EL  DIARIO (Original José Vidal Valicourt)

Releyendo tu diario has regresado a la plaza de Clichy. Sabes que allí inició Bardamu su viaje hacia el fin de la noche. Ahora te ves solo, pisando los adoquines recién regados, encogido en tu abrigo y con el pelo en desorden completo -metáfora cruel de tu cerebro- en busca de un café para resguardarte del frío.
Inmerso en la lectura de aquellos días grises de noviembre, estás sintiendo un dolor agudo en las manos, como si aquel frío regresara ahora con mucha más virulencia. Este hombre del diario -que dice llamarse como tú te llamas- suele quedarse paralizado en medio de la plaza sin saber a dónde dirigir sus pasos, su mirada.

Ha caminado la ciudad hasta agotarla. Sus piernas están temblando. Su rostro está invadido por una maleza negra y su piel ha adquirido un tono verdoso. Mientras vas avanzando a través de este territorio escrito, te has topado con un hombre cuyo semblante te obliga a retroceder.

Pero no puedes esquivarlo. Sus ojos parecen haber vuelto de un mundo sin habitantes.

Tanta es su ausencia. Lees lo siguiente: “espero una colisión que destruya lo más querido, rechazo los viejos poemas, los restos del naufragio.” Este hombre -que insiste en llamarse como tú te llamas- nunca ha superado los umbrales de las puertas. Su verbo preferido es declinar. Te recuerdas dando vueltas alrededor de la plaza, frecuentando los antros más abyectos, sumergiéndote en un encanallamiento ficticio,  pero no por ello menos suicida.
Estas notas -escritas con letra diminuta- están lastradas de lluvia, café aguado y mujeres pálidas que abrazaste en cuartos húmedos. Sigues leyendo, aunque sólo sea para tocar fondo: “el placer que causa la descomposición, la ciénaga y, a pesar de todo, esta nostalgia de la exactitud, de lo No importa cuan mal van las cosas, tienes que seguir viviendo, incluso si te matapreciso: la clavícula de Ivonne, las caderas anémicas de Michelle. Huesos femeninos que buscan a toda costa salirse de la piel.” Y aquellas clases de español en los distritos últimos de París, allí donde el Sena arroja toda su inmundicia, allí donde el río se vuelve innoble, rastrero. Y tu torvo hermetismo ante la desnudez vidriosa de Claire, alumna amorosa y falaz. Y el regreso a Clichy, meditando sobre las andanzas de Bardamu a punto de alistarse en el ejército. Y luego, torcer hacia una calle sin nombre y detenerte en una brasserie para tomar un café junto a una anciana desdentada.

Y tantas cosas, para después admitir tu sequedad poética, tu encefalograma plano, tu instinto de oruga.

Reconocer que escribir en primera persona ha sido uno de los errores más graves que has cometido en esta vida, entre eremítica y licenciosa.

En esta vida que no es tuya, sino de este intruso que merodea por estás páginas. Es hora de cerrar el cuaderno -con sus anillas y sus hojas cuadriculadas, repleto de tachaduras y de anotaciones en los márgenes- y empezar a vivir como lo que en verdad eres: un desconocido.

EL DIARI (Versió Catalana Rosa Ramos)

Rellegint el teu diari has tornat a la plaça Clichy. Saps que allà inicià Bardamu el seu viatge fins el final de la nit. Ara et veus tot sol, trepitjant les llambordes acabades de regar, encongit  en el teu abric i amb el cabell en complet desordre- metàfora cruel del teu cervell- a la recerca d’un cafè per arrecerar-te del fred. Immers a la lectura d’aquells dies grisos de novembre, estàs sentint un dolor agut a les mans, com si aquell fred retornes ara amb molta més virulència. Aquest home del diari- que diu anomenar-se com tu t’anomenes- sol quedar-se paralitzat en mig de la plaça sense saber a on dirigir les seves passes, la seva mirada.

Ha caminat la ciutat fins a esgotar-la. Les seves cames estan tremolant. El seu rostre esta envaït per una brossa negre i la seva pell a adquirit un to verdós. Mentre vas avançant a traves d’aquest territori escrit, t’has topat amb un home del qual el rostre t’obliga a retrocedir.

Però no pots esquivar-lo. Els seus ulls semblen haver tornat d’un món sense habitants.

Tanta es la seva absència. Llegeixes el següent: “espero una col·lisió que destrueixi el més estimat, refuso els vells poemes, els restes del naufragi” Aquest home- que insisteix a anomenar-se com tu t’anomenes- mai ha superat els llindars de les portes. Et recordes donant voltes al voltant de la plaça, freqüentant els antres més abjectes, submergint-te en un emmurriament fictici, però no per això menys suïcida.

