11- (Original Mois Benarroch)
Siento cómo tu cuerpo llama a mis manos
Son llamas fuertes
Y lo siento no como el hombre que soy
Lo siento en mí como la mujer que eres
Y que en este momento soy

Siento cómo pides que mis manos cubran tus senos
Cómo piden que entre en tu cuerpo
Te siento tendida esperándome
En una cama sobre la arena
En nuestra playa desierta

Y te veo por ventanas y ventanales.

11- (Version française Rosa Ramos)
Je sens comment ton corps appelle mes mains
ce sont des fortes flammes
Et je le ressens non pas comme l’homme que je suis
Je le ressens dans moi comme la femme que tu es
et que en ce moment je suis

Je sens comment tu me demandes que mes mains couvrent tes seins
Comment me demandent que j’entre dans ton corps
Je te sens allonge à m’attendre
sur un lit sur le sable
à notre plage desserte

Et je te vois par les fênetres et par les portes-vitrés.

10- (Original Mois Benarroch)

Si lo nuestro es amor nada fue amor
Hay que encontrar una nueva palabra
Para describir lo nuestro
En vez de enamorado
Envidado
En reinado

Mi vida mi reina mi amor
Nada
más frío que el fuego
Nada
más cegajoso que la luz

10- (Version française Rosa Ramos) DOCUMENT SONORE: http://www.goear.com/files/external.swf?file=3f36e35

Si notre relation est amour rien n’à été amour
Il faut trouver une nouvelle parole
Pour décrire notre relation
A la place d’amoureux
Envivé
En reigné

Ma vie ma reine mon amour
Rien
plus froid que le feu
Rien
plus aveuglant que la lumière

9- (Original Mois Benarroch)
Ya no voy a soñar
En ese día
Lejano y recordado
Sin que haya existido.
Ese día después de la primera noche contigo
En el que te dije
Se acabó
Ya puedes ser tú
Todo lo que hagas será aceptado
Por mí
Pero quién es ese mí
Ese yo
Que no anda
Que no sabe qué camino tomar
Para encontrarte otra vez
Bajo el puente.

9- (Version française Rosa Ramos)
Je ne vais plus rêver
à ce jour
lointain et souvenu
Sans qu’il ait éxisté .
Ce jour après la première nuit avec toi
dans lequel je t’ai dit
tout est fini
Tu peux maintenant être toi même
Tout ce que tu feras sera accepté
par moi
Mais c’est qui ce moi
Ce moi
Qui ne marche pas
Qui ne sait pas quel chemin prendre
Pour te retrouver à nouveau
Sous le pont.

8- (Original Mois Benarroch)

Sí, sí, me voy a calmar
Todo esto va a pasar
Aprenderé a olvidar
Ya que no sé dar
Aprenderé de ti a no buscarte
En mi pantalla
A no esperar una respuesta
A mis emails
Aprenderé a ser fuerte
A despreciar los milagros
Aprenderé a no ser yo
Aprenderé de ti
Soy un buen alumno
Lento pero bueno.

8- (Version française Rosa Ramos)

Oui, oui, je vais me calmer
Tout cela va passer
J’apprendrai à oublier
Puis que je ne sais pas donner
J’apprendrai de toi à ne pas te rechercher
dans mon écran
A ne pas ésperer une réponse
A mes courriels
J’apprendrai à être fort
A mépriser les miracles
J’apprendrai à ne pas être moi
J’apprendrai de toi
Je suis un bon élève
Lent mais bon.

7- (Original Mois Benarroch)
Escribí cinco poemas y se calmó el dolor
Como si el dolor fuese
Una palabra
Que se puede borrar
Con una goma
Como si el dolor pudiera dejar de existir
Después de que se inventó la palabra dolor
Me miento muy bien estos días
Lo habré aprendido de ti.

