LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XXII-XXIII (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XXII (Original Castellano)
Pájaros delictivos vuelan
al ras esparciendo su locura,
su juego puro entre los cardos.
Zumba la hierba y el aire
contiene una historia de menta
que exige ser narrada, el aliento
de una mujer en la distancia.
XXIII
Y desciendo, hombre asido
a su demencia,
hacia los bajos fondos
del poema, disipándome
sin tregua, perdida ya la noción
de las metáforas, buceando
en esta devastación de metales
que me ajustician en la casa
de la escritura.
Hace frío en tu centro y beso tus cristales.
XXII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Ocells delictius volen
a ras escampant la seva follia,
el seu joc pur entre els cards.
Brunzeix l’herba i l’aire
conté una història de menta
que exigeix ésser narrada, l’alè
d’una dona a la distancia.
XXIII
I descendeixo, home aferrat
a la seva demència,
devers els baixos fons
del poema, dissipant-me
sense treva, perduda ja la noció
de les metàfores, bussejant
en aquesta devastació de metalls
que m’ajusticien a la casa
de l’escriptura.
Fa fred en el teu centre i beso els teus vidres.
XXII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Oiseaux délictueux volent
à rase motte éparpillant leur folie,
leur jeu pure entre les chardons.
Bourdonne l’herbe et l’air
contiens une histoire de menthe
qui exige être raconté, le souffle
d’une femme dans la distance.
XXIII
Et je descends, homme acroché
a sa démence,
vers les bas fonds
du poème, en me dissipant
sans cesse, perdue déjà la notion
des métaphores, plongeant
dans cette dévastation de métaux
qui m’exécute dans la maison
de l’écriture.
Ton centre est froid et je baise tes vitres.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XX-XXI (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XX (Original Castellano)
El primer beso supone un labio
de metal, una moneda de humedad,
la fuga de un pájaro preso.
Lugar del tanteo que no es búsqueda,
sino movimiento natural del poema,
que muestra su fondo, su vocación
de violencia.
XXI
Tu boca va trabándose
como una fruta compleja,
aberración tan dulce,
para darme a cambio
la apariencia de una simplicidad
demoledora.
Tu boca busca concretarse
en una esfera de música
o en un hueco de silencio.
Entreabre sus ranuras, brota.
Cuando al fin logre besarme,
al provincia reanudará
sus vientos pendientes.
XX (Versió Catalana- Rosa Ramos)
La primera besada suposa un llavi
De metall, una moneda d’humitat,
La fuga d’un ocell presoner.
Lloc de tempteig què no es recerca,
sinó moviment natural del poema,
que mostra el seu fons, la seva vocació
de violència.
XXI
La teva boca es va travant
com una fruita complexa,
aberració tan dolça.
Per donar-me a canvi
l’aparença d’una simplicitat
enderrocadora.
La teva boca cerca concretar-se
En una esfera de musica
o un esvoranc de silenci.
Entreobre les seves ranures, brota.
Quan a la fi aconsegueix besar-me,
la província recomençarà
els seus vents pendents.
XX (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Le premier baiser suppose une lèvre
de métal, une pièce de monnaie d’humidité,
la fugue d’un oiseau prisonnier.
Endroit du sondage qui n’est pas recherche,
mais mouvement naturel du poème,
qui montre son fond, sa vocation
de violence.
XXI
Ta bouche s’entrave
comme un fruit complexe,
aberration si douce,
pour me donner en échange
l’apparence d’une simplicité
dévastatrice.
Ta bouche cherche à se concrétiser
en une sphère de musique
ou dans un creux de silence.
Entrouvre ses rainures, jailli.
Quant en fin réussisse à m’embrasser,
la province renouera
ses vents en suspens.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XVIII-XIX (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XVIII (Original Castellano)
La garganta astillada del gallo
ha roto el alba en mil pedazos,
y el poema por escribir es
una trepidación que domina
esta morada, este acogedor ceñimiento,
mientras tú sueñas y tus uñas pelean
en mis venas, y yo espero tu despertar,
tu nacimiento diario, tu mirada recién lavada
por los ríos de la noche,
esa palabra inicial que pronuncias
con la dicción de al lava.
La venida del día la aceptaremos
como un descuido de la oscuridad.
Será un paréntesis de luz
en el que la heridas hablarán de corrido.
XIX
Las huellas de tus dedos
en el cuchillo
que utilizo para pelar la fruta,
la marca de tus labios
en la cucharilla promiscua
de los yogures,
el barro de tus ojos merodeando
los rincones degollados de la casa,
la espuma de la leche
rebosando sobre el fuego azul
de los fogones.
