos de aguantar el sueño
no tienen más deseo
que el de cerrarse en un beso.
Ese que se da justo antes de caer rendido.
110711
EL POETA EXILIAT- LA COLUMNA
8 julio 2011
No és pot parlar de Moshe Benarroch sense pensar en la malenconia dels exiliats. Un podria fins i tot demanar-se si sense aquest exili, el poeta i escriptor hauria desenvolupat aquesta dèria que tenim alguns de posar lletres damunt el paper. De plasmar allò contra el que no és pot lluitar d’altre manera. Mois, com s’anomena a si mateix el senyor Benarroch, carrega contra el fet d’anar d’una banda al altre, de ser jueu de la diàspora per obligació imposada per les circumstàncies. Així i tot, la seva obra reflexa una forta identitat, la jueva, a la que no li cal una terra particular per existir, encara que la terra promesa sigui l’ideal recercat i objectiu a llarg termini.
Hi ha moments de la lectura de la seva obra que un no acaba de distingir que troba a faltar exactament, si el seu Tetuán de naixement o el Sefarad dels seus avantpassats o el simple fet que un pot ser un exiliat inclòs allà on se suposa que no ho hauria de ser, és a dir, Jerusalem la terra on actualment resideix.
Des de aquí, a on no s’entén molt bé que passa dins la societat actual jueva, costa entendre que ara que ja és a casa per dir-ho d’alguna manera, continuï la seva vena nostàlgica de terra promesa. I és que a través els poemes i la narrativa de Benarroch és pot percebre que dins l’Israel actual no tot són flors i violes tampoc. Basta endinsar-se una mica en la societat jueva per saber que els sefardites (jueus procedents de la conca mediterrània, originalment d’Espanya i Portugal) i els mizraites (jueus procedents d’Egipte principalment) són generalment l’ovella negra de la família, mentre que els asquenasites (jueus procedents de alemanya i Europa l’est) retenen el monopoli de l’atenció amb alguna que altre rara excepció.
Mois, és doncs un exiliat dins la seva terra també pel fet que la seva família procedeix de Sefarad (és a dir Espanya). Tal vegada seria una correcció de la historia donar als que un dia varen ser expulsats el dret de tenir una certa reconeixença aquí, i sobre aquest particular, no es tracta només d’una rectificació necessària, si no que també es tracta de donar valor a unes lletres que la tenen per la seva simplicitat, honestedat de sentiment i dret a tenir arrels. Encara que això no traurà el que ja s’ha viscut dins la deixadesa del món on solament les coses superficials tenen sentit i la memòria històrica s’aplica només a algunes coses i no a altres.
Les seves pròpies paraules ho diuen, i la nostra interpretació fa la resta.
Ell escriu, en el seu llibre MAR DE SEFARAD- ESQUINA DE TETUÁN:
“Vaig néixer tan vell que mai he tingut joventut…” “…vaig néixer massa tard en un món massa jove”- Les lletres revelen un home cansat de viure, com si dugués un pes immens del que mai és podrà alliberar. Podríem dir el pes d’una història que per tradició és transmet per via oral, però que ara cal posar en paper.
A la vegada que diu: “És massa tard. Massa tard per cercar raons, massa tard per cercar les arrels dels problemes, massa tard per intentar una nova solució, massa tard per morir”- Podríem interpretar-ho com massa tard per tornar a agafar les maletes i cercar una nova terra promesa més justa. Inclòs massa tard per fer-ne una reflexió, això es pot interpretar no com que no es vulgui fer, però que fer-la ja no sembla que hagi de dur a res positiu.
En el poema titulat 1975 ens diu: “Ara me n’adono de quan em vaig equivocar, ara me n’adono que Espanya a estat sempre el país al que els meus avis volien tornar, quan pregaven a Jerusalem pensaven a Toledo. Oh llunyà i proper Toledo. Pàtria, única pàtria i sense destí”.
Mois Benarroch, com altres jueus de parla hispànica, han estat fidels si més no lingüísticament a la terra que els va fer fora. Es per aturar-se i pensar.