7- (Version française Rosa Ramos) Document sonore: http://www.goear.com/files/external.swf?file=41e2e20

J’ai écrit cinq poèmes et la douleur c’est calmé
Comme si la douleur était
Une parole
Que l’on peut effacer
avec une gomme
Comme si la douleur peuvait ne plus exister
après avoir inventé la parole douleur
Je me ments très bien ces dernier jours
Je l’ai peut-être appris de toi.

6- (Original Mois Benarroch)
El útero que no dio luz a un bebé
Creó un tumor en tu seno
La energía que no salió de la luz
Que no dio vida
Vino a anunciar la muerte.

No cierres puertas a la luz
Al cerrojo por el que intento entrar
Cierra úteros a engaños
A mentiras que fueron verdades
Y que ya no pueden dar luz.

6- (Version française Rosa Ramos)

L’utérus qui n’a pas donne la vie à un bébé
A crée une tumeur dans ton sein
L’energie qui n’est pas sortie de la lumière
et que n’a pas donné la vie
est venue annoncer la mort.

Ne fermes pas les portes à la lumière
Au verrou par lequel j’éssaie d’entrer
Fermes les utérus aux tromperies
des mensonges qui ont été verités
et que maintenant ne peuvent plus amener la lumière.

5- (Original Mois Benarroch)
Son terribles estos poemas
Son terribles además
Porque hasta pueden ser bellos.
Son terribles
Porque alguien podrá encontrar belleza
En este dolor que me está matando
Y te está matando.

Son terribles
Justamente
Porque no los puedo escribir con sangre
Porque mi sangre ha coagulado
Y está tan fría como el Polo Norte
Porque te estoy escribiendo estos poemas

Que no creí que escribiría
Y no quiero que los leas
No quiero que los leas
Porque sé que mi dolor
Lo sentirás
Como siento yo ahora
El dolor de tu seno negro.

5- (Version française Rosa Ramos) DOCUMENT SONORE: http://www.goear.com/files/external.swf?file=365d317
Sont terribles ces poèmes
Sont terribles en plus
Parce que ils peuvent même être beaux.
Sont terribles
Parce quelqu’un pourra y trouver la beauté
Dans cette douleur qu’est en train de me tuer
Et qui te tue.

Sont terribles
Justement
Parce que je ne peux pas les écrire avec du sang
Parce que mon sang c’est coagulé
Et il est aussi froid que le Pole Nord
Parce que je suis en train de t’écrire ces poèmes

Que je n’ai jamais cru pouvoir écrire
Et je ne veux pas que tu les lises
Non je ne veux pas que tu les lises
Parce que je sais que ma douleur
Tu vas la réssentir
Comme moi même je la ressens maintenant
La douleur de ton sein noir.

4- (Original Mois Benarroch)
Poemas de despedidas
Somos espléndidos poetas
Cuando nos despedimos
Sabemos llorar hasta la última lágrima
Tanto
Como no sabemos
Llenar esta vida de amor y de sol
Cuando se nos presenta
Somos grandes genios en esto.
Y eso

Poemas de despedidas
Miles de despedidas
A los que no supieron.
Esos somos nosotros
Los que no supimos
Sumar el uno con el uno
El Uno con el Otro.

No
No supimos
Admitir
La posibilidad del otro
Que nos suma
Era más que más
Más que menos.
Menos que más.

4- (Version française Rosa Ramos)
Poèmes d’adieux
Nous sommes des poètes splendides
Quand nous nous dissons au revoir
Nous savons pleurer jusqu’à la dernière larme
aussi bien
que nous ne savons pas
Remplir cette vie d’amour et de soleil
Quand elle se présente à nous
Nous sommes des grand génies de celà
Et voilà

Poèmes d’adieux
Des milliers d’adieux
A ceux qui n’ont pas su.
Ceux-là mêmes sommes nous
ceux qui n’ont pas su
Additionner l’un et l’autre
L’Un avec l’Autre.