El hervor continuo de los amaneceres,
el rumor y los signos
de todas tus ausencias.
XVIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
La gargamella estellada del gall
a trencat l’alba en mil bocins,
i el poema per escriure es
una trepidació que domina
aquest estatge, aquest acollidor cenyiment,
mentre tu somies i les teves ungles es barallen
a les meves venes i jo espero el teu despertar,
el teu naixement diari, la teva mirada recent rentada
pels rius de la nit,
aquesta paraula inicial que pronuncies
amb la dicció de la lava.
La vinguda del dia l’acceptarem
Con un descuit de l’obscuritat.
Serà un parèntesi de llum
en el que les ferides parlaran amb fluïdesa.
XIX
Les empremtes dels teus dits
en el ganivet
que utilitzo per pelar la fruita,
la marca dels teus llavis
en la cullereta promíscua
dels iogurts,
el fang dels teus ulls vagabundejant
els racons degollats de la casa,
la escuma de la llet
vessant-se damunt el foc blau
dels fogons.
El bull continuat de les albades,
el rumor i els signes
de totes les teves absències.
XVIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
La gorge écaillée du coq
a cassé l’aube en mille morceaux,
et le poème à écrire est
une vibration qui domine
cette demeure, cette accueillante étreinte,
pendant que tu rêves et tes ongles luttent
dans mes veines, que moi j’attends ton réveil,
ta naissance journalière, ton regard de suite lavé
par les fleuves de la nuit,
cette parole première que tu prononces
avec la diction de la lave.
La venue du jour nous l’accepterons
comme une négligence de l’obscurité.
Ça sera une parenthèse de lumière
dans laquelle les blessures parleront avec aisance.
XIX
Les empreintes de tes doigts
dans le couteau
que j’utilise pour peler les fruits,
la marque de tes lèvres
dans la petite cuillère licencieuse
des yaourts,
la boue de tes yeux qui rôdent
aux coins égorges de la maison,
la mousse du lait
débordant sur le feu bleu
des fourneaux.
L’ébullition continu des petits matins,
la rumeur et le signes
de toutes tes absences.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XVI-XVII (Traducciones al catalán y al francés)
24 diciembre 2010
XVI (Original Castellano)
La casa, geometría de luz activa.
La respiración humilde de tu sueño.
Tumulto del silencio.
La casa está hecha de sal y de hiedras
perfectamente articuladas.
Sombras depuradas acogen tus miedos.
Se abre un ojo vigilante en el centro
del día.
Eres la tensión del ojo que celebra
el chasquear de los pinos, el cuarzo
que es cimiento natural de esta morada.
La excavación ha sido fructífera.
Para escribir este poema he vaciado mi prosa.
XVII
Todo es conjetura ebria
en la sobriedad de estas palabras,
y hasta el eco dimite de su manía
reiterativa para darnos una réplica
desconcertante, y los relojes
desisten de sus tiempos clausurados,
de su asfixia circular, y el poema
se retira, se deja caer, se desplaza
hacia lo inmundo,
entre mi presencia líquida
y tu ausencia coagulada,
allí donde la suerte empieza
a repartirse como un don
que nadie puede recibir
sin jugarse la vida.
XVI (Versió Catalana- Rosa Ramos)
La casa, geometria de la llum activa.
La respiració humil del teu somni.
Tumult del silenci.
La casa esta feta de sal i de heures
perfectament articulades.
Ombres depurades acullen les teves pors.
S’obre un ull vigilant en el centre
del dia.
Ets la tensió del ull que celebra
l’esclafit dels pins, el quars
que és ciment natural d’aquest estatge.
L’excavació ha estat fructífera.
Per escriure aquest poema he buidat la meva prosa.
XVII
Tot és conjectura èbria
en la sobrietat d’aquestes paraules,
Fins i tot l’eco dimiteix de la seva dèria
reiterativa per donar-nos una replica
desconcertant, i els rellotges
desisteixen dels seus temps clausurats,
de la seva asfixia circular, i el poema
es retira, es deixa caure, es desplaça
cap a l’immund,
entre la meva presencia liquida
i la teva absència coagulada,
allà on la sort comença
a repartir-se com un do
que ningú pot rebre
sense jugar-s’hi la vida.
XVI (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
La maison, géométrie de la lumière active.
La respiration humble de ton sommeil.
Tumulte du silence.
La maison est faite de sel et de lierres
parfaitement articulés.
Ombres dépures accueillent tes peurs.
Un œil s’ouvre vigilant dans le centre
de la journée.
Tu es la tension de l’œil qui fête
le craquement des pins, le quartz
qui es ciment naturel de cette demeure.