Aquestes notes- escrites amb lletra diminuta- estan llastrades de pluja, cafè aigualit i dones pàl·lides  que vares abraçar en habitacions humides. Segueixes llegint, encara que només sigui per tocar fons: “el plaer que causa la descomposició, el aiguamoll i, a pesar de tot, aquesta nostàlgia de l’exactitud, del què és precís: la clavícula de Yvonne, els malucs anèmics de Michelle. Ossos femenins que cerquen a tot preu sortir de la pell” I aquelles classes d’espanyol en els districtes últims de París, allà on el Sena foragita tota la seva immundícia, allà on el riu es torna innoble, vil. I el teu hermetisme atroç davant la nuditat vidriosa de Claire, alumna amorosa i fal·laç. I el retorn a Clichy, meditant sobre les escapades de Bardamu a punt de allistar-se al exèrcit. I desprès, girar cap un carrer sense nom i aturar-se en una braseria per prendre un cafè tocant a una anciana desdentada.

I tantes coses, per desprès admetre la teva sequedat poètica, el teu encefalograma pla, el teu instint de poruga.

Reconèixer que escriure en primera persona ha estat un del errors més greus què has comès en aquesta vida, entre eremítica i llicenciosa.

En aquesta vida que no es teva, sinó d’aquest intrús que ronda per aquestes pagines.  Es hora de tancar aquest quadern- amb les seves anelles i les seves fulls quadriculades, replet de gargots i de anotacions en els marges – i començar a viure com el que de veritat ets: un desconegut.

LE JOURNAL (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

En relisant ton journal t’es retourné à  place Clichy. Tu sais que c’est  là-bas que Bardamu entrepris son voyage  vers le bout  de la nuit. Maintenant tu te vois tout seul, marchant sur les pavés fraichement arrosés, blotti dans ton manteau et avec les cheveux  complètement en bataille – métaphore cruelle de ton cerveau- à la recherche d’un café pour t’abriter du froid.

Plongé dans la lecture de ces jours gris de novembre, tu sens une douleur aigue dans les mains, comme si ce froid revenait maintenant avec beaucoup plus de virulence. Cet homme au  journal- qui dit s’appeler comme toi tu t’appelles- qui d’habitude reste paralysé au beau milieu de la place sans savoir où diriger ses pas, son regard. Il a parcouru la ville jusqu’à l’épuiser. Ses jambes  tremblent. Son visage est envahi  par une  broussaille noire et sa peau a acquis un ton vérdâtre. Tandis que tu continues d’avancer à travers ce territoire écrit, tu as rencontré  un homme dont le visage t’oblige à  reculer.

Mais tu ne peux pas l’esquiver. Ses yeux semblent  être  revenus d’un monde sans habitant.

Si grande est son absence. Tu lis ce qui suit  «j’attends q’une collision qui détruise ce qui m’est le plus cher , je refuse les vieux poèmes, les restes du naufrage »

Cet homme- qui s’obstine à  s’appeler comme toi tu t’appelles-  n’a jamais dépassé le seuil des portes  . Son verbe préfèré c’est décliner.  Tu te revois  te promenant  autour de la place, fréquentant les antres les plus abjects, te submergeant dans un encanaillement fictif  mais pas moins suicidaire pour autant.

Ces notes-  à l’écriture en pattes de mouche- sont lourdes  de pluie, de café noyé   et  de femmes pales que tu as embrassées dans des chambres humides.Tu continues de lire,  même si ce n’est que pour  toucher le fond :

«Le plaisir  cause de  décomposition ,  de marécage et, malgré tout, cette nostalgie de l’exactitude, de la précision  : la clavicule d’Yvonne, les hanches anémiques de Michelle. Os féminins qui cherchent  désespérément à sortir de la peau »

Et ces cours d’espagnol dans les  arrondissements limitrophes  de Paris, là où la Seine déverse  touts ses détritus, là où le fleuve devient ignoble, vil. Et ton  hermétisme torve devant la nudité vitreuse de Claire, élève   affectueuse et fallacieuse.

Et le retour  à Clichy, méditant sur les escapades de Bardamu  sur le point de s’enrôler dans l’armée. Et puis après,   tourner dans une rue sans nom, et t’arrêter dans une brasserie pour prendre un café à côté d’une vielle dame édentée.

Et tant d’autres choses, pour après admettre ta sécheresse poétique, ton encéphalogramme plat, ton instinct de chenille.

Reconnaître qu’ écrire  à la première personne   a été une des erreurs les plus graves que tu  aies commises  en  cette vie, entre érémitique et  licencieuse.