Non
Nous n’avons pas su
Admettre
La possibilité de l’autre
Qui nous additionne
Cétait plus que plus
Plus que moins
Moins que plus.

NOMÉS ES VEUEN LES OMBRES (Conte publicat a Veu de Sóller Nº 1183 del 6 de Gener del 2012)

Hi ha persones que necessiten veure per creure, d’altres sentir per creure i altres com Haià Ashkenazí, estan tan carregades d’historia que no necessiten rés. L’única cosa que motiva la seva existència es la constant recerca d’allo que creuen, sense haver-ho vist mai.

Haià era la veina de Samuel i Ruth Cohen, sense ser familia, estaven units per un fort vincle identitari i afectiu. Li hauria agradat ser mare, però això no havia estat possible. Així que per compensar ajudava als pares Cohen quan estaven ocupats en el seu negoci, cuidant els seus dos fills, la Abigaïl i en David. Durant les tardes estiu i hivern cercava maneres de entretenir-los a la vall de Versaint- sur- Oise, el poblet francès on vivien.

A dalt de la colina d’aquest poble de la campinya francesa on vivien s’imposava el castell del noble Compte de Saint-Ker. Qui a pesar de ser ampliament apreciat pels vilatans sempre guardava les distancies. Haià sempre havia pensat que seria interessant intimar amb ell, el seu castell segurament guardava quantitat d’histories que sens dubte haurien entretingut els nens una bona estona.
Però aquell noble senyor semblava poc disposat a parlar amb la plebe i encara menys rebre a uns nins inquiets i entremeliats, que probablement tocarien totes les seves pertinences, si els deixava entrar en la seva proprietat.

Una tarda, Haià decidà dur-los a fer una volta vora al castell. Tots tres començaren a caminar junts vers aquell màgic indret, els nins per suposat explicant tota mena d’histories plenes d’inventiva fins que David s’arrenca a correr com cavall desbocat. Haià sorpresa per la precipitada cursa s’arrecar a correr darrera junt amb Abigail fins que el nin és va cansar.
David s’atura mirà al terra i li sembla veure una moneda brillant, va començar a gratar el terra i amb les mans brutes va extreure un munt de monedes de totes menes, monedes antigues i monedes modernes de diferents paisos.

Tots tres varen quedar bocabadats amb la trovalla, Haià va reconneixer entre les monedes un Lluis d’or i els va dir que aquesta moneda no era una moneda qualsevol. Tornaren a casa, prepararen un bon berenar i els explica que Lluis XIII va ser un rey de França, durant el seu regnat s’utilitzaren unes monedes anomenades Ecus, però que aquest rei va voler inventar una moneda que dugues el seu nom i que fos d’or, com treure els ecus de cop hauria fet un transvals de tota la economia del pais va decidir que durant un temps convisquessin les dues i que el Lluis d’or tindria sempre més valor que les altres.
Aquelles monedes eren només l’ombra d’una gran historia.
En arribar a casa al vespre els pares Cohen, els nins tot excitats els contaren la troballa i la historia de les monedes.
Cap va dormir plàcidament aquella nit, pensant com havien anat a parar allà aquelles monedes. Els dos germans varen decidir que segur que el Compte del castell en devia saber alguna cosa.
L’endemà matí els nins s’aproparen del castell disposats a fer preguntes.

Tocaren amb força i una veu que els va semblar de dona gran, els va demanar que volien. Els nins varen dir que volien parlar amb el senyor de la casa. La senyora va dir-los que esperessin un moment.

Jacques-Henry de Saint-Ker, els va deixar entrar amb la voluntat de escoltar-los. Li explicaren que havien trobat i li demanaren si sabia d’on podien venir aquelles monedes.
El compte una mica molest, els va dir que s’ho soposava però que no volia parlar amb nins del que havia passat, llavors ells van demanar-li si els ho dirien si anaven amb una persona gran.
Ell els va dir que només explicaria la historia a una persona gran de la seva comunitat però no als nens.