L’excavation à été fructueuse.
Pour écrire ce poème j’ai vidé ma prose.
XVII
Tout est conjecture ivre
dans la sobriété de ces paroles,
et même l’écho démissionne de sa manie
réitérative pour nous donner une réplique
déconcertante, et les horloges
désistent aux temps clôturés,
de leur asphyxie circulaire, et le poème
se retire, se laisse tomber, se déplace
vers l’immonde,
entre ma présence liquide
et ton absence coagulé,
là ou la chance commence
à se distribuer comme un don
que personne peut recevoir
sans s’y jouer la vie.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XIV-XV (Traducciones al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
XIV (Original Castellano)
Perforación de los límites
convencionales de la cordura.
El confinamiento del poema
demuestra el fracaso,
la certificación de una voluntad
que se sabe impotente.
Dejemos que hable el olvido,
que diga la memoria,
con todos sus prestigios,
no puede articular.
XV
Escribo el silencio de tus pies,
el olfateo de los perros en celo,
la sabiduría del gato,
el aceite que hierve
en las inhóspitas sartenes,
el llanto de un niño
al que nadie consuela,
la queja de mi estómago vacío,
las siete campanadas
de esta tarde irrecuperable.
Escribo para empujar estos límites,
para hacerlos irrisorios.
XIV (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Perforació dels límits
convencional del seny.
El confinament del poema
demostra el fracàs,
la certificació d’una voluntat
que es sap impotent.
Deixem que parli l’oblit,
que digui el que la memòria,
amb tots els seus prestigis
no pot articular.
XV
Escric el silenci dels teus peus,
L’olfacció del cans en zel,
La saviesa distant del moix,
L’oli que bull
en les inhòspites paelles,
el plor d’un nin
al que ningú consola,
la queixa del meu estómac buit,
les set campanades
d’aquest capvespre irrecuperable.
Escric per empènyer aquests límits,
per fer-los irrisoris.
XIV (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Perforation des limites
conventionnelles de la raison.
Le confinement du poème
démontre l’échec,
l’attestation d’une volonté
qui se sait impuissante.
Laissons que l’oubli parle,
qu’il dise ce que la mémoire,
avec tous ses prestiges,
ne peut pas articuler.
XV
J’écris le silence des tes pieds,
l’odorat des chiens en chaleur,
la sagesse distant du chat,
l’huile bouillonnante
dans les inhospitalières poêles,
les larmes d’un enfant
que personne ne console,
la plainte de mon estomac vide,
les set coups de cloche
de cet après-midi irrécupérable.
J’écris pour repousser ces limites,
pour les rendre dérisoires.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XIII (Traducciones al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
XIII (Original Castellano)
Afueras del pensamiento,
morada que reúne
todos los silencios.
Primer indicio del asombro,
pero prefiero llamarlo
festividad del instante.
Conflagración subterránea
que se manifiesta en la superficie
lisa.
Inauguración del espacio.
Apertura.
Palabra tensada en el arco
del conocimiento.
Alguien pronuncia la palabra comienzo.
Pero es imposible empezar
y el acabamiento no tiene límite.
XIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Suburbi del pensament,
estatge que reuneix
tots els silencis.
Primer indici de colpiment
però prefereixo anomenar-lo
festivitat del instant.
Conflagració subterrània
que es manifesta a la superfície
llisa.
Inauguració del espai.
Obertura.
Paraula tibada en l’arc
Del coneixement.
Algú pronuncia la paraula començament.
Però es impossible començar
i l’acabament no té límit.
XIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Banlieues de la pensée,
demeure qui réunit
tous les silences.
Premier indice de l’étonnement,
mais je préfère l’appeler
festivité de l’instant.
Conflagration souterraine
qui se manifeste dans la surface lisse
Inauguration de l’espace.
Ouverture.
Parole tendue dans l’arc
de la connaissance.
Quelqu’un prononce la parole commencement.
Mais il est impossible de commencer
et l’achèvement n’a pas de limite.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt XI-XII (Traducción al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
XI (Original Castellano)
Represión de la materia,
que hiede, que busca
a toda costa expandirse
y solucionarse
en un paisaje sonoro,
en un crepúsculo volado,
en un estallido.
XII
La palabra, puro rugido.
Estertor que sale de la caverna.
Prisioneros platónicos:
estuvimos mucho tiempo viviendo
en los claros asilos del alba.
Pero hoy todas las formas están
manoseadas, incluso abiertas
en canal.
Hemos entregado el adjetivo
a la violencia.
Ahora sólo tenemos palabras mordidas.