Dans cette vie que n’est pas la tienne, mais celle de cet intrus qui rôde dans ces pages. C’est l’heure de fermer ce cahier- avec ses anneaux et ses feuilles quadrillées, rempli de  ratures et  d’annotations dans les marges- et de commencer  à vivre comme ce que tu est vraiment : un méconnu.

Botellas rotas (Original de Mois Benarroch)

 

Nací donde el Mediterráneo

busca al Océano

desesperado

intentando salir

como un mensaje caducado

Nací preguntando

¿Y el Océano,

a dónde sale?

 Poema escrito arrodillado (Original Mois Benarroch)

 Estas tierras que eran nuestras

no dan trabajo a nuestros hijos

unos creen en la tómbola

otros en el amor libre

Estas tierras que fueron nuestras

no nos dan nietos, nos dan

cacahuetes ahumados

otros tiempos que fueron nuestros

los que menos nos entienden

son los revolucionarios de ayer

dicen que hay que sufrir

para que conserven sus conservas

Mañana será otro día, mañana

otro puerto será inundado

por aguas con olas de fuego

por palabras viejas como el mar.

Bouteilles casées (Version française Sonia Soriano et Rosa Ramos)

 Je suis né la ou la Méditerranée

cherche l’Océan

désespéré

cherchant a sortir

comme un message périmé.

Je suis né demandant:

Et l’Océan,

ou est ce qu’il débouche?

 Poème écrit à genoux (Version française  Sonia Soriano et Rosa Ramos)

Ces terres qui étaient à nous

ne donnent plus de travail a nos enfants

certains croient à la roulette

d’autres à l’amour libre

 Ces terres qui  étaient nôtres

ne nous donnent plus de petits-enfants,

elles nous donnent de cacahuètes fumées

qu´autrefois on été a nous.

 Ceux qui au moins nous comprennent

ces révolutionnaires d’hier

disent qu’il faut souffrir

pour conserver leur conserves

 Demain sera un jour nouveau, demain

un autre port sera inondé

par des eaux avec des vagues de feu

des vieux mots comme la mer.

Feia molt temps que no llegia un llibre que m’estires tant, com la falsa crònica de Palma de José Carlos Llop, i dic falsa no per què no pensi que els seus records siguin verídics, si no per què la veritat absoluta de les ciutats no pot existir en tant que cada humà la sent d’una manera diferent.

El que si puc dir, i no és critica literària, jo no en sé de criticar les coses que m’agraden, és que ja no tornaré a veure mai més Palma de la mateixa manera.

 El primer record que tinc de Palma és un col·legi què és situava al final de Passeig de Mallorca tenia segons el meu record una tanca metàl·lica, i el pati era tot gris, quan el vaig veure vaig pensar que semblava una presó, però evidentment no ho era, per què hi havia nins jugant a la pilota. Era l’any 1996.

Les meves excursions a Ciutat, com solen dir els que no son d’allà, sempre han estat com observadora i excursionista. Gran part de la seva historia submergida m’era totalment desconeguda, encara que en havia llegit qualque episodi per aquí o per allà.

Palma en particular i Mallorca en general, tenen aquest encant natural de ser misterioses i sempre en descobreixes de noves així hi caminis cada dia pels carrers i parlis amb la seva gent.

També és cert que parla de capítols que jo no puc recordar pel simple fet de no ser-hi i de ni tan sols haver nascut encara. Tot i així, aquesta lectura m’ha deixat com estomacada, és à dir com si m’haguessin donat un cop de puny al estomac. Sé que tardaré estona en digerir-la. Ha despertat en mi molts dubtes i sentiments que ara em superen. No tan pel que diu, ni com ho diu, si no en l’efecte que les seves paraules provoquen en mi que en he estat lectora.

M’he demanat si jo podria escriure un llibre així sobre la ciutat on vaig néixer Figueres, i certament puc respondre’m a mi mateixa amb una negativa. Sóc massa nòmada tan física com culturalment com per poder ser observadora d’una única ciutat i menys encara fer-la el centre del meu món. En tot cas en hauria d’inventar una que no té cap fonament físic o utilitzar-ne una de ben cosmopolita com Nova York, Londres o París.

Tampoc podria descriure’n la seva gent, no els conec ni de lluny ni de prop, sempre he viscut a distancia de tot allò que brilla i fa soroll, m’atabala. I la gent que conec no és la mena de gent que li agrada ser retratada en un llibre. Però ell que juga amb records seus, records no viscuts i records d’altres, fa un melting-pot amb el que si puc identificar-me. No se si a tots els seus lectors els semblarà el mateix, el que si puc és recomanar-ne la lectura.