Mis Versos (Original Mois Benarroch)
Mis versos no abren puertas
las cierran
Cada puerta que la humanidad ha abierto
ha traído más atrocidades
Hay sábados muy largos
y guerras más cortas que una semana
Estoy harto de acuerdos de paz
lo que quiero es ver menos muertos
Por eso he cerrado las puertas
de todos los cementerios
con mis versos.
Llaves
Llevo al exilio como
el que lleva un gene genante
como un genio torpe
proponiendo más y más milagros
llevo a mi exilio de generación
en generación que generan sólo
más dudas y que compran más casas
descubriendo que los techos son flojos
que las lluvias de los tiempos
más fuertes son siempre
los ojos que nos miran por ventanas casi cerradas
tienen caras estropeadas, pieles envenenadas
por generaciones de odios y mentiras.
Mes Vers (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Mes vers n’ouvrent pas des portes
les ferment
Chaque porte que l’humanité a ouverte
a porté plus d’atrocités
Il y à des longs shabbats
et des guerres plus courtes qu’une semaine
Je n’ai marre des accords de paix
ce que je veux c’est de voir moins morts
C’est pour ça que j’ai fermé les portes
de touts les cimetières
avec mes vers.
Clefs
Je porte l’exile comme
Celui qui porte un gène gênante
avec un génie maladroit
qui propose de plus en plus de miracles
je porte mon exile de génération
en génération et il génère seulement
des doutes et que achètent plus de maisons
en découvrant que les toits sont faibles
que les pluies des temps
plus forts sont toujours
les yeux qui nous regardent à travers les fenêtres
presque fermés
ont des visages dépares, des peaux envenimes
par générations de haines et mensonges.
Tableau Italiano (Original Mois Benarroch)
Bonitas canciones italianas
cantadas por viejas mujeres gordas
en restaurantes de familia
donde no se puede comer
sin que el estómago
vaya y venga
de los gritos del padre
y los actos del hijo
comiendo esos espaguetis Napolitana deliciosos
y las pizzas sin carne
bebiendo el vino tinto bueno y barato
asombrado de la familia al final de la sala
no fijándote en ti y tú sólo fijándote
en ellos.
UA YA MIRI I MIRI I MIRI
Ua ya mirí i mirí i mirí pero como esto no mirí
Nos decía a mí y a mí hermano
Sol
que quería mucho a los críos
pero nunca tuvo hijos
y que estaba casada con Yuseff
el último judío que llevaba la Jokka
una túnica judía con
cintura gruesa y gorda
por esa misma Jokka
el gobierno británico
acusó al sultán marroquí en 1810
de discriminación contra los judíos
que cuando venían de Gibraltar
estaban obligados
a ponerse la jokka
para poder hacer comercios.
Y yo y mi hermano en judería en casa de Sol
y ella chillando y gritando
mientras nosotros corríamos
la frase más importante de mi infancia
Ua ya
mirí
i mirí
i mirí
pero como esto
no mirí.
Tableau Italien (Versión française Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Belles chansons italiennes
chantées par des vielles et grosses femmes
dans des restaurants de famille
ou l’on ne peut pas manger
sans que l’estomac
s’en aille et revienne
des cris du père
et des actions du fils
mangeant ces spaghettis Napolitains si délicieux
et les pizzas sans viande
en buvant le vin noir bon et pas cher
étonné que la famille au fond de la salle
ne te remarque pas, mais toi,
tu ne fais que les remarquer eux.
UA YA MIRI I MIRI I MIRI
Ua ya mirí i mirí i mirí mais comme ça no mirí
Nous disait-elle à mon frère et à moi
Sol
aimait beaucoup les enfants
mais elle ne n’a jamais eu
et qui était marié à Yuseff
le dernier juif à porter la Jokka
une tunique juive avec
une grosse ceinture
pour cette même Jokka
le gouvernement britannique
accusa au sultan maroquin en 1810
de discrimination contra les juifs
que quand arrivaient de Gibraltar
étaient obliges
à la porter, la Jokka
pour pouvoir fer des négoces.
Et mon frère et moi dans le quartier juif chez Sol
et elle grondant et criant
alors que nous courrions
la phrase la plus importante de mon enfance
Ua ya
mirí
i mirí
i mirí
mais comme ça
no mirí.