XI (Versió catalana- Rosa Ramos)
Repressió de la matèria,
que put, que cerca
a tot preu expandir-se
i resoldre’s
en un paisatge sonor,
en un crepuscle volat
en un esclat.
XII
La paraula, pur rugit
ranera que surt de la caverna.
Presoners platònics:
vàrem estar molt temps vivint
en els clars asils de l’alba.
Però avui totes les formes estan
magrejades àdhuc obertes
en canal.
Hem lliurat l’adjectiu
a la violència.
Ara només tenim paraules mossegades.
XI (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Répression de la matière,
qui empeste, qui cherche
à tout prix à se répandre
et à se dissoudre
dans un paysage sonore,
dans un crépuscule eclaté.
XII
La parole, pur rugissement.
Râle qui sort de la caverne.
Prisonniers platoniques:
Nous avons vécu très longtemps
dans les claires asiles de l’aube.
Mais aujourd’hui toutes les formes sont
galvaudées, même ouvertes
d’haut en bas.
Nous avons livré l’adjectif
a la violence.
Maintenant nous avons seulement des paroles mordues.
X (Original Castellano)
Anonadamiento.
Sobrevuelo delirante
que circundando el centro
lo celebra.
Conmemoración de la espiral.
Tu domicilio está tomado
por la ausencia.
Mutismo que no es silencio.
Sólo interrupción del habla.
El murmullo que nunca se acaba.
X (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Anorreament.
Sobrevol delirant
que circumval·lant el centre
ho celebra.
Commemoració de l’espiral.
El teu domicili esta pres
per l’absència.
Mutisme que no és silenci.
Només interrupció de la parla.
El murmuri que mai s’acaba.
X (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Anéantissement.
Survol délirant
qui en entourant le centre
il le glorifie.
Commémoration de la spirale.
Ton domicile est pris
par l’absence.
Mutisme qui n’est pas du silence.
Seulement interruption de la parole.
Le murmure qui n’en finit plus.
IX (Original Castellano)
Me reconcilio con lo anónimo,
con el margen blanco
que me nutre y devora.
Aire que se ausenta,
que se propala como una fuga
de gas, como un sacrificio callado
y sin sangre.
Nada me acoge.
Todo es vuelo, desarraigo, merodeo
que nunca dice lo que nombra.
Ya no soy, ya no quiero, ya no puedo
ser nadie.
Sólo caligrafía convulsa.
IX (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Em reconcilio amb l’anònim
amb el marge blanc
que em nodreix i devora.
Aire que s’absenta,
que es propala com una fuita
de gas, com un sacrifici callat
i sense sang.
Res m’acull
Tot és vol, desarrel i vaivé
que mai diu el que anomena.
Ja no soc, ja no vull, ja no puc
ésser ningú.
Només cal·ligrafia convulsa.
IX (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
Je me réconcilie avec l’anonyme,
avec la marge blanche
qui me nourrit et me dévore.
Aire qui s’absente,
qui se propage comme une fuite
de gaz, comme un sacrifice silencieux
et exsangue.
Rien ne m’accueille.
Tout est vol, déracinement, maraude
qui ne dit jamais ce qu’il nomme.
Je ne suis plus, je ne veux plus,
je ne peux plus être personne.
Seulement calligraphie convulsée.
LA CASA DE MALLARMÉ- José Vidal Valicourt VIII (Traducción al catalán y al francés)
23 diciembre 2010
VIII (Original Castellano)
Escribiéndote soy luz y abismo,
grabación del silencio en el fondo
viscoso de la noche.
Escribiéndote me hago cómplice
de tus alientos.
Escribiéndote encaro
lo que no tiene rostro.
Imagen corroída que convoca
un viraje exhausto, un fundido
en negro.
En un jadeo cósmico, el verbo
ser copula con la nada.
VIII (Versió Catalana- Rosa Ramos)
Escrivint-te soc llum i abisme,
gravació del silenci en el fons
viscós de la nit.
Escrivint-te em faig còmplice
dels teus ales.
Escrivint-te encaro
el que no te rostre.
Imatge corroïda que convoca
Un viratge exhaust, un fos
en negre.
En un panteix còsmic, el verb
copula amb el no-res.
VIII (Version française- Sonia Soriano et Rosa Ramos)
En t’écrivant je suis lumière et abîme,
gravure du silence dans le fond
visqueux de la nuit.
En t’écrivant je me fais complice
de ton haleine.
En t’écrivant j’affronte ce qui n’a pas de visage.
Image rongée qui convoque
un virage épuisé, un black-out.
Dans un halètement cosmique, le verbe
être copule avec le néant.