Això els va decepcionar una mica però també els va intrigar encara més. Tornaren a casa i explicaren a la Haià el que havia passat. Ella va decidir doncs acompanyar-los la pròxima vegada.

Passaren un parell de dies quan varen tornar-hi, el senyor de Saint-Ker, és va pertorbar una mica en veure a la Haià, però els va deixar entrar i els va contar l’historia :
« La meva familia que sembla exemplar per la gent del poble no ho és. Jo quasi bé no surto, per què tinc vergonya de persones com vosaltres. Sou jueus i a casa meva varen col·laborar amb els nazis, jo no vull fer mal a ningú, però la gent de la meva familia durant segles han robat als altres, jo havia sentit dir que un avant-passat meu havia amagat un trésor de monedes robades prop del nostre castell, però ningú sabia fins ara on podia estar. Vosaltres sembla que en heu trobat una part, tal vegada tinguem que fer més recerca per veure que més hi ha »

Varen quedar blancs, la curiositat els haviat dut a la boca del llop, varen pensar. Tot i així, Haià demanà al senyor que pensava fer amb el trésor si es que trésor hi havia. El senyor els va dir què ell ja era vell i que no tenia necessitat de rés que si ells sabien que s’en podia fer que fos d’utilitat que els deixava decidir.

En aquell moment s’adonaren que aquest era el vertader principi de la historia i que per primera vegada a la seva vida, serien ells els vertaders protagonistes, que la podrien escriure i no només escoltar-la, com una llunyana llegenda. A Haià aquest gir de la situació no la va sorprendre, ella sabia que havia de passar, un dia o altre tot el que es perd torna.

3- (Original Mois Benarroch)

Merced de las mercedes
¿Quién era yo en mi adolescencia?
Cuando ibas tan cerca de mis largos pelos
Y tocabas impugnables mis senos
Merced de la misericordia
Y ¿Por dónde te paseabas
Querida imposible
De adolescencias perdidas
Por dónde te paseabas
Cuando tu madre no te dejaba
Dejar la casa?

Merced, te pedía, un teléfono
Una llamada, un signo de vida
Un mínimo de sonrisa
Media mirada en el océano del cielo
Media mirada en una piscina madrileña

¿Qué te pedía, qué no me dabas?
¿Qué no me podías dar?
Si ahora me has dado todo
Me has abierto mil puertas
Para después cerrarme
Novecientas noventa y nueve.
Me queda nos queda diría yo
Un balcón
Un pequeño balcón
Y no tanto sol
Porque no supimos no podíamos
Soportar tanto sol
Y ahora el sol se fue
Para dejarnos en este balcón
En este balcón de la merced
Y de algunas palabras sin sentido.

3-(Version française Rosa Ramos)
Merci des Dames des mercis
Qui étais-je dans mon adolescence?
Quand t’étais si proche de mes longs cheveux
Et tu touchais mes seins contestataires
Merci de la misericorde
Et ou est-ce que tu te promenais?
Chère impossible
Des adolescences perdues
Ou est-ce que tu te promenais?
Quand ta mère ne te laissais pas
quitter la maison?

Merci, je te demandais, un téléphone
Un appel, un signe de vie
Un mínimum de sourire
La moitié d’un regard de l’océan du ciel
La moitíé d’un regard dans une piscine madrilene

Et qu’est ce que je te demandais, que tu ne me donnais pas?
que tu ne pouvais pas me donner?
Si maintenant tu m’as tout donné
Tu m’as ouvert mille portes
Pour après me fermer
Neufcents quatre-vingt dix-neuf.

Il me reste, il nous reste pour mieux dire
Un balcon
Un petit balcon
et pas tant de soleil
Parce que nous n’avons pas su nous ne pouvions
Soupporter tant de soleil
Et maintenant le soleil est parti
Pour nous laisser ce balcon
Dans ce balcon de la merci
Et de certaines paroles sans sens.